26.12.18

Velázquez i el Segle d'Or

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. 

Prova en són, per exemple, les diverses versions de Las Meninas, un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes. 

Diego Velázquez, Mart, c. 1638.
Madrid, Museo Nacional del Prado
Velázquez inicia la seva carrera a Sevilla, una de les ciutats més cosmopolites de la península Ibèrica de l'època. Amb 24 anys es trasllada a Madrid i fins a la seva mort treballa com a pintor de la cort de Felip IV, un dels principals col·leccionistes del seu temps. Durant aquests anys, pinta retrats del rei i de la seva família, així com d'altres composicions –paisatges, escenes mitològiques o religioses– per decorar les estances i palaus. Té accés a les col·leccions reials, amb pintures d'artistes flamencs, i viatja a Itàlia, on descobreix les obres d’art de l’antiguitat, el Renaixement italià i alguns dels creadors europeus més interessants del moment. 

El pintor barroc és un dels símbols del Museu del Prado, que té una política restrictiva pel que fa a préstecs: només hi pot haver set obres de l'artista fora de la pinacoteca alhora i, de manera excepcional, són ara a Barcelona. Set pintures que serveixen com a referència per endreçar temàticament aquesta exposició única a la ciutat que proposa mirar i llegir l'obra de Velázquez en un context ampli, més enllà del tradicional discurs de les escoles nacionals. A partir d'un muntatge exquisit, es creen vinculacions, ressaltant els interessos estilístics comuns, entre una cinquantena de pintures essencials d'alguns dels seus coetanis, com Ribera, Rubens, Zurbarán o Van Dyck. Tot un festí!

5 estrelles
CaixaForum Barcelona. Fins al 3 de març del 2019
__
Publicat a Time Out, 28/11/1

link

19.12.18

Fontcuberta evoca els 'Poemes de l'Alquimista' amb fotografies en descomposició

Diu Joan Fontcuberta que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels darrers anys, el pare de la post fotografia s'ha interessat pel metabolisme que transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic, a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l'artista.

D'aquesta recerca sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes, a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic”. Fins al 14 d'abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac acull l'exposició Joan Fontcuberta. Poemes de l'alquimista. Fontcuberta pren, per a l'ocasió, el llibre Poemes de l'Alquimista, que aplega la totalitat de l'obra poètica –un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va escriure a l'exili, entre 1936 i 1950. El volum, un dels llibres de poesia catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura fins a la mort del dictador Franco.

La mostra, que es va inaugurar a principis d'octubre, és la translació en exposició del volum Joan Fontcuberta. Poemas del Alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i castellà per La Fábrica. Es tracta d'un recull de prop d'una trentena d'estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre dialoguen amb diferents versos de poemes d'en Palau: “Els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són”. Una acumulació d'imatges fantasmagòriques, per on hi transiten cossos nus ratllats, ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas del temps...


En aquest poemari visual, que incorpora en portada un extracte d'un negatiu ferit del mestre Joan Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que serveix de pròleg a Poemes de l'Alquimista i el transforma en el preludi del llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar [la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tota la gran corrent humanística que em guia”.

Maria Choya, directora de la Fundació Palau, recorda, en una conversa telefònica, com , i com es va germinar l'actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s'interessà pels versos d'en Palau a partir de la mostra Jo sóc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert de Barcelona, amb motiu l'Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari del seu naixement. En aquelles exhibicions es van convidar creadors de diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre els col·laboradors hi havia artistes com l'Ignasi Aballí o l'Enric Farrés. Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l'obra d'en Palau i conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de la decrepitud de la imatge fotogràfica.


Palau, al llarg de tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l'exploració és la que precisament li serveix al fotògraf per endinsar-se a la recerca de negatius a un pas d'abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps –escriu l'artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 184, novembre-desembre 2018, gener 2019

5.12.18

La Galeria homenatja al seu fundador amb tres exposicions

Amb motiu del vintè aniversari, La Galeria de Sant Cugat del Vallès homenatja l'instigador del projecte, Eduard Batlle (1934-1997) i presenta, en tres exposicions temàtiques, part de la seva col·lecció, formada per prop d'un centenar de peces. 

Al llarg de mig segle de trajectòria professional, vinculada estretament a la Sala Parés de Barcelona, Batlle va aplegar un important conjunt d'obres d'art figuratiu català del segle XX, entre les quals hi ha pintures, dibuixos, escultures, gravats, cartells. S'inclouen obres produïdes per noms vinculats a la Generació del 17, com Joan Serra, Alfred Sisquella, Apel·les Fenosa o Manuel Humbert i els seus continuadors, Miquel Vilà o Manuel Capdevila. A més d'aquells que ofereixen noves maneres d'apropar-se a la figuració, com Robert Ortuño, Robert Llimós o Perico Pastor. Destaquen, entre d'altres, un bronze de Manolo Hugué, il·lustracions d'Isidre Nonell o Pere Pruna, així com una fotografia de Toni Catany.

