Screen, manual d’ús

El festival de videoart s'alia amb diferents espais de la ciutat i converteix Barcelona en una gran sala de projecció

Andy Guhl, Norbert Möslang
TV Pendel, 1993
Dimensions variables
Téléviseur, tourne-disque, aimant, câble
Collection Fonds d’art contemporain de la Ville de Genève (FMAC)
Photo: Andy Guhl, Norbert Möslang

Durant la primavera, proliferen festivals de tots els colors, però n’hi ha un que ens entra per la vista des de fa onze anys. L’Screen, la cita amb el videoart més important del continent, desplega la seva proposta i transforma la ciutat en l’hàbitat idoni per l’exhibició de videocreacions. Amb un programa de més de 100 exposicions, xerrades, performances, projeccions i rutes comissariades repartides en 70 espais, entre museus, fundacions, galeries, restaurants i llibreries, l’Screen ofereix un recorregut en random per l'art de la imatge en moviment.

El festival abasta des de les primeres creacions dels seixanta, amb les instal·lacions experimentals de Nam June Paik -considerat el pare putatiu del videoart- algunes de les quals es poden veure a This is not a love Song (Palau de la Virreina) juntament amb peces d’Andy Warhol o Douglas Gordon, i fins a les propostes més actuals, com Parade, de Hans Op de Beeck (Cercle del Liceu) o el vídeo giratori Tierra sin males, de Susan Kleinberg (Casa Batlló). Durant 10 dies, acull prop de 500 obres de 350 artistes, expandeix les pràctiques creatives audiovisuals i deixa exposicions col·laterals que s’allarguen uns mesos, com el cas de l’imperdible Haut Fidélite (Arts Santa Mònica), amb Bill Viola, Marcel Broodthaers i John Cage o Pasolini Roma (CCCB) –no només per cinèfils- que estudia com l’artista va construir un nou imaginari de la capital italiana.

Paral·lelament, la fira Loop ofereix una quarantena de vídeos que es projecten, com ja comença a ser tradició, en diferents habitacions de l’Hotel Catalonia Ramblas. El videoart viu una lluna de mel amb Barcelona i aquesta relació apassionada es fa palesa també enguany, on s’enfoca la relació entre la música i la imatge i les implicacions polítiques i poètiques de l’art.  Loop Studies programa un seguit de trobades amb músics, cineastes, escriptors i investigadors per indagar sobre nous models de producció i creació, i MiniScreen, aproxima l’art contemporani als infants.

Tot just quan floria aquest moviment, David Ross, especialista en videocreació i curator, va pronosticar que “de la mateixa manera que el collage va desbancar la pintura a l’oli, el tub de raigs catòdics substituiria al llenç”. Han passat unes dècades i tot apunta que les diferents tècniques conviuen pacíficament, es retroalimenten i es complementen, però, chi lo sa, que diria el cineasta italià, els camins del videoart són inescrutables...

___
Publicat a Time Out, 23/05/13

Les pintures de gran format de l’església dels Dolors de Girona recuperen la llum

La restauració de les sis teles ha permès atorgar l’autoria dels olis a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés

Un moment del procés de restauració, a l'església dels Dolors de Girona

Han estat necessaris catorze anys de treball del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) perquè les sis grans obres de l’església dels Dolors de Girona de finals dels segle XVIII – principis del XIX, que conformen un dels conjunts de pintures sobre tela de temàtica religiosa de més envergadura del país, llueixin de bell nou.

La intervenció dels quadres [Fugida a Egipte, Jesús entre els Doctors, Presentació al Temple, Enterrament de Crist, Camí del Calvari i La Crucifixió] d’estil neoclàssic que representen algunes escenes dels dolors de la Mare de Déu ha estat impulsada per la confraria de l’església dels Dolors de Girona i s’ha portat a terme al CRBMC de Valldoreix degut a les grans dimensions de les peces (3,60 x 4,60 metres cada una). La conservació del conjunt es va iniciar l’any 1998 amb l’obra Fugida a Egipte. La coordinadora del projecte de restauració, Maite Toneu, comenta que “la conservació de les obres abans de la intervenció era regular. Els bastidors estaven malmesos pels corcs de fusta, hi havia forats, estrips i deformacions a la tela i una gran quantitat de brutícia a la capa pictòrica”. De fet, en la memòria del treball, s’explica que els resultats de les anàlisi al laboratori van demostrar que les obres havien estat sotmeses a altes temperatures; molt probablement a causa de les fogueres que es van fer dins l’església durant la guerra. 

La neteja que s’ha portat a terme ha consistit en eliminar el sutge i el vernís envellit, així com reforçar la tela i col·locar un nou bastidor a cada peça. Per a Toneu, la màxima dificultat del procés “ha estat degut a les grans dimensions de cada una de les teles”. I afegeix que “la intervenció de cada quadre ha estat feta per un equip de tres conservadors-restauradors i ha durat prop de tres mesos i mig”. El projecte va finalitzar a mitjans de l’any passat amb la restauració de la pintura Camí del Calvari. “El gran interval de temps entre la intervenció del primer quadre fins a l’últim –apunta la coordinadora- va ser a causa de l’obtenció de recursos econòmics”. A més, subratlla que “els confrares dels Dolors són els que es van moure i van buscar els recursos i implicar les diverses institucions”. De fet, el  CRBMC ha finançat les actuacions, que han comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Diputació de Girona.

