29.9.15

Andorra es rendeix al 'land art'

El país dels Pirineus acull, del 10 de setembre al 10 d’octubre, la 1ª Biennal Internacional Andorra Land Art

Prop d’una trentena d’artistes, arribats de nou països, despleguen les seves peces i instal·lacions arreu de les set parròquies del país (Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany) durant la primera edició de l’Andorra Land Art (ALA). Segons el comissari de la mostra, Pere Moles, la fita busca “posar en valor el grandíssim patrimoni natural i cultural d’Andorra, amb la premissa de construir un paisatge contemporani, és a dir, una manera diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país”.

A mitjans del seixanta, Robert Morris, que va realitzar amb Steam, una de les primeres peces de land art, va escriure a propòsit de treure l’art dels espais tradicionals d’exposició i intervenir en el paisatge: “Per què no col·locar l'obra a l'exterior i canviar més els termes?”. L’earth art o art de la construcció del paisatge neix als Estats Units i es considera una extensió del projecte minimalista. Mentre que els minimalistes s’enfronten a l’espai de la galeria, els artistes del land art ho fan al mateix paisatge i capgiren els termes (seguint la cita de Morris) que fins ara havien estat vàlids. El camp semàntic d’aquest art nou inclou: peces site-specific, art efímer i degradable i, per tant, la importància de documentar, fotografiar i gravar les obres. Tots tindreu el cap la Costa Coberta de Christo, les sites sculptures de Robert Smithson, o El llamp al camp, de Walter de Maria. L’ALA, patrocinada per les principals institucions andorranes (Govern, Consell General, Andorra Turisme, Comuns, entre d’altres), ha proposat a un seguit d’artistes treballar amb el paisatge andorrà, “capgirar els termes” i intervenir la natura amb les seves instal·lacions. En total, s’ha posat a disposició dels creadors una cinquantena d’ubicacions arreu de les set parròquies, entre espais d’alta muntanya (indrets de gran valor natural i paisatgístic), espais urbans (zones de molta afluència de públic) i espais tancats, on s’ofereixen exposicions i xerrades.


Megalo-X de David Vanorbeek

Entre els participants a la Biennal, que compta amb un pressupost de 175.000 euros, destaquen Martin Hill i Phillipa Jones, britànics establerts a Nova Zelanda, que són els responsables de la conferència inaugural, el 10 de setembre. El nord-americà Stuart Williams presenta, a la plaça del Consell General d’Andorra la Vella, Five Orange Spheres, una instal·lació que ha viatjat arreu dels Estats Units i Europa. La francesa Marie-Hélène Richard desplega Bois de Poche, un seguit de llumins de gran format (24 vegades més grans que els reals) que semblen haver caigut de la butxaca d’un gegant que s’ha repenjat a la façana del Museu del Tabac, al centre urbà de Sant Julià de Lòria. El belga David Vanorbeek situa l’escultura de filferro galvanitzat (reciclat de les vinyes del sud de França) Praying Mantis, davant la capella de Sant Jaume dels Cortals (Encamp), a prop de l’escultura Lloc pagà, de Michael Warren. L’artista ubica la peça de grans dimensions, creada l’any 2013 amb metalls reciclats soldats, Megalo-X, a l’entrada de la Vall d’Íncles (Canillo). Es tracta d’una ‘x’ enorme que, segons Vanorbeek, recorda les marques de geolocalització emprades actualment. I, al Port de Cabús, hi ha Le Cercle Carré, realitzada el 2010 a partir de metall reciclat soldat. La peça funciona justament com a mirador de l’obra de Dennis Oppengeim, Tempesta en una tassa de te. Per la seva banda, la polonesa Ludwika Orgozolec penja The Space Crystallization, al centre històric d’Andorra la Vella. A més, l’escultor espanyol dEmo, conegut per les seves peces coloristes i d’estètica pop, exposa un gall de grans dimensions daurat, al carrer Major d’Ordino, i un burro blanc, que ha esdevingut el símbol adoptat per l’organització, al centre d’Escaldes-Engordany, al punt d’informació de la Biennal. En aquesta mateixa ubicació, el català Eudald Alabau situa Cub de vidre, una mena de tapís orgànic vegetal, i Espiral de la no violència, una peça feta amb la participació dels escolars. Al Prat del Colat, els catalans Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell posen l’escultura de pissarra i pedra Aprisió. Per la seva banda, Xavier Puente presenta el seu conjunt escultòric format per tres mòduls Into the wood, al claustre del Santuari de Meritxell. A més, com a artistes locals, Miquel Mercè proposa Longitud sense amplada, a la tartera de Carroi (Pic de Carroi), una línia recta que contrasta per la seva artificialitat amb l’entorn; i a la plaça de la Germandat, concretament sobre la façana principal del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, de la parròquia de Sant Julià de Lòria, Anna Mangot exposa l’obra colorista Teixint cultura.

