30.11.15

Raimon Sunyer explora la tauromàquia, com a tema plàstic, a La Galeria


Són molts els artistes que s'han enfrontat, d'una manera o altra, al controvertit i alhora atractiu món taurí. Si fem una tria ràpida, podríem traçar un recorregut des dels gravats de Goya a les representacions quasi obsessives del bou per part de Picasso fins a arribar a les pintures de les places de Barceló.


A l'exposició monogràfica que La Galeria de Sant Cugat del Vallès dedica a Raimon Sunyer (Barcelona, 1957), l'artista presenta, per primera vegada, una mini sèrie de pintura precisament sobre tauromàquia. Abans de res, Sunyer declara: “Jo no sóc gens amant dels toros, però des d'un punt de vista plàstic em sembla interessant”. En general les escenes coloristes que exposa, en aquesta ocasió, són inventades i assegura que “en cap d'elles hi ha sang, fins i tot n'hi ha una en la que sembla que el torero acaroni al bou”. I remata: “És una tauromàquia antitaurina”.


La mostra de La Galeria, que es pot visitar del 20 de novembre a l'11 de desembre, aplega una vintena d'obres recents, entre les quals hi ha també collage amb paper pintat, a mig camí entre l'abstracte i el figuratiu. També s'exhibeixen un seguit d'escultures de fusta, que són làmpades, realitzades a partir de siluetes retallades i que fan pensar en la subtilesa de les ombres xineses. “En general –comenta–, en aquesta exposició es veu una evolució natural de la meva temàtica i manera de fer habituals”.

Entre les pintures seleccionades, Sunyer ha desenvolupat el tema de la taula com a natures mortes, cosa més o menys recurrent en la seva producció recent. “M'atreu –subratlla– tot el que pot arribar a estar i passar sobre una taula, però representat a l'estil cubista, com en un quadre de Juan Gris”. L'artista, que a Barcelona exposa a la Sala Parés, argüeix: “malgrat tot, sempre he conservat l'esperit figuratiu però no em diu res l'hiperrealisme que practiquen alguns pintors actualment”.

Com a apèndix, del 14 de desembre al 9 de gener del 2016, part del treball de Sunyer s'exposa, al mateix espai, en companyia de les peces de tres il·lustradors (Pep Brocal, Mariona Cabassa i Cristina Losantos) en el format habitual de Nadal de la sala, sota el títol de L'art del regal.

___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

25.11.15

De les pintures romàniques a Núria Güell


Per completar el monogràfic sobre la internacionalització, hem demanat als nostres col·laboradors que es mullin i triïn els tres artistes que, a parer seu, han fet més per l'art català fora de les nostres fronteres o bé aquells estrangers que, residint aquí, han influït en la transformació de l'art contemporani.


Montse Badia, obre el foc: “El terme internacionalització em fa pensar en diverses coses: ser part de tot el circuit de biennals internacionals; el seguiment d’una formació artística en diferents institucions, contextos i països o, finalment, amb una mobilitat professional i la possibilitat d’establir relacions d’afinitat amb altres artistes i agents”. I dispara: “Un clàssic seria Antoni Muntadas, resident a Nova York i Barcelona i amb exposicions arreu. Altres establerts a Catalunya, que desenvolupen projectes dins i fora són Francesc Ruiz, Dora García, Antoni Abad o Patricia Dauder. Uns altres exemples dels quals s’han format aquí i a fora són Gabriel Pericàs, Quim Packard o Rubén Grilo”. Pel que fa als creadors d'altres països residents aquí: “Daniel Jacoby, Tamara Kuselman, Ryan Rivadeneyra o Adrian Melis”. Arnau Puig, argumenta: “La internacionalització no obeeix a cap impuls estrany de cap tipus, ni econòmic, ni mediàtic ni crematístic, ni polític. En cada ocasió i en cada moment es va produir perquè l'artista internacionalitzat mostrava a través de la seva obra una aportació radical i absoluta. Tres dels noms citables poden ser els de Joan Miró, Salvador Dalí i Antoni Tàpies”. Aquest trident és invocat per altres entrevistats; Anna Carreras ho té clar: “Dalí Miró i Tàpies, els tres campions de la sexualitat”.

