15.1.20

Daniela Ortiz: Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos

Daniela Ortiz denúncia les múltiples violències legalitzades contra la població migrant. És la primera revisió antològica sobre la trajectòria de l'artista peruana.


El treball de l'artista i activista Daniela Ortiz (Cusco, 1985) s'enarbora a partir d'un feminisme decolonial, contra el racisme i el classisme. Entre el 2012 i 2017 realitza diverses accions entorn del 12 d'octubre, qüestionant les commemoracions del Dia de la Hispanitat. El 2016, embarassada del seu fill, rep una transfusió de sang d'un ciutadà espanyol en la performance Ius Sanguinis per denunciar els criteris jurídics per a la concessió de la nacionalitat. Esta tierra... és la primera revisió antològica sobre la seva trajectòria i reuneix trenta-un projectes concebuts al llarg de la darrera dècada. En les seves propostes, transita per les múltiples violències institucionalitzades envers la població migrant. Investiga la situació de les treballadores domèstiques, explora els abusos perpetrats per part de l'Agència Europea de Control de Costes i Fronteres i pels responsables de retirar la custòdia de menors.

Amb Pintures de castes recupera un gènere pictòric conreat durant el segle XVIII que catalogava les castes i barreges racials als territoris colonitzats, com en el cas del virregnat del Perú governat pel tirà Manuel d'Amat i de Junyent, qui va manar, per cert, la construcció del palau de La Virreina. L'artista manlleva els elements iconogràfics per recriminar l'actual normalització del racisme a tots nivells i ho exposa a la sala justament presidida pel retrat del virrei. Ortiz es pren, així, anys després, la seva particular vendetta.

4 estrelles
La Virreina Centre de la Imatge. Fins al 16 de febrer del 2020.
__
Publicat a Time Out, 18/12/19

8.1.20

Victor Papanek. Oda al disseny crític.

El Museu del Disseny dedica una gran retrospectiva a Victor Papanek (1923-1998), un dels pares del disseny contemporani i precursor del disseny com a eina de transformació social. 

El 1939, poc després que els nazis annexionessin Àustria, Papanek es va traslladar de Viena a Nova York, on es va formar com a dissenyador i arquitecte. A mitjans de la dècada dels quaranta ja tenia el seu propi negoci de mobiliari econòmic; durant els seixanta, en línia amb els moviments socials de l'època que emergien als dos costats de l'Atlàntic, va començar a qüestionar la seva professió i la seva obra va esdevenir més política. El 1971 publicava Disseny per al món real, un llibre de referència –un dels més llegits sobre la matèria, traduït a una vintena de llengües– amb el qual va obrir la porta als treballs sobre ecodisseny i sostenibilitat. El volum inclou un recull de reflexions sobre el rol i la responsabilitat social del dissenyador. L'autor també defensa l'eficiència i la utilitat dels productes compromesos amb les minories i els més necessitats i, a la vegada, respectuosos amb el seu entorn; una línia de pensament i acció que avui en dia encara és ben vigent. 

Cub de treball (1973), de Victor J. Papanek i James Hennessey
© James Hennessey i Universitat d’Arts Aplicades de Viena,
Fundació Victor J. Papanek

La mostra Victor Papanek: la política del disseny presenta la tasca d'un dels creadors més influents del segle XX en promoure un disseny social i ecològic que dóna respostes a problemes reals, posant el focus en la inclusió i la justícia social. El dissenyador, professor, escriptor i activista, que va treballar per l'Organització Mundial de la Salut i la UNESCO, argumentava que “l'únic important del disseny és com es relaciona amb la gent”. D'aquesta manera, es va oposar als productes frívols o inútils que ja llavors fomentava el capitalisme salvatge.

La seva vida i la seva obra serveixen, a més, per explicar la història del disseny del segle passat. Aquesta exposició, realitzada amb el Vitra Design Museum i la col·laboració de la Universitat d'Arts Aplicades de Viena i la Fundació Victor J. Papanek, aplega dibuixos, objectes, pel·lícules, diapositives, manuscrits i gravats, alguns dels quals inèdits. Planen alguns temes com la biotecnologia, la metodologia del disseny o design thinking, així com la importància del disseny com a eina política. A més, hi ha obres d'alguns dels seus col·legues, mentors i contemporanis, entre els anys seixanta i vuitanta, com Richard Buckminster Fuller, George Nelson, Marshall McLuhan i, entre d'altres, el grup d'arquitectura radical Global Tools. Amb la intenció d'ensenyar l'empremta que el seu treball ha deixat en les actuals generacions, el recorregut incorpora una vintena de peces contemporànies. 