Nova autoria

Fins ara s’havia defensat que el pintor i decorador mataroní Joan Carles Panyó (1775-1840), considerat un dels millors exponents del neoclassicisme català, era l’autor de les peces. La restauració, però, ha propiciat que l’historiador Francesc Miralpeix hagi realitzat un nou estudi sobre l’autoria de les obres que li ha permès atribuir-les a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés (1743-1831). Segons Miralpeix, “la recent restauració ha posat al descobert l’empremta d’un pintor que s’allunya de les característiques estilístiques de Panyó i, en canvi, revela amb claredat el traç de Colomer i Parés, fins fa ben poc un autèntic desconegut”.

El conjunt pictòric, datat entre 1743-1831, es pot apreciar ara restaurat i amb tota la seva esplendor a través d’aquesta nova lectura històrica al seu emplaçament original. En tot cas, es tracta d’un exercici de preservació del patrimoni cultural que celebrem.


___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13 

Picasso a l’arena

“La vida dels espanyols consisteix en anar a missa al matí, als toros per la tarda i al bordell per la nit. Quin és l’element comú? La tristesa”. L’escriptor André Malraux deia que d’aquesta manera solia descriure Pablo Picasso els seus conciutadans. Per al pintor malagueny, però, els bous no eren només un entreteniment de capvespre sinó que van esdevenir un tema recurrent al llarg de la seva producció artística, un terreny fèrtil de creativitat que va germinar en vàries tècniques i suports -dibuix, pintura, ceràmica- i que va conrear en diferents períodes. Picasso va utilitzar la figura del bou, que després aniria mutant cap el mitològic minotaure, com a alter ego per expressar les seves pulsions sexuals i els seus temors, jugant lliurement amb les formes de l’animal, forçant els contorns arrodonits del brau cap al cubisme. Convertint-lo en amant, botxí o víctima, fins a transmutar-lo en el símbol de la brutalitat i la foscor de la Guerra Civil espanyola al Guernica.

Una de les peces que composen la Tauromàquia de Picasso

Com li va succeir a Goya un segle abans, Picasso va quedar embadalit amb el llibre La Tauromaquia o Arte de Torear, del destre Pepe Illo (l’alies de José Delgado), publicat l’any 1796. El text del malaguanyat torero, que afirmava que el seu ofici era “jugar amb els bous” i que finalment va morir a la plaça, es considera un volum de referència en la matèria.

Ara la Fundació Suñol acull l'exposició Pablo Picasso: La Tauromàquia, on s’inclou el tractat d’Illo -editat per Gustavo Gili el 1959- il·lustrat amb 26 aiguatintes al sucre. Es tracta d'un conjunt d’imatges sòbries, que basculen entre l’apunt al natural i una abstracció a taques, que des del punt de vista purament estètic –deixant al marge les qüestions politicoculturals de la fiesta- es presenten com un joc bell d’ombres xineses.

El ritual taurí ha estat una font fecunda d’inspiració, transversal en el temps, per a múltiples creadors. Picasso va recollir el testimoni de G  de oya, dues dècades després que Ernest Hemingway escrivís Mort a la tarda, i pareix que ara Miquel Barceló ha trobat part de la inspiració a l’arena d’una plaça de toros; però això ja seria un altre article.

___
Publicat a Time Out, 18/04/13

 

DAFO, un nou espai per l’art contemporani a Lleida

Fa poc més d’un any que es va inaugurar a la ciutat aquest centre especialment sensible a l’escena emergent local

Aggtelek, The Speaker, 2012

DAFO no és una galeria, però tampoc és un centre d’art dels que durant els darrers anys han proliferat al llarg del nostre territori. Els seus creadors, Jordi Antas i David Armengol, expliquen la seva identitat híbrida: “és com un petit centre d’art, però que a la vegada genera estratègies pròpies de galeria per a intentar subsistir. També –continuen- impulsem projectes propis, com si fóssim un centre de creació, i fomentem la venda d’obra i una bona relació comercial tant amb els artistes com amb les seves galeries”.

Ja fa més d’un any d’aquesta declaració d’intencions inicials i tot apunta que el context local és propici per aquest nou espai de creació situat a la perifèria dels pols artístics tradicionals i amb especial interès per l’art en vies de consolidació. Els dos comissaris asseguren, però, que no volen treballar únicament amb artistes emergents. “Tenint en compte que a Lleida existeix un dels centres d’art contemporani més importants de l’àmbit català [La Panera], i que les nostres trajectòries com a comissaris s’han relacionat força amb l’escena emergent catalana i espanyola, vam pensar que precisament una de les fortaleses de DAFO podria ser cobrir aquest perfil més jove des de Lleida. En aquest sentit, pensem que DAFO és un espai emergent, però que a la vegada és capaç de treballar amb artistes de perfils molt amplis; des de molt novells a clarament consolidats”. 

