19.10.15

Exposició Contra Arranz-Bravo | Inauguració

El passat 1 d'octubre es va inaugurar, en el marc del Barcelona Gallery Weekend, l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet de Llobregat. La mostra inclou obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len directa o indirectament una selecció de peces d'Eduard Arranz-Bravo.






Natàlia Giné, Materiales encontrados


Gerard Ballester, Exercici de desplaçament




Lluc Baños, Senyalètica per a la transcendència








El 26 de novembre, a les 19h, es presenta, a la Fundació Arranz-Bravo, el catàleg de l'exposició. A més, realitzaré una visita guiada a la mostra amb la presència dels artistes.

Contra Arranz-Bravo es pot visitar fins al 6 de desembre.

Fundació Arranz-Bravo: Avinguda Josep Tarradellas, 44 - L'Hospitalet de Llobregat (Metro L1 Torrassa).




12.10.15

La Galeria de Sant Cugat del Vallès recorda Pere Formiguera

L’exposició Mirades… s’inaugura el 2 d’octubre i romandrà oberta fins a mitjans del mes de novembre

A finals del juny passat es va cloure l’Any Pere Formiguera que ha commemorat, a través de diversos esdeveniments, l’obra i la vida d’aquest excepcional fotògraf de Sant Cugat del Vallès, un any després de la seva mort. A principis d’octubre, La Galeria situada a la mateixa localitat que va veure néixer l’artista dedica una exposició a la seva trajectòria. Mirades…, tal com explica el galerista Jordi Batlle, “no pretén ser una retrospectiva, sinó aprofitar la inèrcia de l’Any Formiguera i presentar l’obra del fotògraf al gran públic”. Amb aquest esperit la mostra acull una quarantena de peces a manera de repàs per la prolífica producció de Formiguera (1952-2013). S’exposen algunes de les seves primeres polaroids manipulades dels anys setanta, a més d’instantànies de les sèries de viatges o dels bodegons inicials, un itinerari trufat amb peces puntuals extretes d’altres projectes i èpoques.

Imatge de la sèrie "Diàlegs amb la pintura"

També es mostren fragments dels Escenaris d’una guerra, que ensenya alguns dels espais que van ser protagonistes de la Guerra Civil a la capital espanyola, o de Porta d’aigua, amb instantànies del port de Barcelona, de finals dels vuitanta. A més de Portrait de famille, que presenta un recorregut per la ciutat francesa de Reims, de principis dels noranta.  “Hi ha alguna imatge de cada dècada amb la intenció –argumenta el galerista– d’oferir, més enllà d’un recorregut temàtic, una mirada general de l’obra de Formiguera a través de la seva trajectòria”. Mirades... inclou també fotografies de les sèries Capses (2006), Ulls clucs (1998-2001), amb els retrats Grau Garriga, Palau i Fabre i Tàpies, i de Diàlegs amb la pintura (2004-2006), on versiona, recrea i es fa seves algunes de les pintures de Picasso, Modigliani o Matisse, entre d’altres, apropiant-se i portant al seu camp part de la tradició pictòrica amb la qual es va formar com a fotògraf, artista i comissari. El crític Daniel Giralt-Miracle va escriure, fa dos anys, en aquestes mateixes pàgines un article per acomiadar-se del creador on li dedicava belles i certes paraules: “Formiguera va ser molt més que un fotògraf, va ser un intel·lectual en el sentit més genuí del terme”.

Ara, el galerista i amic amb el qual havia col·laborat en diverses exposicions, el recorda i fa memòria de tots els projectes que pensaven tirar endavant si no s’hagués estroncat sobtadament la seva vida. “El que fa que l’artista no mori mai –subratlla Batlle– és l’exhibició del seu llegat. Es tracta de presentar aquí la seva obra, sense ell, per tal de recordar-lo”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

9.10.15

Pere Moles: “Volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”

Del 10 de setembre al 10 d’octubre se celebra la I Biennal Internacional de Land Art a Andorra. Xerram amb el comissari, Pere Moles, dels ets i uts d’aquesta primera edició que cerca “ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país”



Arreu del món –Noruega, Mongòlia, Xile...– se celebren, amb més o menys èxit, diverses biennals i fires enfocades exclusivament al land art, però al setembre s’estrena ALA, la primera Biennal dedicada a l’art de la construcció del paisatge a Andorra, “un escenari immillorable –segons defensa el comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, principal impulsor del projecte–, ja que disposa de tots els ingredients indispensables per dur a terme aquesta modalitat artística. És a dir, un paisatge natural de gran bellesa, fruit de la seva ubicació geogràfica a l’interior de la serralada pirinenca, i un patrimoni artístic i arquitectònic de gran valor, sobretot el format per les esglésies romàniques, però en el qual també podem incloure altres edificis i estils, fins i tot els més contemporanis”. A més, les terres andorranes ja estan avesades a l’art: “el país té una sensibilitat especial cap a l’art –subratlla Moles– com ho demostren les nombroses escultures situades a espais públics, de les obres de la CASS – Caixa Andorrana de Seguretat Social, instal·lades en diferents punts del territori nacional, a La Ruta del Ferro, o les freqüents exposicions que s’hi programen”.