Xavier Barral-Altet n'ofereix una altra visió, per èpoques: “Pel que fa a la repercussió actual de l'art medieval català, el primer lloc l'ocupen les pintures romàniques. Per la repercussió a fora durant les darreries de l'Edat Mitjana i el primer Renaixement, destacaria els artistes catalans i mallorquins cridats per Alfons el Magnànim a Nàpols. Per l'època contemporània la internacionalització la porten a dins Miró i Tàpies. Malauradament, haig d'afegir Dalí, amb la seva creativitat i el seu folklorisme, malgrat les seves posicions personals sobre l'art i la vida. Avui en dia, els turistes estrangers -conclou- han decidit que la internacionalització de l'art català és el modernisme de Gaudí i la Sagrada Família”. I amb arguments distints, Daniel Giralt-Miracle cita de nou al trio: “Si he de dir tres persones indiscutibles que hagin contribuït a la internacionalització de l’art català, he d’esmentar Gaudí, Miró i Dalí, per això prefereixo parlar -segueix- dels contemporanis Antoni Miralda, Jaume Plensa i Enric Miralles, perquè tots ells parlen un llenguatge molt personal i se senten molt arrelats al seu lloc d’origen”.

Conxita Oliver aposta per “artistes de ressò internacional clarament indiscutibles: Muntadas, Miralda i Plensa. N'hi ha molts altres de generacions més joves, però encara no tenen aquest reconeixement tan consensuat”. I proposa una reflexió: “Les reduccions pressupostàries d'avui dificulten la presència internacional de l’art contemporani català als circuits internacionals de difusió i mercats. Però de fet, la dificultat d’accedir a aquests circuits ha estat sempre una de les grans mancances del nostre sector”. Albert Mercadé amplia la tria a “Muntadas, pel seu treball nòmada i constant a l'estranger, principalment entre Boston i Venècia; Plensa, per les seves escultures globals arreu del planeta; Miquel Barceló, pel seu treball a les Nacions Unides i les mostres a França i Alemanya; i Eduard Arranz-Bravo, pel seu reconeixement a la Xina i als EUA”. I pel que fa als estrangers, “destaca Richard Hamilton i Marcel Duchamp; més recentment, encara que amb menys incidència, Sean Scully. També -segueix- la visita de Joseph Beuys a Manresa durant els anys setanta; i el moment dels Jocs Olimpics amb la visita d'Horn, Lichtenstein, Oldenburg, convocats per fer escultura pública”. Com a cas diferent proposa “el lligam que ha facilitat Martí Manen amb Suècia”.

El silenci del pensament, de Jaume Plensa

Alex Mitrani recorda que “s’ha de distingir entre dos tipus d’internacionalització. Una cosa és l’èxit internacional d’artistes concrets que treballen a l’estranger (Muntadas o Daniel Steegmann en serien dos exemples de generacions i trajectòries molt diferents, el primer consolidat el segon promesa) i l’altra és el cas, difícil d’aquells que, amb molta paciència, han anat obtenint una visibilitat que els ha permès fer un salt més enllà de les nostres fronteres (Ignasi Aballí). Malgrat els esforços que es van fer en una època per promoure l’art català a través d’exposicions -exposa-, no crec que aquest tingui una entitat com a tal a l’estranger”. Gloria Bosch també aposta per Aballí, però inclou: “el passeig de Vila-Matas per la Documenta de Kassel, travessant la seva escriptura visual”. A més, l'obra d'Isabel Rocamora que “impacta en diferents països per la seva gran potència visual i força poètica. Tenim molt a la vora -afegeix- l’exemple de la darrera Biennal de Venècia dins la proposta d’Imma Prieto” I es refereix també a “la catalana internacional Alicia Framis”.

