18.6.07

Pintura entre la idea i la figuració

La Pedrera acull una retrospectiva de Nicolas de Staël, l'artista que va inventar un camí alternatiu per a l'art.


Foto: JOSEP LOSADA
Situem-nos a mitjans del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, al món de l'art apareix el dilema entre figura i abstracció. Enmig d'aquest debat, irromp un jove Nicolas de Staël amb una proposta a mig camí entre la representació de matèria i idea.

La Fundació Caixa Catalunya presenta, a la Pedrera, una retrospectiva de l'artista. La mostra inclou una seixantena d'olis del pintor rus que Jorge Semprún va definir com "l'últim gran clàssic de la modernitat". El comissari de la mostra, Jean-Louis Prat, defineix l'obra de Staël com "una pintura difícil d'entendre a primer cop d'ull, que no desperta passions instantànies".

Staël (Sant Petersburg, 1914-Antibes, 1955) és autor d'una obra abundant concentrada en tretze anys d'intensa activitat. Els seus olis estan a mig camí entre una abstracció pura -amb transposició de colors, cels verds i gespes vermelles- i un retorn a la figuració amb la reincorporació del bodegó més clàssic.

"Staël manté un diàleg constant amb la tradició i amb la resta d'arts, com la poesia i la música", conta el director de la Fundació, Àlex Susanna. Tres pomes, Paisatge i Natura morta a Ménerbes són alguns dels exemples per entendre la seva particular manera de veure el món.

Susanna afegeix que "Staël se centra a representar la realitat des d'una mirada abstracta, per fugir del decorativisme a què arribava l'abstracció més pura".

Pel comissari, aquest artista de la llum "va intentar explicar, des d'una fe total en la pintura, el que era la realitat, la seva gran obsessió, i així es va convertir en un pintor necessari per al futur".

Un any abans de treure's la vida, el mateix artista va deixar escrit: "Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 19 de juny del 2007

16.6.07

Entrevista a Robert Hughes

"Detesto la Sagrada Familia".
El crític Robert Hughes és a Barcelona per fer un llibre del Palau de la Música. Ha estat uns dies al Palau de la Música, des d'on ha afirmat que ''Barcelona és una ciutat narcisista''.

Un dels crítics d'art més influents del món, Robert Hughes, és a Barcelona per preparar el text d'El Palau de la Música catalana, llibre il·lustrat que Triangle Postals publicarà el 2008 amb motiu del centenari de l'edifici de Lluís Domènech i Montaner. Aprofitant que és aquí, Hughes ha pres el pols de la ciutat a la qual el 1992 va dedicar el llibre Barcelona.

"Des de llavors -diu- tot ha canviat molt". Aquest australià resident al Soho novaiorquès i etern enamorat de la capital catalana mai li ha escatimat elogis ni crítiques. Comença disparant: "No vull crear polèmica, però detesto la Sagrada Família". I això que no coneix la controvèrsia que ha generat el pas de l'AVE per sota de la catedral gaudiniana. "No sa-bem com volia acabar-la i l'ampliació és un desastre".

En el seu discurs, en deixa anar una de freda i una de calenta. "Adoro el Palau de la Música, és un dels meus edificis preferits". Aquests dies s'ha tancat a la biblioteca del Palau per documentar-se. "Sóc un superfan de Domènech i Montaner. Em fascina l'arquitectura del XIX, llavors tenien molta energia per fer edificis perfectes amb tots els detalls". A més, el Petit Palau d'Òscar Tusquets també l'ha fascinat.

Hughes parla davant d'un grup de periodistes que han hagut d'esperar més d'una hora per veure'l. Es presenta amb la Creu de Sant Jordi a la solapa. El crític arriba tard, es veu que s'ha encantat pel mercat de la Boqueria. "És un lloc impressionant, llàstima que hi hagi tants turistes, i cap compra res! Estic fart de la gent que ve i es comporta com els japonesos". El crític d'art de la revista Time es mostra meravellat amb la quantitat d'edificis públics que hi ha. "Em sorprèn que no hi hagi cap carrer dedicat a Mendizábal. El Palau de la Música existeix gràcies a la desamortització!". I afegeix: "Passejant pels voltants de la Boqueria, he trobat un Bar Mendizábal. Potser és un petit homenatge".