Les sigles DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) remeten a l’anàlisi, creat durant els anys setanta del segle passat als Estats Units, que va revolucionar l’àmbit de l’estratègia empresarial. “Ens van suggerir –expliquen els impulsors-  que féssim un informe DAFO, i veure així la rendibilitat que podria tenir la nostra idea. Òbviament, l’informe va assenyalar que el projecte no seria rendible, quelcom que nosaltres ja sabíem. Tot això ens va fer gràcia, i vam decidir que podria ser el nom de l’espai. Hi havia un element autoparòdic (una actitud que ens agrada força), i per altre banda, sonava bé.” A banda d’això, Antas i Armengol apliquen l’anàlisi al seu projecte i arriben a les següents conclusions. La seva Debilitat principal és econòmica: “No tenim masses recursos, i per això hem de tirar més d’entusiasme que de diners”. L’Amenaça: “que aquesta sensació d’eufòria que ens ha portat a obrir l’espai, s’esvaeixi per les dificultats que tenim per tirar endavant el projecte. La pressió de mantenir-se i millorar”. La Fortalesa: “l’actitud valenta enfront la pràctica artística, que prioritza l’experiència directa amb els artistes i altres agents artístics i el discurs propi”. L’Oportunitat: “es tracta d’una plataforma regular des de la que treballar. DAFO ens permet treballar amb artistes que ens interessen, i tenir per tant quelcom ferm que oferir”.  

Escena equidistant

Qüestions de nom i anàlisi a banda, l’objectiu d’aquesta plataforma, creada per dos comissaris independents, que compta amb una, cada vegada més sòlida, programació d’exposicions temporals [ja van per la quarta] i d’activitats paral·leles [com les jornades Dafo Special Day] i que es complementa amb una línia editorial, és que “funcionés dins de l’escena artística de la ciutat, però que a la vegada fos capaç d’acollir l’interès tant d’artistes com d’usuaris d’altres escenes europees que ens preocupen especialment. D’aquesta manera, donàvem una lectura positiva a la condició perifèrica i descentralitzada de la ciutat”. Així, aprofiten el fet d’estar geogràficament situats a un punt, més o menys, equidistant entre les dues escenes artístiques més fortes: Barcelona i Madrid. “Tenim un petit públic fidel de Lleida, molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, i un públic de fora de la ciutat que va en augment a partir dels projectes que anem presentant. Intentem cuidar aquest fet, i que la gent tingui ganes i temps de venir; és per això que sempre inaugurem el dissabte al migdia.” Definitivament, hi ha moltes coses noves que es mouen a la capital del Segrià.

___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13

Síndrome d’Estocolm

El comissari Martí Manen presenta a La Capella una Suècia distinta a la que imaginem, equidistant entre la postal criminal de Stieg Larsson i el decorat funcional d’Ikea. Ja podeu cridar als quatre vents: Que vénen els (artistes) suecs!

Sindrome d'Estocolm. © Pep Herrero

És possible enviar missatges des del futur? Ronald Mallet, un reconegut científic nord-americà, assegura que pot fer-ho a partir de les teories d’Einstein. I l’artista Lina Persson, que investiga la frontera existent entre ciència, tecnologia i art contemporani, mostra una representació de la màquina del temps que diu que pot construir Mallet [i no, no és un DeLorean] i una sèrie de documents que plantegen els interrogants sobre els viatges temporals. D’aquesta forma construeix un espai idoni per l’arribada, si s’escau, d’una senyal del futur. No és broma. L’art suec té múltiples cares i algunes d’elles les podeu descobrir a l’exposició coral Síndrome. Context, maneres i estructura. Formes actuals de producció artística a Estocolm que pretén aproximar l’art d’aquesta societat del benestar a una realitat, la nostra, on els drets socials (i culturals) s’esmicolen a la velocitat de la llum. No es tracta de crear un mapa de l’art made in Suècia sinó “d’observar altres llocs, maneres de fer i ritmes; veure com funcionen les coses en altres latituds pot ser quelcom útil”, diu el comissari Martí Manen des d’Estocolm.

El país escandinau es percep, des d’aquí, com un hàbitat tranquil, un indret adequat i plàcid pels creadors. Manen, que recomana artistes de Barcelona per a Iaspis (centre encarregat de la internacionalització de l’art local) i fa el viatge a la inversa convidant comissaris suecs a la capital catalana de la mà de l’Institut Ramon Llull, ressalta que “el sistema artístic està molt establert a Estocolm, potser, però, el nivell d’institucionalització és excessivament alt i deixa poc marge a les propostes independents”. A Síndrome es presenten les entrevistes d’algunes responsables de les principals institucions artístiques de la ciutat que expliquen com funciona el context creatiu allà i que preparen al visitant i serveixen de porta d’entrada als treballs acabats d’arribar del país nòrdic, com el documental feminista Sisters! de Petra Bauer, la proposta de videoart The Cabinet d’Asa Cederqvist, on s’enfoca des de diferents escenes carregades de poesia i simbolisme les múltiples aparences del fang, o la instal·lació a manera de cortina, que mostra un escenari domèstic que no quadra i cal amagar a un espai d’exhibició, de Carl Palm. “La voluntat –apunta Manen- no és que vegis o entenguis un lloc, sinó que tinguis consciència de com s’estructura per veure si això afecta a la creació”. El projecte Síndrome es completa fora de La Capella, amb encontres entre artistes i agents culturals d’aquí i d’allà. Per a Manen “és important per tothom veure que hi ha algú lluny físicament que fa servir el mateix llenguatge artístic o que toca temes i maneres de fer similars”.

