18.6.07

Pintura entre la idea i la figuració

La Pedrera acull una retrospectiva de Nicolas de Staël, l'artista que va inventar un camí alternatiu per a l'art.


Foto: JOSEP LOSADA
Situem-nos a mitjans del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, al món de l'art apareix el dilema entre figura i abstracció. Enmig d'aquest debat, irromp un jove Nicolas de Staël amb una proposta a mig camí entre la representació de matèria i idea.

La Fundació Caixa Catalunya presenta, a la Pedrera, una retrospectiva de l'artista. La mostra inclou una seixantena d'olis del pintor rus que Jorge Semprún va definir com "l'últim gran clàssic de la modernitat". El comissari de la mostra, Jean-Louis Prat, defineix l'obra de Staël com "una pintura difícil d'entendre a primer cop d'ull, que no desperta passions instantànies".

Staël (Sant Petersburg, 1914-Antibes, 1955) és autor d'una obra abundant concentrada en tretze anys d'intensa activitat. Els seus olis estan a mig camí entre una abstracció pura -amb transposició de colors, cels verds i gespes vermelles- i un retorn a la figuració amb la reincorporació del bodegó més clàssic.

"Staël manté un diàleg constant amb la tradició i amb la resta d'arts, com la poesia i la música", conta el director de la Fundació, Àlex Susanna. Tres pomes, Paisatge i Natura morta a Ménerbes són alguns dels exemples per entendre la seva particular manera de veure el món.

Susanna afegeix que "Staël se centra a representar la realitat des d'una mirada abstracta, per fugir del decorativisme a què arribava l'abstracció més pura".

Pel comissari, aquest artista de la llum "va intentar explicar, des d'una fe total en la pintura, el que era la realitat, la seva gran obsessió, i així es va convertir en un pintor necessari per al futur".

Un any abans de treure's la vida, el mateix artista va deixar escrit: "Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 19 de juny del 2007

16.6.07

Entrevista a Robert Hughes

"Detesto la Sagrada Familia".
El crític Robert Hughes és a Barcelona per fer un llibre del Palau de la Música. Ha estat uns dies al Palau de la Música, des d'on ha afirmat que ''Barcelona és una ciutat narcisista''.

Un dels crítics d'art més influents del món, Robert Hughes, és a Barcelona per preparar el text d'El Palau de la Música catalana, llibre il·lustrat que Triangle Postals publicarà el 2008 amb motiu del centenari de l'edifici de Lluís Domènech i Montaner. Aprofitant que és aquí, Hughes ha pres el pols de la ciutat a la qual el 1992 va dedicar el llibre Barcelona.

"Des de llavors -diu- tot ha canviat molt". Aquest australià resident al Soho novaiorquès i etern enamorat de la capital catalana mai li ha escatimat elogis ni crítiques. Comença disparant: "No vull crear polèmica, però detesto la Sagrada Família". I això que no coneix la controvèrsia que ha generat el pas de l'AVE per sota de la catedral gaudiniana. "No sa-bem com volia acabar-la i l'ampliació és un desastre".

En el seu discurs, en deixa anar una de freda i una de calenta. "Adoro el Palau de la Música, és un dels meus edificis preferits". Aquests dies s'ha tancat a la biblioteca del Palau per documentar-se. "Sóc un superfan de Domènech i Montaner. Em fascina l'arquitectura del XIX, llavors tenien molta energia per fer edificis perfectes amb tots els detalls". A més, el Petit Palau d'Òscar Tusquets també l'ha fascinat.

Hughes parla davant d'un grup de periodistes que han hagut d'esperar més d'una hora per veure'l. Es presenta amb la Creu de Sant Jordi a la solapa. El crític arriba tard, es veu que s'ha encantat pel mercat de la Boqueria. "És un lloc impressionant, llàstima que hi hagi tants turistes, i cap compra res! Estic fart de la gent que ve i es comporta com els japonesos". El crític d'art de la revista Time es mostra meravellat amb la quantitat d'edificis públics que hi ha. "Em sorprèn que no hi hagi cap carrer dedicat a Mendizábal. El Palau de la Música existeix gràcies a la desamortització!". I afegeix: "Passejant pels voltants de la Boqueria, he trobat un Bar Mendizábal. Potser és un petit homenatge".

