30.3.16

La lliçó de Diògenes

Àlex Mitrani posa en solfa l'obra de vint artistes per il·lustrar el pensament del filòsof grec de l'antiguitat Diògenes de Sinop, que preconitzava les bonances d'una vida austera. 

Avenc, Mar Arza

El comissari defensa que “hi ha una constant transgeneracional en l'art català contemporani que es basa en una reducció de mitjans, en una simplicitat fonamental i en una economia  que, paradoxalment, redunda en la intensificació de valors estètics, tot rebutjant la retòrica i l'excés”. L'exposició desgrana en set apartats i amb una seixantena de peces al·lusives, algunes més anecdòtiques que altres, les bases de la doctrina del pensador: Contra el valor (destaca l'impressionant Paper moneda, vuit quadres realitzats amb bitllets d'euro triturats, d'Ignasi Aballí; o el mòbil amb monedes de Jaume Pitarch, Calderilla), Elogi de la pobresa (amb Trencadissa, fragments d'una ceràmica romana, un vitrall modernista i una Xibeca, de David Bestué), La temptació del no-res (apareixen els acrílics quasi monocroms sobre tela d'Alfons Borrell), L'objecte fonamental (amb les delicades escultures Pedra estovada o Ocell piu-ploc, de Jordi Pablo), Cosmopolitisme i solitud (inclou la sèrie fotogràfica de Rio de Janeiro i São Paulo, de Luz Broto), Vestigis de l'acumulació (Bestué i Marc Monzó donen la volta a la síndrome de Diògenes amb la instal·lació Pèl i ploma) i La reducció com a mètode (incorpora Escala de valors o la inspiradora Avenç, llibretes d'estalvi amb ingressos de poesia, de Mar Arza). Quan proliferen diverses alternatives socials entorn del decreixement, algunes idees de l'escola cínica prenen vigència i reverberen, també, en l'esfera creativa.

3 estrelles.

Tecla Sala. Fins al 5 de juny.

__
Publicat a Time Out, 09/03/1

23.3.16

America Sanchez. Retrats Romànics

A escassos metres d’on s’exposa la impressionant col·lecció d’art romànic del Museu Nacional, a un petit espai de la Sala Oval, el dissenyador gràfic, dibuixant i fotògraf America Sanchez (Buenos Aires, 1939) desplega una setantena de dibuixos inèdits, una mirada contemporània als rostres que hi ha en les pintures murals i sobre taula de fa un miler d’anys. 

Durant prop de tres dècades, l’artista ha estat un visitant habitual de les sales del romànic i conten que s’ha passejat de manera gairebé furtiva observant i tractant de copsar la màgia d’aquells pintors llunyans. Dels esbossos dels rostres que ha anat trobant a frontals d’església i absis sorgeix aquesta interessant proposta que ofereix una nova i atractiva lectura d’antics relats. America Sanchez és fidel a les formes i al dibuix de traç gruixut. Conserva la simplicitat i l’esquematisme i manté els rostres hieràtics i allargassats dels personatges representats. Però, és tremendament creatiu en l’aplicació del color i és quan el romànic, voilà, esdevé pop. 



De sobte, sembla que més que apòstols i verges maries siguem ben al davant de la famosa sèrie que Warhol va dedicar a Marilyn Monroe. L’ús arbitrari de la paleta converteix aquest exercici de còpia en un procés d’actualització que entra i sacseja la col·lecció del museu amb un toc d’humor cromàtic. Els originals, tintes sobre papers de petit format i de molta qualitat –alguns del segle XVII–, es presenten en horitzontal, dins vitrines, on hi ha també proves i cartes de colors que ha assajat el dibuixant, mentre que a les parets hi romanen penjats els facsímils. Per acabar-ho d’arrodonir, en sortir, aneu a buscar aquests rostres a la col·lecció permanent. És fascinant! 

L’artista diu que els carrers són plens de cares romàniques. 
A l’espai dedicat a Sant Climent de Taüll, s’exposen les majestuoses peces Matèria-Metall i Jeroglífics d’Antoni Tàpies.
El museu dedica una mostra, a finals d’any, a la influència de Gósol i dels “primitius catalans” en l’obra del malagueny.

5 estrelles.
Museu Nacional d’Art de Catalunya. Fins al 28 de març.