La majoria d’aquestes propostes són efímeres, és el que passa amb el land art, l’erosió natural, les inclemències meteorològiques, el pas del temps i les estacions s’encarreguen de transformar dia a dia les intervencions, però algunes romandran al territori com a testimoni d’aquesta primera edició. A més de les instal·lacions in situ, la Biennal ofereix una sèrie d’exposicions que recullen obres generades a altres indrets i que donen una visió ampliada de l’art terrestre. La parella formada per Hill i Jones exposa Beyond: The Watershed, un conjunt de fotografies ambientals. El britànic Joseph Ford mostra la seva fotografia aèria a Aerial Diptych 2012-14. Mercè exhibeix les seves instantànies de paisatges màgics i intrigants a Beyond Vision i, a més, la galeria Pilar Riberaygua d’Andorra la Vella acull Poetic Contrast, fotografies atmosfèriques que narren una part del viatge de la vida de l’aigua. Al Parc Natural de Sorteny, hi ha Life is flow, la proposta de Susanna Ferran i Frederic Hoffman que barreja fotografia, vídeo i conceptes espirituals.

Totes aquestes expressions, però, no són noves a Andorra. El país compta amb algunes experiències prèvies. Són un bon exemple les escultures que la Caixa Andorrana de Seguretat Social va col·locar, durant els vuitanta, arreu del territori o la Ruta del ferro, un itinerari escultòric a l’aire lliure que va de la Farga Rossell de la Massana fins a la Mina de Llorts d’Ordina. La Biennal es refereix a totes aquestes peces i, afegint nous discursos artístics a partir d’intervencions site-specific, proposa fer “país-atge”, tot embellint, una vegada més, el territori. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

23.9.15

Art 35

La pregunta del milió: l'art ha de ser compromès amb el seu temps? A l'exposició dels deu guanyadors del certamen de pintura i fotografia Art<35, destinat a creadors de menys de 35 anys, no hi trobareu resposta clara però val a dir que hi prolifera una mirada curiosa i, alhora, crítica sobre el paisatge, víctima de l'especulació urbanística, primer, i, posteriorment, de l'abandonament per mor de la crisi.



El periplo, de Javier Artero

Són interessants les fotos d'aire documental de Clara Palomar. A Edificios para habitar presenta, com si fos un inventari, cases rurals -dels voltants de Castelló- en runes, que ella anomena “refugis de memòria”, al costat d'habitatges nous. Aquesta mateixa postura d'estranyesa davant d'un paisatge canviant, a base de totxana i ciment, és a Paisaje en construcción, on Mar Guerrero retrata el procés d'urbanització de la costa mallorquina. Complementen aquesta cartografia pel paisatge contemporani les instantànies de Sonsoles Company que, a la manera de hoppers deshabitats, conviden a imaginar històries per construccions a mig fer. I les Visualitzacions de l'espai del no-res de Mònica Planes. Aquí l'artista es fixa en objectes anodins (malles, murs o uralites envoltant un edifici) que sovint passen desapercebuts. Di+IA group submergeix la tela en acrílic tot creant pintures escultòriques i Aïda Andrés explora les possibilitats del gravat a la suite Les maneres. Iker Lemos realitza la seva obra a partir d'apropiacions i reproduccions mentre que Cristina Santos reflexiona sobre l'acumulació d'imatges que saturen la xarxa. 