El disseny social és precisament la línia de treball principal del Museu del Disseny al llarg del 2019. L'exposició Victor Papanek: la política del disseny, comissariada per Alison Clarke i Amelie Klein, es va inaugurar el 31 d'octubre i es pot visitar fins al 2 de febrer de 2020.
__
Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020

25.12.19

Ni muses, ni submises

Les feministes de fa seixanta anys ens van ensenyar que el que és personal és polític, també la importància d'articular-se, de transcendir la individualitat i actuar col·lectivament per fer front a les construccions socials del patriarcat i cercar respostes comunes a unes problemàtiques compartides. 

Amb l'impuls de la segona onada feminista, artistes d'arreu del món van posar el cos al centre de les seves reivindicacions i creacions. Foren una nova generació de creadores que desafiaren l'ordre simbòlic. Des de la fotografia, la performance, el vídeo o el happening, van reescriure el cànon de la història de l'art. Posant en crisi, sovint mitjançant la paròdia i amb una bona dosi d'ironia, els rols i les idees preestablertes sobre la feminitat. El treball d'una setantena d'aquestes artistes s'exposa al CCCB, des del passat mes de juliol i fins a començament del nou any, a la mostra L'Avantguarda Feminista dels 70. Obres de la Verbund Collection, Viena que forma part del projecte Feminismes! Hi són  Martha Rosler, Ana Mendienta, Valie Export, Esther Ferrer, Francesca Woodman, Annegret Soltau... Una extensa nòmina a la qual s'han sumat alguns noms locals –Fina Miralles, Eugènia Balcells, Àngels Ribé o Pilar Aymerich, per citar-ne algunes– que, tot i no tenir relació directa, estaven en sintonia amb les anteriors. 

Àngels Ribé, El no dit, el no fet, el no vist (1977) © Àngels Ribé / VERBUND COLLECTION, Vienna

Feminismes! convida a fer un salt de mig segle fins a arribar a expressions recents. Avui, el feminisme es qüestiona, s'hibrida i empelta per abraçar altres causes contra les desigualtats, com el racisme, la transfòbia, l'homofòbia... A Coreografies del gènere es reuneixen obres de Mireia Sallarès, Lúa Coderch, Eulàlia Valldosera o Maria Llopis, entre altres. Són les hereves d'aquelles precursores sovint silenciades, marginades i menyspreades per la crítica i el sistema de l'art. A partir d’aquestes dues exposicions,   presenta els diàlegs i les friccions entre el feminisme d'avantguarda i els actuals, i alhora permet veure en directe i per primer cop a la ciutat algunes peces cabdals. El viatge en el temps, però, és tan gran que deixa fora del discurs un grapat de produccions i veus de referència de dècades intermèdies entre una exhibició i l’altra.

A la sortida, m'envaeix una forta sensació de desassossec, de veure que, en gran part, companyes, som allà on érem. La lluita se situa en escenaris similars  –el dret a decidir sobre el propi cos continua sent la batalla principal que ens toca lliurar–, però, cada vegada el crit i la protesta són més forts, dins i fora dels museus. Ni muses, ni submises. Gràcies a campanyes com  #MeToo, #Cuéntalo, #NiUnaMenos es visibilitzen els abusos, les desigualtats, les repressions, les víctimes, i anem estrenyent els llaços. La sororitat s'amplifica i la revolta s'estén per tots costats, sense aturador.  
__
Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020

4.12.19

Els límits del cos segons Eudald de Juana

El Museu de l'Empordà de Figueres exposa, fins al 12 de gener de 2020, Eudald de Juana i la transgressió de la forma. Artistes, cossos, afinitats i dissemblances, un recorregut per l'evolució de l'obra de l'escultor empordanès. 

Podríem dir que Eudald de Juana (Navata, 1988) és artista per tradició familiar. De pares escultors i ceramistes, s'ha format a Figueres, Barcelona i Florència. La seva escultura d'arrel clàssica, centrada en el cos humà, deriva fins a l'abstracció i les tendències expressives contemporànies. Els rostres i cossos muten, es deformen, es fragmenten i s'expandeixen, posant a prova els límits formals i materials.