___
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 16 de juny del 2007

1.6.07

La 'vídua' de Picasso

El Museu Picasso acull un centenar de fotografies que l'autora nord-americana Lee Miller va fer al gran geni de la pintura al llarg de quatre dècades d'amistat.

foto: MIQUEL ANGLARILL
Enguany se celebra el centenari del naixement de Lee Miller (1907-1977), una figura poc coneguda però determinant de l'art de principi del segle XX. Miller, una dona amb múltiples vides, va debutar als 20 anys com a model per a la revista Vogue, dos anys després vivia a París amb Man Ray i era una de les muses i fotògrafes del surrealisme.

Després d'un matrimoni precoç amb un acabalat egipci, la fotògrafa es va enamorar de Roland Penrose, cronista, biògraf i amic de Pablo Picasso. Es diu que Miller va conèixer Picasso en un poblet de la Costa Blava, a la Provença, l'estiu de 1937, gràcies al seu company. D'aquella trobada estiuenca en va sorgir una gran amistat, que es va materialitzar en un miler de fotografies.

Quaranta estius després d'aquella primera trobada, el Museu Picasso de Barcelona acull l'exposició Lee Miller: Picasso en privat, en la qual es recullen un centenar d'instantànies. L'exposició, comissariada per Katherine Slusher, presenta un Picasso accessible, envoltat d'amics (Joan Miró, Jean Cocteau), familiars, visitants (Gary Cooper), o bé treballant en alguns dels seus tallers del territori occità meridional.

Miller va retratar Picasso també per il·lustrar els llibres que feia el seu marit. Moltes de les fotografies que es recullen a la mostra són imatges enigmàtiques de l'artista que han transcendit més enllà del nom de Miller.

Triangle de complicitat
La relació entre Miller, Picasso i Penrose va sobrepassar els límits de l'amistat. La fotografia Picasso i Roland Penrose (1937) mostra el triangle que existia entre la fotògrafa, l'artista i l'escriptor. En aquesta imatge, Picasso mira fixament l'objectiu, darrere del qual hi ha la bella Miller que surt difuminada a la foto, mentre Penrose observa el pintor.

"Miller va tenir un idil·li amb l'artista, i Penrose admirava profundament el pintor, de qui va fer prop de 18 llibres", diu Slusher. Segons la comissària, "la intensitat de la fascinació i el patiment de Penrose davant l'artista expliquen que en més d'una ocasió Miller s'anomenés vídua de Picasso".

En aquelles trobades d'estiu també hi anava sovint el petit Antony Penrose, que ara és el director dels Lee Miller Archives i de la Penrose Collection. En les imatges de la seva mare es veu un Antony totalment integrat als tallers i capaç de distreure Picasso de les teles. Segons va deixar escrit Miller: "En l'incipient vocabulari de Tony, dibuix i Picasso eren sinònims".

La relació dels Penrose amb Picasso és el gros de la mostra, que culmina amb cinc dels sis retrats que l'artista va fer de Miller vestida d'arlesiana. L'exposició, però, també acull imatges de la Segona Guerra Mundial, quan Miller va treballar com a fotoperiodista. "Ella va crear un dels testimonis més apassionats de guerra a través de les seves imatges i escrits, que es publicaven a Vogue", diu Slusher. La mostra presenta una sèrie d'instantànies dels moments quan va entrar amb els aliats al camp de concentració de Buchenwald.

"Es veu que en acabar la guerra va guardar en capses totes les fotografies que havia fet en aquella època, i a mi no me'n va explicar mai res", diu el seu fill, que ara ha redescobert la seva mare a través de les imatges que feia amb la seva inseparable Rolleiflex.


___
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Divendres, 1 de juny del 2007