16.12.15

De la brossa al museu


Del 12 de desembre al 3 de gener, el CCCB acull la dotzena edició de Drap-Art, el festival del reciclatge creatiu


S'estima que, a grans trets, cada u de nosaltres genera prop d'1,5 kg de brossa al dia. Vivim entre deixalles i aquestes esdevenen, com qualsevol altre material, matèria primera per a l'artista. El Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya Drap-Art va néixer, fa dues dècades, amb la premissa d'apostar precisament per l'art que ofereix una segona vida als objectes.

L'edició d'enguany, que com ja és habitual se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), acull un centenar de peces d'art reciclat. Els organitzadors confirmen que van rebre 162 projectes durant el període de convocatòria pública. “Es tracta de peces -explica Tanja Grass, directora de Drap-Art- que han estat realitzades amb materials reciclats o que tenen, en el cas del vídeo i la fotografia, alguna relació conceptual amb les deixalles”. La temàtica de la trobada és, com cada any, oberta. Grass reconeix que, tot i així, acaba sempre sortint un tema. “L'any passat, per exemple, va ser el plàstic; hi havia, moltes obres realitzades amb taps d'ampolles i altres residus d'aquest material. Les deixalles que més es produeixen són, en definitiva les que més s'utilitzen”.

A més, a la mostra hi participen una sèrie d'artistes convidats “per cercar -apunten des del festival- l’equilibri entre artistes nacionals i internacionals, entre novells i consolidats i per propiciar l’intercanvi entre països i generacions”. Destaquen les propostes de Tono Carbajo, que realitza poemes visuals reutilitzant, a manera de collage, marcs de ports i finestres de vells edificis tirats avall per denunciar la gentrificació que pateixen les grans ciutats i que ha estat l'encarregat d'il·lustrar cartell d'enguany; les escultures amb deixalles electròniques de David Martín, o la instal·lació Diari en blanc – un objecte un instant, en la qual Victòria Pujadas manipula, pinta, classifica i fotografia diversos objectes trobats. Al llarg de les dues setmanes que dura el festival, hi ha espectacles audiovisuals, tallers, performances i intervencions en l’espai públic. A més, els caps de setmana previs a Nadal i Reis se celebra la fira d'art i disseny que aplega una quarantena d'artistes, dissenyadors i artesans.

David Martín, Ski, 2015. Escultura-collage sobre placa base.

Grass, directora de Drap-Art, conta que el seu interès pel recup-art o l'art realitzat amb materials reciclats, que es practica amb major o menor èxit arreu del món, li ve d'enrere. “Vaig créixer a Formentera i les deixalles sempre han estat un tema a l'illa. Quan era petita -recorda- s'aprofitava i es reutilitzava gairebé tot; durant els meus anys de joventut vaig veure com es convertia en un problema greu”. Aquesta vivència personal i el seu interès per l'art la van portar a participar l'any 1996 a la primera marató de reciclatge de Barcelona, que seguia les passes d'una cita francesa i aquí va ser quan, més o menys, va germinar el projecte de Drap-Art, que actualment té presència més enllà de les nostres fronteres. La cita, és clar, no només és una trobada entorn de l'art sinó que també busca conscienciar sobre la problemàtica evident de les deixalles. Grass no vol caure en el pessimisme: “des dels seixanta parlem de discursos ecologistes; diria que, ara sí, tothom és conscient del problema però falta adonar-se del poder que tenim si fem alguna cosa per canviar”.

Drap-Art va ser guardonat amb el IV premis Bonart, l'abril del 2015, per “incorporar i repensar conceptes de plena vigència global, com el reciclatge i la reutilització, dins de les pràctiques de les arts”.


___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

Sobre la singularitat de la memòria

La poderosa imatge que il·lustra la postal de promoció d'aquesta exposició -un primer pla de dues persones amb els caps coberts amb una tela blanca, col·locades com si la de l'esquerra, de qui veiem una mà, li estigui explicant un secret a cau d'orella a l'altra- està extreta del llargmetratge Factory Complex, del director de cinema i artista visual coreà Im Heung-soon. 


És una picada d'ullet a l'obra Els amants, del pintor surrealista René Magritte. La bellesa d'aquesta referència artística fa respirar una mica la trama tràgica de Factory Complex, la primera de les peces que es projecten a la galeria. La pel·lícula examina, durant 95 minuts i amb les eines del documental, la situació de precarietat a la qual han estat sotmeses les treballadores de Corea del Sud durant els darrers quaranta anys, coincidint precisament amb el fort creixement econòmic i la modernització del país. Les entrevistes desesperançades a les empleades explotades de diverses indústries s'entrecreuen amb representacions líriques que escenifiquen el patiment i el dolor de diverses generacions de dones.

A la sala contigua, a través d'una doble projecció que aprofita una de les cantonades de l'espai, la vídeo instal·lació Reincarnation incideix en els records traumàtics de les dones vietnamites i iranianes víctimes de les guerres de Vietnam, Iran i Iraq. Im explora, en 24 minuts, les cicatrius emocionals i contraposa la digestió del dol de mares que van perdre els seus fills als combats. De nou, indaga en els espais difusos de la memòria personal i col·lectiva del seu entorn més proper. No defuig el drama però s'hi encara, sense estridències ni cops d'efecte, i el reforça amb poesia.

Factory Complex és el seu segon llargmetratge. Amb aquesta pel·lícula, Im ha estat guardonat amb el Lleó de Plata com artista novell a la Biennal de Venècia d'enguany.

Aquesta és la primera individual d'Im en una galeria. La instal·lació Reincarnation s'ha presentat a la Biennal de Sharjah i, l'estiu passat, al PS1 de Nova York.