Síndrome és, a més, un homenatge i un joc de paraules que fa referència a l’exposició The Stockholm Syndrome, de finals del segle passat, on s’explicava el segrest a un banc de la capital sueca que va donar nom al conegut Síndrome d’Estocolm. “Crec que parlar de síndrome avui pot ser productiu –afirma el comissari-. Estem en un sistema malalt i cal detectar els símptomes de la manera que sigui i la comparació entre realitats n’és una d’elles”.  

___
Publicat a Time Out, 03/04/13 
[Link English]                   

Tàpies que no semblen tàpies

Contra Tàpies proposa un acostament innovador a l’obra de l’artista en relació amb altres creadors i lluny dels tòpics

Fotograma del film
Salò o le 120 giornate di Sodoma, 1975
© Pier Paolo Pasolini, 2013

L’escena artística està farcida de clixés estètics i llegendes pseudobiogràfiques que han marcat a foc la trajectòria d’alguns pintors i han condicionat la lectura de les seves obres. Entre els mites més gastats n’hi ha alguns que s’han repetit fins a la sacietat: Picasso era un faldiller, Dalí un pallasso (en sentit despectiu), Miró un ingenu... I, bé, de Tàpies s’ha dit i rescrit que era un pintor que treballava amb connivència amb el poder, un artista nacional, i un tòtem aïllat dels creadors que l’envoltaven. Parlem de tot això amb Valentín Roma, a la Fundació Antoni Tàpies, on m’ha citat per contar-me tots els ets i uts de Contra Tàpies, l’exposició que ha comissariat amb Laurence Rassel i que, entre d’altres coses, ataca la mitologia tapiana i proposa, ara que fa un any de la mort de l’artista, “mirar la seva obra com si mai l’haguéssim vista, fora tòpics”.

La mostra, que està dividida en tres àmbits, presenta una relectura de Tàpies a través de relacions del tot inesperades. Els comissaris s’enfronten a les mirades historicistes tradicionals i fan conversar algunes de les seves peces amb obres d’altres d’artistes coetanis amb qui rarament se l’ha vinculat. De les 7000 que tenien a l’abast, entre dibuixos, pintures i collages, n’han seleccionat 16, on predomina un Tàpies més desconegut, allunyat de les propostes matèriques i convertit, per exemple, en futurista o muralista mexicà. D’aquesta manera, es creen estranyes parelles de ball, llaminadures estètiques que sorprendran als visitants més incrèduls: Carlos Pazos, Joseph Beuys, David Hockney, Dan Graham, i, fins i tot, Pier Paolo Pasolini; tots en solfa, acompanyant els tàpies en un orgia visual. La proposta és agosarada, però Roma assegura que l’artista s’hi sentiria còmode perquè, fa uns anys, demanat sobre l’exposició que li agradaria que li fessin va respondre que en veuria “una on hi hagués tots aquells tàpies que no semblen tàpies”.

En aquest exercici d’aproximació al geni, que es podrà veure fins al 9 de juny, s’exposa també l’obra específica de sis artistes contemporanis que interpel·len el treball i el simbolisme del creador català. “És tracta d’utilitzar-lo com a tema, no de fer-li un homenatge”, explica el comissari. Aquesta proposta d’actualització de la figura del pintor, inclou, a més, una part de la seva correspondència personal, que fins ara s’havia mantingut inèdita, i on podreu llegir algunes de les cartes que li va enviar el poeta Octavio Paz, la fotògrafa Lee Miller o el filòsof Martin Heidegger i descobrireu, a més, l’admiració que el cineasta Jim Jarmusch li tenia.

A aquestes alçades, toca desvetllar el joc de paraules del títol, i és que, en paraules de Roma, “Contra Tàpies no es proposa com a oposició a l’artista sinó més aviat significa una proximitat abrasiva, un contacte fructífer, una tensió creativa amb ell. Ara és el moment –afegeix- de parlar de llegat i mirar-lo desacomplexadament per esbrinar com continuar treballant amb la seva pintura en el futur”. En qualsevol cas, es tracta d’una mirada innovadora i, sobretot, arriscada, entorn de l’obra d’un pintor del que pensàvem que ja s’havia dit tot.