Joan Gil Gregorio mira el mercat de l'art i afirma: “Plensa és el capdavanter. Barceló és el més mediàtic i el representa una galeria internacional d’alt nivell, fet que comporta entrar per la porta gran en les col·leccions més importants del món. D’altra banda, dos artistes que també tenen una gran projecció internacional però que es mouen en un altre registre dins del mercat són Miralda i Muntadas. Aballí -acaba- és un dels que està assolint una projecció internacional lenta però segura”. Plensa surt també en la selecció de Natàlia Chocarro “el seu silenci poètic -diu- ha esdevingut universal”. I afegeix: “la presència d’Albert Serra a la Documenta de Kassel o a la Biennal de Venècia indica que podria estar començant un recorregut en l'àmbit internacional”. Completa la llista amb Joan Fontcuberta, “una de les veus catalanes més creatives de la fotografia artística actual”. Joan M. Minguet Batllori endreça la tria: “El primer, i en posició destacada, Miró. La seva catalanitat artística la va desplegar en la seva obra i la va subratllar amb el seu comportament cívic. Ell va entendre abans que ningú que, per ser global, has de partir d'un bri d'herba concreta. El segon, Serra, que recupera un cinema pròpiament català, d'avantguarda, experimental, en la línia de l'Escola de Barcelona, de Nunes, d'Esteva, de Jordà, de Portabella i, òbviament, de Brossa. El tercer, i més estrany, són els "guiris", la plaga de turistes que arriba a Catalunya i visita els nostres museus, els edificis de Gaudí, els carrers de Barcelona i fa que l'art català (una comprensió kitsch) sigui conegut arreu”.

Ramon Casalé es desmarca i aposta per tres dones “que representen molt bé l’art català a escala internacional, i fent-ho des d’un vessant plenament contemporània: Lourdes Fisa, Laura Iniesta i Rosa Permanyer. Les seves obres -argüeix- són molt creatives i contemporànies, cosa que fa que siguin molt valorades internacionalment”. Com a historiadora de l'art especialitzada en l'estudi del final del segle XIX - inici del XX, Lluïsa Sala diu: “Marià Fortuny, perquè crea una escola artística molt influent fora de Catalunya, concretament a Itàlia; Hermen Anglada-Camarasa, com a representant del gran nombre d'artistes que viatjaren a París a principis del XX”. En tercer lloc es refereix a “personalitats que representen l'altra cara de la moneda de la internacionalització: col·leccionistes, protectors i marxants. Els noms de Charles Deering (vinculat a Ramon Casas i Sitges), A.M. Huntington (fundador de l'Hispanic Society) o D.H.Kahnweiler (promotor del cubisme i marxant)”.

Per acabar, David G. Torres qüestiona el terme: “Sempre m'ha semblat que quan parlem d'internacionalitat en realitat parlem de dues coses: el mercat global de l'art i ciutats com Londres, Nova York o París. Per dir-ho d'una manera gràfica: no s'és igual d'internacional si es col·labora amb un col·lectiu d'artistes d'Atenes que si es té galeria a Manhattan uptown. Com ja sabem quin són els artistes catalans que tenen accés a aquestes galeries, prefereixo remarcar els que posen en relació el nostre context amb altres: Dora Garcia, fent classes a Oslo i França; Tere Recarens col·laborant amb diferents llocs a França i vivint a Berlín; Mabel Palacín, repartint el seu temps entre Barcelona i Milà; Yamandú Canosa recuperant la relació amb el seu país d'origen, l'Uruguai; o Jordi Colomer tant parisenc com barceloní. També els que fan projectes a diferents indrets: destacadament Aballí, però també Martí Anson, Francesc Ruiz, Núria Güell...”. I afegeix: “Penso en els que han fugit (Alicia Framis, Jaume Gili o Ester Partegas) i em demano si quan parlem d'internacionalització en realitat no estem intentant dissimulant el que és a totes llums una fugida o una forçada emigració pas a pas”.