4 estrelles

Àngels Barcelona. Fins al 22 de gener.
__

Publicat a Time Out, 10/12/1

9.12.15

L'ICUB deixarà de construir nous equipaments per consolidar els existents


La nova comissionada de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Berta Sureda, va presentar el passat mes de setembre, les principals línies d'actuació de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per als pròxims anys.


Tal com va explicar, una de les prioritats de la nova política cultura és la de “deixar de construir nous equipaments per consolidar els existents, alguns d’ells sense les condicions òptimes per desplegar la seva tasca”. En aquesta línia, es reforçaran projectes estratègics com espais de proximitat, les Fàbriques de Creació o Centres Cívics; es repensaran d’altres, com el conjunt de Fabra i Coats. A més, s’articularà la relació entre el Museu de les Cultures del Món i el Museu Etnològic de Barcelona -reobert el 4 d'octubre- i es treballarà per reforçar el DHUB com a Museu i Centre del Disseny de Barcelona. Per altra banda, La Virreina Centre de la Imatge es planteja en els anys vinents no només com a espai expositiu relacionat amb la imatge, sinó també com a centre de recerca i documentació que aglutini arxius de la memòria històrica fotogràfica de la ciutat.



Sureda va recalcar que l'ICUB “reforçarà la seva funció de facilitador més que com a productor de cultura. És a dir, afavorir les condicions perquè els altres facin, desenvolupin processos, projectes, generin experiències o proposin activitats. I això s’ha de fer de forma col·lectiva i compartida”. Aquesta política participativa es desenvoluparà des de dues plataformes: el Consell de Cultura de Barcelona, que serà reformulat per treballar prioritàriament de manera transversal, i el Pla de Cultures 2016-2026, que marcarà el desplegament de les polítiques culturals a mig i llarg termini.

El pla de treball també recull que “El Consell de Cultura de Barcelona fa temps que reclama polítiques que vinculin cultura i educació a llarg termini. Afirma que la desconnexió entre aquests dos àmbits té un impacte directe en el dret a participar en la vida cultural i genera distància entre cultura i ciutadania”. En aquest sentit, la nova comissionada va subratllar que la mediació entre l'àmbit de la cultura i l'educació serà una de les prioritats: “Hem de recuperar la dimensió educativa i social de la cultura”.

___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

30.11.15

Raimon Sunyer explora la tauromàquia, com a tema plàstic, a La Galeria


Són molts els artistes que s'han enfrontat, d'una manera o altra, al controvertit i alhora atractiu món taurí. Si fem una tria ràpida, podríem traçar un recorregut des dels gravats de Goya a les representacions quasi obsessives del bou per part de Picasso fins a arribar a les pintures de les places de Barceló.


A l'exposició monogràfica que La Galeria de Sant Cugat del Vallès dedica a Raimon Sunyer (Barcelona, 1957), l'artista presenta, per primera vegada, una mini sèrie de pintura precisament sobre tauromàquia. Abans de res, Sunyer declara: “Jo no sóc gens amant dels toros, però des d'un punt de vista plàstic em sembla interessant”. En general les escenes coloristes que exposa, en aquesta ocasió, són inventades i assegura que “en cap d'elles hi ha sang, fins i tot n'hi ha una en la que sembla que el torero acaroni al bou”. I remata: “És una tauromàquia antitaurina”.


La mostra de La Galeria, que es pot visitar del 20 de novembre a l'11 de desembre, aplega una vintena d'obres recents, entre les quals hi ha també collage amb paper pintat, a mig camí entre l'abstracte i el figuratiu. També s'exhibeixen un seguit d'escultures de fusta, que són làmpades, realitzades a partir de siluetes retallades i que fan pensar en la subtilesa de les ombres xineses. “En general –comenta–, en aquesta exposició es veu una evolució natural de la meva temàtica i manera de fer habituals”.

Entre les pintures seleccionades, Sunyer ha desenvolupat el tema de la taula com a natures mortes, cosa més o menys recurrent en la seva producció recent. “M'atreu –subratlla– tot el que pot arribar a estar i passar sobre una taula, però representat a l'estil cubista, com en un quadre de Juan Gris”. L'artista, que a Barcelona exposa a la Sala Parés, argüeix: “malgrat tot, sempre he conservat l'esperit figuratiu però no em diu res l'hiperrealisme que practiquen alguns pintors actualment”.

Com a apèndix, del 14 de desembre al 9 de gener del 2016, part del treball de Sunyer s'exposa, al mateix espai, en companyia de les peces de tres il·lustradors (Pep Brocal, Mariona Cabassa i Cristina Losantos) en el format habitual de Nadal de la sala, sota el títol de L'art del regal.

___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

25.11.15

De les pintures romàniques a Núria Güell


Per completar el monogràfic sobre la internacionalització, hem demanat als nostres col·laboradors que es mullin i triïn els tres artistes que, a parer seu, han fet més per l'art català fora de les nostres fronteres o bé aquells estrangers que, residint aquí, han influït en la transformació de l'art contemporani.