___
Publicat a Time Out, 27/02/13

Arco, malgrat tot

La Fira Internacional d’Art Contemporani, que se celebra a Madrid, del 13 al 17 de febrer i que té Turquia com a país convidat, compta, després d’anades i vingudes, amb el gruix de galeries catalanes que tradicionalment hi han participat

La polèmica apareixia fa uns mesos, a principis de desembre de l’any passat, quan un grapat de galeries catalanes anunciaven que enguany no participarien a la 32ena edició d’Arco. El motiu de la plantada de les vuit galeries establertes a Barcelona (Senda, Carles Taché, Estrany – de la Mota, Àngels Barcelona, Joan Prats, Polígrafa Obra Gràfica, ProjecteSD, Raíña Lupa) era, segons van explicar en un comunicat, el fet que Ifema, l’organitzador de la fira (format per la Comunitat, l’Ajuntament i la Camera de Comerç de Madrid i Caja Madrid), es negava a revisar les condicions econòmiques que havien intentat negociar. “Es tractava d’aconseguir millores per a totes les galeries que participen a Arco, és una proposta plantejada des de Barcelona, però que ens convé a tots”, argumenta Carles Taché, propietari de la galeria homònima. Per la seva banda, Marc Domènech, d’Oriol Galeria d’Art [juntament amb ADN i Nogueras Blanchard havien confirmat des del primer moment la seva presència a la fira], afegeix que “ens sembla una petició legítima, però ningú ens va avisar. Si es plantegés com una proposta per a totes les galeries, per sumar i no pas per restar, ens hi afegiríem”. I conclou: “De fet, enguany Ifema ha fet un descompte més alt que en edicions anteriors [prop d’un 18%] en el preu de l’estand, on nosaltres hi presentarem l’obra d’artistes consagrats com Picasso i Miró. En qualsevol cas, Arco és un fira molt important i hi hem de ser”.

Amb l’inici d’any, però, saltava de nou la notícia. Les galeries que havien decidit no anar a Madrid, s’ho repensaven i finalment anunciaven la presència a la fira. Bé, totes no, Estrany – de la Mota es quedava fora. “No tenim cap problema amb la fira –explica Antoni Estrany-, tot el contrari, fa anys que hi anem i pensem que és factible que l’any que ve s’escoltin les nostres exigències, que són compartides amb moltes altres galeries de la ciutat, s’arribi a un acord i hi puguem tornar a anar”. Les que hi van, però, ho fan amb la idea de mantenir les reivindicacions de cara a la propera edició i, en alguns casos, reduint els metres de l’estand de manera testimonial per fer notar el seu desacord. El galerista Fidel Balaguer, que no ha pogut participar mai a Arco, considera que es tracta d’una “petició totalment legítima, tenint en compte la situació del sector”. Tanmateix, argüeix que “potser existeixen un excés de fires i qui sempre acaba fent negoci, en aquest cas i en d’altres certàmens, és el mateix organitzador de l’esdeveniment”. Segons explica Taché, que aprofitarà l’ocasió per presentar el nou espai La Taché Gallery: “Creiem que Arco finalment serà receptiu a les nostres peticions de cara a l’edició del pròxim any. Personalment, m’estimo molt aquesta fira i Madrid sempre ens ha tractat molt bé, és per això que penso que enguany es mereixia una altra oportunitat”. A més, recorda que “existeix un historial molt llarg de galeries de Barcelona a la fira que cal preservar”.

Així doncs i amb les aigües tranquil·les de nou, la fira d’art contemporani més important de l’estat espanyol i considerada pel sector una de les més destacades d’Europa, se celebra del 13 al 17, a Madrid, sense més enrenou. Pilar Dolz, directora de la galeria Cànem, ha viscut la polèmica des de Castelló i explica que “tenint en compte l’època de crisi, la baixada de vendes i la pujada de l’IVA no em sembla malament la proposta i estaria bé que hi hagués un ajustament dels preus per part d’Ifema”. A més, la galerista habitual a la fira, que presentarà les escultures sonores de José Antonio Orts (com a artista destacat), els dibuixos d’Isidre Manils i la fotografia de Vicente Tirado del Olmo, entre d’altres, assegura que enguany “tinc un estand més petit, però no puc deixar d’anar a la fira perquè estem una mica apartats dels nuclis artístics, com Barcelona o Madrid, i presentar-nos en un esdeveniment com aquest és molt positiu per a nosaltres”.  Des d’un altra punt de vista ho ha viscut Juan Anton Maragall de Trama, que durant 15 anys va participar a la fira, però que, segons comenta ell mateix “fa uns anys es va prescindir d’algunes galeries, entre elles Trama, per donar prioritat a les de fora d’Espanya”. El galerista, que serà a JustMad (Madrid, 14-17 de febrer) i que és un habitual a les fires de Miami i Colònia, veu la proposta com un “gest just i valent i del tot justificat que s’hauria de fer extensiu a totes les galeries que hi participen”.

