20.12.06

Entre Hitchcock i Picasso


Isidre Manils utilitza els diversos llenguatges
audiovisuals i fotogràfics per actualitzar la pintura
MARTA PÉREZ
Si a l'artista Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) li demanen quins són els seus referents a l'hora de posar-se a pintar, contesta: "Jo dec més a Hitchcock que a Picasso". Amb aquesta afirmació, que té més de cinèfil que de pintor, entrem un una mica més dins l'univers Manils, en el qual les pintures semblen fotografies o imatges congelades en una pantalla de televisió

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, exposa Tot reposa en la superfície, una sèrie de divuit olis que ofereixen una mirada fotogràfica de la pintura. Els quadres, realitzats al llarg dels darrers dos hiverns, perden la textura de la pintura i les rugositats de la tela. I, per això, el treball de Manils recorda l'hiperrealisme nord-americà dels anys setanta, quan els pintors emulaven la imatge fotogràfica i enganyaven l'ull de l'espectador, amb un traç perfecte, obsessionat pel detall i la còpia mil·limètrica de la realitat.

La pintura, a través de Manils, però, es posa al servei de la cultura audiovisual perquè els olis, a més de tenir aspecte d'instantània fotogràfica, tenen també un cert moviment, tot i la bidimensionalitat del quadre. Així, la fotografia i la imatge en moviment, cinematogràfica, són presents a les divuit peces del pintor.

Marcat pel setè art

L'artista vallesà explica que, quan era petit, vivia al costat d'un cinema i que a ell sempre li hauria agradat ser director de cine. Potser per tot això, en els seus llenços la mirada cinematogràfica (o fotogràfica) del món s'imposa a la pintura.

A l'exposició Tot reposa en la superfície és evident la contaminació de llenguatges artístics. Les seqüències Effekten I i Effekten II recorden un videoclip (com un parell d'imatges deturades a la pantalla del televisor). L'obra 7:23 suggereix una narració a partir de sis imatges col·locades una sota l'altra, a punt de ser editades en una sala de realització. El treball d'Isidre Manils no festeja amb els nous llenguatges, però actualitza la pintura per a uns espectadors que tenen la mirada acostumada a veure, a través d'una pantalla, el moviment audiovisual.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Dimecres, 20 de desembre del 2006

14.12.06

L'artista franctirador


Un visitant passa per davant del quadre 'Omphalo V'
que Pablo Palazuelo va pintar a l'oli entre el 1965
i el 1967, mentre vivia a París
PERE VIRGILI
La particular abstracció geomètrica de Pablo Palazuelo es pot veure en les 350 peces de la retrospectiva que li dedica el Macba.

Partint de les pintures geomètriques de Vassili Kandinski i de l'abstracció colorista de Paul Klee, Pablo Palazuelo (Madrid, 1915) repensa els principis estètics de l'abstracció geomètrica i treballa, amb llapis i pinzell, a la recerca de noves formes lineals.

Palazuelo. Procés de treball és l'exposició retrospectiva que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha dedicat a un dels pintors destacats de l'art espanyol, que encara no ha gaudit de reconeixement internacional i que camina en solitari pel món de l'art.

Es tracta d'una mostra cronològica amb més de 350 peces, entre dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i escultures, que dóna a conèixer, amb obres inèdites, els aspectes més ignorats de la feina d'aquest artista amb currículum d'arquitecte. Per Manuel Borja-Villel, director del Macba, "Palazuelo es comporta com un franctirador amb l'art hegemònic de l'abstracció i repensa la modernitat a partir de la interpretació que fa de l'art abstracte". Palazuelo es va estrenar com a pintor a principis dels quaranta, amb trenta anys llargs, però no és fins al 1949, quan s'instal·la a la capital francesa, que comença la seva carrera artística.

La comissària de la mostra, Teresa Grandas, destaca que "els primers anys de creació a París es concentren en una intensa recerca al voltant de l'abstracció geomètrica. No inventa cap forma sinó que la descobreix i la fa visible".

Els dibuixos de finals dels cinquanta tenen un cert dinamisme i moviment, mentre que els quadres a l'oli, amb colors càlids, semblen paisatges vistos des de dalt, com Solituds I. Borja-Villel recorda que "en la seva feina destaca la tensió de la línia, així com un cert sentit ornamental i simbòlic". En la mostra hi ha, a més, escultures de metall com Paisatge IV (1996), que sembla una adaptació en volum de la pintura Transversal XIX del mateix any.