Montse Badia, obre el foc: “El terme internacionalització em fa pensar en diverses coses: ser part de tot el circuit de biennals internacionals; el seguiment d’una formació artística en diferents institucions, contextos i països o, finalment, amb una mobilitat professional i la possibilitat d’establir relacions d’afinitat amb altres artistes i agents”. I dispara: “Un clàssic seria Antoni Muntadas, resident a Nova York i Barcelona i amb exposicions arreu. Altres establerts a Catalunya, que desenvolupen projectes dins i fora són Francesc Ruiz, Dora García, Antoni Abad o Patricia Dauder. Uns altres exemples dels quals s’han format aquí i a fora són Gabriel Pericàs, Quim Packard o Rubén Grilo”. Pel que fa als creadors d'altres països residents aquí: “Daniel Jacoby, Tamara Kuselman, Ryan Rivadeneyra o Adrian Melis”. Arnau Puig, argumenta: “La internacionalització no obeeix a cap impuls estrany de cap tipus, ni econòmic, ni mediàtic ni crematístic, ni polític. En cada ocasió i en cada moment es va produir perquè l'artista internacionalitzat mostrava a través de la seva obra una aportació radical i absoluta. Tres dels noms citables poden ser els de Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies”. Aquest trident és invocat per altres entrevistats; Anna Carreras ho té clar: “Dalí Miró i Tàpies, els tres campions de la sexualitat”.

Xavier Barral-Altet n'ofereix una altra visió, per èpoques: “Pel que fa a la repercussió actual de l'art medieval català, el primer lloc l'ocupen les pintures romàniques. Per la repercussió a fora durant les darreries de l'Edat Mitjana i el primer Renaixement, destacaria els artistes catalans i mallorquins cridats per Alfons el Magnànim a Nàpols. Per l'època contemporània la internacionalització la porten a dins Miró i Tàpies. Malauradament, haig d'afegir Dalí, amb la seva creativitat i el seu folklorisme, malgrat les seves posicions personals sobre l'art i la vida. Avui en dia, els turistes estrangers -conclou- han decidit que la internacionalització de l'art català és el modernisme de Gaudí i la Sagrada Família”. I amb arguments distints, Daniel Giralt-Miracle cita de nou al trio: “Si he de dir tres persones indiscutibles que hagin contribuït a la internacionalització de l’art català, he d’esmentar Gaudí, Miró i Dalí, per això prefereixo parlar -segueix- dels contemporanis Antoni Miralda, Jaume Plensa i Enric Miralles, perquè tots ells parlen un llenguatge molt personal i se senten molt arrelats al seu lloc d’origen”.

Conxita Oliver aposta per “artistes de ressò internacional clarament indiscutibles: Muntadas, Miralda i Plensa. N'hi ha molts altres de generacions més joves, però encara no tenen aquest reconeixement tan consensuat”. I proposa una reflexió: “Les reduccions pressupostàries d'avui dificulten la presència internacional de l’art contemporani català als circuits internacionals de difusió i mercats. Però de fet, la dificultat d’accedir a aquests circuits ha estat sempre una de les grans mancances del nostre sector”. Albert Mercadé amplia la tria a “Muntadas, pel seu treball nòmada i constant a l'estranger, principalment entre Boston i Venècia; Plensa, per les seves escultures globals arreu del planeta; Miquel Barceló, pel seu treball a les Nacions Unides i les mostres a França i Alemanya; i Eduard Arranz-Bravo, pel seu reconeixement a la Xina i als EUA”. I pel que fa als estrangers, “destaca Richard Hamilton i Marcel Duchamp; més recentment, encara que amb menys incidència, Sean Scully. També -segueix- la visita de Joseph Beuys a Manresa durant els anys setanta; i el moment dels Jocs Olimpics amb la visita d'Horn, Lichtenstein, Oldenburg, convocats per fer escultura pública”. Com a cas diferent proposa “el lligam que ha facilitat Martí Manen amb Suècia”.

El silenci del pensament, de Jaume Plensa

Alex Mitrani recorda que “s’ha de distingir entre dos tipus d’internacionalització. Una cosa és l’èxit internacional d’artistes concrets que treballen a l’estranger (Muntadas o Daniel Steegmann en serien dos exemples de generacions i trajectòries molt diferents, el primer consolidat el segon promesa) i l’altra és el cas, difícil d’aquells que, amb molta paciència, han anat obtenint una visibilitat que els ha permès fer un salt més enllà de les nostres fronteres (Ignasi Aballí). Malgrat els esforços que es van fer en una època per promoure l’art català a través d’exposicions -exposa-, no crec que aquest tingui una entitat com a tal a l’estranger”. Gloria Bosch també aposta per Aballí, però inclou: “el passeig de Vila-Matas per la Documenta de Kassel, travessant la seva escriptura visual”. A més, l'obra d'Isabel Rocamora que “impacta en diferents països per la seva gran potència visual i força poètica. Tenim molt a la vora -afegeix- l’exemple de la darrera Biennal de Venècia dins la proposta d’Imma Prieto” I es refereix també a “la catalana internacional Alicia Framis”.

Joan Gil Gregorio mira el mercat de l'art i afirma: “Plensa és el capdavanter. Barceló és el més mediàtic i el representa una galeria internacional d’alt nivell, fet que comporta entrar per la porta gran en les col·leccions més importants del món. D’altra banda, dos artistes que també tenen una gran projecció internacional però que es mouen en un altre registre dins del mercat són Miralda i Muntadas. Aballí -acaba- és un dels que està assolint una projecció internacional lenta però segura”. Plensa surt també en la selecció de Natàlia Chocarro “el seu silenci poètic -diu- ha esdevingut universal”. I afegeix: “la presència d’Albert Serra a la Documenta de Kassel o a la Biennal de Venècia indica que podria estar començant un recorregut en l'àmbit internacional”. Completa la llista amb Joan Fontcuberta, “una de les veus catalanes més creatives de la fotografia artística actual”. Joan M. Minguet Batllori endreça la tria: “El primer, i en posició destacada, Miró. La seva catalanitat artística la va desplegar en la seva obra i la va subratllar amb el seu comportament cívic. Ell va entendre abans que ningú que, per ser global, has de partir d'un bri d'herba concreta. El segon, Serra, que recupera un cinema pròpiament català, d'avantguarda, experimental, en la línia de l'Escola de Barcelona, de Nunes, d'Esteva, de Jordà, de Portabella i, òbviament, de Brossa. El tercer, i més estrany, són els "guiris", la plaga de turistes que arriba a Catalunya i visita els nostres museus, els edificis de Gaudí, els carrers de Barcelona i fa que l'art català (una comprensió kitsch) sigui conegut arreu”.