Fotografia d’Eduard Batlle, realitzada per Toni Catany, amb motiu de l’exposició
Homenatge a Joan Miró, presentada durant els mesos de setembre i octubre de 1993 a la galeria Trama.

Un tastet de la col·lecció, principalment bodegons i retrats, ja s'ha pogut veure a Aturar el temps, exposada del 14 de setembre al 13 d'octubre, que ha aplegat 36 obres, entre pintures, dibuixos, d'una vintena de creadors. Del 19 d'octubre al 24 de novembre, la mostra El paisatge. Una finestra oberta acull cinquanta peces, entre pintures, dibuixos i cartells, realitzades per una trentena d'artistes entre 1880 i 1993. “Les més antigues –apunta Helena Batlle, de La Galeria– són dos dibuixos lavats (1880) de Lluís Rigalt que representen la visió romàntica de la natura. Una pintura de Lluïsa Vidal i un dibuix de Nicolau Raurich s’inscriuen en el postmodernisme, així com un paisatge suburbial anònim molt proper a l’estètica de la Colla del Safrà. L’obra del contemporani Joan Colom –conclou– se situa entre la tradició naturalista de l’escola d’Olot”. El cicle es tanca amb La figura, del 30 de novembre al 5 de gener de 2019, amb una cinquantena d'obres, entre pintures, escultures i dibuixos, realitzades al llarg del segle XX per una quarantena d'artistes. “Com en les altres exposicions, el grup més nombrós el conformen els artistes contemporanis a Batlle –afegeix–, alguns d’ells amb més d’una obra, com Jordi Alumà, Xavier Blanch, Busom, Josep Busquets, Jordi Curós, Pere Gastó, Julián Grau Santos”.

L'exhibició de la col·lecció s'acompanya de la publicació d'un llibre-catàleg, que es va presentar a principis d'octubre, i que recull la catalogació de la col·lecció amb reproduccions de les obres, així com la veu de diferents testimonis sobre la trajectòria d'en Batlle i la seva tasca entre bastidors en la galeria amb més tradició de l'estat espanyol. El volum, que vol donar uns apunts sobre col·leccionisme i mercat de l'art a Catalunya, explica la història d'un galerista que començà a treballar amb els Parés amb 14 anys i que es va arribar a convertir en un expert en pintura catalana de la segona meitat del XIX i XX, esdevenint una figura de referència per a aficionats, artistes i col·leccionistes. Un llegat que arriba fins als nostres dies. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019

28.11.18

Un segle breu: Col·lecció MACBA

L'historiador marxista Eric Hobsbawm va desenvolupar l'expressió curt segle XX per referir-se al moment entre l'inici de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, fugint així de la periodització clàssica, donada la rellevància dels fets històrics que marcaren aquells anys. En aquesta mateixa línia discursiva, el MACBA ensenya un tastet de la seva vasta col·lecció formada per més de 5.000 obres. 

The Nature of Visual Illusion (1994-1997), de Juan Muñoz. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Dipòsit particular

Un recorregut cronològic que comença el 1929 amb l'Exposició Internacional de Barcelona i que transita pels diversos esdeveniments polítics, culturals i socials dels darrers decennis fins a l'actualitat: la guerra civil espanyola, les revoltes del maig del 1968, els processos de gentrificació a les grans ciutats, la lluita feminista, els debats entorn del post colonialisme i la crítica al neoliberalisme i a la globalització. En aquest itinerari, narrat per dècades, es mostren de manera didàctica algunes de les peces més emblemàtiques dels fons: Reserva de suïssos morts, de Christian Boltanski; La naturalesa de la il·lusió visual, de Juan Muñoz; o el mur d'Assaigs inflamatoris, de Jenny Holzer. Aquesta exposició permanent es planteja com una lectura oberta de la col·lecció, que permetrà incorporar altres obres per tal d'ampliar i enriquir el relat. Amb aquesta nova presentació, clara però alhora ambiciosa, ja no hi ha excuses per seguir penjant-li al MACBA la llufa d'elitista.

4 estrelles

Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Exposada de manera permanent
__
Publicat a Time Out, n. 526, 7/11/1

5.11.18

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre

En els darrers compassos del segle XIX, Montmartre va passar de ser un indret marginal i empobrit de París, a esdevenir el lloc on vivien, creaven i es divertien artistes, escriptors i bohemis. Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre pren la figura de l'artista de la nit com a punt de partida per acostar-se a l'art francès modern de finals del mil vuit-cents.

Podríem dir que tot començà el 1881 amb Le Chat Noir, el cabaret que va fundar Rodolphe Salis. Els espectacles representats i la colla de Les Arts Incoherents, que se'n fotien de la pompositat i la hipocresia burgesa, van atreure l'avantguarda al barri dels carrers estrets i empinats. És el moment en el qual el  dibuix deixa de ser un simple pas preparatori i es converteix en un art independent, i proliferen produccions efímeres en paper, com cartells, il·lustracions de llibres i revistes, estampacions, dissenys de partitures...