Aquesta mostra, que presenta Palazuelo en societat, viatjarà íntegrament al Guggenheim de Bilbao el proper mes de març.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 49. Dijous, 14 de desembre del 2006

7.12.06

Laboratori del paisatge



Les set illes que formen l'arxipèlag canari s'han convertit en un territori d'experimentació amb motiu de la Primera Biennal d'Arquitectura, Art i Paisatge

Fa poc més d'una setmana que les set illes de l'arxipèlag canari s'han convertit en un centre d'art, de franc i obert vint-i-quatre hores. Els carrers, places, torres de vigilància, platges i penya-segats de cadascuna de les illes són museus improvisats i sales d'art, sense llum artificial ni horari de visita. El motiu: la Primera Biennal d'Aquitectura, Art i Paisatge, que fins al febrer omple d'art l'arxipèlag atlàntic.

Un total de 74 artistes d'arreu del planeta s'han aliat amb el territori i exposen les seves creacions al paisatge. Segons explica Antonio Zaya, comissari de la mostra, "Canàries es converteix aquests mesos en un laboratori d'experimentació artística, que es pot exportar a qualsevol part del món". Aquest territori, marcat per una geografia fragmentada i un còctel de clima desèrtic i caribeny, ha estat musa i font d'inspiració dels creadors. "El paisatge -assegura Zaya- és un medi per a l'art".

Les peces més significatives de la biennal, dirigida per Rosina Gómez-Baeza, són, sens dubte, les creades site specific. Holy land I és una de les peces més belles de la mostra. L'obra, ubicada a la platja del Cotillo de Fuerteventura, està signada per Kader Attia i converteix el mar en un espai infinit que es multiplica gràcies als 91 miralls instal·lats de cara a l'aigua. En aquesta mateixa illa el visitant pot trobar-se amb la videoinstal·lació del performer Johan Thom que hi ha instal·lada a l'interior d'un antic convent a Betancuria. L'obra té una presència espectacular, perquè el vídeo es projecta en un vidre elevat a sobre d'una muntanya de terra.

Ángel Delgado és l'artista estrella de La Casa de los Coroneles, un espai remodelat enguany, del poble de La Oliva. Punto de fuga és una obra sobre la immigració i la llibertat dels individus que Delgado va fer a la presó i, per això, està feta amb pastilles de sabó, l'únic de què disposava quan era reclús.

Els noms d'artistes poc coneguts es barregen amb els creadors ja consagrats. Un d'aquests és Alfredo Jaar, que presenta la instal·lació Escalera al cielo, a El Tanque de Santa Cruz de Tenerife, un antic dipòsit de benzina reconvertit en espai cultural. La peça de Jaar és una reflexió edulcorada sobre la immigració, una instal·lació de so sobre el cas d'uns nens que van escriure una carta als dirigents europeus i que van morir en l'intent d'arribar al Primer Món. Tenerife també és la terra dels grafits perquè grafiters-artistes com Mosco i Noxer han intervingut en algunes guaguas del servei del transport públic de l'illa.

L'itinerari expositiu de la biennal s'escampa a través del mar fins el Hierro, la Gomera, Lanzarote, la Palma i Gran Canària, que també gaudeixen d'intervencions artístiques i, a partir de gener, d'arquitectòniques.

La biennal, organitzada pel govern de Canàries, que proposa reflexionar sobre el creixement urbanístic de les illes, ha rebut fortes crítiques per part d'estudiants de belles arts i ecologistes, que ho veuen com una "biennal política i a favor del ciment".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 7 de desembre del 2006

1.12.06

El gust nord-americà

'Grans mestres de la pintura europea. Del Greco a Cézanne' acull 42 quadres que el Metropolitan de Nova York ha seleccionat per a aquesta mostra del MNAC

Un visitant enquadra 'El gran canal de Rialto' (1765)
de l'artista venecià Francesco Guardi, un dels quaranta
artistes que s'exhibeixen a l'exposició del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
PERE VIRGILI
L'art produït al Vell Continent va ser, fins després de la Segona Guerra Mundial, la referència cultural i el punt de mira dels artistes i les classes benestants dels Estats Units. L'adquisició i emigració d'art europeu es va iniciar, de la mà de col·leccionistes nord-americans, durant la guerra francoprussiana, pels vols de 1871, mentre el territori europeu estava immers dins una crisi bèl·lica més.