___
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dissabte, 16 de juny del 2007

1.6.07

La 'vídua' de Picasso

El Museu Picasso acull un centenar de fotografies que l'autora nord-americana Lee Miller va fer al gran geni de la pintura al llarg de quatre dècades d'amistat.

foto: MIQUEL ANGLARILL
Enguany se celebra el centenari del naixement de Lee Miller (1907-1977), una figura poc coneguda però determinant de l'art de principi del segle XX. Miller, una dona amb múltiples vides, va debutar als 20 anys com a model per a la revista Vogue, dos anys després vivia a París amb Man Ray i era una de les muses i fotògrafes del surrealisme.

Després d'un matrimoni precoç amb un acabalat egipci, la fotògrafa es va enamorar de Roland Penrose, cronista, biògraf i amic de Pablo Picasso. Es diu que Miller va conèixer Picasso en un poblet de la Costa Blava, a la Provença, l'estiu de 1937, gràcies al seu company. D'aquella trobada estiuenca en va sorgir una gran amistat, que es va materialitzar en un miler de fotografies.

Quaranta estius després d'aquella primera trobada, el Museu Picasso de Barcelona acull l'exposició Lee Miller: Picasso en privat, en la qual es recullen un centenar d'instantànies. L'exposició, comissariada per Katherine Slusher, presenta un Picasso accessible, envoltat d'amics (Joan Miró, Jean Cocteau), familiars, visitants (Gary Cooper), o bé treballant en alguns dels seus tallers del territori occità meridional.

Miller va retratar Picasso també per il·lustrar els llibres que feia el seu marit. Moltes de les fotografies que es recullen a la mostra són imatges enigmàtiques de l'artista que han transcendit més enllà del nom de Miller.

Triangle de complicitat
La relació entre Miller, Picasso i Penrose va sobrepassar els límits de l'amistat. La fotografia Picasso i Roland Penrose (1937) mostra el triangle que existia entre la fotògrafa, l'artista i l'escriptor. En aquesta imatge, Picasso mira fixament l'objectiu, darrere del qual hi ha la bella Miller que surt difuminada a la foto, mentre Penrose observa el pintor.

"Miller va tenir un idil·li amb l'artista, i Penrose admirava profundament el pintor, de qui va fer prop de 18 llibres", diu Slusher. Segons la comissària, "la intensitat de la fascinació i el patiment de Penrose davant l'artista expliquen que en més d'una ocasió Miller s'anomenés vídua de Picasso".

En aquelles trobades d'estiu també hi anava sovint el petit Antony Penrose, que ara és el director dels Lee Miller Archives i de la Penrose Collection. En les imatges de la seva mare es veu un Antony totalment integrat als tallers i capaç de distreure Picasso de les teles. Segons va deixar escrit Miller: "En l'incipient vocabulari de Tony, dibuix i Picasso eren sinònims".

La relació dels Penrose amb Picasso és el gros de la mostra, que culmina amb cinc dels sis retrats que l'artista va fer de Miller vestida d'arlesiana. L'exposició, però, també acull imatges de la Segona Guerra Mundial, quan Miller va treballar com a fotoperiodista. "Ella va crear un dels testimonis més apassionats de guerra a través de les seves imatges i escrits, que es publicaven a Vogue", diu Slusher. La mostra presenta una sèrie d'instantànies dels moments quan va entrar amb els aliats al camp de concentració de Buchenwald.

"Es veu que en acabar la guerra va guardar en capses totes les fotografies que havia fet en aquella època, i a mi no me'n va explicar mai res", diu el seu fill, que ara ha redescobert la seva mare a través de les imatges que feia amb la seva inseparable Rolleiflex.


___
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 47. Divendres, 1 de juny del 2007

17.5.07

Art contra el principi de la fi

El danès Olafur Eliasson, que recrea espais naturals als museus, rep a Barcelona el premi Joan Miró.

Foto: XAVIER BERTRAL
Olafur Eliasson és conegut per ficar, literalment, un tros de natura o una sensació climàtica dins les quatre parets d'un museu. Amb quaranta anys acabats de fer, les obres oníriques d'Eliasson han voltat per mig món i ara han seduït el jurat de la primera edició del premi Joan Miró, dotat amb 70.000 euros.