Ramon Casalé es desmarca i aposta per tres dones “que representen molt bé l’art català a escala internacional, i fent-ho des d’un vessant plenament contemporània: Lourdes Fisa, Laura Iniesta i Rosa Permanyer. Les seves obres -argüeix- són molt creatives i contemporànies, cosa que fa que siguin molt valorades internacionalment”. Com a historiadora de l'art especialitzada en l'estudi del final del segle XIX - inici del XX, Lluïsa Sala diu: “Marià Fortuny, perquè crea una escola artística molt influent fora de Catalunya, concretament a Itàlia; Hermen Anglada-Camarasa, com a representant del gran nombre d'artistes que viatjaren a París a principis del XX”. En tercer lloc es refereix a “personalitats que representen l'altra cara de la moneda de la internacionalització: col·leccionistes, protectors i marxants. Els noms de Charles Deering (vinculat a Ramon Casas i Sitges), A.M. Huntington (fundador de l'Hispanic Society) o D.H.Kahnweiler (promotor del cubisme i marxant)”.

Per acabar, David G. Torres qüestiona el terme: “Sempre m'ha semblat que quan parlem d'internacionalitat en realitat parlem de dues coses: el mercat global de l'art i ciutats com Londres, Nova York o París. Per dir-ho d'una manera gràfica: no s'és igual d'internacional si es col·labora amb un col·lectiu d'artistes d'Atenes que si es té galeria a Manhattan uptown. Com ja sabem quin són els artistes catalans que tenen accés a aquestes galeries, prefereixo remarcar els que posen en relació el nostre context amb altres: Dora Garcia, fent classes a Oslo i França; Tere Recarens col·laborant amb diferents llocs a França i vivint a Berlín; Mabel Palacín, repartint el seu temps entre Barcelona i Milà; Yamandú Canosa recuperant la relació amb el seu país d'origen, l'Uruguai; o Jordi Colomer tant parisenc com barceloní. També els que fan projectes a diferents indrets: destacadament Aballí, però també Martí Anson, Francesc Ruiz, Núria Güell...”. I afegeix: “Penso en els que han fugit (Alicia Framis, Jaume Gili o Ester Partegas) i em demano si quan parlem d'internacionalització en realitat no estem intentant dissimulant el que és a totes llums una fugida o una forçada emigració pas a pas”.


___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

18.11.15

Destrucció


El foc és símbol de canvi, moviment, purificació. Senda estrena seu (ha canviat els dominis de Consell de Cent-Rambla Catalunya per Trafalgar, 32) amb Destrucció, de Mathieu Pernot 

Le feu, de Mathieu Pernot
Tot just després de flanquejar l'entrada, la intrigant sèrie Le feu enceta el discurs sobre la desaparició i els múltiples sinònims del mot destrucció. Una caravana d'una família gitana en flames. La impactant fotografia està acompanyada pels retrats dels seus membres, il·luminats per la foguera, afligits, contemplant l'escena de devastació. Un grapat d'escalons ens enfilen a la segona sala, apareix Grand Ensemble, un mural de postals dels anys seixanta ampliades, algunes acolorides o amb inscripcions, que mostra els blocs d'edificis que, després de la segona guerra mundial, es van alçar a la perifèria de les ciutats. Com a contrapunt a la utopia urbanística, les instantànies, en un dramàtic blanc i negre, de les demolicions programades d'aquests habitatges a principis dels dos mil. El galerista ha triat foc redemptor, runes i aquest bell relat sobre la construcció de la memòria i la custòdia del record a través de les imatges per iniciar una nova etapa.

4 estrelles
Galeria Senda. Fins al 21 de novembre.
__
Publicat a Time Out, 11/11/1

11.11.15

Arbres pintats de blau

La Fundació Mapfre exposa, fins al 10 de gener, El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerie

Charles Baudelaire, pare del simbolisme literari, va deixar escrit: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, els rierols de groc d'or i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d'imaginació”. Pareix que els pintors de finals del XIX i l'inici del XX van seguir fil per randa aquests desitjos i es van decidir a explorar aquesta via, caminant cap a l'abstracció del color. L'exposició El triomf del color. De Van Gogh a Matisse, que inaugura la nova seu de la Fundació Mapfre, situada a la Casa Garriga i Nogués, explora, a través d'una setantena de peces, que han estat cedides de manera excepcional pels museus d'Orsay i de l'Orangerie, com el color es converteix en la via per arribar, des de l'impressionisme, a la pintura d'avantguarda.