My Little Giant (2017), d'Eudald de Juana

Aquesta temporal, que es va inaugurar el passat 4 d'octubre i està comissariada per Laura Cornejo i Pere Parramon, analitza les constants en treball de l'artista, a partir de diferents àmbits i una compilació d'obres de la darrera dècada. Una escultura que pren com a punt de partida els clàssics i té com a referent l'obra de l'escultor olotí Miquel Blay; una proposta que parteix de la tradició figurativa per transgredir-la i créixer cap a altres direccions. Destaca, en aquest sentit, per exemple, Clandestine o Weightless Dreams. En el treball de De Juana són recurrents també els cossos i rostres fragmentats, deixant en el·lipsis algunes parts, com en Always Waiting o Alexandra. Abunden les peces amb protuberàncies i figures geomètriques que exalten els materials amb els quals els dóna forma –bronze, resina, argila, terracota–, com en Dust Child. En les seves creacions també apareixen petites figures, personatges diminuts, que emergeixen o coronen alguns dels busts i rostres, com en My Little Giant o Walking into the Abyss. L'artista afronta la transformació del cos humà i la seva morfologia, de nadó a l'etapa adulta, retratant les diferents edats de l'home, com s'exemplifica amb Broken Child o Natures Revolution i Genius Loci. En el cas d'Aviator o The Awakening of Consciousness, porta la figura fins a aspectes grotescs on els personatges esdevenen quasi monstruositats. Així mateix, la mostra dedica un espai a Meteor, l'escultura que sorgeix d'un encàrrec del Museu de l'Empordà. 

L'itinerari, a més, s'articula a partir d'un seguit de vinculacions i diàlegs amb l'obra d'altres artistes. Es posa en solfa l'escultura de De Juana amb una quinzena de creadors de diferents èpoques i disciplines, tot ressaltant les afinitats estilístiques i conceptuals. Les seves peces s'exposen, entre d'altres, amb els dibuixos dels també escultors Josep de Togores i Ismael Smith, les fotografies intervingudes de Tatiana Abellán, els collages de Marta Sureda, la pintura matèrica d'Albert Llobet o els dibuixos naïf de José Eugenio Mañas. També, amb la fotografia d'Ana Álvarez-Errecalde, el curtmetratge de Rino Stefano Tagliaferro o l'escultura menuda de sa mare, Mar Gorriz. Un ric entramat de referents i relacions que ofereixen noves perspectives per llegir De Juana.
__
Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020

20.11.19

En caiguda lliure

De què va... Una reflexió entorn de la crisi estructural en la qual estem immersos
Per què hi heu d'anar... Per endinsar-vos al Laberint d'Àngels Ribé, flamant Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura

L'atzar, sempre capriciós, ha fet que Àngels Ribé, l'artista que signa l'escultura Laberint, a partir de la qual es vertebra En caiguda lliure, hagi estat distingida amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, a l’octubre, pocs dies després de la inauguració de l'exposició. L'encert del comissari, João Laia, però, va més enllà d'aquesta casualitat que ara pot esdevenir un reclam per a visitar la mostra, sorgida de la Convocatòria de comissariat. Noves mirades sobre la Col·lecció ”la Caixa”. Prenent com a punt de partida la crisi estructural en la qual vivim, Laia articula una reflexió entorn de la inestabilitat ecològica, econòmica, política, social... 

Laberint, d'Àngels Ribé, 1969 (2011). Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Dipòsit de l’artista

El sinuós laberint de plàstic groc de Ribé, presentat per primer cop al castell de Verderonne el 1969 i exposat novament al MACBA el 2011, funciona com un camp magnètic a partir del qual orbiten tretze obres, realitzades entre les acaballes dels seixanta i l'actualitat, d'onze artistes –Dara Birnbaum i Dan Graham, Andreas Gursky, Georg Baselitz o Rosemarie Trockel, entre altres–. La gran instal·lació en espiral, que transparenta els transeünts que hi transiten desorientats, exemplifica l'angoixa i el malestar del discurs curatorial i condiciona un recorregut circular, sense inici ni final.

En aquest bucle, destaca especialment la peça Ones gravitacionals, a partir de la qual el poeta Eduard Escoffet s'apodera del dispositiu de l'audioguia per posar veus i sons a les obres. El projecte funciona, com a contrapunt a la imponent estructura, per situar el visitant i oferir-li possibles lectures i vies d'escapament. Una banda sonora que us acompanyarà en el desassossec per aquest itinerari per la vora de l'abisme.

4 estrelles
CaixaForum. Fins al 9 de febrer del 2020.
__
Publicat a Time Out, núm 572, 6/11/19

1.11.19

Feminismes!