Amb una museografia espectacular –cortines vellutades, portals de fusta, làmpades de llàgrimes, llambordes projectades a terra i parets vermelles–, les sales del CaixaForum ens transporten cent trenta anys endarrere, entre ballarines, fum i gots d'absenta. La immersió és completa: sona el Can-Can a tota castanya, també Le chat noir d'Aristide Bruant. A partir de més de tres-centes obres d'una vintena d'artistes, l'exposició es proposa contextualitzar l'agitada vida i intensa trajectòria de Lautrec. S'exposen alguns dels seus dibuixos més emblemàtics –Divan japonès, Troupe de Mademoiselle Eglantine o Moulin rouge: La Goulue– amb obres de col·legues com Ferdinand Bac, Hermann-Paul o Théophile Alexandre Steinlen, així com de Louis Legrand, Charles Maurin i Vincent Van Gohg, entre d'altres.

En aquest període, molt més que el barri de bordells, teatres i sales de concerts, Montmartre és un estat d'ànim, un pol d'efervescència artística que ens anticipa tot allò que està per arribar amb l'inici del nou segle.
  
3 estrelles

Caixaforum. Fins al 20 de gener de 2019
__
Publicat a Time Out, 24/10/1

26.9.18

La Galeria celebra vint anys recordant la figura d’Eduard Batlle

Fa dues dècades que La Galeria de Sant Cugat del Vallès va aixecar, per primer cop, la persiana. Per commemorar els quatre lustres, els Batlle Argimon homenatgen, des de setembre i fins a finals d’any, l’instigador del projecte de galeria, l’Eduard Batlle (1934-1997), amb diferents exposicions i la publicació d’un extens llibre-catàleg entorn del seu llegat i d’una trajectòria extretament lligada a la Sala Parés.

En aquesta programació d’homenatge, La Galeria presenta tres exposicions temàtiques a partir de la col·lecció d’en Batlle, formada per més d’un centenar de peces, entre les quals hi ha pintures, dibuixos, escultures, gravats i cartells. El fons, que va reunir durant els cinquanta anys que va estar vinculat a la primera galeria d’art de l’estat, agrupa obres d’art català figuratiu del segle XX. En destaquen les peces d’artistes i amics que debuten a partir dels cinquanta, com Simó Busom, Josep Busquets, Gabino Rey, Ignasi Mundó, Carles Nadal, Josep Roca-Sastre, així com de pintors vinculats a la Generació del 17, que els viu de molt a prop i els defensa, com Alfred Sisquella, Apel·les Fenosa, Francesc Domingo, Manuel Hubert. També incorpora peces de les generacions més joves, que revisen, des de diferents perspectives, el figuratiu, com el cas de Robert Llimós, Ramon i Josep Moscardó o Perico Pastor. “Hem volgut endreçar i mostrar part de la modesta col·lecció del pare –explica el galerista Jordi Batlle– amb tres exposicions: Aturar el temps, amb una sèrie d’autoretrats de pintors i bodegons, enceta la temporada fins a mitjans d’octubre. Continua Una finestra oberta, dedicada al paisatge, fins a finals de novembre; i es tanca l’any amb La figura”. En aquest fons hi ha també dibuixos de Lluís Rigalt i Francesc Gimeno, un bronze de Manolo Hugué, il·lustracions originals de Pere Pruna i Isidre Nonell, entre d’altres, així com obres d’Eduardo Egozcue i Lluïsa Vidal. Helena Batlle, que treballa amb l’homenatge juntament amb la resta de la família, apunta que “l’origen de la col·lecció són unes quantes peces, regals que li fan alguns artistes com Serra, Mompou, Sisquella, Duran. Pràcticament totes les obres que comprarà i col·leccionarà al llarg de la seva vida seran d’artistes vinculats amb la Sala Parés, amb alguns dels quals hi crearà un vincle d’amistat; molts són artistes de les generacions menystingudes, que opten per la figuració quan aquesta no estava de moda... És una col·lecció feta d’oportunitats i de circumstàncies ­–afegeix, en una conversa recent per Skype– perquè, per a ell, primer era la Sala Parés i els clients, la prioritat de la casa, i aquesta era justament la seva manera de defensar els artistes amb els quals treballava”.

1978, EB atenent


Aquestes exposicions s’acompanyen d’un extens llibre-catàleg que aplega, a banda de la catalogació de la col·lecció amb la reproducció de les obres, escrits i reflexions breus extrets dels quaderns del mateix Eduard, fotografies i diversos testimonis (a partir d’una trentena d’entrevistes realitzades a galeristes, col·leccionistes, artistes i amics) sobre la seva trajectòria professional que ajuden a contextualitzar el moment i contrastar les dades. “És una figura que creix, es fa i actua entre bastidors. Dins de l’estructura de la Sala Parés es guanya, des del 1948 i fins al 1997, pam a pam, el reconeixement que posteriorment té”, puntualitza. La publicació narra els orígens humils al món de l’art del protagonista, que va començar amb 14 anys, com aprenent a la Sala Parés i que va anar passant per diferents seccions de la galeria, fins a esdevenir una figura de referència per a molts: “progressivament tracta artistes i atén el públic. Es va guanyant la confiança dels Maragall i des de meitat dels setanta forma part de l'equip directiu. Esdevé un expert en pintura catalana de la segona meitat del segle XIX i XX, reconegut i respectat pels seus companys del sector”. De fet, diuen d’ell que tenia un tarannà discret, era molt observador i de poques paraules, que posseïa intuïció i, sobretot, sentia passió per la seva feina.


