22.6.16

Núria Güell: Buenas intenciones

Al meu país ideal, l'art serviria per arreglar els problemes d'aquest món. La realitat és, però, que com a molt, tot i les bones intencions, els artistes només poden contribuir a sacsejar consciències. Aquest és justament el cas de Núria Güell, que aconsegueix que cada un dels seus projectes esdevingui una petita revolució.



És una mena de justiciera -sense capa ni antifaç- que posa el focus sobre problemàtiques globals, prova els límits de la institució artística i tensa la legalitat. La peça que dóna títol a l'exposició recorda el negoci del col·leccionisme d'antiguitats que hi ha darrere de la guerra de Síria. Apátrida por voluntad propia, un work in progress que l'estiu passat es va poder veure a l'exhibició Prophetia de la Fundació Miró, és l'enrevessat procés burocràtic de sol·licitud de renúncia a la nacionalitat per tal d’obtenir l'estatus d'apàtrida. En un altre àmbit, en l'esfereïdor vídeo La Feria de las Flores, un grup de joves que han estat víctimes de turisme sexual fa una visita per la pintura de Botero -que sovint utilitzava prostitutes com a models- al Museu d'Antioquia de Medellín. Al llarg de sis obres (la mostra es completa amb Análisis del discurso, Support Swedish Culture i Arte Político Degenerado), a manera de grans dilemes ètics, l'artista posa en joc processos col·lectius, memòria i experiències. Exposa situacions conegudes, però oblidades. Resulta incòmoda: és una veu necessària.
  
L'any passat, l'Ajuntament de Figueres li va censurar Ideologies oscil·latòries, creada pel festival Ingràvid. 

4 estrelles.

ADN. Fins al 9 de setembre.
__
Publicat a Time Out, 15/06/1

17.6.16

Art contemporani africà o la bellesa del reciclat

La galeria Out of Africa de Sitges, exposa, del 4 de juny al 31 de juliol la mostra De la brossa a la bellesa, art del reciclatge a Burkina Faso, on s'apleguen una vintena d'escultures dels artistes Hamed Ouattara, Xavier Sayago i Sahab Koanda. 

El tres treballen en la transformació d'objectes de rebuig, amb residus i materials que troben en escombraries i abocadors per donar forma a peces funcionals, de disseny o d'art. La directora de l'espai, Sorella Acosta, es defineix com una amant de l'art reciclat, també conegut com a recup'art, sempre i quan, matisa, estigui ben acabat i sigui bell. L'exposició que ha impulsat s'inspira en una que va organitzar fa uns anys quan tenia la galeria a Benasc. En aquesta ocasió, el projecte, que s'inaugura el 9 de juny, ha acabat ramificant-se per diferents punts de la ciutat. Sota el paraigua de Sitges recicl'art es realitza, a partir del 8 de juny, en col·laboració amb set galeries locals i l'associació Drap Art, una fira, un festival amb activitats i tallers per a públic infantil, fins al 12 de juny, i una exposició a l'edifici Miramar de l'Ajuntament, fins al 3 de juliol, entorn de l'art del reciclatge. 

Bateria, de Sahab Koanda

Els creadors burkinesos que es conjuren a De la brossa a la bellesa, art del reciclatge a Burkina Faso van entrar en contacte amb la galerista a una fira de disseny local celebrada el 2010. Ouattara, de fet, és un dels dissenyadors més reconeguts del país. A partir de vells barrils de lubricants o peces de cotxes construeix tot tipus de mobles i objectes de decoració. Per la seva banda, Sayago dóna forma a bells ocells modelant ferralla. Koanda, en canvi, empra tot tipus de material de rebuig, oferint-los una segona vida, per crear els seus simpàtics personatges. L'art del reciclatge -recorda Acosta- “és un art característic de l'Àfrica occidental que s'exposa i s'exporta i que esdevé una eina de resistència al consumisme desmesurat que destrueix el medi ambient”. Els artistes de la zona no tenen accés a altres materials i fan de la necessitat virtut, portant al límit el seu enginy. “La majoria -apunta- no van a fires, no coneixen els gustos ni les modes dels col·leccionistes europeus o nord-americans i ideen les seves peces amb total llibertat, sense tenir en compte les normes del mercat de l'art; amb una mirada més verge”. 