__

Publicat a Time Out, 10/02/1


16.3.16

La galeria Eude obre les portes al món de Javier Mariscal

En Javier Mariscal (València, 1950) és una d’aquestes persones a qui més li escau l’etiqueta d’inclassificable. El pare d’en Cobi és un cul inquiet. Es belluga amb certa naturalitat i desimboltura per múltiples disciplines i passa del disseny gràfic a l’animació, de la pintura a l’interiorisme o del disseny de mobiliari a l’escultura o al paisatge urbà, i tot això, sense despentinar-se. De fet, es considera un creador d’imatges que desenvolupa el seu treball en tot tipus de suports. 

“La meva especialitat és –en les seves pròpies paraules– ser creatiu, innovador, estirar el llenguatge, tractar de fer evolucionar els codis, els signes, els missatges gràfics. Posar-los al dia. Escoltar, ser esponja, observar, plasmar en imatges el que respira la societat, el que creiem, els que ens emociona i les idees que van canviant, per a això he fet servir qualsevol sistema, llenguatge o disciplina que he tingut al meu abast”. Fa uns anys, en una entrevista en aquestes mateixes pàgines, el creador hiperactiu proclamava: “Mariscal, a seques, és un dibuixant, algú que, abans de pensar, dibuixa”. El llegat d’aquest dissenyador icònic, Premi Nacional de Disseny, es pot rastrejar en diversos indrets de la capital catalana (la Gamba del port, el CosmoCaixa, el logo del Zoo, entre d’altres), on va arribar a la dècada dels setanta, va triomfar (durant les dècades glorioses) i ara assegura que està arruïnat (la tardor passada, nombrosos mitjans es feien ressò de la complicada situació econòmica de l’artista, després de l’ERO que fa uns anys va haver d’afrontar l’estudi que porta el seu nom). 


Del 10 de febrer al 23 d’abril, la galeria Eude acull El món de Javier Mariscal, una exposició que convida a fer un tastet de l’obra d’aquest dibuixant, des dels seus inicis, que explora tècniques, temàtiques i llenguatges, sense defugir un estil i un empremta ben reconeixibles. El món de Javier Mariscal està ple de paisatges (principalment de Barcelona: carrers, platges, ports), animals (camell, lleó, pantera), interiors (l’estudi de l’artista, sala d’estar, cuina, bany), bars, tipografies, vinyetes de còmic i, és clar, de Cobi. La mostra aplega originals sobre paper (tinta xinesa i aquarel·la), serigrafies, litografies, aiguaforts i punta seca, així com diferents objectes i una carpeta amb quatre serigrafies dels personatges de la pel·lícula d’animació Chico i Rita (2010), dirigida a quatre mans amb Fernando Trueba i que va ser guardonada amb el Goya a la millor pel·lícula d’animació el 2011. A més, un muntatge de vídeo amb diversos curts del mateix Mariscal. En definitiva, una excusa per entrar i descobrir la vasta producció –més enllà dels traços cubistes de la cèlebre mascota olímpica– d’un dels creadors amb més projecció internacional del país.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

10.3.16

El Museu del Modernisme celebra el 6è aniversari amb la commemoració de l’Any Casas

El 10 de març fa sis anys que el Museu del Modernisme de Barcelona obria les seves portes al carrer Balmes de la capital catalana. Coincidint amb l’efemèride, el museu inaugura una gran retrospectiva sobre Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932), el pintor més destacat del moviment modernista, quan se celebren precisament 150 anys del seu naixement. 

Una mostra pensada per ocupar tot l’espai expositiu del centre privat amb obres del fons i d’altres de préstecs de centres d’arreu o de col·leccions particulars. “L’exposició –explica Gabriel Pinós, responsable de l’entitat– vol presentar un Casas multidisciplinari i ensenyar els grans trets que caracteritzen la seva obra: com a retratista de la societat civil, la passió pel cartellisme, l’afició al ciclisme, la relació amb burgesia barcelonina i la bohèmia parisenca; tot plegat amb peces que són presents en la iconografia popular i altres, gairebé inèdites”. Aquesta retrospectiva del pintor i il·lustrador català es pot visitar fins al 8 de maig. A més, també es revisa –com cada any per aquestes dates– la col·lecció permanent, però en aquesta ocasió posant el focus sobre la col·lecció de Casas.