Des d'avui, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acull l'exposició Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art. Nova York. Del Greco a Cézanne, una selecció de 42 quadres creats entre els segles XVII i el XIX. A través de la mostra, comissariada per Katharine Baetjer, s'entreveu l'interès que van tenir els ianquis per l'art europeu i es mostra el gust dels nord-americans pels grans mestres: el Greco, Fragonard, Goya, Degas o Gauguin. Aquests són alguns dels artistes que estan representats al MNAC, provinents del Metropolitan, que des de la seva creació, el 1870, ha anat ampliant el seu fons gràcies a les aportacions de col·leccionistes privats. De fet, de les 42 peces que han viatjat per primera vegada a Barcelona, només cinc són adquisicions del museu nord-americà i la resta són aportacions de col·leccionistes.

L'exposició "neix de la col·laboració entre el MNAC i el Metropolitan, gràcies a la mostra Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí, que s'exhibeix al Cleveland Museum of Art de Cleveland i que el mes de març viatja a Nova York", segons explica la directora del museu català, Maria Teresa Ocaña. "El MNAC -afegeix- ha aportat 50 de les 300 peces que formen la mostra de Cleveland i, a més, hem col·laborat amb els nostres experts i comissaris".

Fruit d'aquest treball en comú, el Metropolitan ha seleccionat per al MNAC quaranta-dos quadres de la col·lecció de 2.500 peces que conforma el fons de pintura europeu del museu novaiorquès.

Un de cada
L'Adoració dels pastors del Greco inicia l'itinerari, que acull un quadre de cadascun dels pintors europeus (excepte en el cas de l'artista italià d'estil rococó Pietro Longhi, del qual hi ha dues peces: La carta i La trobada, i de la neoclàssica Angelika Kauffmann, la primera dona que va entrar a l'Acadèmia, de la qual s'exposen Telèmac i les nimfes de Calipso i La tristesa de Telèmac). Les escoles més ben representades de l'art del XVII-XIX són l'anglesa, la francesa i la italiana, tot i que també hi ha un lloc per a la pintura holandesa, flamenca i espanyola.

Margarita Cuyàs, curadora del MNAC dels segles XVII i XVIII, destaca que "alguns dels quadres que ens han enviat no són els que esperàvem, perquè en alguns casos no es tracta de la pintura més representativa de cada artista". Amb tot, ha subratllat que "és una ocasió única per veure un Greco de primera època fantàstic o un autoretrat d'Anton van Dyck, el pare del retratisme britànic que va inspirar Goya". L'exposició acull quadres atípics d'alguns dels grans, com ara Paisatge boscós de muntanya, de Thomas Gainsborough, que és més conegut com a retratista.

Per la seva banda, Mercè Doñate, especialista en el segle XIX, repassa les 13 peces que hi ha d'aquest període. El guitarrista o el cantant espanyol, de Manet, és l'obra que s'ha escollit per anunciar la mostra. Segons Doñate, "és una peça de joventut que li va obrir les portes al món de l'art i que, a més, reflecteix el gust del pintor per la cultura espanyola i per artistes com Velázquez". D'aquest mateix segle també hi ha el Ram de gira-sols de Monet, que va influenciar Van Gogh a l'hora de fer la seva famosa sèrie de gira-sols. D'aquest darrer artista hi ha Primers passos, una peça realitzada a partir d'una pintura al pastel de Millet. A més, es pot veure Granja a la Bretanya, un paisatge poc conegut que Gauguin va fer en una de les seves estades a Europa, entre els seus viatges a Tahití i a la Martinica.

El recorregut es tanca amb un atípic Cézanne (enguany és el centenari de la seva mort): Natura morta amb gerro, tassa i pomes, una temàtica que li va servir com a territori d'experimentació per aplicar als seus famosos paisatges.

La sala que acull aquesta selecció nord-americana de pintura europea ha estat remodelada per l'arquitecte Jordi Garcés. Aquest espai, que es va inaugurar amb els Jocs Olímpics, ha estat tres mesos en obres per millorar-ne les instal·lacions. Els canvis, per Ocaña, "ajuden a muntar un recorregut expositiu més coherent i estable", com el que es pot veure amb la pintura de la vella Europa que ara ens arriba a través del sedàs nord-americà.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Divendres, 1 de desembre del 2006