La galerista, que es dedica principalment a promoure l'art tribal i l'art contemporani africà -tot i que a vegades acull mostres d'artistes europeus que s'han inspirat en Àfrica, promovent aquest inevitable viatge d'anada i tornada-, assegura que dia a dia augmenta l'interès per aquestes manifestacions. “Fem una tasca d'educar el públic català en l'art tribal, ja que no hi ha la mateixa vinculació aquí que amb França o Bèlgica, òbviament. En canvi, en relació amb l'art contemporani, estan sorgint petites col·leccions, cada cop hi ha més exposicions en fundacions i museus, hi ha fires especialitzades a Londres, Nova York i París i, fins i tot, acaba de sortir una revista especialitzada”. Acosta és optimista, diu que és un art en auge. Justament per això el vol presentar a un públic més generalista i té pensat participar en la pròxima edició del Swab. 

___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2016

10.6.16

Jaume Roure es refugia en la realitat

El títol de la nova exposició de l'artista Jaume Roure (Solsona, 1959), a La Galeria de Sant Cugat del Vallès, és una pista per als visitants del que precisament trobaran a Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència


I és que aquest avís -que juga amb la frase que sol acompanyar algunes pel·lícules- ja ens posa en alerta que tots els personatges i fets retratats en aquesta vintena de peces exhibides són reals. El pintor continua trobant en la realitat, propera o llunyana, el punt de partida del seu treball. Si abans havia recuperat imatges dels anys seixanta, de l'imaginari nord americà o del cinema de Jacques Tati, ara s'acosta més a l'actualitat, amb instantànies que troba a la xarxa o en arxius familiars. Explica que utilitza la fotografia “com a intermediari” entre la realitat i la pintura. “Però -puntualitza- no vol dir que sigui fidel al cent per cent a la fotografia. Sóc dissenyador gràfic, a més de pintor, i crec que es nota la influència en les meves peces, en l'enquadrament que en faig de la foto”. El resultat és una mena d'àlbum familiar dispers, on apareixen personatges sols (L'hivernacle o Descans) o estiuejant (Piscina o La noia de la camisa de ratlles), situacions domèstiques, retrats de grup o celebracions, entre d'altres.

Piscina

L'artista, que va presentar la seva primera mostra individual a la Sala Parés, el 1988, on hi exposa de manera periòdica, i que treballa amb La Galeria des de finals dels anys noranta, desplega la seva particular paleta càlida de factura figurativa i tradicionalment matèrica, principalment, sobre fusta, cartó i tela de diverses dimensions. En aquesta ocasió, a més, també incorpora múltiples llibres antics, com a suport, en els quals n'ha intervingut la coberta tot oferint un cert volum a la imatge.

Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència s'inaugura el 10 de juny i es pot visitar fins a finals del mes de juliol.

___

Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2016

1.6.16

Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes

“Els iconoclastes degradaven despulles, incendiaven incendis, desfiguraven monstres”, relata Manuel Delgado a propòsit dels episodis d'heretgia que va viure la Barcelona revolucionària del segle passat.

La iconodulia aixeca passions i el martiri de les representacions religioses ha esdevingut la cirereta de múltiples fets històrics. Prenent el context de l'actual guerra d'imatges, en la qual la iconoclàstia jihadista ha copat tots els titulars, el comissari Carlos Martín articula un discurs entorn de l'aura, veneració i agressió  de certes figures, que s'enceta, no podia ser d'una altra manera, amb un Sant màrtir del segle XVIII amb el rostre destrossat. La proposta de Valeska Soares, diverses fornícules buides incrustades a la paret, es dispersa al llarg de les sales i marca el to del relat. Val la pena aturar-se davant la instal·lació Tesaurus Anarquitecturas de Pedro G. Romero, un dels artistes que més ha treballat la iconoclàstia política antisacramental a Espanya.

 
Mare de Déu negra amb bessons, de Vanessa Beecroft.

Crida l'atenció la magnànima foto Mare de Déu negra amb bessons, amb la qual Vanessa Beecroft recupera la imatgeria tradicional del cristianisme amb negres. Més jocós és el tòtem Suport amb marededéus que Katharina Fritsch aixeca apilant verges de color groc. La banalització i apropiació de símbols és -aquí en trobareu pistes- un terreny fèrtil que l'art ha sabut conrear.
La mostra forma part del programa Comisart. Noves mirades sobre la Col·lecció La Caixa.

4 estrelles.

CaixaForum. Fins al 5 de juny.
__
Publicat a Time Out, 18/05/1