Turquia, país convidat
En una edició marcada per la crisi i amb el rerafons dels estires i arronses sobre les condicions econòmiques, un mercat emergent com el de Turquia, on al llarg de l’última dècada han proliferat nombrosos centres d’art i galeries, és el país convidat amb prop d’una desena de galeries. El comissari Vasif Kortun ha realitzat una àmplia selecció d’artistes turcs i com ja comença a ser habitual, la presència del país convidat s’escamparà arreu de la ciutat, amb exposicions temàtiques a diferents espais de la ciutat (Centro de Arte 2 de Mayo –amb la mostra de l’artista multidisciplinari Halil Altindere-, Matadero –amb l’exposició Here together now, un projecte col·lectiu organitzat pel centre cultural turc Salt- i La Casa Encendida –amb peces del videoartista Ali Kazma). A més, l’art contemporani turc serà analitzat i comentat en diverses xerrades i debats. Al marge de controvèrsies, la fira es pot resumir en xifres: 200 galeries convidades (entre elles, una vintena d’arribades de Catalunya, País Valencià i Mallorca) de 30 països i més de 150 professionals del món de l’art, entre comissaris, ponents, directors de museus i d’institucions culturals. Senyores i senyors, torna Arco, malgrat tot.

___

Publicat a la Revista Bonart, febrer de 2013

D’aparicions marianes i píxels

Torna la fotografia (si és que alguna vegada se n’havia anat). Aquesta setmana s’inauguren tres exposicions que proposen enfocaments distints entorn del vuitè art. De la construcció artificiosa de la fe mitjançant la imatge de l’Espanya obscura dels anys seixanta, a la revolució de la fotografia 2.0, tot passant pel col·leccionisme creatiu de Joan Fontcuberta. Aquestes són les instantànies del que podreu veure (i retratar).

Misticisme rural
Ens transportem a l’any 1961 i enfoquem en blanc i negre un carreró estret de la petita localitat de Sant Sebastián de Garabandal (Cantàbria). Aquest és l’escenari rural on quatre nenes van experimentar, fins al 1965, visions marianes, entrant en èxtasi davant els mitjans de comunicació de l’època. Julia Montilla pren aquest fenomen espiritual i social [que, per cert, no ha estat mai reconegut ni condemnat per l’Església] com a punt de partida de El cuadro de La Calleja. L’artista reflexiona sobre la relació entre la religió i la construcció artificial de la fe amb materials propers a la historiografia per documentar les aparicions: textos, fotografies espectrals i material audiovisual, que us transportaran a una altra època, a imatges místiques i de passió ultrareligiosa. Fins al 21 d’abril a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró.

L’artista col·leccionista
Susan Sontag deia que “col·leccionar fotografies és col·leccionar el món”. Fem nostre aquest lema i us proposem una visita a la mostra Obra-col·lecció. L’artista com a col·leccionista; per tocar de nou amb els peus a terra, res millor que una mirada a la fotografia contemporània. El fotògraf Joan Fontcuberta és el comissari d’aquest projecte que presenta una situació recurrent en l’escena expositiva actual: la mutació del col·leccionista d’art transformat en creador a partir de la construcció d’una col·lecció. En aquest cas, l’artista convertit en curador planteja una anàlisi sobre les múltiples facetes de la fotografia contemporània. De la mirada irònica de Martin Parr, a les imatges apropiades de Joachim Schmid o els retrats de Jean-Gabriel Périot que posen a prova els límits entre el cinema i la imatge fixa. Fins al 25 de maig a la Fundació Foto Colectania.

La postfotografia: una revolució creativa
Afirma Fontcuberta que, en l’època de Flickr i Facebook, les fotos han deixat de recollir records per esdevenir missatges per enviar i intercanviar. D’ara endavant. La postfotografia en l’era d’internet i la telefonia mòbil [un manifest sobre l’estat de la qüestió convertit en exposició] indaga en el temps present de la fotografia, que s’ha rebatejat amb el prefix post, on el ciutadà esdevé fotògraf  mentre que el fotògraf transmuta en editor; i de cop s’esfondren els conceptes d’autoria i obra original, que ja fa anys que fan aigües en d’altres àmbits. Els artistes que participen a la mostra il·lustren aquest nou fenomen on el fotògraf, com a creador, astorat davant l’enorme contaminació visual, es dedica a recopilar i filtrar els bilions de píxels que circulen per la xarxa en forma d’imatges. Fins al 13 d’abril a Arts Santa Mònica.

___
Publicat a Time Out, 20/02/13
[Link]

Mònica Castanys. Sense presses, representacions d’una ciutat (imaginada)

Text de presentació del catàleg de l'exposició "Mònica Castanys. Sense presses", a la Galeria Anquin's de Reus, del 15 de gener al 16 de març de 2013.

De satí, oli sobre fusta, 73 x 50 cm.

Elles, sempre d’esquenes, sense rostre, amb el cabell al vent o recollit, esperant algú amb el telèfon a la mà, mirant la gent passar, assegudes a una terrassa, contemplant un aparador, caminant vet a saber a on. Un grapat d’ànimes distretes, dones anònimes, en un present continu, passejant per una ciutat feta de trossos de moltes altres; places de Barcelona, carrers de Reus, bars de Girona, un escenari que se’ns presenta familiar, un lloc comú, un espai de trànsit i de trobada. Mònica Castanys (Barcelona, 1973), però, congela l’instant quotidià, enfoca un personatge girat per atzar i femení per decisió artística, i exalça una situació diària convertint-la en un esdeveniment que transcendeix el moment.