L'ALA es desplega durant un mes arreu del territori de les parròquies que formen Andorra. “L’Àrea Logística de l’organització –explica– ha identificat més de 50 ubicacions originals situades en les set parròquies del país i que considera idònies per a instal·lacions de land art. Un cop contrastades amb els responsables de Medi Ambient i Cultura de cadascun dels Comuns (Ajuntaments), s’ha fet la tria definitiva de les ubicacions. Cada artista ha participat en l’elecció del seu espai per elaborar una proposta en context real, per inserir-la al màxim a les circumstàncies de l’entorn. Durant els dies previs a la Biennal, veurem com els artistes preparen in situ les seves instal·lacions, la qual cosa –afirma– serà un atractiu afegit”. Una de les característiques del land art, és ben sabut, és la seva qualitat d'art efímer i els organitzadors ens són plenament conscients: “algunes peces es desmuntaran un cop acabada la Biennal, d’altres evolucionaran amb el permís de la natura i d’altres quedaran permanents aquí”. 

Des dels inicis del land art, van sorgir veus crítiques i es va crear certa controvèrsia al voltant d’algunes intervencions en el paisatge, com el cas, per exemple, de la instal·lació la Costa Coberta de Christo (es va tapar durant 10 setmanes Little Bay, a Austràlia, per tal de frenar l'erosió natural de les roques), i va néixer, en paral·lel, l’etiqueta d’eco art o d’art mediambientalment responsable. El curador defuig les polèmiques i argüeix: “La nostra missió és molt clara, ja que volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”. I afegeix: “Si volem ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país, hem de projectar un missatge on el medi ambient i el patrimoni artístic andorrans no se sentin agredits, tot al contrari, que els puguin donar un valor afegit”. 

Enguany, amb la primera edició de l'ALA, es fixaran les bases d'un nou esdeveniment cultural i, a hores d'ara, és complicat preveure quin en serà el seu futur: “El nostre objectiu a curt termini és fer una Biennal de qualitat que esdevingui un èxit. Per a la pròxima edició, un cop extretes les conclusions d’aquesta, probablement el Comitè organitzatiu serà un altre i en tot cas serà el comissari d’ALA 2017 qui decidirà el nou rumb”, conclou Moles.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

6.10.15

Tribut al paisatge

La pintora Assumpció Mateu presenta la instal·lació Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové

L’obra de l’artista Assumpció Mateu (Girona, 1952) està estretament lligada a la natura i al paisatge que l’envolta. L’observa, el contempla, hi dialoga i, finalment, es rendeix a l’entorn. S’expressa, amb respecte quasi reverencial, per la naturalesa, a través del fotocollage, la poesia visual, la pintura, la instal·lació i, fins i tot, l’escriptura. 



El passat 18 de juliol es va instal·lar la peça Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové. “Un paisatge tan potent i preciós –relata Mateu– com són les terres de Lleida, i particularment La Pobla de Cérvoles.  Un entorn envoltat de vinyes, oliveres, alzines, roures i el vent que no deixa de bufar fent que el cel estigui en continu moviment”. L’obra site-specific és una instal·lació espectacular. L’artista ha construït un marc de ferro oxidat d’enormes dimensions (“que pot semblar una porta al paisatge”, matisa) per enquadrar una gran alzinera, que destaca per sobre de la resta de camp. Aquest marc, que fa de porta o de finestra, col·locat a certa distància de l’arbre, enquadra i ressalta un fragment de l’entorn, i és, a la vegada, per l’altra cara, mirall del cel i el camp que l’enrevolta. “El seu retall de paisatge –escriu Glòria Bosch, directora d’Art de la Fundació Vila Casas, a propòsit d’Emmarcant el somni: diàleg– és una opció personal que no altera l’entorn sinó que s’integra amb respecte, un tot que esdevé testimoni íntim de la seva filosofia vital i creativa: l’experiència de l’assumir a través de la mirada i de l’impacte rebut pels sentits”. L’obra és completa amb una escala blava, situada al costat de l’arbre, que, en paraules de Mateu “lliga la terra i el cel” i apunta ben amunt, per sobre de la copa de l’alzina. La peça s’integra amb l’espai i, a la vegada, l’entorn es fa obra d’art. “Des de bon començament –explica la creadora– tenia clar que no volia fer una escultura i col·locar-la al mig del camp, pretenia provocar un diàleg”.

La Vinya dels Artistes és un projecte del celler familiar Mas Blanch i Jové –una iniciativa personal de Joan Jové i Sara Balasch– que cada any convida un creador a intervenir a les seves terres. Abans de Mateu, artistes com Josep Guinovart, Joan Brossa, Carles Santos, Gregorio Iglesias, Esteve Casanoves i, l’any passat, Susana Solano han participat en el projecte. Tot i que les peces estan prou separades unes de les altres, Mateu reconeix que “perceps la companyia de les altres obres, encara que estigui lluny”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015