Jove decadent, de Ramon Casas
Està previst que l’Any Casas copi la programació del 2016 del museu. Segons afegeix Pinós, es preveu una segona exposició amb obres de Casas i instantànies del fotògraf Mario Testino (Lima, 1954). “Es tracta de plantejar els paral·lelismes entre ambdós artistes, un com retratista de la societat civil espanyola del principi del segle XX i l’altre com a retratista de les celebritats a escala global del segle XXI. Es troben moltes coincidències entre les il·lustracions i les fotografies d’ambdós, a més de moltes semblances bibliogràfiques”, comenta. A banda d’aquestes dues exhibicions, el museu té programades un seguit d’activitats entorn del creador. Per una banda, un recorregut pels itineraris on va viure i conviure, principalment a Barcelona, però també a Sitges, Tamarit i d’altres poblacions catalanes. “La idea –subratlla Pinós– és que aquesta activitat es complementi amb una guia en paper, una app i un seguit d’informació a peu de carrer”. També està dissenyada una cursa ciclista de Vic a Barcelona, un itinerari que van fer plegats Santiago Rusiñol i Casas i de la qual informava amb tot luxe de detalls el diari La Vanguardia de l’època. Pinós avisa que “es busca recrear aquella ruta amb bicicletes clàssiques, amb les mateixes característiques i handicaps que van tenir els artistes”.

El Museu del Modernisme, a més, ha impulsat la creació del domini web www.ramoncasas.cat des d’on es pretén informar, a manera de blog en format de diari, sobre la vida i l’obra del pintor així com de les diverses activitats i exposicions que es realitzaran durant el 2016 en motiu de l’Any Casas, més enllà de les promogudes pel mateix museu.

L’Any Casas tindrà, a més, diversos ecos en altres espais. El Cercle del Liceu acull la mostra sobre Júlia Peraire, musa i esposa de l’artista, i el Museu de Maricel de Sitges exposa Ramon Casas, la modernitat anhelada, del 27 d’octubre al 8 de gener de 2017. El departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya és el promotor de l’Any Casas, comissariat per Vinyet Panyella (directora de Museus de Sitges), que vol reivindicar, a través de diverses accions i publicacions, el paper rellevant de Casas en la pintura moderna catalana i valorar la seva producció.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016

3.3.16

Les utopies urbanes de Jordi Pintó a La Galeria

El mes de març, La Galeria de Sant Cugat del Vallès exposa Urbanita Assilvestrat de l’artista Jordi Pintó (Cardona, 1968). La mostra recull una vintena de quadres de diverses mides i formats, una trentena de petites pintures sobre cartó reciclat i vuit escultures, peces úniques, de fusta. 

El títol, explica el mateix artista, “fa referència a la fusió entre el camp i la ciutat, la fusió entre la natura i la cultura, que no tenen per què ser incompatibles”. Pintó, un habitual de La Galeria (hi exposa des de fa quinze anys), desgrana el que hi trobareu: “paisatges urbans farcits de vegetació, terrasses amb horts i paisatges naturals per on transiten cotxes i al cel hi volen avions que no contaminen. És una oda a la vida sana –recalca–, a l’ecologisme, a la intel·ligència dels humans, a la sostenibilitat de la societat i del planeta. Una utopia, però m’encanta pintar utopies”, es justifica.


La seva proposta respira flaires de pintura metafísica amb gestualitat cubista i actitud naïf. Un seguit de paisatges utòpics i coloristes amb escenes plàcides sorgides d’un món fantàstic. “Quan vaig començar a pintar –relata– m’interessaren les primeres avantguardes del segle XX pel seu caràcter rupturista amb les imatges reals, la metafísica, el cubisme, l’expressionisme; després em va interessar la llibertat dels nens i d’aquí les meves simpaties per l’art naïf, l’art outsider o la il·lustració contemporània”. En la seva producció proliferen paisatges diguem-ne mig onírics. “Els escenaris –puntualitza– són imaginats però plens de petits records personals, de sensacions viscudes: un arbre, una muntanya, un llac, un riu, diversos personatges però tot simplificat i esquematitzat, portant cada una de les coses a la seva essència formal quasi pictogràfica”. L’artista, que exposa també a la galeria Jordi Barnadas de Barcelona i que la seva obra ha viatjat, en diferents exposicions, per mig món, subratlla: “la realitat m’importa més aviat poc. Hi ha càmeres fotogràfiques i mòbils que fan meravelles. Crec que si la pintura té algun sentit, és precisament el de mostrar quelcom que no es pot fotografiar: el món interior de les persones, i la pintura és fantàstica per fer això”.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2016