“Si fos viu –continua– no haguéssim fet aquest homenatge, no li agradava estar en primera plana, i és possible que el llibre li interessés perquè precisament es parla dels artistes. Perquè a través de l’experiència del nostre pare, parlem de l’art i dels artistes que li interessaven. Aquest llibre –segueix– ens permet explicar la història que hi ha darrere de les obres de la col·lecció, d’una època i d’un moment determinat del col·leccionisme figuratiu a Catalunya. Una història de l’art català que encara està per escriure, trencar clixés, recuperar un punt de vista de la plataforma més important d’art del país”. Quan es tanca l’edició d’aquest article, a mitjans de juliol, està previst que es faci una doble presentació del catàleg: primer a La Galeria, a principis d’octubre, i, després, a la capital catalana. Els responsables d’aquest homenatge a l’Eduard Batlle, vint-i-un anys després del seu traspàs, són els seus quatre fills: Jordi, Helena, Mònica i Francesca; la seva esposa, Francesca Argimon Maragall, a qui va conèixer, per cert, a la Parés; i la seva nora Mariví Portilla. “A casa, tots hem viscut envoltats d’art i d’artistes –recorden–, La Galeria és només un dels resultats de la influència subtil del pare”.

__
Publicat a Revista Bonart, número 183, agost-setembre-octubre 2018

12.9.18

Gemma Carbó: “Volem fer del Museu de la Vida Rural un projecte cultural transformador”

El passat mes d’abril, Gemma Carbó va ser nomenada la nova directora del Museu de la Vida Rural (MVR) de l’Espluga de Francolí substituint Ramon Rosich.

El canvi fou anunciat per la Fundació Carulla, promotora i gestora del museu que precisament enguany celebra el trentè aniversari, avisant que  Carbó era l’encarregada de “liderar la renovació de la institució, adaptant-la a noves tendències, de les quals la darrera exposició The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la [prorrogada, per cert, fins al pròxim 5 de gener] és un bon exemple”. En aquesta línia, la flamant directora apunta les bases de l’actualització del museu i apel·la al decàleg que va sorgir de la jornada Mutare de cultura i transformació social –celebrada el 16 de maig a Barcelona i organitzada precisament per la Fundació Carulla– “per convertir el MVR en un referent pel que fa a preservació i exposició d’una col·lecció. En definitiva, volem fer del museu un projecte cultural transformador que tingui en compte, entre altres coses, el desenvolupament sostenible i estigui compromès amb els reptes i les necessitats socials”.


Carbó, que té experiència en diferents àmbits en museus del territori, com el d’arqueologia de Catalunya, a Empúries; o el del Cinema, de Girona, continua: “es tracta d’anar més enllà de la visita presencial i, a la vegada, estar atents a les noves demandes i activar discursos a partir de la col·lecció, mirant cap al passat per aprendre’n, però posant-la en relació, també, amb els reptes del futur. Les properes exposicions –afegeix– hauran d’interpel·lar, per exemple, sobre les problemàtiques en clau de sostenibilitat”. El MVR explica la història i l’evolució de la vida al món rural en els darrers 200 anys, la pagesia, els oficis tradicionals, les grans transformacions del camp fins a l’actualitat. “Es revisarà la col·lecció permanent –assenyala Carbó– perquè sigui més interactiva i, alhora, que connecti amb els debats contemporanis internacionals sobre les diverses problemàtiques entorn del desenvolupament sostenible, els refugiats climàtics, així com d’altres qüestions mediambientals”.

Aquestes accions s’acompanyaran d’altres de proximitat: “volem reivindicar-nos com el que som, una oferta cultural d’impacte nacional, trencant estereotips sobre els museus de ciutat, cosa que va de la mà de plantejar i reclamar altres necessitats estructurals i de comunicació. Treballarem perquè el MVR sigui un centre de trobada, també amb presència internacional i que aculli diversos llenguatges, com l’art contemporani; crearem sinergies amb altres equipaments similars i continuarem fent xarxa amb museus que estiguin en la mateixa línia, dins i fora de Catalunya”, rebla.


La directora valora la tasca desenvolupada en l’anterior etapa i destaca la capacitat que va tenir el seu predecessor de “connectar amb la gent de l’entorn que, al llarg d’aquestes tres dècades, ha vist en el museu un aliat per conservar i custodiar dignament la memòria del poble i de la comarca a través de les donacions”. I, per acabar, conclou: “reconeixem aquest esforç fundacional i en aquesta nova etapa, en Rosich és imprescindible i passa a ser conservador del museu, ja que ningú com ell coneix la nostra col·lecció”.