El recorregut desigual de la mostra continua amb Javier Artero i Charlotte Jansen, que ofereixen un punt de vista plàcidament contemplatiu i bell de l'entorn. Emulant el quadre Viatger davant un mar de boira, de Friedrich, el projecte El periplo, d'Artero, revisa les idees romàntiques del viatger. Jansen, per la seva banda, descobreix una Barcelona en plans nadirs a Un tros de cel. Val la pena seguir-los la pista.


3 estrelles

Galeria Trama i Sala Parés. Fins al 26 de setembre.

__
Publicat a Time Out, 16/09/1

22.9.15

Galeria Eude: 40 anys apostant pel paper

Fina Furriol va obrir les portes de l'establiment, al carrer Consell de Cent, 278, de Barcelona, el maig de l'any 1975, amb una exposició d'obra gràfica de Richard Hamilton. Aquesta inauguració, que va cridar l'atenció als cercles culturals de l'època, va ser tota una declaració d'intencions del tipus de projecte que s'engegava. Una proposta atrevida, especialitzada en gravat i paper, que apostava per artistes com Jasper Johns, Joseph Beuys, Man Ray (a qui va dedicar la primera exhibició a la capital catalana), entre d'altres.

Durant anys, la galeria -amb el nom d'una monja del segle X pionera en signar, com a artista, les seves miniatures- va importar obra gràfica d'estrangers poc coneguts o inèdits a l'estat espanyol i, progressivament, va exposar artistes locals. La seva germana, Maria Rosa Furriol, que es va fer càrrec de l'espai l'any 2007 quan la Fina va emmalaltir fins a traspassar, matisa que “bàsicament es dedicava a creadors anglosaxons perquè tenia contactes amb el British Council, fet que va ajudar-la a portar noms que no es coneixien aquí”. Durant anys, la fundadora i directora de l'establiment, va donar suport a joves artistes i a la difusió de fotografia, vídeos i instal·lacions. A la vegada, però, exposà gràfica de mestres de l'avantguarda del segle XX com Miró, Tàpies, Chillida o Moore. De fet, ja coneixia aquest mercat: entre 1970-1975 havia dirigit, juntament amb l'editor Gustavo Gili, la Galeria 42, especialitzada en gravat. Per a Eude, es va interessar, des d'un bon començament, per l'obra seriada i els múltiples, ja que, amb preus més baixos, podria arribar a un públic ampli.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca
Des del centre de la sala, on s'exposa, amb motiu del quarantè aniversari, la mostra Manel Esclusa. Selecció de fotografies 1977 a 2014, Maria Rosa explica que la seva germana va ser una de les precursores a incorporar fotografia. “A banda de ser una pionera en acollir gràfica, tenia debilitat per la fotografia i va ensenyar, per primer cop a la ciutat, obra de Pilar Aymerich, Lee Miller, David Hockney, Gomis, Man Ray...”. Precisament, la galeria ha decidit celebrar quatre dècades amb el portfoli Homenatge a Man Ray editat per la galeria (1980-1981), on hi ha instantànies vintage d'Esclusa, Joan Fontcuberta, Humberto Rivas, Toni Catany, Manolo Laguillo, Ferran Freixa i Jaume i Jordi Blassi, així com una selecció de temes del mateix Esclusa.