Amb un paleta de colors que rememora la impressionista, però amb un traç més expressiu i un gust especial per il·luminar aquestes escenes estivals, la pintora ofereix una cartografia enigmàtica de la seva metròpolis imaginada. Un lloc on esdevé voyeur i pot observar aquella que mira amb discreció, des d’on retrata, sense interpel·lar ni molestar, les models fortuïtes que passegen tranquil·lament. Al mateix temps, fa un zoom a la seva obra [la vida en l’espai públic és un tema recurrent dels seus olis sobre fusta] i es centra, cada vegada més, en ressaltar la figura femenina dins aquest tempo lent. Són turistes que estan descobrint una ciutat, fixant la mirada en tots els detalls on els transeünts habituals, apressats, no hi repararien mai. Només l’artista, que transgredeix la norma comunament acceptada del retrat i girant la figura renuncia al rostre, coneix i pot desvetllar el misteri: Cap on miren totes aquestes dones sense presses?

___
 English version:i

La maja tatuada

 

Diuen que la idea de Tattoo the girl va sorgir gairebé  per accident a partir d’un dibuix en blanc i negre d’una dona nua que els artistes es podien descarregar de la pàgina www.tattoothegirl.com per tal d’interpretar, pintar i redibuixar; tatuarla.

Aquest projecte, que va començar fa poc més d’un any, es va propagar per la xarxa de tal manera que els creadors van acumular més de 500 dones tatuades d’artistes i il·lustradors d’arreu del món. Múltiples versions evocadores, dolces, porno, gòtiques, a l’oli, en fotografia, llapis, boli o collage de la filla 2.0 de La maja nua.

Ara, una selecció de les 100 millors tatuades, es poden veure del 16 al 26 de novembre a Mutuo Centro de Arte, de Barcelona. 

Aquí hi són totes.

Premi de Pintura Vila de Cambrils

ACTA DEL JURAT PER L’ENTREGA DE PREMIS:

La peça de l'artista Aurembiaix Sabaté va ser seleccionada com a guanyadora per presentar una proposta pictòrica renovadora que s'emmarca dins un univers conceptual personalíssim i ric en matisos i constel·lacions. El jurat va valorar molt positivament l'obra Lluna, constel·lacions i arbres pel seu traç segur i ferm i per la força poètica que se'n desprèn.

Aurembiaix Sabaté: Lluna, constel·lacions i arbres, Gravat i mixta

El jurat, a més, va decidir donar una menció a Laura Medina. El díptic barreja diferents tècniques artístiques i planteja una tema pictòric recurrent: el retrat, però passat pel sedàs de la contemporaneïtat i l'estètica pop. La rialla en dos actes del personatge retratat va captivar la mirada del jurat.

Laura Medina, de la serie: Push and feel, Mixta sobre paper

31a edició del Premi de Pintura Vila de Cambrils, realitzada el dimecres dia 7 de novembre de 2012.

Componen el Jurat:
Sr. Francesc Garriga, regidor de Planificació de Ciutat i Cultura
Sra. Aina Mercader, periodista experta en art
Sra. Pepa Quinteiro, directora Galeria Anquin’s
Sr. Aureli Ruiz, artista visual i comissari independent
Sra. Natàlia Sanahuges, artista i guanyadora de la 30è Premi de Pintura

Cristóbal Anwandter: elogio de la pintura

A través de sus rostros, caras y retratos desdibujados, el artista escenifica un pulso entre los límites que definen la pintura figurativa y los primeros acordes de la abstracción plástica

Cristóbal Anwandter (Santiago de Chile, 1980) vive temporalmente en Barcelona desde donde prepara la serie Antiretratos, que presenta, en septiembre, en la undécima edición de la Feria Internacional de Arte de Corea (KIAF). Con estas nuevas creaciones, el pintor ha dado un paso más hacía la abstracción en su colección de caras y rostros.

Pero quizás sea mejor retroceder unos años, para comprender la evolución de Anwandter y explicar el por qué de estos trazos sobre trazos que esconden veladamente la figura y crean una imagen ambigua, deformada, ocultada por la técnica. Su aproximación inicial a la pintura –un territorio en el que se siente libre y cómodo para crear y experimentar- viene a través de la construcción de la  figura humana, primero como cuerpo entero y poco a poco cerrando el foco hasta llegar a enfocar -en un close-up y a gran escala- el rostro sin cuerpo. En su propuesta creativa, el objeto retratado funciona sólo a modo de Mcguffin que empuja todo su proceso, concentrado en el cómo, la técnica y la forma utilizada para construir la imagen y convertir pinceladas y salpiques de color en ojos, bocas, narices… “Empecé –explica Anwandter-  con el cuerpo y paralelamente fui dejando el pincel y empezando a experimentar con espátulas, utilizando el chorreo, empezando a velar, a combinar capas densas con otras líquidas, a crear manchas de color, en fin, a ‘sacar la pintura’. Me interesaba saber cómo se formaba la figura, más allá de cómo era. Pero este interés plástico estaba demasiado contenido, entonces necesité sintetizar la imagen a rostro y agrandar la escala para seguir experimentando con la forma”.