__
Publicat a Revista Bonart, número 183, agost-setembre-octubre 2018

15.8.18

EXPO - Enrique Asensi: Miralls de pedra

Museu de Montserrat  /  Del 20 d’abril al 7 d’octubre de 2018

“Tot art veritable aborda quelcom que és eloqüent, però que no acabem d’entendre. Eloqüent perquè es refereix a alguna cosa fonamental. Com ho sabem? No ho sabem. Senzillament ho reconeixem.” Reescric aquesta cita de John Berger, espigolada del seu llibre Sobre el dibuix, després de visitar per primera vegada Can Maginet, on es desplega l’impressionant Parc d’Escultures d’Enrique Asensi. Entre les vinyes i envoltant la casa-taller de l’artista broten monumentals volums de pedra i ferro. Són peces contundents, erigides a manera de tòtems, que recorden construccions colossals, com menhirs o zigurats. En alguns casos, les encletxes a la pedra o al ferro, petites obertures talment que espitlleres, transformen les escultures en portes i finestres que enquadren o destaquen determinades porcions del paisatge, alineant-se amb l’horitzó, amb un camí, o deixant passar un raig de llum. Les més hermètiques poden arribar a mimetitzar-se amb l’entorn, o actuen gairebé com a mirall reverberador, forçant ombres i jocs d’ocultació.



Asensi acostuma a treballar amb ferro corten, un material de tonalitats marronoses. Però, a la pedrera, escull la peça atenent a les diferents pigmentacions. El resultat és una escultura cada cop més depurada, en la qual l’artista prescindeix de tot el que és superflu i se centra en formes senzilles i nítides, per arribar al que és essencial. Se submergeix en els materials, els coneix i els sap tractar, tallar, cremar i polir, buscant l’equilibri i l’harmonia entre els minerals i els metalls. És un procés lent i costós. Algunes lloses poden convertir-se –amb major o menor intervenció del cisell– en allò que ell mateix anomena “escultures murals”. Sovint combinades amb acer, i recolzades sobre la paret, esdevenen suggeridores escultures pictòriques; obres que descansen fermament sobre el terra, com si sempre hi haguessin estat. Al públic li arriben fàcilment associacions de portes o portals que el conviden a endinsar-se en territoris desconeguts.

Amb cera calenta sobre fusta, l’escultor pinta quadres que –treballats amb foc, cisell, destral i ganivets– s’acosten a l’escultura. Obres que conserven la seva autonomia però que, de vegades, resulten ser apunts en vermell (o blanc) sobre negre per a possibles monuments. Condicionat per l’espontaneïtat de la matèria, cerca de manera ràpida esbossar, entre línies, figures concretes. Les escultures petites, realitzades preferiblemente amb alabastre i ferro i presentades en grup sobre taules a mida, també operen com a primers esquemes o croquis. Altres vegades es tracta només de quatre gargots en un bocí de paper. En aquests fulls, l’artista imagina siluetes que fugen de geometries preestablertes, i indica mesures i pesos, pensant en la imatge a fer, aquella que vol que l’espectador retingui, on s’hi miri com si fossin espills de pedra, i a partir de la qual es desbordin plantejaments existencialistes, més enllà de l’ara i l’aquí.


La proposta d’Asensi ultrapassa l’espai, el de la mateixa sala d’exposicions on ara som: suggereix un estat emocional que transcendeix el present i es projecta, enigmàtica, cap al futur. I és que una part important de la seva escultura roman a l’atzar de les inclemències meteorològiques: s’oxida i s’erosiona, entregant-se completament a l’inexorable pas de les estacions. No en va, el creador, que farceix el seu vocabulari amb mots germànics, es refereix a la idea de zeitlos (‘sense temps’), per abraçar la intemporalitat. Aquesta exposició, amb algunes peces inèdites, vol ser una aproximació a l’abstracció geomètrica d’Asensi. Es mostra una tria de la seva producció portes endins, aixoplugada per les imponents bigues i jàsseres de Josep Puig i Cadafalch que sostenen la sala. Tal com defensa Berger, “l’art no serveix per explicar allò que és misteriós. El que fa l’art és facilitar que ens n’adonem. L’art descobreix allò que és misteriós. I quan es percep i es descobreix, es fa encara més misteriós”. És Asensi en estat pur.


Aina Mercader, comissària de l’exposició

27.6.18

Kader Attia. Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real

Existeix al Japó la tècnica del kintsugi que consisteix a restaurar peces de ceràmica trencades amb una mena de vernís d'or. Es tracta de transformar l'objecte esquerdat en un element únic, ressaltant les fissures. Més que un procediment de reconstrucció és una filosofia de vida: enfrontar-se al trauma com a via per fer catarsi i superar el dolor. L'obra de Kader Attia, guanyador de la darrera edició del Premi Joan Miró, transita per diferents escenaris històrics de patiment i reparació. La primera monogràfica de l'artista a l'Estat és una exposició d'alt voltatge emocional.