La mostra, organitzada expressament per a la seu barcelonina de la fundació, recull, com a notes al peu dels quadres que s'exhibeixen, alguns dels escrits i apunts que els mateixos  artistes van plasmar a la seva correspondència o als diaris i quaderns. Es tracta de textos que il·lustren i ajuden a entendre la revolució pictòrica que es va desfermar a les darreries del XIX i durant prop de dues dècades. El triomf del color, s'estructura a partir de quatre blocs que ensenyen una nova manera de mirar i representar el món. La mostra s'enceta amb la secció El color científic, amb una selecció de peces (Port-en-Bessin, avantport, marea alta, de Georges Seurat; La casa, de Léo Gausson; L'entrada del port de La Rochelle, de Paul Signac) que es recolzen sobre les investigacions del químic Michel-Eugène Chevreul les quals van servir de base per a l'elaboració de la tècnica neoimpressionista. “El color expressa alguna cosa per ell mateix”, diria Vincent Van Gogh tot defensat l'ús emocional de la paleta, i apareix justament a la sala una de les peces més importants d'aquesta exposició: L'Autoretrat que va pintar durant la tardor del 1887. El recorregut continua amb obres d'Henri de Tolouse-Lautrec, Émile Bernard, Camille Pissarro, entre d'altres.

Paul Sérusier, La Lutte Bretonne, 1890 - 1891

En l'evolució de l'ús del color, arribem a Pont-Aven -som a la segona part d'aquest itinerari: En el centre misteriós del pensament. Gauguin i l'escola de Pont-Aven-, que a partir del 1860 es va convertir en un refugi per a pintors que fugien de la ciutat. El 1888, Paul Gauguin coincideix amb Bernard i junts elaboren una nova manera de pintar, sintètica i essencial que es caracteritza per l'ús de colors arbitrari, simbòlics i plans. Aquell mateix any, Gauguin li va contar per carta a Émile Schuffenecker: “Un consell: no copiï excessivament de la natura; l'art és una abstracció; extregui-la de la natura somiant-hi al davant, i pensi més en la creació que en el resultat”. La seva Marina amb vaca, pintada el mateix any, s'adiu totalment a aquestes paraules. El discurs es presenta a través de, entre d'altres, Banyistes amb vaca vermella, de Bernard; Natura morta amb pastanagues, de Meijer de Haan; o La lluita bretona, de Paul Sérusier.

El Talismà, del mateix Sérusier, obre la porta a la tercera part: Els nabís, profetes d'un art nou. En aquest moviment hi conviuen dues tendències diferenciades: un estil més místic i simbolista (Sérusier, Paul Ranson i Maurice Denis) i un més intimista, poètic i decoratiu (Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Félix Vallotton o Aristide Maillol). Denis, membre del grup dels nabís, que perseguien l'origen espiritual de l'art i empraven el color com a transmissor d'estats d'ànims, va reflexionar: “Recordar que un quadre, abans de ser un cavall de batalla, una dona nua o una anècdota qualsevol, és essencialment una superfície plana recoberta de colors aplegats en un determinat ordre”. Il·lustren aquestes paraules La bruixa del gat negre, de Ranson; Interior, dona i nens, de Bonnard; Dona de perfil amb barret verd, de Vuillard; o Misia al seu tocador, de Vallotton.


El recorregut es tanca amb El color de la llibertat que ens conduirà, sense entrebancs, fins a Henri Matisse. Som a principis del segle passat i els pintors ja se senten alliberats per tacar la tela amb pinzellades de color pur. Aquí hi ha Les dones de Tahití, de Gauguin; L'autoretrat, sobre fons rosa, de Paul Cézanne; Desmai, de Claude Monet; Nu sobre fons vermell, de Pablo Picasso; o Odalisca amb bombatxos vermells, de Matisse que és l'encarregat de tancar aquest recorregut expositiu clar, entenedor i didàctic. “El color -va defensar Matisse- existeix per ell mateix, i té una bellesa pròpia. Això ens ho va revelar el paper crepè japonès que compràvem per quatre quartos a la Rue de Seine. Llavors vaig comprendre que es podia treballar amb colors expressius que no són obligatòriament colors descriptius”. L'exposició, comissariada per Isabelle Cahn, conservadora en cap del museu d'Orsay, acaba aquí, però és justament el punt on definitivament s'emancipa el llenç i esclaten les avantguardes.
___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

4.11.15

La primera edició de l'Andorra Land Art deixa “una bases molt sòlides per convertir-se en referent europeu”


El país dels Pirineus es va convertir, del 10 de setembre al 18 d'octubre, en l'escenari de la I Biennal de l'Andorra Land Art. 

Després de prorrogar-se una setmana, Pere Moles, el comissari de l'ALA, va valorar la trobada amb aquestes paraules: “l'organització fa un balanç molt positiu de la primera edició. L'elevat nombre de persones que han passat pel Punt d'Informació interessant-se per la Biennal (amb una mitjana de 150 persones per dia), les 200 persones que van assistir a l'acte inaugural celebrat al Comú d'Escaldes-Engordany, el ressò mediàtic aconseguit i, sobretot, la gran resposta de les escoles a la proposta de la Zona Ras, on un miler d'alumnes de totes les edats han pogut fer les seves pròpies activitats guiades de Land Art, són els principals motius d'aquesta satisfacció”.


La Biennal s'ha escampat arreu de les set parròquies que formen el país amb les instal·lacions i intervencions en l'espai natural i públic d'una trentena d'artistes. Per a Moles, “els objectius s'han complert amb escreix, tenint en compte que era un esdeveniment que se celebrava per primer cop i, per tant, no hi havia antecedents. Ara -continua- la majoria dels andorrans han sentit a parlar del Land Art i han pogut anar a veure les propostes artístiques escampades per tot el país. Ens consta que també hi ha hagut visitants estrangers que han vingut expressament atrets per aquesta oferta cultural”.



Pel que fa a la xifra de visitant la cosa es complica, ja que el fet que les visites a les instal·lacions siguin lliures i gratuïtes fa impossible disposar d'un recompte exacte d'assistents a la Biennal. Des de l'organització recorden que amb les obres d'art situades en llocs oberts -s'han intervingut una cinquantena d'ubicacions- de totes les parròquies, en espais naturals i urbans, aquesta xifra concreta no es pot donar.

“Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa -argumenta el comissari-, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència el món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund”. Ho descobrirem en la propera convocatòria: ALA 2017.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

19.10.15

Exposició Contra Arranz-Bravo | Inauguració

El passat 1 d'octubre es va inaugurar, en el marc del Barcelona Gallery Weekend, l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet de Llobregat. La mostra inclou obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len directa o indirectament una selecció de peces d'Eduard Arranz-Bravo.






Natàlia Giné, Materiales encontrados


Gerard Ballester, Exercici de desplaçament




Lluc Baños, Senyalètica per a la transcendència








El 26 de novembre, a les 19h, es presenta, a la Fundació Arranz-Bravo, el catàleg de l'exposició. A més, realitzaré una visita guiada a la mostra amb la presència dels artistes.

Contra Arranz-Bravo es pot visitar fins al 6 de desembre.

Fundació Arranz-Bravo: Avinguda Josep Tarradellas, 44 - L'Hospitalet de Llobregat (Metro L1 Torrassa).




12.10.15

La Galeria de Sant Cugat del Vallès recorda Pere Formiguera

L’exposició Mirades… s’inaugura el 2 d’octubre i romandrà oberta fins a mitjans del mes de novembre

A finals del juny passat es va cloure l’Any Pere Formiguera que ha commemorat, a través de diversos esdeveniments, l’obra i la vida d’aquest excepcional fotògraf de Sant Cugat del Vallès, un any després de la seva mort. A principis d’octubre, La Galeria situada a la mateixa localitat que va veure néixer l’artista dedica una exposició a la seva trajectòria. Mirades…, tal com explica el galerista Jordi Batlle, “no pretén ser una retrospectiva, sinó aprofitar la inèrcia de l’Any Formiguera i presentar l’obra del fotògraf al gran públic”. Amb aquest esperit la mostra acull una quarantena de peces a manera de repàs per la prolífica producció de Formiguera (1952-2013). S’exposen algunes de les seves primeres polaroids manipulades dels anys setanta, a més d’instantànies de les sèries de viatges o dels bodegons inicials, un itinerari trufat amb peces puntuals extretes d’altres projectes i èpoques.

Imatge de la sèrie "Diàlegs amb la pintura"

També es mostren fragments dels Escenaris d’una guerra, que ensenya alguns dels espais que van ser protagonistes de la Guerra Civil a la capital espanyola, o de Porta d’aigua, amb instantànies del port de Barcelona, de finals dels vuitanta. A més de Portrait de famille, que presenta un recorregut per la ciutat francesa de Reims, de principis dels noranta.  “Hi ha alguna imatge de cada dècada amb la intenció –argumenta el galerista– d’oferir, més enllà d’un recorregut temàtic, una mirada general de l’obra de Formiguera a través de la seva trajectòria”. Mirades... inclou també fotografies de les sèries Capses (2006), Ulls clucs (1998-2001), amb els retrats Grau Garriga, Palau i Fabre i Tàpies, i de Diàlegs amb la pintura (2004-2006), on versiona, recrea i es fa seves algunes de les pintures de Picasso, Modigliani o Matisse, entre d’altres, apropiant-se i portant al seu camp part de la tradició pictòrica amb la qual es va formar com a fotògraf, artista i comissari. El crític Daniel Giralt-Miracle va escriure, fa dos anys, en aquestes mateixes pàgines un article per acomiadar-se del creador on li dedicava belles i certes paraules: “Formiguera va ser molt més que un fotògraf, va ser un intel·lectual en el sentit més genuí del terme”.

Ara, el galerista i amic amb el qual havia col·laborat en diverses exposicions, el recorda i fa memòria de tots els projectes que pensaven tirar endavant si no s’hagués estroncat sobtadament la seva vida. “El que fa que l’artista no mori mai –subratlla Batlle– és l’exhibició del seu llegat. Es tracta de presentar aquí la seva obra, sense ell, per tal de recordar-lo”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

9.10.15

Pere Moles: “Volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”

Del 10 de setembre al 10 d’octubre se celebra la I Biennal Internacional de Land Art a Andorra. Xerram amb el comissari, Pere Moles, dels ets i uts d’aquesta primera edició que cerca “ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país”



Arreu del món –Noruega, Mongòlia, Xile...– se celebren, amb més o menys èxit, diverses biennals i fires enfocades exclusivament al land art, però al setembre s’estrena ALA, la primera Biennal dedicada a l’art de la construcció del paisatge a Andorra, “un escenari immillorable –segons defensa el comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, principal impulsor del projecte–, ja que disposa de tots els ingredients indispensables per dur a terme aquesta modalitat artística. És a dir, un paisatge natural de gran bellesa, fruit de la seva ubicació geogràfica a l’interior de la serralada pirinenca, i un patrimoni artístic i arquitectònic de gran valor, sobretot el format per les esglésies romàniques, però en el qual també podem incloure altres edificis i estils, fins i tot els més contemporanis”. A més, les terres andorranes ja estan avesades a l’art: “el país té una sensibilitat especial cap a l’art –subratlla Moles– com ho demostren les nombroses escultures situades a espais públics, de les obres de la CASS – Caixa Andorrana de Seguretat Social, instal·lades en diferents punts del territori nacional, a La Ruta del Ferro, o les freqüents exposicions que s’hi programen”.

