17.10.16

La ficció és una realitat per succeir

Existeix un món fantàstic on les pigues es converteixen en confeti, els unicorns tenen una pastanaga al cap en lloc de banya i, com que tothom gaudeix de les mateixes capacitats físiques i intel·lectuals, les teories de Darwin semblen un acudit dolent i les Olimpíades són encara més avorrides! És una realitat paral·lela que esbojarradament dibuixa, escriu i llegeix Ana Garcia-Pineda. 



Les seves històries delirants estan protagonitzades per uns personatges que, per exemple, defensen a ultrança acabar amb l'homonímia: aconseguir que cada mot tingui un sol significat per tal d'evitar més malentesos. Si triomfen, ja no hi haurà, com pinta de manera naïf i amb traç senzill, barres de pa als bars per aguantar les copes, ni bocins de dits enmig d’un ou fregit... Són fragments de contes il·lustrats o imatges per unes narracions desbaratades que Garcia-Pineda recita amb serenor, acompanyant cada una de les obres. Però, no tot són flors i violes en aquest relat expandit. També hi ha lloc per imaginaris distòpics: la creativitat i la contemplació estan prohibides, els forats desapareixen i, per tant, no hi ha finestres; s’extirpen les parts del cos que no són útils i, com que tot és privat, per caminar pel carrer cal llogar l'ús del paviment. Una combinació d’art i humor absurd, amb tocs de ciència-ficció, que llueix més narrativa que plàsticament. 

3 estrelles. 
Espai 13. Fundació Joan Miró. Fins al 6 de novembre. 
__
Publicat a Time Out, 05/10/1


10.10.16

Jo Milne - No faig prediccions, sinó excuses

S'equivoquen els que asseguren que ciència i art són la mateixa cosa i també els que diuen que art i ciència res tenen a veure. La grandesa de la ciència està en el fet que un científic pot arribar a comprendre sense necessitat d'intuir i la de l'artista en què pot arribar a intuir sense necessitat de comprendre”. Ho diu el divulgador científic Jorge Wagensberg i la cita serveix per entrar en matèria. 


Jo Milne s'agafa a la teoria de les cordes com excusa per crear. Des de l'especulació, però aferrada a preceptes científics, plasma l'aspecte de cordes vibrants, filaments embullats i eixams que ressonen en múltiples universos. No fa prediccions, però ensenya possibles veritats geomètriques que transporten a altres dimensions. Costa entrar en un jardí com aquest, el plantejament és dens i el títol de la mostra no ajuda, però val la pena fer l'esforç, superar la por a conceptes d'astrofísica i deixar-se endur pel plaer estètic. Milne intueix i sense necessitat de comprendre invoca l'invisible en belles escultures que dansen sobre cosmologies imaginades.

4 estrelles.

Espai Volart. Fundació Vila Casas. Fins al 18 de desembre.
__
Publicat a Time Out, 28/09/1


5.10.16

La Galeria congrega l’obra de Francesc Artigau, Marcos Palazzi, Mar Saiz i Xavier Serra de Rivera

La Galeria congrega l’obra de Francesc Artigau, Marcos Palazzi, Mar Saiz i Xavier Serra de Rivera 

Els quatre artistes comparteixen de fa anys les instal·lacions de l’antiga fàbrica tèxtil Vilumara, situada al carrer Sant Pere més Baix, número 42, de Barcelona, on hi tenen els seus tallers. Francesc Artigau hi va arribar fa una cinquantena d’anys, poc després es va afegir Xavier Serra de Rivera i més recentment Marcos Palazzi i Mar Saiz, que casualment havien estat alumnes, temps enrere, dels dos anteriors a l’Escola Eina. Tots ells conreen la pintura des de la figuració, “però no com a doctrina; són coincidències que no són reivindicatives”, assenyala Artigau. 



Entre els mesos d’octubre i novembre, La Galeria de Sant Cugat del Vallès presenta la primera exposició dels quatre plegats en una galeria. És la primera vegada que aquesta sala mostra obra d’Artigau i Saiz; Serra de Rivera i Palazzi han format part d’algunes col·lectives anteriors. El galerista Jordi Batlle es resisteix a referir-se a aquesta exhibició a vuit mans com una mostra col·lectiva més: “es tracta de quatre exposicions en una on s’hi apleguen una seixantena de quadres amb diferents sensibilitats i estils”, matisa. Van de propostes més realistes a d’altres més pop o pròximes a la il·lustració o al surrealisme. Mentre que en uns es veu més l’interès en la composició, en d’altres predomina el tractament cromàtic o la psicologia i la construcció dels personatges. 

“No són un grup generacional –recorda Batlle– però els uneix un mateix espai i unes rutines diàries a l’estudi”. Entre ells hi ha una intensa relació d’amistat que tots ressalten. “Discutim molt de pintura”, apunta Serra de Rivera. Però, tot i això, cap d’ells se sent condicionat per la resta. Per una banda, Palazzi reconeix “algunes coincidències marcades per un entorn comú” i, per altra, Saiz afegeix: “la nostra relació es fonamenta en l'admiració que ens professem. Tots som figuratius però cada un entenem la pintura des de la nostra personalitat”. Artigau continua: “Estem tot el dia al taller i, com que això de pintar és una feina molt solitària, ens sentim més acompanyats, però els quatres som molt independents”. Per acabar, sentencia: “Si féssim altres coses en lloc de pintar, també seríem amics”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre 2016