Ahir Eliasson va trepitjar per primer cop Barcelona per rebre el premi i començar a familiaritzar-se amb la ciutat, ja que el guardó inclou una doble exposició per al 2008: primer a la Fundació Miró i després al Centre Cultural Caixa Girona. "Aquest premi -explica- em permetrà tirar endavant molts projectes, però també podré apropar-me a l'obra de Miró i formalitzar la meva relació amb ell".

El treball d'Eliasson, a mig camí entre l'escultura i la fotografia, explora el món dels fenòmens naturals i físics. The Weather Project (2003), una instal·lació que va fer a la Tate Modern de Londres, és un immens sol. "Personalment, m'encanta el que anomenem natura", assenyala l'artista. I afegeix: "El paisatge d'Islàndia em permet materialitzar la meva vida a la ciutat de Berlín i carregar piles". L'Ice Pavilion (1998) és l'exemple de com trasllada el paisatge a un museu.

El guardonat, que encara no té clara la intervenció que farà aquí, diu que "el meu art no és per acostar-me a la natura sinó per acostar-me a vosaltres". Ell és dels que entenen l'art relacionat amb l'entorn i la societat de cada moment. "No m'importa gaire l'objecte. Per mi, l'art no és la solució a tots els problemes socials, però sí que pot funcionar com un llenguatge per trobar una alternativa".

Eliasson es presenta com un artista conscienciat i amb ganes d'agermanar l'art i la societat. "Vull vincular el potencial de l'obra d'art perquè s'inscrigui dins la societat, que està amenaçada per la indiferència dels ciutadans". I conclou: "En el meu cas, l'art és una crítica al principi de la fi d'aquesta societat".


___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 49. Dijous, 17 de maig del 2007

16.5.07

Laus per a 'Amo a Laura'

El guardó de disseny gràfic i comunicació visual de l'ADG-FAD premia amb dos trofeus Grand Laus la contracampanya publicitària d'Internet per a l'emissora MTV.

Una imatge del videoclip 'Amo a Laura',
penjat a Internet com una contracampanya
a l'emissora de música MTV
Es van presentar com a Asociación Nuevo Renacer: Por una Juventud sin Mácula i l'any passat van revolucionar Internet amb una campanya contra l'emissora de música MTV. El missatge, que va passar de mail a mail, portava adjuntat el videoclip d'un quartet de joves amb polo, pantalons de pinces i la ratlla del cabell en un costat. La cançó Amo a Laura, que canta les excel·lències d'arribar verge al matrimoni, es va convertir en un dels hits de l'any amb una estrofa ben enganxosa: "Amo a Laura, a Lauraaa, pero esperaré hasta el matrimonio".

Durant mesos va existir el dubte de si era una campanya d'uns jovenets de l'Opus o bé una bona estratègia publicitària dels de la MTV. I van encertar els més malpensats: els publicitaris de Tiempo BBDO es van empescar aquesta contracampanya que responia a una publicitat televisiva de la MTV en què només apareixien dones exuberants i amb poca roba.

Ahir els creatius de la campanya van ser premiats amb dos trofeus Grand Laus, en la categoria d'interactius i de publicitat audiovisual. El premi, organitzat per l'Asociació de Directors d'Art (ADG) del Foment de les Arts Decoratives (FAD), guardona els millors treballs de disseny gràfic i comunicació visual de l'Estat des de fa 37 anys.

Per Ramon Castillo, jurat dels Laus, "Amo a Laura ha estat una campanya bastant notòria perquè es tracta d'una comunicació nativa d'Internet que fins ara no existia". Segons explica, el jurat s'ha decantat per aquest projecte perquè "va ser tot un fenomen i va encetar a Espanya aquest tipus de publicitat, sense utilitzar cap altre mitjà de comunicació".

Aquesta és només una de les tendències dels Laus, que en aquesta edició també han reconegut l'estudi Mucho pel catàleg de Biosca&Botey, i la comunicació institucional que Smäll va fer per a Parcs i Jardins de Barcelona, amb uns globus de text que animaven a deixar la platja neta.

"Enguany hi ha més diversitat entre la trentena de premiats, no hi ha una tendència clara, sinó que s'estan utilitzats diversos registres alhora", diu Enric Jardí, president de l'ADG-FAD. I és que s'han presentat 1.330 projectes, entre els quals més del 50% han estat fets a Barcelona, que per alguna cosa diuen que és la capital del disseny.