Sobrecaras, la forma insinuada

Primero, los rostros fueron presentados a través de la serie Sobrecaras, una treintena de retratos monumentales de hombres y mujeres insinuados que toman forma a partir de diferentes gestos pictóricos acumulados unos sobre otros, a manera de cadáver exquisito superpuesto, dando la impresión de pintura gastada, vieja, de imagen sobre muro construida por múltiples y diferentes actores que consiguen formar un todo reconocible y estéticamente evocador. A pesar de todo, el artista reconoce que “se trataban de pinturas muy neutras formando una serie demasiado uniforme”. Para la construcción de estas Sobrecaras, que el año pasado se exhibieron en la galería A.M.S. Marlborough de Santiago de Chile, el pintor chileno utilizaba modelos, “gente que me llamaba la atención anatómicamente, que podían servirme para lograr un determinado tipo de imagen; pero, en realidad, mi gran interés estaba en la construcción, en el cómo utilizaba estas distintas intenciones plásticas para configurar una rostro humano. En ese sentido nunca me interesó la relación con el modelo, trabajé con fotografías que eran simplemente una guía anatómica, o de volumen. Quizás hoy existe un sentido narrativo, pues estoy interesándome en un discurso que por debajo de lo plástico, va haciéndose notar”. 

Antirostros, la forma descompuesta

Ahora, las caras veladas han devenido (casi) rostros sin identidad, en un esfuerzo por llevar la figuración a los límites de lo concebible y mostrar algunos gestos abstractos sin dejar de presentar una figura entendible que casi se desvanece. “Sigo con la serie de Sobrecaras, pero llevándola a un distinto nivel, antes hablaba de rostros porque no me gustaba el término retrato, que suponía una suerte de representación de un determinado modelo. He incorporado el cadáver, el mundo animal, y retratos de corte explícitamente erótico; algunas figuras evidentemente identificables y otras en un estado más espectral y amorfo”. En Antirostros, Anwandter reduce el tamaño, y la paleta de colores se hace más viva, más pop, menos trascendental e introspectiva y más irónica e irreverente, pero continúa desarrollando una suerte de esquizofrenia gestual en la que distintos modos de pintar [siempre con el tempo lento del óleo, que le permite momentos de reflexión más largos entre capa y capa, mientras va secando] compiten para crear una estructura. En palabras de Anwandter: “La forma en que los pinto, entre el gesto de Pollock, Warhol o De Kooning, es un tanto contradictoria, porque si bien inicialmente hay muchas intenciones gestuales, estas se van boicoteando sucesivamente hasta formar una figuración bien definida. En muchos casos, me interesa la tensión que se produce entre mi gestualidad y mi control figurativo. Una lucha en la que siempre pierdo. Voy detrás de algo que no puedo lograr pero que me mantiene motivado. En definitiva, la pintura directa  me parecía extremadamente obvia y empecé a pelear contra eso”.

La pintura como lenguaje inagotable

Ajeno al discurso sobre la muerte de la pintura [si alguna vez falleció, parece que ahora estamos viviendo una resurrección del trazo sobre lienzo con suficiente fuerza y entereza experimental para interpelar a los gestos artísticos más llamativos y superfluos], el artista sigue investigando este lenguaje creativo, demostrando sus intenciones en el uso de los materiales, donde a menudo resalta la pintura por encima de la figura. “La pintura es infinita y tiene siempre la capacidad de renovarse, no es comparable a otros géneros; quizás, en algunas ocasiones, puede ser menos impactante, pero la poética y la intención artística sobre lienzo no muere”. En su caso, su libertad de gesto sobre rostros y caras y su interés por la forma (de crear), poniendo énfasis en la investigación de los materiales plásticos, casi más que en el fondo (de lo creado) atesora esta idea. “Me gusta leer la pintura, como intenciones en el uso del material en la forma de aplicarse, me da igual si el resultado tiene una forma reconocible a nivel de imagen o carece de ella. Siempre he trabajado en función de una figuración bastante definida, sin embargo en el proceso o en ejercicios paralelos estoy constantemente investigando posibilidades plásticas que concluyen en sí mismas, como lo que comúnmente se llamaría pintura abstracta”.

Inmerso en los Antirostros,  el artista se atreve a dar algunas pistas sobre futuros proyectos, dejando la puerta abierta a otras técnicas, pero guardando fidelidad a la pintura. “Diría que mi trabajo va caminando hacia un lugar más propio, con una lógica mas particular a nivel plástico. Por otro lado, a nivel temático me estoy empezando a interesar por nuevas cosas. Busco que mis intereses pictóricos e imaginarios se complementen y potencien entre sí. Tengo muchas ideas por realizar, dejar esto de los close-up después de abordarlo y estrujarlo hasta las últimas consecuencias, y abordar algunas composiciones más complejas, con más riesgo. Paralelamente he estado trabajando en algunas pinturas digitales; sería interesante poder verlas dialogar en algún momento con mi pintura física”, concluye el artista. 

___
Publicat a revista Arte al Límite, setembre-octubre de 2012
Link a la versió Issuu de la revista (Español / English)