Velázquez i el Segle d'Or

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. 

Prova en són, per exemple, les diverses versions de Las Meninas, un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes. 

Diego Velázquez, Mart, c. 1638.
Madrid, Museo Nacional del Prado

Velázquez inicia la seva carrera a Sevilla, una de les ciutats més cosmopolites de la península Ibèrica de l'època. Amb 24 anys es trasllada a Madrid i fins a la seva mort treballa com a pintor de la cort de Felip IV, un dels principals col·leccionistes del seu temps. Durant aquests anys, pinta retrats del rei i de la seva família, així com d'altres composicions –paisatges, escenes mitològiques o religioses– per decorar les estances i palaus. Té accés a les col·leccions reials, amb pintures d'artistes flamencs, i viatja a Itàlia, on descobreix les obres d’art de l’antiguitat, el Renaixement italià i alguns dels creadors europeus més interessants del moment. 

El pintor barroc és un dels símbols del Museu del Prado, que té una política restrictiva pel que fa a préstecs: només hi pot haver set obres de l'artista fora de la pinacoteca alhora i, de manera excepcional, són ara a Barcelona. Set pintures que serveixen com a referència per endreçar temàticament aquesta exposició única a la ciutat que proposa mirar i llegir l'obra de Velázquez en un context ampli, més enllà del tradicional discurs de les escoles nacionals. A partir d'un muntatge exquisit, es creen vinculacions, ressaltant els interessos estilístics comuns, entre una cinquantena de pintures essencials d'alguns dels seus coetanis, com Ribera, Rubens, Zurbarán o Van Dyck. Tot un festí!

5 estrelles

CaixaForum Barcelona. Fins al 3 de març del 2019

__

Publicat a Time Out, 28/11/18 

link

Fontcuberta evoca els 'Poemes de l'Alquimista' amb fotografies en descomposició

Diu Joan Fontcuberta que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels darrers anys, el pare de la post fotografia s'ha interessat pel metabolisme que transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic, a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l'artista.

D'aquesta recerca sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes, a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic”. Fins al 14 d'abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac acull l'exposició Joan Fontcuberta. Poemes de l'alquimista. Fontcuberta pren, per a l'ocasió, el llibre Poemes de l'Alquimista, que aplega la totalitat de l'obra poètica –un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va escriure a l'exili, entre 1936 i 1950. El volum, un dels llibres de poesia catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura fins a la mort del dictador Franco.

La mostra, que es va inaugurar a principis d'octubre, és la translació en exposició del volum Joan Fontcuberta. Poemas del Alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i castellà per La Fábrica. Es tracta d'un recull de prop d'una trentena d'estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre dialoguen amb diferents versos de poemes d'en Palau: “Els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són”. Una acumulació d'imatges fantasmagòriques, per on hi transiten cossos nus ratllats, ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas del temps...

En aquest poemari visual, que incorpora en portada un extracte d'un negatiu ferit del mestre Joan Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que serveix de pròleg a Poemes de l'Alquimista i el transforma en el preludi del llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar [la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tota la gran corrent humanística que em guia”.

Maria Choya, directora de la Fundació Palau, recorda, en una conversa telefònica, com , i com es va germinar l'actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s'interessà pels versos d'en Palau a partir de la mostra Jo sóc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert de Barcelona, amb motiu l'Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari del seu naixement. En aquelles exhibicions es van convidar creadors de diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre els col·laboradors hi havia artistes com l'Ignasi Aballí o l'Enric Farrés. Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l'obra d'en Palau i conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de la decrepitud de la imatge fotogràfica.

Palau, al llarg de tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l'exploració és la que precisament li serveix al fotògraf per endinsar-se a la recerca de negatius a un pas d'abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps –escriu l'artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 184, novembre-desembre 2018, gener 2019

La Galeria homenatja al seu fundador amb tres exposicions

Amb motiu del vintè aniversari, La Galeria de Sant Cugat del Vallès homenatja l'instigador del projecte, Eduard Batlle (1934-1997) i presenta, en tres exposicions temàtiques, part de la seva col·lecció, formada per prop d'un centenar de peces. 

Al llarg de mig segle de trajectòria professional, vinculada estretament a la Sala Parés de Barcelona, Batlle va aplegar un important conjunt d'obres d'art figuratiu català del segle XX, entre les quals hi ha pintures, dibuixos, escultures, gravats, cartells. S'inclouen obres produïdes per noms vinculats a la Generació del 17, com Joan Serra, Alfred Sisquella, Apel·les Fenosa o Manuel Humbert i els seus continuadors, Miquel Vilà o Manuel Capdevila. A més d'aquells que ofereixen noves maneres d'apropar-se a la figuració, com Robert Ortuño, Robert Llimós o Perico Pastor. Destaquen, entre d'altres, un bronze de Manolo Hugué, il·lustracions d'Isidre Nonell o Pere Pruna, així com una fotografia de Toni Catany.

Fotografia d’Eduard Batlle, realitzada per Toni Catany, amb motiu de l’exposició
Homenatge a Joan Miró, presentada durant els mesos de setembre i octubre de 1993 a la galeria Trama.

Un tastet de la col·lecció, principalment bodegons i retrats, ja s'ha pogut veure a Aturar el temps, exposada del 14 de setembre al 13 d'octubre, que ha aplegat 36 obres, entre pintures, dibuixos, d'una vintena de creadors. Del 19 d'octubre al 24 de novembre, la mostra El paisatge. Una finestra oberta acull cinquanta peces, entre pintures, dibuixos i cartells, realitzades per una trentena d'artistes entre 1880 i 1993. “Les més antigues –apunta Helena Batlle, de La Galeria– són dos dibuixos lavats (1880) de Lluís Rigalt que representen la visió romàntica de la natura. Una pintura de Lluïsa Vidal i un dibuix de Nicolau Raurich s’inscriuen en el postmodernisme, així com un paisatge suburbial anònim molt proper a l’estètica de la Colla del Safrà. L’obra del contemporani Joan Colom –conclou– se situa entre la tradició naturalista de l’escola d’Olot”. El cicle es tanca amb La figura, del 30 de novembre al 5 de gener de 2019, amb una cinquantena d'obres, entre pintures, escultures i dibuixos, realitzades al llarg del segle XX per una quarantena d'artistes. “Com en les altres exposicions, el grup més nombrós el conformen els artistes contemporanis a Batlle –afegeix–, alguns d’ells amb més d’una obra, com Jordi Alumà, Xavier Blanch, Busom, Josep Busquets, Jordi Curós, Pere Gastó, Julián Grau Santos”.

L'exhibició de la col·lecció s'acompanya de la publicació d'un llibre-catàleg, que es va presentar a principis d'octubre, i que recull la catalogació de la col·lecció amb reproduccions de les obres, així com la veu de diferents testimonis sobre la trajectòria d'en Batlle i la seva tasca entre bastidors en la galeria amb més tradició de l'estat espanyol. El volum, que vol donar uns apunts sobre col·leccionisme i mercat de l'art a Catalunya, explica la història d'un galerista que començà a treballar amb els Parés amb 14 anys i que es va arribar a convertir en un expert en pintura catalana de la segona meitat del XIX i XX, esdevenint una figura de referència per a aficionats, artistes i col·leccionistes. Un llegat que arriba fins als nostres dies. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019