L'ALA es desplega durant un mes arreu del territori de les parròquies que formen Andorra. “L’Àrea Logística de l’organització –explica– ha identificat més de 50 ubicacions originals situades en les set parròquies del país i que considera idònies per a instal·lacions de land art. Un cop contrastades amb els responsables de Medi Ambient i Cultura de cadascun dels Comuns (Ajuntaments), s’ha fet la tria definitiva de les ubicacions. Cada artista ha participat en l’elecció del seu espai per elaborar una proposta en context real, per inserir-la al màxim a les circumstàncies de l’entorn. Durant els dies previs a la Biennal, veurem com els artistes preparen in situ les seves instal·lacions, la qual cosa –afirma– serà un atractiu afegit”. Una de les característiques del land art, és ben sabut, és la seva qualitat d'art efímer i els organitzadors ens són plenament conscients: “algunes peces es desmuntaran un cop acabada la Biennal, d’altres evolucionaran amb el permís de la natura i d’altres quedaran permanents aquí”. 

Des dels inicis del land art, van sorgir veus crítiques i es va crear certa controvèrsia al voltant d’algunes intervencions en el paisatge, com el cas, per exemple, de la instal·lació la Costa Coberta de Christo (es va tapar durant 10 setmanes Little Bay, a Austràlia, per tal de frenar l'erosió natural de les roques), i va néixer, en paral·lel, l’etiqueta d’eco art o d’art mediambientalment responsable. El curador defuig les polèmiques i argüeix: “La nostra missió és molt clara, ja que volem posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural andorrà”. I afegeix: “Si volem ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país, hem de projectar un missatge on el medi ambient i el patrimoni artístic andorrans no se sentin agredits, tot al contrari, que els puguin donar un valor afegit”. 

Enguany, amb la primera edició de l'ALA, es fixaran les bases d'un nou esdeveniment cultural i, a hores d'ara, és complicat preveure quin en serà el seu futur: “El nostre objectiu a curt termini és fer una Biennal de qualitat que esdevingui un èxit. Per a la pròxima edició, un cop extretes les conclusions d’aquesta, probablement el Comitè organitzatiu serà un altre i en tot cas serà el comissari d’ALA 2017 qui decidirà el nou rumb”, conclou Moles.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

6.10.15

Tribut al paisatge

La pintora Assumpció Mateu presenta la instal·lació Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové

L’obra de l’artista Assumpció Mateu (Girona, 1952) està estretament lligada a la natura i al paisatge que l’envolta. L’observa, el contempla, hi dialoga i, finalment, es rendeix a l’entorn. S’expressa, amb respecte quasi reverencial, per la naturalesa, a través del fotocollage, la poesia visual, la pintura, la instal·lació i, fins i tot, l’escriptura. 



El passat 18 de juliol es va instal·lar la peça Emmarcant el somni: diàleg a La Vinya dels Artistes del Mas Blanch i Jové. “Un paisatge tan potent i preciós –relata Mateu– com són les terres de Lleida, i particularment La Pobla de Cérvoles.  Un entorn envoltat de vinyes, oliveres, alzines, roures i el vent que no deixa de bufar fent que el cel estigui en continu moviment”. L’obra site-specific és una instal·lació espectacular. L’artista ha construït un marc de ferro oxidat d’enormes dimensions (“que pot semblar una porta al paisatge”, matisa) per enquadrar una gran alzinera, que destaca per sobre de la resta de camp. Aquest marc, que fa de porta o de finestra, col·locat a certa distància de l’arbre, enquadra i ressalta un fragment de l’entorn, i és, a la vegada, per l’altra cara, mirall del cel i el camp que l’enrevolta. “El seu retall de paisatge –escriu Glòria Bosch, directora d’Art de la Fundació Vila Casas, a propòsit d’Emmarcant el somni: diàleg– és una opció personal que no altera l’entorn sinó que s’integra amb respecte, un tot que esdevé testimoni íntim de la seva filosofia vital i creativa: l’experiència de l’assumir a través de la mirada i de l’impacte rebut pels sentits”. L’obra és completa amb una escala blava, situada al costat de l’arbre, que, en paraules de Mateu “lliga la terra i el cel” i apunta ben amunt, per sobre de la copa de l’alzina. La peça s’integra amb l’espai i, a la vegada, l’entorn es fa obra d’art. “Des de bon començament –explica la creadora– tenia clar que no volia fer una escultura i col·locar-la al mig del camp, pretenia provocar un diàleg”.

La Vinya dels Artistes és un projecte del celler familiar Mas Blanch i Jové –una iniciativa personal de Joan Jové i Sara Balasch– que cada any convida un creador a intervenir a les seves terres. Abans de Mateu, artistes com Josep Guinovart, Joan Brossa, Carles Santos, Gregorio Iglesias, Esteve Casanoves i, l’any passat, Susana Solano han participat en el projecte. Tot i que les peces estan prou separades unes de les altres, Mateu reconeix que “perceps la companyia de les altres obres, encara que estigui lluny”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

29.9.15

Andorra es rendeix al 'land art'

El país dels Pirineus acull, del 10 de setembre al 10 d’octubre, la 1ª Biennal Internacional Andorra Land Art

Prop d’una trentena d’artistes, arribats de nou països, despleguen les seves peces i instal·lacions arreu de les set parròquies del país (Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany) durant la primera edició de l’Andorra Land Art (ALA). Segons el comissari de la mostra, Pere Moles, la fita busca “posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural d’Andorra, amb la premissa de construir un paisatge contemporani, és a dir, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país”.

