15.6.15

Jessica Lange darrera una Leica

L’Arts Santa Mònica acull, fins al 28 de juny, la retrospectiva Unseen, amb un centenar de fotografies en blanc i negre

Jessica Lange (Minnesota, 1949), que els últims quatre anys ha protagonitzat de manera magistral la sèrie American Horror Story, descobreix, al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, la seva faceta com a fotògrafa. L’actriu, oscaritzada per les seves actuacions a Tootsie (1982) i Blue Sky (1994), es va formar com a fotògrafa a finals de la dècada dels seixanta, però, no és fins a principis dels noranta, quan el seu marit, el dramaturg Sam Shepard, li regala una càmera Leica M6, que reprèn l’activitat fotogràfica. Retrata els llocs per on viatja i va de gira: Estats Units, Rússia, França, Itàlia, Finlàndia, i, sobretot, Mèxic, un país per el qual sent “una especial predilecció per la seva llum i les seves grans nits”.



A Unseen hi ha tot allò que l’ull i la Leica de Lange han vist. En blanc i negre, sense flaix i gairebé sempre al carrer, a l’aire lliure, buscant personatges anònims i provant de passar desapercebuda, invisible, darrera la càmera. Lange renega de la fotografia digital i expressa el seu gust per deixar-se sorprendre per l’espontaneïtat de cada moment a l’hora de disparar i, després, també al laboratori, revelant cada imatge. En aquesta ocasió s’exposen 111 instantànies, algunes de les quals inèdites, que configuren tres sèries emblemàtiques. Thing I see, realitzada entre 1992 i 2008, ensenya allò que ha vist al llarg dels seus viatges, llocs que funcionen com a pretextos per relatar històries en imatges. Escenes quotidianes, paisatges abandonats, parelles d’enamorats, nens jugant... Mexic esdevé un quadern de bitàcola, un diari d’impressions d’un país que li fascina especialment i on hi torna de manera recurrent; i Chiapas resulta ser un reportatge del carnaval que durant tretze dies se celebra a aquest estat. En concret, retrata la que es considera la festivitat més important de l’any a les poblacions de Tenejape i San Juan Chamula.


L’exposició, comissariada per Anne Morin i produïda i organitzada per diChroma photography, convida a descobrir la passió oculta de l’aclamada actriu que amb la càmera a les mans reivindica aquí la soledat de la seva mirada. Part de les instantànies d’Unseen, que es va inaugurar el dia de Sant Jordi i va servir per donar el tret de sortida a la quarta edició de la Fira Art Libris, ja es van poder veure en diferents espais de l’estat espanyol i l’any 2011 a la mostra homònima que va acollir el Centre Niemeyer d’Avilés (Astúries).

___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

5.6.15

Més que vídeos

La tretzena edició de Loop, que se celebra entre el 28 de maig i el 6 de juny a Barcelona, s’articula entorn del so i del col·leccionisme de videoart

S’acostuma a dir que Stamping in the Studio (1968), de Bruce Nauman, és el primer vídeo venut com a obra d’art a un col·leccionista. Ha plogut molt des de llavors i amb tanta tempesta s’han esborrat les prediccions apocalíptiques que situaven la vídeo creació fora dels circuits del mercat de l’art, amb discursos entorn de la manca d’un suport amb qualitats artístiques, la immaterialitat de la imatge i la problemàtica benjaminiana de la impossibilitat de peça única. Enguany, la tretzena edició del Loop, que es ramifica arreu de la ciutat en tres seccions (fira, festival i estudis) i que presenta una selecció de galeries especialitzades, un programa d’exposicions als principals centres de la ciutat i un seguit de xerrades i trobades professionals, dedica l’atenció al col·leccionisme de videoart. Amb el lema What about collecting video art?, Loop vol situar el focus sobre el col·leccionista “com un agent actiu en la promoció de l’art contemporani, compromès amb la comunitat artística, que assumeix un rol pro-actiu dins el món de l’art”. A partir d’aquí, s’articulen les xerrades que se celebren en paral·lel a la fira, del 4 al 6 de juny a l’Hotel Catalonia Ramblas. A més, la cita, que reuneix una selecció de prop d’una cinquantena de galeries, acull, entre les habitacions de l’hotel, solo shows de videoartistes contemporanis, molts dels quals en première. Es mostren col·leccions i col·leccionistes de referència internacional, com Sammlung Goetz (Alemanya), SAM Arts Projects (França), Patrizia Sandretto Re Rebaudengo (Itàlia) i Leal Rios (Portugal). En la mateixa línia, el Cercle del Liceu s’obre a l’exposició Vídeo-Règim. Col·leccionistes a l’era audiovisual, un projecte comissariat per Carles Guerra; i el MNAC, amb Javier Panera de comissari, mostra obres de la Fundació Sorigué. Ambdues exhibicions obertes del 28 de maig al 6 de juny.

Com a novetat destacada d’enguany, s’impulsa la primera edició del Premi Discovery amb el suport d’Estrella Damm. Aquest projecte neix, segons els organitzadors, “amb l’objectiu d’apostar i reconèixer la recent producció de vídeos i films d’artistes internacionals a través d’una convocatòria oberta i gratuïta a la comunitat artística”. El guanyador rebrà 5.000 euros de dotació econòmica i les 10 obres finalistes s’exposen, en el marc de Loop, a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm.