"J'accuse" 

L'arquitectura apareix com a cos que ensenya els seus estigmes en l'espai públic, amb la impressionant reproducció de l'hotel Indépendance de Dakar, feta a partir d'arxivadors on la policia guardava informes d'activistes, o la projecció vertiginosa La tour Robespierre. La intensitat augmenta amb Open your eyes, en la qual denuncia el mite de la perfecció que impera a Occident i confronta imatges de màscares tradicionals africanes apedaçades amb elements europeus, com un botó al lloc d'un ull, amb dures fotografies de soldats desfigurats durant la Primera Guerra Mundial i tractats amb una incipient cirurgia plàstica. Per al creador, Europa sempre ha provat d'esborrar o matissar els episodis més cruents del seu passat colonial i bèl·lic, i al vídeo Héroes Heridos, realitzat a Barcelona amb motiu de la mostra, s'encara al present i recull alguns testimonis de víctimes del racisme, el classisme o els abusos de poder. Diversos llenços esquinçats i recosits són el preludi de la colpidora instal·lació J'accuse, on un grapat de bustos de fusta deformats acompanyen el film homònim rodat el 1919 per Abel Gance. El projecte compromès d'Attia versa sobre el tractament de les emocions, com a societat, però també com a individus: “Les obres d’art –diu– són miralls, per bé o per mal, d’històries passades, presents i futures”.

4 estrelles

Fundació Joan Miró. Fins al 30 de setembre
__
Publicat a Time Out, n. 510, 27/06/1

20.6.18

La Galeria dedica una exposició col·lectiva a la ciutat que no dorm mai

El 2008, amb motiu del desè aniversari de La Galeria de Sant Cugat del Vallès, el galerista, Jordi Batlle, es va treure del barret la idea de fer un viatge a Menorca amb quatre artistes habituals de la sala: Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968), els germans bessons Josep i Ramon Moscardó (Barcelona, 1953) i Jaume Roure (Solsona, 1959). "Es tractava –m'explica per telèfon– de proposar una cosa diferent, atractiva, provocar una convivència i una posada en comú entre creadors de la galeria per tal de propiciar la realització d'un seguit d'obres ex professo per a una exposició". El resultat va ser un èxit i el 2014, amb motiu del 16è aniversari, el galerista repetia l'experiència i impulsava el projecte (4x4), quatre viatges, durant les quatre estacions, als quatre punts cardinals: Granada, Cadaqués, Labastida (La Rioja) i París. Aquesta segona experiència, que va cristal·litzar amb una mostra amb més d'un centenar de peces, deixava el terreny preparat per un tercer viatge.

"Sempre havia tingut al cap creuar l'Atlàntic amb aquests pintors. De fet, tots ells ja hi havien estat; alguns d'ells fins i tot junts, i en una exposició o altra havia vist quadres seus sobre Nova York. Però, m'atreia el fet de poder-ne fer una monogràfica amb tots plegats", argumenta Batlle. És així com neix 20 anys a 4 mans. NY. El periple a la ciutat que no dorm mai, que s'allargà uns deu dies, es va fer l'estiu passat, durant el mes de juliol, amb Lourenço i els germans Moscardó. En Roure finalment no va poder viatjar, "però –segons el galerista– com que ja coneixia la mecànica del viatge i de la mostra i, a més, acostuma a treballar amb fotografies i imatges que troba a la xarxa, vam estar preparant l'estada i connectats un cop érem allà". 



Aquesta experiència col·lectiva a quatre mans s'ha traduït amb una mena de relat conjunt, amb un grapat d'imatges en format postal, realitzades in situ i enviades per correu a la galeria (en aquest cas, Roure va preparar les postals abans perquè es poguessin enviar des dels Estats Units); pintures de mides i tècniques variables sobre diferents suports; quaderns de dibuixos; escultures, emulant l'arquitectura i l'urbanisme de la Gran Poma; així com una sèrie de plats de ceràmica esmaltats, realitzats posteriorment a Vilafranca del Penedès. "Tot i que és evident que existeixen diferències generacionals i de plantejament estètic entre ells –puntualitza–, hi ha molt de respecte per la feina de cada un; és molt enriquidor veure com intercanvien punts de vista, reflexions, als museus que visitem o en les llargues passejades". Batlle, que participa i conviu amb els artistes en aquestes estades creatives, continua: "Jo els suggereixo possibles temes, formats i quantitats de peces de cara a l'exposició, però després cada un d'ells fa el que vol i és quan t'adones que, davant un mateix paisatge o viatge, cada un dels creadors veu i experimenta una cosa diferent. Aquesta és justament la riquesa de la proposta".


La mostra 20 anys a 4 mans. NY, que s'emmarca en els actes del vintè aniversari de La Galeria, es pot visitar de l'11 de maig a mitjans de juliol.

__
Publicat a Revista Bonart, número 182, maig-juny-juliol 2018

6.6.18

La col·lecció BEEP d'art electrònic: Passió per la tecnologia

Fa quinze anys es van posar les bases per a la creació de la col·lecció privada d'art electrònic més important d'Europa i l'única d'aquestes característiques de l'estat espanyol: la Col·lecció BEEP, ubicada a Reus. 