De què va... És un prolífic diàleg entre el feminisme d'avantguarda i l'actual
Per què hi heu d'anar... Per veure en directe algunes obres de referència del feminisme dels setanta

Amb la ressaca de les mobilitzacions massives del 8M, el CCCB posa el focus en les diferents expressions feministes en l'art. Sota l'etiqueta Feminismes! es presenten dues exposicions interconnectades: L'Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la Verbund Collection i Coreografies del gènere. Una extensa proposta que mostra els vincles i desacords entre el feminisme d'avantguarda i l'actual.

Imatge del vídeo Semiotics of the Kitchen (1975), de Martha Rosler 

La primera és una gran retrospectiva entorn de l'eclosió feminista que aplega 200 obres d'una seixantena de creadores. Artistes que, a través de la foto, el vídeo i la performance, i utilitzant el seu cos amb altes dosis de paròdia i provocació, van reescriure el cànon de la història de l'art. Una multiplicitat de veus –Ana Mendieta, Francesca Woodman, Valie Export, Martha Rosler o Esther Ferrer– que s'enfrontaren a les mateixes problemàtiques oferint una nova representació de la dona. 

Feminismes! fa un salt de mig segle fins a arribar als nostres dies. El feminisme s'ha diversificat i apunta cap a múltiples direccions: es qüestiona a sí mateix, s'escriu en plural, i s'alia amb altres lluites socials. Les artistes que formen part de Coreografies... –Lúa Coderch, Maria Llopis, Núria Güell o Mireia Sallarés, per citar-ne algunes– són una nova generació que té interioritzat allò que ja van explorar les pioneres: “el que és personal és polític”, però van més enllà i denuncien el racisme, la transfòbia, l'especisme, l'homofòbia... I és que la revolució serà feminista o no serà!

4 estrelles
CCCB. Fins al 6 de gener de 2020
__
Publicat a Time Out, núm 567, 2/10/19

16.10.19

Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró tanca després de 15 anys sense suport institucional

El passat mes de maig, Addaya Centre d'Art Contemporani abaixava la persiana, després de quinze anys d'activitat cultural a Alaró, un poble del Raiguer de poc més de cinc mil habitants. Tomeu Simonet i Nadège You van idear aquest projecte singular, a través del qual han desenvolupat una interessant trajectòria entorn de residències artístiques. 

“Mos hem sentit molt sols durant tots aquests anys –relata Simonet–, com si fóssim una illa dins d'una illa, sense suports institucionals de cap nivell, tirant endavant una iniciativa privada amb vocació pública, sempre atenent al context local i pensant en la projecció internacional. A banda, les circumstàncies personals han canviat, fa tres anys vaig assumir el projecte en solitari i, a més a més, just ara la propietat volia recuperar la casa per fer-hi altres activitats”. 

Al llarg d'aquests tres lustres, Addaya ha esdevingut per mèrits propis un fructífer planter d'artistes, a vint kilòmetres de Ciutat, per on han passat més d'un centenar de creadors de diferents disciplines, així com una vintena de comissaris. Simonet n'anomena un grapat: “Me costa dir només alguns noms, però en destaquen, per exemple, Jorge Fuembuena, David Crespo, Nacho Martin Silva, Tamara Arroyo, Sofía Montenegro o Marc Vives. Alguns els hem vist créixer, després de passar per aquí i convertir-se en representatius de la seva generació; d'altres han triat venir quan ja tenien trajectòries consolidades”, comenta orgullós. Els artistes han anat deixant, a canvi, part de l'obra realitzada durant la residència, a partir de les quals s'ha construït una notable col·lecció. “Ho hem intentat fer de la millor manera possible –continua–, sense ajudes, per invitació directa i col·laborant amb nombroses galeries. Sempre vam voler que fos a Alaró, a la perifèria de la perifèria, i això ens ha donat moltes possibilitats: tenir un bon espai per acollir creadors i estar lluny dels típics circuits. Justament per això es va convertir en una experiència particular i personalitzada, que ens va permetre, des d'un bon inici, tenir una relació molt propera amb els residents, més enllà dels horaris de galeria. Avui –apunta– encara tenim més de 200 sol·licituds pendents”. 