___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

18.11.15

Destrucció


El foc és símbol de canvi, moviment, purificació. Senda estrena seu (ha canviat els dominis de Consell de Cent-Rambla Catalunya per Trafalgar, 32) amb Destrucció, de Mathieu Pernot 

Le feu, de Mathieu Pernot
Tot just després de flanquejar l'entrada, la intrigant sèrie Le feu enceta el discurs sobre la desaparició i els múltiples sinònims del mot destrucció. Una caravana d'una família gitana en flames. La impactant fotografia està acompanyada pels retrats dels seus membres, il·luminats per la foguera, afligits, contemplant l'escena de devastació. Un grapat d'escalons ens enfilen a la segona sala, apareix Grand Ensemble, un mural de postals dels anys seixanta ampliades, algunes acolorides o amb inscripcions, que mostra els blocs d'edificis que, després de la segona guerra mundial, es van alçar a la perifèria de les ciutats. Com a contrapunt a la utopia urbanística, les instantànies, en un dramàtic blanc i negre, de les demolicions programades d'aquests habitatges a principis dels dos mil. El galerista ha triat foc redemptor, runes i aquest bell relat sobre la construcció de la memòria i la custòdia del record a través de les imatges per iniciar una nova etapa.

4 estrelles
Galeria Senda. Fins al 21 de novembre.
__
Publicat a Time Out, 11/11/1

11.11.15

Arbres pintats de blau

La Fundació Mapfre exposa, fins al 10 de gener, El triomf del color. De Van Gogh a Matisse. Col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerie

Charles Baudelaire, pare del simbolisme literari, va deixar escrit: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, els rierols de groc d'or i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d'imaginació”. Pareix que els pintors de finals del XIX i l'inici del XX van seguir fil per randa aquests desitjos i es van decidir a explorar aquesta via, caminant cap a l'abstracció del color. L'exposició El triomf del color. De Van Gogh a Matisse, que inaugura la nova seu de la Fundació Mapfre, situada a la Casa Garriga i Nogués, explora, a través d'una setantena de peces, que han estat cedides de manera excepcional pels museus d'Orsay i de l'Orangerie, com el color es converteix en la via per arribar, des de l'impressionisme, a la pintura d'avantguarda.

La mostra, organitzada expressament per a la seu barcelonina de la fundació, recull, com a notes al peu dels quadres que s'exhibeixen, alguns dels escrits i apunts que els mateixos  artistes van plasmar a la seva correspondència o als diaris i quaderns. Es tracta de textos que il·lustren i ajuden a entendre la revolució pictòrica que es va desfermar a les darreries del XIX i durant prop de dues dècades. El triomf del color, s'estructura a partir de quatre blocs que ensenyen una nova manera de mirar i representar el món. La mostra s'enceta amb la secció El color científic, amb una selecció de peces (Port-en-Bessin, avantport, marea alta, de Georges Seurat; La casa, de Léo Gausson; L'entrada del port de La Rochelle, de Paul Signac) que es recolzen sobre les investigacions del químic Michel-Eugène Chevreul les quals van servir de base per a l'elaboració de la tècnica neoimpressionista. “El color expressa alguna cosa per ell mateix”, diria Vincent Van Gogh tot defensat l'ús emocional de la paleta, i apareix justament a la sala una de les peces més importants d'aquesta exposició: L'Autoretrat que va pintar durant la tardor del 1887. El recorregut continua amb obres d'Henri de Tolouse-Lautrec, Émile Bernard, Camille Pissarro, entre d'altres.

Paul Sérusier, La Lutte Bretonne, 1890 - 1891

En l'evolució de l'ús del color, arribem a Pont-Aven -som a la segona part d'aquest itinerari: En el centre misteriós del pensament. Gauguin i l'escola de Pont-Aven-, que a partir del 1860 es va convertir en un refugi per a pintors que fugien de la ciutat. El 1888, Paul Gauguin coincideix amb Bernard i junts elaboren una nova manera de pintar, sintètica i essencial que es caracteritza per l'ús de colors arbitrari, simbòlics i plans. Aquell mateix any, Gauguin li va contar per carta a Émile Schuffenecker: “Un consell: no copiï excessivament de la natura; l'art és una abstracció; extregui-la de la natura somiant-hi al davant, i pensi més en la creació que en el resultat”. La seva Marina amb vaca, pintada el mateix any, s'adiu totalment a aquestes paraules. El discurs es presenta a través de, entre d'altres, Banyistes amb vaca vermella, de Bernard; Natura morta amb pastanagues, de Meijer de Haan; o La lluita bretona, de Paul Sérusier.