Segona etapa continuista

Maria Rosa confessa que quan va decidir fer-se càrrec d'Eude la seva vinculació amb el negoci havia estat, fins aleshores, mínima. “M'interessava el que feia la meva germana, però jo era mestra d'anglès i castellà; sempre m'ha atret l'art i procurava incloure-ho a les meves classes. A més, m'havia comprat un gravat de Miró i tenia una petita col·lecció de cartells de Hockney, però això era tot. Quan vaig veure que la meva germana havia de  deixar de treballar, vaig pensar que la galeria no podia tancar, que s'havia de seguir la línia que ella havia iniciat i, qui sap, potser arribar fins al quarantè aniversari!”. I afegeix: “em van recomanar anar traient el que hi havia en estoc, començava l'època de recessió i s'anunciava l'augment de l'IVA...” Qui dia passa any empeny i després d'exposar obres dels fons (amb Hockney, Tàpies, Moore, Català-Roca, Gomis...), en diverses mostres col·lectives i individuals, a manera de picada d'ullet a la trajectòria d'Eude, amb Expressionisme Abstracte: Alechinsky, Apple, Dubuffet, Hartug va rebre el Premi de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya (ACCA) a la millor exposició del 2010. “Aquest reconeixement inesperat -assegura- em va motivar a seguir treballant”. I, a poc a poc, s'ha atrevit a organitzar exhibicions d'artistes que no formaven part del fons, com en el cas de Miguel Condé. A més, reconeix que ha arribat a comprar “alguna cosa que sabia que vendria de seguida i que em servia per completar alguna sèrie”. El que s'ha estroncat, però, ha estat la participació en fires. “La Fina va anar a Arco durant més de vint anys i a Colònia durant prop de deu. Jo vaig decidir anar a Estampa, però potser no hi tornarem perquè són massa despeses”.

Exposició Richard Halmilton "Obra gràfica i múltiples" (maig, 1975). Fotografia de Francesc Català-Roca
La flamant galerista, que, fent memòria, recorda que als anys setanta, abans que la seva germana creés Eude, va fer els seus primers passos en això de l'art i va organitzar una mostra a Boronat -un artista català de tintes i olis que va conèixer a Mèxic- a la sala Guifré i Escoda, diu que no s'imagina jubilada. “Mai m'ha importat la jubilació i aquesta és una feina que representa un repte constant per a mi”. Agraeix al públic el suport rebut tots aquests anys i subratlla l'interès de clients i galeristes estrangers d'arreu del món, dels Estats Units a la Xina. Projectes de futur? “Ja tinc al cap alguns dels artistes que m'agradaria exposar al llarg dels pròxims mesos: Ibarrola, Castillo, Susana Solano, Catany, Fontcuberta... És difícil pensar molt més enllà i veig complicat apostar, ara, per joves creadors, com va fer la Fina”. La seva, és una proposta continuista, però realista i, sobretot, entusiasta.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015

18.9.15

Joan Ponç. L’enigma

Vagi per endavant que l’obra de Joan Ponç em fascina. El cap de dimoni colorista amb una sola banya, de finals dels quaranta, que fa de cartell de l’exposició i acumula part de la simbologia ponciana, pareix un autoretrat i em recorda la cita de Montserrat Roig: “El pintor Joan Ponç té cara de dimoni de capitell medieval”. 




I és que les siluetes diabòliques són una constant. Ja hem entrat al seu món, benvinguts, un espai oníric, ple de màgia i misticisme. Estructures humanoides, assemblatges impossibles (entre homes-animals-objectes) i anatomies fantàstiques: penis d'enormes dimensions d’on hi neixen peixos, ulls i espirals, en escenografies nocturnes i fantasmagòriques.

Ponç (Barcelona, 1927 – Sant Pau de Vença, 1984), un dels fundadors del grup avantguardista Dau al Set juntament amb els pintors Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Tharrats, el poeta Joan Brossa i el filòsof Arnau Puig, va viure gairebé dos lustres al Brasil i ha estat un dels grans oblidats de la seva generació, tot i la interessant producció. De fet, ell no se n’amagava de dir “sóc un pintor maleït i estic content de ser-ho”. Però, per fi, a la tardor del 2017, La Pedrera el traurà de l’ombra i li dedicarà una retrospectiva. L’enigma, que acull disset obres, entre pintures i dibuixos dels anys 1947-1968, pot servir com a tastet per endisar-se en l’univers poncià o bé descobrir-lo: quina sort poder-lo veure per primer cop! Diria que, tal vegada, falta un no-sé-què que acabi de posar la cirereta en aquesta mostra, on un paisatge del Bruc –hi va viure uns anys– comparteix sala amb els bells figurins del ballet d’Antonio Gades. Però, tant se val, cal celebrar que la Mayoral s’hagi decidit ara a exposar-lo de nou. És sempre meravellós i estimulant contemplar un ponç.