___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 52. Dimecres, 16 de maig del 2007

15.5.07

La moda dels edificis icònics

El Musac rep el premi Mies el dia que es presenta el projecte Flamenco Towers

Maqueta del projecte Flamenco Towers
que l'equip Xavier Claramunt realitzarà
a la ciutat xinesa de Hangzhou
Ja fa uns anys que als horitzons de les principals ciutats del món hi neixen, com bolets, edificis icònics signats per importants estudis d'arquitectura. Precisament, ahir, l'equip català Xavier Claramunt va presentar el projecte Flamenco Towers, un edifici de 220 metres d'alçada que canviarà l'skyline de la ciutat xinesa de Hangzhou. El nom es deu al fet que l'edifici gira com una parella de bailaores a mesura que s'alça i es bifurca.

El debat dels edificis icònics copa, ara per ara, les trobades entre arquitectes. I ahir, en l'entrega del premi Mies van der Rohe, el tema dels edificis al·legòrics va aparèixer de nou. Els premiats, per cert, van ser Luis M. Mansilla i Emilio Tuñón, dissenyadors de l'edifici de coloraines que acull el Museu d'Art Contemporani de Castella-Lleó (Musac). Francis Rambert, membre del jurat, va justificar el premi assegurant que "aquest edifici ha creat un espai urbà i ha donat ànima a un barri que no en tenia".

Tot i que el Musac té certa presència icònica (una mena de cub Rubik), Rambert deixa clar que "en el premi Mies es valora l'arquitectura sostenible amb context i valors socials, la que va més enllà del símbol". Aquesta és l'essència dels vint anys d'aquest premi biennal, un dels més prestigiosos en arquitectura.

El pavelló Mies de Barcelona va acollir ahir l'entrega de premis. L'exalcalde de la ciutat i expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va defensar que "Barcelona ha tingut aquest fort impacte en els darrers vint anys gràcies als arquitectes i als edificis i també als monuments i objectes construïts que poblen la ciutat".

Per a Esteve Bonell, premiat el 1992 pel Pavelló d'Esports de Badalona, "ara els clients només encarreguen edificis simbòlics, que acostumen a estar descontextualitzats del territori. Això són falses icones perquè són el temps i l'ús els que s'encarreguen de convertir un edifici en emblemàtic".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 47. Dimarts, 15 de maig del 2007

27.4.07

Olafur Eliasson rep el premi Joan Miró

L'artista danès, que treballa amb la natura i les noves tecnologies, exposarà a Barcelona el juny del 2008

'The Weather Project', peça creada
'site specific' per a la Tate Modern
La primera edició del premi Joan Miró s'ha estrenat amb un guanyador de luxe. El jurat internacional del guardó ha escollit a l'artista danès Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) "per la seva rellevant contribució a la pràctica artística contemporània, una contribució que es troba dins la línia de les exploracions que Miró va dur a terme en el seu dia".

El premi biennal, patrocinat per la Fundació Caixa Girona, té una dotació de 70.000 euros, "un dels guardons més ben dotats de l'art", segons Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació Joan Miró. A més, el premi inclou dues exposicions que se celebraran el juny de 2008. Una a la Miró i l'altra a la Fontana d'Or de Caixa Girona, i per les quals s'hi destinaran prop de 400.000 euros.

"L'artista guardonat -explica Malet- crea un univers propi a partir de les seves peces, que combinen i barregen elements del món natural i de l'expressió artística". Eliasson acostuma a crear les seves peces site specific, com en el cas de The Weather Project, que va instal·lar a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres, el 2003.

Eliasson utilitza diferents mitjans artístics, però el seu treball destaca en el territori de la fotografia, l'escultura i la instal·lació. "En les seves instal·lacions se'ns convida a reflexionar sobre l'experiència perceptual, mentre que les seves fotos ofereixen seqüències aturades en el temps", descriu Malet. I afegeix: "Les escultures d'Eliasson semblen un complement dels altres dos medis".

L'estètica de les peces del danès han enlluernat un jurat format per Malet; el director del centre Georges Pompidou, Alfred Pacquement; el director de la Tate Modern, Vicente Todolí; i la directora del Castello di Rivoli Museo d'Arte Contemporanea, Ida Gianelli.