Elina Brotherus, The Black Bay Sequence, 2010. Presentada per gb agency (Paris) a la Fira LOOP 2014
Espai per a les obres sonores
Per primera vegada, el festival inclou una secció de peces sonores que han estat seleccionades per la comissària independent Anne-Laure Chamboissier. I és que el so és l’altra gran branca de la trobada del 2015, que es mou pel sorral movedís del videoart i obre i expandeix cada vegada més aquest concepte. Sota el paraigües Beyond the Image: Sound es presta atenció a “les pràctiques artístiques sonores que estan estretament relacionades amb la imatge en moviment”. Per això, Chamboissier és l’encarregada de dirigir un programa d’intervencions sonores a l’espai del claustre de l’Antic Hospital de la Santa Creu juntament amb l’artista Emmanuel Lagarrigue. Paral·lelament, l’artista Àlex Arteaga desenvolupa una sèrie d’intervencions, sota el títol Transient Senses, al pavelló Mies van der Rohe i a la Fundació Tàpies (amb tres assaigs sonors, del 28 al 31 de maig); i l’Arts Santa Mònica presenta l’obra Les guerrilles del sobreviure de Jordi Colomer.

Com ja comença a ser habitual, el festival Loop es propaga des de finals de maig per diversos entorns de la ciutat: el recent estrenat Museu de Cultures del Món, nombrosos espais del recinte de l’Antic Hospital de la Santa Creu, la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Filmoteca, el mercat de la Boqueria, el Museu Picasso, l’Ateneu Barcelonès, el Museu Frederic Marès o el Palau del Baró de Quadras (actual seu de l’Institut Ramon Llull), el cinema Zumzeig, La Capella, la Virreina o el Reial Cercle Artístic... Un grapat de llocs, on, per uns dies, es poden descobrir les noves propostes de les pràctiques artístiques contemporànies dedicades al videoart, a la imatge en moviment i, en aquesta ocasió, també, a instal·lacions sonores.


Per tenir actualitzada la programació de Loop, consulteu: www.loop-barcelona. com

___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015

1.6.15

Cànem, quatre dècades d’art i cultura a Castelló

Pilar Dolz porta el timó d’una de les galeries més veteranes del territori espanyol i no té cap intenció d’abandonar el vaixell

“Corria l’any 1974 –Pilar Dolz (Morella, 1945) fa memòria des de l’altre costat del fil telefònic– quan un grup de gent de Castelló interessats per la cultura vam decidir obrir Cànem. L’espai –recorda– naixia com una galeria oberta on hi passarien diversos esdeveniments culturals: concerts, conferències, presentacions de llibres, exposicions...” El 21 de desembre d’aquell mateix any acollien la primera exposició amb quadres de Boix, Heras i Armengol, i Joan Fuster en feia el text de presentació. “L’any 76 molts dels qui ho havien impulsat –m’explica– van començar a militar en partits polítics i es van anar desvinculant de l’espai i jo vaig quedar com a responsable de Cànem tenint clar que això era una botiga i que en cap cas viuríem de subvencions”. La resta, que diria aquell, és història, però és just aquí on comença el periple d’una de les galeries més veteranes del territori espanyol que, des de la perifèria dels pols culturals, s’ha fet un lloc en les principals fires d’art contemporani i a la intempèrie d’un mercat amb constants dificultats.

Mar Arza, De sus largas conjeturas, 2010

Argüeix que la clau de l’èxit és la complicitat amb els artistes amb els quals ha treballat (en representa més d’una vintena: Isidre Manils, Manel Margalef, Mar Arza...), els galeristes del territori i un públic fidel. “Quan vam començar –raona– era més fàcil perquè hi havia poques galeries i els artistes volien treballar amb nosaltres. La nostra proposta des dels inicis era la d’apostar per l’art més arriscat perquè –subratlla– l’art és risc, incloure artistes de les avantguardes històriques, deixar espai per a joves creadors del territori i per a peces d’altres galeries en les quals ens emmirallàvem, com la mallorquina Ferran Cano”. Amb unes sis-vuit exposicions anuals, entre col·lectives i monogràfiques, Cànem exposa pintura, escultura i produeix obra gràfica, gravats, videoart i llibres d’artista. Les fires internacionals han estat l’altre element que ha contribuït en la particular formula de l’èxit. En els darrers anys, ha participat a les fires de Miami, Lisboa, a Arco, Loop, Art Libris, Solo Projects de Basilea... “Les fires ens han servit –apunta Dolz– per col·locar els nostres artistes en bones col·leccions i fundacions d’arreu del món. A més, hem contat amb una sèrie de compradors que ens han sigut fidels durant tots aquest anys i als quals estem molt agraïts. Ara –es lamenta– el mercat és inexistent, però durant anys a Castelló s’ha comprat prou bé. Ha estat una ciutat amb diners i amb gent interessada per l’art i per la cultura. Potser el que no hem sabut fer bé és treballar amb les institucions de la zona perquè ens compressin obra”.

Amb tarannà optimista tira de refranyer i diu que li agrada recordar allò de què “les energies que gastem criticant les tenebres les podem utilitzar per encendre una làmpada”. La galerista que es considera botiguera i que, com a hobby, es dedica a fer gravats, contenta amb els homenatges rebuts, finalitzava, fa uns mesos, el seu discurs a la Universitat Politècnica de València, després de rebre la Medalla de Sant Carles, amb un entusiasta “endavant... 40 anys més”.

___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol de 2015