El pintor va col·laborar amb nombrosos poetes i autors coetanis i, a més, va realitzar gravats per a El Quixot de Cervantes i La metamorfosi de Kafka.
Es projecta el vídeo Joan Ponç – J.V. Foix. La pell de la pell, on es veu la relació entre artista i poeta després de crear el volum de bibliòfil homònim.

4 estrelles.

Galeria Mayoral. Fins al 31 d’agost.

__
Publicat a Time Out, 15/07/1

17.9.15

Expo: Contra Arranz-Bravo

Dijous 1 d'octubre, a les 20h, coincidint amb el Barcelona Gallery Weekend, inaugurem l'exposició Contra Arranz-Bravo, que he comissariat per a la Fundació Arranz-Bravo de L'Hospitalet del Llobregat.

S'inclouen obres de Natàlia Giné, Lluc Baños i Gerard Ballester que interpel·len peces de la col·lecció Arranz-Bravo.

---

Anna Carreras hi dedica un article de prèvia al número 171 de la revista Bonart:


15.9.15

Bigas Luna, el pintor que va fer cinema

Juan José Bigas Luna (Barcelona, 1946 – La Riera, Tarragona, 2013) com a cineasta no necessita gaires presentacions: director nombroses vegades guardonat i autor, entre d’altres, de l’anomenada Trilogia Ibèrica, formada per Jamón, jamón (1992), Huevos de oro (1993) i La teta y la Luna (1994). Menys coneguda, però, és la seva faceta com a artista que, de fet, arrenca a la dècada dels setanta, uns anys abans de rodar Tatuaje (1976), el seu primer llargmetratge.

Prové de l’interiorisme i del disseny industrial i debuta com a videoartista i investiga en el cap de l’art conceptual i les tecnologies de la imatge. Malgrat la seva extensa i aplaudida carrera cinematogràfica, Bigas Luna, fill de pintor, no es va amagar mai de reconèixer que la seva gran passió era precisament la pintura. Al cinema, és sabut, explota l’erotisme a tots els nivells; al llenç, en canvi, aposta per una pintura orgànica, es rendeix a la natura –el seu taller està entre horts, a Tarragona–, investiga textures i experimenta amb el deteriorament de les seves pròpies creacions.



Després de rodar Angustia (1987), el cineasta es retira a pintar al seu particular refugi, abans de tornar a treballar per a la gran pantalla. Aquest camí d’anada i tornada serà recurrent al llarg de tota la seva vida. El cinema li donarà èxit i reconeixement, però, així i tot, no deixarà mai de banda el videoart, la pintura i la fotografia. És justament al mig del camp de Tarragona, on neix Salomó, un espai creatiu que pren forma amb la col·laboració de l’amic i galerista Pere Soldevila i de l’artista italià Paolo Maggis. En aquest context apareix Bioners (“amants de la vida”, segons Bigas Luna), una plataforma des d’on es promouen tot tipus d’activitats culturals.

La Fundació Vila Casas presenta, del 21 de setembre al 20 de desembre, a la seu de Can Framis, a Barcelona, l’exposició Bigas Luna. Una de Bigas i una de Luna, amb una selecció de peces de l’artista. Com escriu Glòria Bosch, comissària de la mostra, al text del catàleg, “Li agradava dir-se creador del temps i les seves interpretacions constitueixen un autèntic assemblatge on es viuen les contradiccions, els diferents ritmes narratius que donen visibilitat en aquest encreuament extraordinari de pintura, cinema, fotografia, escriptura, ciència, tecnologia... Bigas Luna s’interessa per una alquímia entre els pensaments, les coses i els fets, un sentit que –segons Rotelli– l’empeny a buscar altres llenguatges”. En una de les seves peces, on la lletra, l’escriptura i el paper hi tenen un pes important –dibuixa sobre vells guions o fa anotacions en fulls amb dibuixos–, el polifacètic artista, escriu la màxima: “El desig de triomf significa gairebé el mateix que la por al fracàs”. Una manera d’invocar, de nou, les muses i seguir, sigui com sigui, creant. 

___

Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre de 2015