L'artista multidisciplinària Marie-France Veyrat i el seu marit, Andreu Rodríguez, president del Ticnova, grup especialitzat en botigues de proximitat d'informàtica i electrònica on s'integra la coneguda cadena de franquícies BEEP, van organitzar pels volts del 2003 un premi d'art tecnològic al Palau Robert de Barcelona. Entre els membres del jurat hi era l'Arnau Puig, que els havia assessorat i animat a organitzar el concurs, i el crític i comissari Fernando Castro, que poc després els va proposar traslladar el guardó a la fira Arco de Madrid. Allò va ser tot un encert i, de fet, enguany, superades les experiències pioneres de Black Box i Expanded Box, s'ha celebrat la tretzena edició del premi Arco BEEP d'Art Electrònic, gràcies al qual el fons s'ha pogut nodrir amb noves peces. Veyrat, una de les precursores de l'art electrònic a finals dels noranta, és la presidenta del jurat i cofundadora d'aquest guardó. Precisament, la col·lecció BEEP es va estrenar amb dues de les seves obres: Ubertrònica 1 i 2 (2000), unes instal·lacions audiovisuals que, a partir de plaques de colors i petites peces d'ordinadors, recreen una urbs vista des del cel. “És talment com un tapís”, puntualitza, davant una de les peces, l'artista, que es va iniciar als setanta amb l'art tèxtil. Veyrat reconeix especialment el seu interès constant per a la investigació i l'experimentació amb nous formats, que l'han portada de la pintura al land art, passant per la fotografia, l'escultura i l'art digital. Un exemple, justament, de per on ha anat l'evolució de la col·lecció ideada per la parella Rodríguez-Veyrat que, amb el temps, ha esdevingut un fons de referència internacional. “Volem fer una col·lecció diferent, única, amb personalitat pròpia que aporti alguna cosa distinta a la societat –afegeix Rodríguez. Som conscients que trepitgem, en moltes ocasions, un terreny desconegut, verge, però com a col·leccionistes la Marie-France i jo volíem ser originals, aconseguir que sigui un fons especial, singular, i, per tant, assumir els riscos que això comporta”.

Anthony McCall_Face to Face


Tirant la vista cap enrere, ell mateix s'explica: “Inicialment col·leccionàvem pintures i escultures; vam començar a amb l'art electrònic sense donar-nos massa compte, d'una manera molt natural. La nostra posada de llarg com a col·leccionistes podem dir que va ser el 2015, quan vam rebre el premi GAC (Galeries d'Art de Catalunya) a millor col·lecció. Allò ens va motivar a continuar el camí que ja havíem iniciat”. El 2014, any abans d'aquest reconeixement, però, es constituïa la NewArtFoundation, “una fundació –continua– amb l'objectiu de vincular art i tecnologia i fomentar, a més, el coneixement i difusió del new media art”. Formen part d'aquesta fundació: el Col·legi d'Enginyers d'Informàtica de Catalunya, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya Associació d'Enginyers de Telecomunicacions de Catalunya, Universitat Oberta de Catalunya, Art Futura i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva finalitat, a banda d'assessorar a la col·lecció i a artistes en qüestions tecnològiques, és la d'aconseguir que l'art tecnològic, que encara no està consolidat, assoleixi la condició de categoria artística. “Reivindiquem aquesta nova categoria perquè tota aquesta producció, que connecta tant amb la societat actual, no quedi en una simple anècdota –subratlla Rodríguez– i ho fem a partir de la col·lecció BEEP i de fundacions similars que existeixen arreu d'Europa. A la vegada, per estimular el col·leccionisme d'art electrònic, cal fer front a les pors que molta gent té envers aquesta disciplina artística i que estan vinculades a qüestions com l'obsolescència dels materials i/o la possible aparatositat de les obres”.

Patrocini tecnològic
El mecenatge de Rodríguez i Veyrat, del grup Ticnova, ha anat virant d'un punt de vista més tradicional, l'adquisició directa, cap al suport a la producció d'obres o, el que ells mateixos anomenen, “patrocini tecnològic”. “És una nova forma d'entendre el mecenatge –precisen. Darrerament apostem més pel finançament de projectes, que primer valorem en paper i després s'executa, que per la pura adquisició”. D'aquesta manera, poden nodrir la col·lecció amb treballs d'artistes consolidats i, a la vegada, promocionar joves talents que no disposen dels recursos necessaris per donar forma a un determinat projecte tecnològic. És així com s'han convertit, darrerament, amb productors d'una obra de Paul Friedlander, que s'exposarà a l'Ars Electronica Festival de Linz (Àustria), i d'un dels ponts inflables de Chico Mcmurtrie, de la sèrie d'escultures robòtiques Border Crosser, produïda als Estats Units. Per a les adquisicions d'una o altra naturalesa, “la col·lecció –segueixen– va de la mà de la NewArtFoundation i el Vicente Matallana, director de la col·lecció i propietari d'algunes de les obres del fons, és una de les persones claus de tot el projecte, així com la periodista i comissària Roberta Bosca i el comissari Castro, vinculat al fons des dels inicis”.