Materials de Sofía Montenegro, la darrera artista en residència a Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró

Durant l'Art Palma Brunch de l'any passat, Simonet va aprofitar per obrir un nou espai al centre de Palma, després de desenvolupar, diverses accions puntuals a la capital mallorquina. “La idea –explica– era que fos un lloc paral·lel i complementari al d'Alaró. Es tracta d'una galeria petita i, per tant, no permet acollir residències. Aquesta activitat –diu– queda, de moment, aturada, encara que hi ha possibilitats de reactivar-la en un futur”. Tot i no sentir-se recolzat ni comprés per les institucions insulars, Simonet subratlla el reconeixement que ha rebut per part del context artístic, col·leccionistes, companys galeristes i artistes: “Estic content amb la feina feta; ara toca repensar el model de galeria en el qual vull treballar. La tasca de residències, descobrir joves artistes i carreres emergents és molt gratificant, però és difícil d'explicar als polítics. L'art contemporani no necessita turistes, sinó dedicació, temps, visitants...”. I afegeix: “Fa falta fer més feina en xarxa, entre institucions i centres. Mallorca –conclou– és molt petita i encara costa de creure que el veïnat fa coses més interessants que el que pugui venir de fora”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019

9.10.19

Paul B. Preciado, Notes des d'Urà

El 1864 l'activista alemany Karl Hernich Ulrichs anuncia “jo sóc uranià” i inventa el terme uranià per referir-se als amors del “tercer sexe”, o un intent d'explicar com hi ha homes que se senten atrets per altres homes, quan encara no existia el mot homosexual. L'influent filòsof i comissari Paul B. Preciado (Burgos, 1970) s'agafa a aquest concepte com a punt de partida d'Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce (Anagrama, 2019) i es reafirma, fent un pas més en una introducció brillant, cent cinquanta anys després: “No sóc un home. No sóc una dona. No sóc heterosexual. No sóc homosexual. No sóc tampoc bisexual. Sóc un dissident del sistema sexe-gènere. Sóc la multiplicitat del cosmos tancada en un règim epistemològic i polític binari, cridant davant vostre. Sóc un uranià en els confins del capitalisme tecnocientífic”.

En aquest volum es recullen una setantena de cròniques que l'autor –director de Programes Públics del MACBA i del Programa d'Estudis Independents, entre 2012 i 2014, i actual comissari del Pavelló de Taiwan de la Biennal de Venècia– va escriure, entre 2010 i 2018, per al diari francès Libération, així com per altres mitjans europeus. Textos concebuts en espais de transició, aeroports i habitacions d'hotel d'arreu del món, la majoria mentre era comissari de programes públics de la documenta 14 que el va portar a residir a Atenes –“una ciutat frontissa”– i a travessar innombrables fronteres. Els articles compilats, presentats en ordre cronològic, viren d'aspectes més privats i interseccions personals –l'augment de la dosi de testosterona, la desidentificació i el canvi de nom de Beatriz a Paul B.–, a mutacions planetàries: del drama dels refugiats al procés català, passant pels Estats Units de Trump, les violències masclistes, la crisi grega, o una possible revolució cultural. 


El de Preciado és un pensament avançat que creix i se situa lliure a la cruïlla, en un encreuament fèrtil. No s'escriu als marges sinó als punts de fricció, a les cantonades on conflueixen les idees. Una mirada queer, única i subversiva sobre la contemporaneïtat que dibuixa nous camins per enfrontar-se als reptes socials i polítics que ens envolten. Des de la seva transformació personal, l'escriptor, que ja ens havia enganxat amb les pàgines de Manifiesto contrasexual (2002), Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica (2008) i Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en «Playboy» durante la guerra fría (2010), qüestiona els dogmes i les estructures preestablertes. Virgine Despentes ho glossa així al pròleg: “Escrius per un temps que encara no ha succeït. Escrius per als nens que encara no han nascut i que viuran, com tu, en aquesta transició constant, que és la vida mateixa”. 

Som davant una lectura rebel i sàvia que, en poc més de tres-centes pàgines, ofereix un bri de llum i ens rearma intel·lectualment per plantar cara a la deriva reaccionària que ens assetja. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019
Columna d'opinió: 4’33’’

19.9.19

La pintura. Un repte permanent

Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. 

A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Curved plane, de Robert Mangold

El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles
CaixaForum. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19

28.8.19

Antoni Fabrés

Fa gairebé un segle, el 15 de maig de 1926, el crític Joaquim Folch i Torres dedicava una pàgina de la Gaseta de les Arts a Antoni Fabrés (Barcelona, 1854 - Roma, 1938) amb motiu del donatiu d'una gran part de la seva obra que el pintor acabava de fer al Museu de Barcelona. 

