Ni muses, ni submises

Les feministes de fa seixanta anys ens van ensenyar que el que és personal és polític, també la importància d'articular-se, de transcendir la individualitat i actuar col·lectivament per fer front a les construccions socials del patriarcat i cercar respostes comunes a unes problemàtiques compartides. 

Amb l'impuls de la segona onada feminista, artistes d'arreu del món van posar el cos al centre de les seves reivindicacions i creacions. Foren una nova generació de creadores que desafiaren l'ordre simbòlic. Des de la fotografia, la performance, el vídeo o el happening, van reescriure el cànon de la història de l'art. Posant en crisi, sovint mitjançant la paròdia i amb una bona dosi d'ironia, els rols i les idees preestablertes sobre la feminitat. El treball d'una setantena d'aquestes artistes s'exposa al CCCB, des del passat mes de juliol i fins a començament del nou any, a la mostra L'Avantguarda Feminista dels 70. Obres de la Verbund Collection, Viena que forma part del projecte Feminismes! Hi són  Martha Rosler, Ana Mendienta, Valie Export, Esther Ferrer, Francesca Woodman, Annegret Soltau... Una extensa nòmina a la qual s'han sumat alguns noms locals –Fina Miralles, Eugènia Balcells, Àngels Ribé o Pilar Aymerich, per citar-ne algunes– que, tot i no tenir relació directa, estaven en sintonia amb les anteriors. 

Àngels Ribé, El no dit, el no fet, el no vist (1977) © Àngels Ribé / VERBUND COLLECTION, Vienna

Feminismes! convida a fer un salt de mig segle fins a arribar a expressions recents. Avui, el feminisme es qüestiona, s'hibrida i empelta per abraçar altres causes contra les desigualtats, com el racisme, la transfòbia, l'homofòbia... A Coreografies del gènere es reuneixen obres de Mireia Sallarès, Lúa Coderch, Eulàlia Valldosera o Maria Llopis, entre altres. Són les hereves d'aquelles precursores sovint silenciades, marginades i menyspreades per la crítica i el sistema de l'art. A partir d’aquestes dues exposicions,   presenta els diàlegs i les friccions entre el feminisme d'avantguarda i els actuals, i alhora permet veure en directe i per primer cop a la ciutat algunes peces cabdals. El viatge en el temps, però, és tan gran que deixa fora del discurs un grapat de produccions i veus de referència de dècades intermèdies entre una exhibició i l’altra.

A la sortida, m'envaeix una forta sensació de desassossec, de veure que, en gran part, companyes, som allà on érem. La lluita se situa en escenaris similars  –el dret a decidir sobre el propi cos continua sent la batalla principal que ens toca lliurar–, però, cada vegada el crit i la protesta són més forts, dins i fora dels museus. Ni muses, ni submises. Gràcies a campanyes com  #MeToo, #Cuéntalo, #NiUnaMenos es visibilitzen els abusos, les desigualtats, les repressions, les víctimes, i anem estrenyent els llaços. La sororitat s'amplifica i la revolta s'estén per tots costats, sense aturador.  

__

Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020

Els límits del cos segons Eudald de Juana

El Museu de l'Empordà de Figueres exposa, fins al 12 de gener de 2020, Eudald de Juana i la transgressió de la forma. Artistes, cossos, afinitats i dissemblances, un recorregut per l'evolució de l'obra de l'escultor empordanès. 

Podríem dir que Eudald de Juana (Navata, 1988) és artista per tradició familiar. De pares escultors i ceramistes, s'ha format a Figueres, Barcelona i Florència. La seva escultura d'arrel clàssica, centrada en el cos humà, deriva fins a l'abstracció i les tendències expressives contemporànies. Els rostres i cossos muten, es deformen, es fragmenten i s'expandeixen, posant a prova els límits formals i materials.

My Little Giant (2017), d'Eudald de Juana

Aquesta temporal, que es va inaugurar el passat 4 d'octubre i està comissariada per Laura Cornejo i Pere Parramon, analitza les constants en treball de l'artista, a partir de diferents àmbits i una compilació d'obres de la darrera dècada. Una escultura que pren com a punt de partida els clàssics i té com a referent l'obra de l'escultor olotí Miquel Blay; una proposta que parteix de la tradició figurativa per transgredir-la i créixer cap a altres direccions. Destaca, en aquest sentit, per exemple, Clandestine o Weightless Dreams. En el treball de De Juana són recurrents també els cossos i rostres fragmentats, deixant en el·lipsis algunes parts, com en Always Waiting o Alexandra. Abunden les peces amb protuberàncies i figures geomètriques que exalten els materials amb els quals els dóna forma –bronze, resina, argila, terracota–, com en Dust Child. En les seves creacions també apareixen petites figures, personatges diminuts, que emergeixen o coronen alguns dels busts i rostres, com en My Little Giant o Walking into the Abyss. L'artista afronta la transformació del cos humà i la seva morfologia, de nadó a l'etapa adulta, retratant les diferents edats de l'home, com s'exemplifica amb Broken Child o Natures Revolution i Genius Loci. En el cas d'Aviator o The Awakening of Consciousness, porta la figura fins a aspectes grotescs on els personatges esdevenen quasi monstruositats. Així mateix, la mostra dedica un espai a Meteor, l'escultura que sorgeix d'un encàrrec del Museu de l'Empordà. 

L'itinerari, a més, s'articula a partir d'un seguit de vinculacions i diàlegs amb l'obra d'altres artistes. Es posa en solfa l'escultura de De Juana amb una quinzena de creadors de diferents èpoques i disciplines, tot ressaltant les afinitats estilístiques i conceptuals. Les seves peces s'exposen, entre d'altres, amb els dibuixos dels també escultors Josep de Togores i Ismael Smith, les fotografies intervingudes de Tatiana Abellán, els collages de Marta Sureda, la pintura matèrica d'Albert Llobet o els dibuixos naïf de José Eugenio Mañas. També, amb la fotografia d'Ana Álvarez-Errecalde, el curtmetratge de Rino Stefano Tagliaferro o l'escultura menuda de sa mare, Mar Gorriz. Un ric entramat de referents i relacions que ofereixen noves perspectives per llegir De Juana.

__

Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020