La Miró vol guardonar, així, artistes innovadors que estan a un pas de la consolidació, com en el cas d'Eliasson, que rebrà el premi el proper 16 de maig a la Fundació Joan Miró de Barcelona.


---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Divendres, 27 d'abril del 2007

13.4.07

L'ull dels EUA


CaixaForum acull una retrospectiva que ve del MOMA amb 500 fotografies del prolífic artista Lee Friedlander

Per als qui encara no el coneixen, cal dir que Lee Friedlander (Aberdeen, EUA, 1934) és un dels artistes més prolífics de la història de la fotografia. D'ell s'ha dit que és un observador obsessiu, l'inventor d'un univers fotogràfic farcit de superposicions i un dels creadors de la imatge de la Nord-amèrica quotidiana.

Ara, quan el fotògraf ja té 73 anys, CaixaForum li dedica una retrospectiva amb 500 imatges, que abasten des de finals de la dècada dels cinquanta fins a l'actualitat. Es tracta de la mostra més gran dedicada fins ara a aquest fotògraf i ha estat organitzada pel Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA). El comissari de l'exposició, Peter Galassi, conta que "Friedlander es va iniciar en la fotografia als 21 anys, quan el mitjà encara no despertava massa interès artístic, i va debutar en revistes de música de Nova York". No va ser fins a la dècada dels seixanta quan va crear la seva identitat artística, i va declarar que "el meu objectiu se centra en el paisatge social americà".

El seu interès per retratar el dia a dia americà va ser fruit, en part, per la seva amistat amb Walker Evans, el fotògraf que va convertir la quotidianitat en art. Amb l'interès per ser els ulls dels EUA, va crear sèries senceres dedicades al seu país. El monument nord-americà (1976) conté imatges de la gran varietat de monuments que hi ha als EUA, des dels més nobles fins als més ridículs. Una dècada després, va crear la sèrie Valls industrials: Ohio i Pennsilvània (1982) amb vistes de zones industrials.

La bellesa de l'error

Friedlander explota els típics errors fotogràfics (l'ombra del mateix fotògraf, un pal al centre de la imatge o el reflex d'un vidre d'una botiga que confon l'interior amb l'exterior) i els converteix en jocs i endevinalles per a l'espectador, que s'ha d'entretenir a buscar el sentit de cada imatge. L'artista ha mantingut, al llarg del mig segle de carrera, aquestes bromes visuals, que "amb el temps s'han revestit de sensualitat i lirisme", segons Galassi. Aquesta evolució es pot veure a la mostra que s'allarga amb la sèrie Pals i pedres, Nusos o Autoretrats, entre altres.

Friedlander, que ha revelat més de 60.000 imatges, no ha deixat mai de fer fotos i s'ha resistit a la tecnologia digital, de la mateixa manera que a la premsa. El comissari el defineix "com un Balzac fotogràfic que incorpora tota la comèdia humana a les seves creacions".


---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 47. Divendres, 13 d'abril del 2007

23.3.07

Pau Casals ja té carrer a París


L'artista Àlvar Suñol darrere l'escultura
que ha dissenyat per a França
XAVIER BARTRAL
La Fundació Restaura col·locarà a l'abril, a l'Illa de França, una escultura del famós violoncel·lista obra d'Àlvar Suñol

Un dels homenatges pòstums més típics i tòpics és el de posar el nom de l'artista, escriptor o polític difunt a un carrer, un passatge, una avinguda, una plaça... Això fa que, amb els anys, el personatge es converteixi en un lloc de passada.

El nom de Pau Casals (1876-1973) ha quedat immortalitzat a la rodalia de París, a un carrer de la zona de Boulogne-Billancourt, que fins fa quatre dies era conegut com rue de la France Mutualiste. El fet és que l'empresa de restauració d'edificis Restaura va adquirir totes els habitatges d'aquesta rue, el 2004. Després de la remodelació, l'Ajuntament de la localitat els va donar la possibilitat de rebatejar el carrer.

El nom escollit no resultarà estrany al francesos i parisencs perquè Casals va passar part del seu exili al país veí, en fugir de la dictadura. A més, el 1971 va rebre la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Nacional, que dóna el govern.