Antoni Fabrés, Repòs del guerrer, 1878
Entre les moltes floretes, l'historiador escriu: “Ens arriba en Fabrés a Barcelona, a 72 anys, cobert de glòria i de prestigi, amb obres escampades per innombrables museus, amb dos Grans Premis d'Honor internacionals i amb més medalles de les que li cabrien al pit si fos capaç de penjar-se-les-hi.” Fabrés, queda clar, va assolir en vida un gran èxit i sabem que la seva pintura va ser aclamada i lloada a les ciutats on va residir: de Barcelona a Roma, passant per París i Ciutat de Mèxic, per acabar, de nou, a la capital italiana. El pas del temps va relegar, però, el seu treball a l'ostracisme i la historiografia li endossà l'etiqueta d'orientalista sense aprofundir en la resta de temàtiques que conreà, com el paisatgisme o un retrat de gran expressivitat que vira del refinament burgès a la denúncia social. 

Ara, el MNAC treu a la llum el seu llegat, que ha estudiat i restaurat, i vol ressituar l'obra del pintor. Aquesta mostra monogràfica, muntada de manera brillant com un saló d'art atapeït de quadres, presenta 147 obres i un grapat de documents que fixen els passos d'un creador versàtil, mestre, entre d'altres, de Diego Rivera. 

3 estrelles
MNAC. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 560

14.8.19

Un art ple d'esplendor i de confusions

Joan M. Minguet, professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador d'aquesta revista, ha dirigit Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia catalana), un llibre en edició de luxe que repassa amb rigor 150 obres de quaranta artistes, entre el 1906 i el final de la guerra civil espanyola. 


Al llarg de prop de quatre-centes pàgines, el volum proposa una nova mirada sobre aquest període, transgredint d'entrada part del títol: “el concepte de pintura –explica el crític, des de l'altre costat del telèfon– amb les avantguardes no es sosté. No podíem deixar fora tota una sèrie d'artistes que treballaren la visualitat a través de fotomuntatges, cartells o cal·ligrames; anem més enllà de la pintura i d'una successió d'ismes i estils”. Aquest relat ofereix la possibilitat de transitar el treball de diversos artistes i, sense defugir la trinitat  Picasso-Miró-Dalí, s'incorporen altres veus –Torres-Garcia, Togores, Barradas–, però també els creadors que es refugiaren a la capital catalana amb l'esclat de la guerra europea, com Lloyd o Sacharoff. La tria es presenta “sense la voluntat de suggerir un cànon” i planteja un seguit de vaivens per múltiples maneres d'afrontar les avantguardes i els camins d'experimentació que cada artista decidí recórrer, alhora que s'insinuen les afinitats i influències entre autors. “Les primeres avantguardes –s'apunta al pròleg– són un moment de l'art català ple d'esplendor. D'esplendor i, també, de confusions. Potser aquesta esplendor sorgeix, precisament, de les paradoxes, del caos que pressuposa el mateix concepte d'avantguarda en el camp de l'art (experimentació, democratització de la visualitat, transversalitat...)”. Endreçat  a partir d'un ritme cronològic, el llibre de gran format s'enceta sis anys abans de l'exposició cubista que es realitzà a les Galeries Dalmau, moment que acostuma a marcar-se com el tret de sortida. L'obra escollida és un Picasso del 1906, el retrat de Josep Fondevila pintat a Gósol, on es gesta la llavor de les Les demoiselles d'Avignon (1907).

Aquest recorregut apassionant, que circula pel poema Jaculatòria (1923), de Joan Salvat-Papasseit; el Manifest Groc, de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà; el collage Tres escultors que presenta ADLAN (1935), de Salvador Ortiga; o la litografia Llegiu Catalunya (1937), de Carles Fontseré; es clou amb Arrangez vous, que Esteve Francès pintà des de l'exili el 1939. “Un paisatge surrealista, inconcret, hipnagògic que recorda, ni que sigui des de la llunyania, que el país on havia nascut havia caigut en mans del feixisme. I que, en aquell panorama tan desolador, l'esperit de les avantguardes havia de quedar adormit durant molts i molts anys”, rebla l'autor. Un final amarg per a una etapa joiosa de l'art català, “tan paradoxal i resplendent”. 

Pintura catalana. Les avantguardes, que inclou textos de Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Ainizie González, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulària, Anna del Valle Martí i Mercè Vila, és el quart volum que Enciclopèdia Catalana dedica als principals moviments de l'art català. La col·lecció es va encetar amb títols dedicats al gòtic, el romànic i el modernisme. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019
Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. 

Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Robert Mangold, Curved Plane / Figure XI [Pla corb / Figura XI], 1995. Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani
El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. 

Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles
CaixaForum. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19