Mostrar la col·lecció
En el marc de Reus 2017, capital de la cultura catalana, el Museu Salvador Vilaseca de la ciutat va acollir, del 23 de novembre del 2017 al passat 29 de març, l'exposició Aproximacions creatives a la col·lecció BEEP d'art electrònic. La mostra, comissariada pel tàndem format Bosco i Stefano Caldana, va presentar, per primera vegada, el gruix del mig centenar d'obres d'una cinquantena d'artistes que integren la col·lecció. Per als impulsors i organitzadors el balanç és més que positiu. Veyrat assegura que –a falta de xifres oficials en el moment de tancar aquesta publicació– “aquesta ha estat una de es exposicions més visitades de la història del museu, amb un públic entusiasta i una gran presència de joves i escolars. I no és d’estranyar perquè l'art electrònic és un art viu que fa anar tots els sentits i atrau especialment el públic jove, els nadius digitals”. Per la seva banda, Rodríguez subratlla que “tot i que les obres de la col·lecció viatgen i s'exposen en préstec en diferents museus d'arreu del món, aquesta mostra ha donat l'oportunitat de presentar-les de manera conjunta a la nostra ciutat i, així, poder explicar i valorar-la com a conjunt”.


Les peces d'art interactiu, art sonor, robòtica o bio-art estaven exposades d'una manera molt didàctica i entenedora, afavorit la relació entre les obres i el públic. Així, l'exhibició s'estructurava en tres recorreguts alternatius, que servien com a classificadors. El primer,  aproximacions interactives, incloïa obres que necessiten la presència activa de l'espectador, com el fantàstic tronc de Marcel·lí Antúnez, Alfabeto (1999), que reacciona al tacte o a la presència amb onomatopeies de plaer, dolor, angoixa o alegria; o Portrait on the fly (2016), de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, en la qual un grapat de mosques construeixen el retrat de l'espectador quedant fixes en la pantalla. El segon dels itineraris possibles, aproximacions reactives, presenta obres que necessiten un estímul extern, com el retaule de Hong Sung-chul, Sense títol (2006), una mena de llenç fet de miralls líquids que parpellegen amb la llum; o la desconcertant Mano tèrmica de artista (1973), del precursor Luis Lugán, que desenvolupà part de la seva producció al Centro de Cálculo de la Universitat Madrid. I, per acabar, en la tercera ruta, les aproximacions contemplatives, les més estàtiques, com la primera obra de videoart creada al Brasil: M3X3 (1973), d'Analivia Cordeiro, una hipnòtica videodansa realitzada amb un programa de computació pioner; o un quadre d'Evru, que forma part del projecte interactiu Tecura que l'artista va encetar el 1999 en el marc del projecte Evru Mental State. A més, es va poder veure una de les joies de la corona i l'adquisició, via producció, més recent: Face to Face II (2013), d'Anthony McCall, una monumental videoinstal·lació, un espai transitable i efímer construït a partir de llum, ombres i fum que gràcies a la presència de públic modela inesperades figures geomètriques. En definitiva, “el futur és ara”, que diria el pare del videoart. Veyrat, per la seva banda, conclou de manera entusiasta: “l'art tecnològic és l'art del futur”. Sembla que els de BEEP ho tenen clar.
__
Publicat a Revista Bonart, número 182, maig-juny-juliol 2018

30.5.18

A Sense of Wonder / Carles Congost

The true artist helps the world by revealing mystic truths (‘El veritable artista ajuda el món revelant veritats místiques’) és un dels neons més representatius del llenguatge irònic que travessa la producció de Bruce Nauman. Que se n'espera, de l'obra d'un artista? Quin és el seu paper en la societat? A Sense of Wonder, comissariada per David Santaeulària, aplega els projectes més recents de Carles Congost: vuit vídeos realitzats al llarg de la darrera dècada. 


En aquestes peces trobem algunes de les referències recurrents que estructuren el seu treball: el sistema artístic i el procés de creació, la iconografia de la cultura de masses, la música –especialment pop, però també l'italo disco dels vuitanta lligat al so de Sabadell (un article a banda mereixeria Nova esplendor, produït específicament per aquesta exposició)–, la televisió, l'imaginari adolescent... i ho fa explorant i forçant les diferents possibilitats del cinema i els seus registres. Congost té l'habilitat de parlar de la nostra vida, del que ens resulta més proper, sense gaires estridències, però amb humor i, a vegades, també amb sorna. La seva proposta interpel·la i emociona a parts iguals. Ens situa en una posició còmoda; nosaltres controlem el llenguatge i els referents de la ficció, i ell ho aprofita per col·locar-nos, amb una impecable posada en escena, davant d'un mirall que ensenya les contradiccions de la vida moderna: qüestions identitàries, prejudicis, cultura del triomf... Amb tot això, creieu-me, és impossible no meravellar-se.
  
5 estrelles.
Centre d'Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats. Fins al 22 de juliol.

__
Publicat a Time Out, 23/05/1

23.5.18

Enrique Asensi: visita comentada



 



Activitat gratuïta. 
Informació i inscripcions:
938 777 745 
museu@larsa-montserrat.com