El Talismà, del mateix Sérusier, obre la porta a la tercera part: Els nabís, profetes d'un art nou. En aquest moviment hi conviuen dues tendències diferenciades: un estil més místic i simbolista (Sérusier, Paul Ranson i Maurice Denis) i un més intimista, poètic i decoratiu (Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Félix Vallotton o Aristide Maillol). Denis, membre del grup dels nabís, que perseguien l'origen espiritual de l'art i empraven el color com a transmissor d'estats d'ànims, va reflexionar: “Recordar que un quadre, abans de ser un cavall de batalla, una dona nua o una anècdota qualsevol, és essencialment una superfície plana recoberta de colors aplegats en un determinat ordre”. Il·lustren aquestes paraules La bruixa del gat negre, de Ranson; Interior, dona i nens, de Bonnard; Dona de perfil amb barret verd, de Vuillard; o Misia al seu tocador, de Vallotton.


El recorregut es tanca amb El color de la llibertat que ens conduirà, sense entrebancs, fins a Henri Matisse. Som a principis del segle passat i els pintors ja se senten alliberats per tacar la tela amb pinzellades de color pur. Aquí hi ha Les dones de Tahití, de Gauguin; L'autoretrat, sobre fons rosa, de Paul Cézanne; Desmai, de Claude Monet; Nu sobre fons vermell, de Pablo Picasso; o Odalisca amb bombatxos vermells, de Matisse que és l'encarregat de tancar aquest recorregut expositiu clar, entenedor i didàctic. “El color -va defensar Matisse- existeix per ell mateix, i té una bellesa pròpia. Això ens ho va revelar el paper crepè japonès que compràvem per quatre quartos a la Rue de Seine. Llavors vaig comprendre que es podia treballar amb colors expressius que no són obligatòriament colors descriptius”. L'exposició, comissariada per Isabelle Cahn, conservadora en cap del museu d'Orsay, acaba aquí, però és justament el punt on definitivament s'emancipa el llenç i esclaten les avantguardes.
___
Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016

4.11.15

La primera edició de l'Andorra Land Art deixa “una bases molt sòlides per convertir-se en referent europeu”


El país dels Pirineus es va convertir, del 10 de setembre al 18 d'octubre, en l'escenari de la I Biennal de l'Andorra Land Art. 

Després de prorrogar-se una setmana, Pere Moles, el comissari de l'ALA, va valorar la trobada amb aquestes paraules: “l'organització fa un balanç molt positiu de la primera edició. L'elevat nombre de persones que han passat pel Punt d'Informació interessant-se per la Biennal (amb una mitjana de 150 persones per dia), les 200 persones que van assistir a l'acte inaugural celebrat al Comú d'Escaldes-Engordany, el ressò mediàtic aconseguit i, sobretot, la gran resposta de les escoles a la proposta de la Zona Ras, on un miler d'alumnes de totes les edats han pogut fer les seves pròpies activitats guiades de Land Art, són els principals motius d'aquesta satisfacció”.


La Biennal s'ha escampat arreu de les set parròquies que formen el país amb les instal·lacions i intervencions en l'espai natural i públic d'una trentena d'artistes. Per a Moles, “els objectius s'han complert amb escreix, tenint en compte que era un esdeveniment que se celebrava per primer cop i, per tant, no hi havia antecedents. Ara -continua- la majoria dels andorrans han sentit a parlar del Land Art i han pogut anar a veure les propostes artístiques escampades per tot el país. Ens consta que també hi ha hagut visitants estrangers que han vingut expressament atrets per aquesta oferta cultural”.



Pel que fa a la xifra de visitant la cosa es complica, ja que el fet que les visites a les instal·lacions siguin lliures i gratuïtes fa impossible disposar d'un recompte exacte d'assistents a la Biennal. Des de l'organització recorden que amb les obres d'art situades en llocs oberts -s'han intervingut una cinquantena d'ubicacions- de totes les parròquies, en espais naturals i urbans, aquesta xifra concreta no es pot donar.

“Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa -argumenta el comissari-, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència el món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund”. Ho descobrirem en la propera convocatòria: ALA 2017.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre 2015 - gener 2016