A mitjans del seixanta, Robert Morris, que va realitzar amb Steam, una de les primeres peces de land art, va escriure a propòsit de treure l’art dels espais tradicionals d’exposició i intervenir en el paisatge: “Per què no col·locar l'obra a l'exterior i canviar més els termes?”. L’earth art o art de la construcció del paisatge neix als Estats Units i es considera una extensió del projecte minimalista. Mentre que els minimalistes s’enfronten a l’espai de la galeria, els artistes del land art ho fan al mateix paisatge i capgiren els termes (seguint la cita de Morris) que fins ara havien estat vàlids. El camp semàntic d’aquest art nou inclou: peces site-specific, art efímer i degradable i, per tant, la importància de documentar, fotografiar i gravar les obres. Tots tindreu el cap la Costa Coberta de Christo, les sites sculptures de Robert Smithson, o El llamp al camp, de Walter de Maria. L’ALA, patrocinada per les principals institucions andorranes (Govern, Consell General, Andorra Turisme, Comuns, entre d’altres), ha proposat a un seguit d’artistes treballar amb el paisatge andorrà, “capgirar els termes” i intervenir la natura amb les seves instal·lacions. En total, s’ha posat a disposició dels creadors una cinquantena d’ubicacions arreu de les set parròquies, entre espais d’alta muntanya (indrets de gran valor natural i paisatgístic), espais urbans (zones de molta afluència de públic) i espais tancats, on s’ofereixen exposicions i xerrades.


Megalo-X de David Vanorbeek

Entre els participants a la Biennal, que compta amb un pressupost de 175.000 euros, destaquen Martin Hill i Phillipa Jones, britànics establerts a Nova Zelanda, que són els responsables de la conferència inaugural, el 10 de setembre. El nord-americà Stuart Williams presenta, a la plaça del Consell General d’Andorra la Vella, Five Orange Spheres, una instal·lació que ha viatjat arreu dels Estats Units i Europa. La francesa Marie-Hélène Richard desplega Bois de Poche, un seguit de llumins de gran format (24 vegades més grans que els reals) que semblen haver caigut de la butxaca d’un gegant que s’ha repenjat a la façana del Museu del Tabac, al centre urbà de Sant Julià de Lòria. El belga David Vanorbeek situa l’escultura de filferro galvanitzat (reciclat de les vinyes del sud de França) Praying Mantis, davant la capella de Sant Jaume dels Cortals (Encamp), a prop de l’escultura Lloc pagà, de Michael Warren. L’artista ubica la peça de grans dimensions, creada l’any 2013 amb metalls reciclats soldats, Megalo-X, a l’entrada de la Vall d’Íncles (Canillo). Es tracta d’una ‘x’ enorme que, segons Vanorbeek, recorda les marques de geolocalització emprades actualment. I, al Port de Cabús, hi ha Le Cercle Carré, realitzada el 2010 a partir de metall reciclat soldat. La peça funciona justament com a mirador de l’obra de Dennis Oppengeim, Tempesta en una tassa de te. Per la seva banda, la polonesa Ludwika Orgozolec penja The Space Crystallization, al centre històric d’Andorra la Vella. A més, l’escultor espanyol dEmo, conegut per les seves peces coloristes i d’estètica pop, exposa un gall de grans dimensions daurat, al carrer Major d’Ordino, i un burro blanc, que ha esdevingut el símbol adoptat per l’organització, al centre d’Escaldes-Engordany, al punt d’informació de la Biennal. En aquesta mateixa ubicació, el català Eudald Alabau situa Cub de vidre, una mena de tapís orgànic vegetal, i Espiral de la no violència, una peça feta amb la participació dels escolars. Al Prat del Colat, els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell posen l’escultura de pissarra i pedra Aprisió. Per la seva banda, Xavier Puente presenta el seu conjunt escultòric format per tres mòduls Into the wood, al claustre del Santuari de Meritxell. A més, com a artistes locals, Miquel Mercè proposa Longitud sense amplada, a la tartera de Carroi (Pic de Carroi), una línia recta que contrasta per la seva artificialitat amb l’entorn; i a la plaça de la Germandat, concretament sobre la façana principal del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de la parròquia de Sant Julià de Lòria, Anna Mangot exposa l’obra colorista Teixint cultura.

La majoria d’aquestes propostes són efímeres, és el que passa amb el land art, l’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia les intervencions, però algunes romandran al territori com a testimoni d’aquesta primera edició. A més de les instal·lacions in situ, la Biennal ofereix una sèrie d’exposicions que recullen obres generades a altres indrets i que donen una visió ampliada de l’art terrestre. La parella formada per Hill i Jones exposa Beyond: The Watershed, un conjunt de fotografies ambientals. El britànic Joseph Ford mostra la seva fotografia aèria a Aerial Diptych 2012-14. Mercè exhibeix les seves instantànies de paisatges màgics i intrigants a Beyond Vision i, a més, la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la Vella acull Poetic Contrast, fotografies atmosfèriques que narren una part del viatge de la vida de l’aigua. Al Parc Natural de Sorteny, hi ha Life is flow, la proposta de Susanna Ferran i Frederic Hoffman que barreja fotografia, vídeo i conceptes espirituals.

Totes aquestes expressions, però, no són noves a Andorra. El país compta amb algunes experiències prèvies. Són un bon exemple les escultures que la Caixa Andorrana de Seguretat Social va col·locar, durant els vuitanta, arreu del territori o la Ruta del ferro, un itinerari escultòric a l’aire lliure que va de la Farga Rossell de la Massana fins a la Mina de Llorts d’Ordina. La Biennal es refereix a totes aquestes peces i, afegint nous discursos artístics a partir d’intervencions site-specific, proposa fer “país-atge”, tot embellint, una vegada més, el territori. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015