Tot ell en una escultura
A més del carrer, la Fundació Restaura va encomanar a l'artista Àlvar Suñol -més pintor que escultor- una peça en memòria del famós violoncel·lista del Vendrell. L'escultura de bronze, de tres metres d'alçada i una tona de pes, mostra un Pau Casals amb cos de violoncel. Una de les parts de l'instrument és buida "per poder-hi observar la vida a través -conta l'artista-, perquè hi passin els ocells, com si fos una finestra oberta per veure-hi a través".

Suñol, que sent una gran admiració pel músic intèrpret d'El cant dels ocells, explica que "aquesta escultura va ser tot un repte per a mi, perquè Casals, malgrat la seva universalitat, va saber conservar sempre la seva identitat". A més, al pedestal de ferro que sustenta l'escultura, "s'hi poden veure les quatre barres de la senyera, encara que queden dissimulades com si es tractés d'una columna dòrica", subratlla.

L'escultura de Suñol descansa encara en una nau de Sant Adrià de Besòs. El dia 10 d'abril marxarà cap a França, i el 19 s'inaugurarà en un acte presentat per l'expresident Jordi Pujol, amb la vídua del músic, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, l'alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, i el quartet de música Casals. Diuen que al costat de l'escultura hi haurà un jardí curull de roses blanques, concretament de la varietat anomenada Pau Casals.


---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Divendres, 23 de març del 2007

8.3.07

Magatzem Pazos


Carlos Pazos assegut dins la instal·lació
'Mickey Mouse' al Museu d'Art Contemporani
de Barcelona. FRANCESC MELCION
El MACBA acull 'No em diguis res', una acumulació dels objectes de Carlos Pazos que vol ser una retrospectiva dels 30 anys de carrera


Les obres de l'inclassificable Carlos Pazos (Barcelona, 1949) qüestionen els paradigmes de la modernitat: la idea de col·lecció, autoria, originalitat i exposició. Tot i fugir dels treballs artístics que alimenten les estructures museístiques, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li ha fet un bon lloc i li dedica una exposició dels trenta anys de la seva trajectòria.

Sota el títol No em diguis res, el Macba ofereix una retrospectiva que no segueix un recorregut ni formal ni lineal, sinó que pretén reconstruir els ecosistemes de l'obra de Pazos. Així, la mostra s'organitza a partir de les agrupacions mentals que donen sentit al seu treball i planteja una cronologia del tot arbitrària, perquè el treball de Pazos és circular i concèntric.

Manuel Borja-Villel, director del Macba i comissari de la mostra, va explicar, ahir, que "les diferents sales s'han adaptat a l'univers de Pazos, cosa que fa que el museu s'hagi convertit en una mena de magatzem, que acull l'acumulació d'objectes que l'artista ha col·leccionat durant dècades". La carrera artística de Pazos s'ha d'entendre, doncs, a partir de la idea de col·lecció.

L'artista s'ha dedicat a acumular tota mena d'objectes -joguines de goma de quan era petit, teles dels vestits de la seva àvia, postals, gerros de ceràmica molt kitsch- que ha reciclat, sovint amb la tècnica de collage, i convertit en la seva obra. Destaca Niño perdido, una sèrie de quadres collage, realitzat als noranta, i que rememora la seva infància amb objectes de tota mena. L'autor va recordar que "m'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys perjudicis".

Borja-Villel va presentar Pazos a mig camí entre "el neodadaisme, el pop brut de Rauchenberg i l'actitud surrealista". Així, el microcosmos pazià aporta una visió irònica i nostàlgica. "És l'estètica del silenci -pel comissari- antiromàntica, que recorda que en art ja no queda res per dir".

L'univers de Pazos es pot definir a partir de la sèrie de diversos Mickey Mouse (1982) ordenats com si fossin dins un aparador, o amb el projecte Voy a hacer de mí una estrella (1975), a partir del qual l'artista s'explica: "Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí... Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star".

No em diguis res, que viatjarà al Museu Reina Sofía de Madrid el proper mes de juny, es completa amb el film-collage Nemocine. Película recortable, produïda per la mostra. En aquesta projecció apareixen les seves peces, els seus alter ego, i una de les obres més conegudes, almenys a Barcelona. Es tracta de l'escultura El blanc i negre (1992), la proposta de símbol que va fer per a la ciutat olímpica: Floquet de Neu assegut a la falda de la Moreneta, un bon resum per explicar com és la realitat i l'art contemporani, si ens decidim a entrar a l'univers pazià.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Dijous, 8 de març del 2007