22.2.17

Temps de fires

El primer trimestre de l’any és època de fires. Del 22 al 26 de febrer a Madrid toca Arco, Art Madrid, Drawing Room, JustMad. A Barcelona, de l'1 al 5 de març se celebra FAMA, la Fira d'Art Modern i Antic. La capital catalana és també durant l'any el territori d'Art Libris, del 21 al 23 d'abril, Loop, del 25 al 27 de maig, i, del 28 de setembre a l'1 d'octubre, Swab, que valora la possibilitat de conquerir el mercat asiàtic. De fet, el temps de fires no s'acaba mai. Per exemple: al gener, SetUp a Bolonya; al març, Drawing Now Paris, The Armory Show Nova York; a l'abril, Art Brussels; al maig, GranPalazzo de Roma, Xangai, Photo London; al juny, Basilea; al juliol, Arte Santander; al setembre, Istanbul, Estampa; al novembre, Paris Photo, St-Art Estrasburg; i al desembre, Untiled i Context Art Miami. No hi són totes, ni molts menys, es tracta només d'un tastet d'algunes de les cites que hi ha marcades al calendari. 

La necessitat d'anar a fires
Els galeristes amb els quals hem parlat reconeixen la importància de ser presents en diverses cites internacionals. “Entenc la participació en fires -diu Rocío Sant Cruz, directora de la galeria homònima- com quelcom necessari per fer vendes, contactes i buscar possibilitats d’exposicions per als meus artistes”. De fet, enguany té previst anar a Arco, per primera vegada amb el nou projecte de galeria que ha obert a la capital catalana,i exposar al Untitled de Miami, debutar a Photo London i continuar com a única representació de l'estat espanyol a Paris Photo. La galeria Miguel Marcos és una de les veteranes d'Arco. El seu director subratlla que “el principal objectiu d'una fira ha de ser vendre, a més de fer contactes”. I afirma que “una galeria a Espanya, si vol tenir visibilitat, ha d’anar a Arco”. A més, s'estrena enguany a Xangai. Àlex Nogueras, de NoguerasBlanchard, recorda que van a Arco des del 2005, primer al projecte de comissariat i posteriorment al programa general. “Al principi hi vam anar més per prestigi que per recuperar la inversió, però ara s’ha tornat una fira important per vendes i cada vegada afinem més quan hi anem”, afirma el galerista que enguany també serà a Roma – Gran Palazzo i Basilea. Per a Tomeu Simonet, des d'Addaya, a Alaró, anar a fires és gairebé imprescindible: “serveix per contactar amb gent que no pot venir a Mallorca, et dóna visibilitat i ajuda a trobar artistes pel programa de residències que impulsa la galeria”. L'any passat va participar en la primera edició del Drawing Room i enguany debuta al SetUp de Bolonya. 

La importància de ser selectiu
Paral·lelament, però, molts companys es queixen dels alts costos que suposa assistir a aquestes cites i són cada vegada més cautelosos. “Anar a fires suposa un gran esforç i risc”, reconeix Ramon Sicart de la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès que enguany té prevista assistir, com ja és habitual, a la cita Swab, al Drawing Now Paris i, per primera vegada, amb el flamant segell Sic\art edicions a Arts Libris d'Arco i Barcelona. “Abans -rememora- anava a una desena de fires anuals, en part gràcies al sistema d'ajudes de la Generalitat que hi havia per a projecció internacional”. Qui va ser soci fundador de Drawing Room, d'on ha marxat just després de celebrar la primera edició, al·lega que “ara hi ha molta incertesa a Europa per saber com reacciona el mercat”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Joan Anton Maragall de la Sala Parés i la galeria Trama que enguany ha decidit no anar a Madrid, però en canvi exposar a Londres i Estrasburg. “El model de fira -assegura- és vigent però les fires europees estan vivint moments baixos. En aquest context, no volem anar a fires sense el convenciment de tenir resultats positius. En el passat hem anat a moltes, ara toca un moment reflexiu”. Carlos Duran de Senda, que enguany exposa a Arco, Brussel·les, Istanbul, Nova York i, és clar, a Loop, la cita de la qual Duran n'és codirector, reconeix que “estem reduint la participació en fires. Havíem arribat a anar a una dotzena. Ara estem apostant per treballar més des del nou espai de la galeria”. Per la seva banda, Pilar Dolz de Cànem, a Castelló, explica que “he anat a Arco una vintena d’anys, però econòmicament els darrers temps ja no em compensava”. La galerista que va engegar Cànem fa 42 anys recorda que “hi havia temporades que feia sis pavellons, però cada vegada em costa més”. Tot i així, enguany va a la fira de Santander, a Estampa i a Arts Libris de Barcelona. El galerista Fidel Balaguer argumenta que “per un tema d'estratègia i de pressupost he deixat d'anar a fires, i encara no sé si enguany participaré a Swab”. Tot i que reconeix que “el mercat és a les fires i, si no hi vas, no hi tens accés”. Balaguer va exposar dos anys a Art Madrid i com a anècdota conta: “vaig vendre obres a catalans que no anaven a comprar a la galeria de Barcelona sinó a les fires de Madrid. El mínim mercat que hi ha a Espanya és a Madrid”.


Una nova fira a la capital catalana?
Proliferen les fires arreu, però els galeristes asseguren que costa trobar mercat, l'anhelat comprador. És per aquest motiu que molts no consideren que Barcelona necessiti una altra fira. Nogueras defensa que “tenir una nova fira no és un objectiu prioritari, tal com es va assenyalar al Pla integral de les Arts Visuals, consensuat amb el sector”. I afegeix: “No veig que pugui tenir un futur viable. En canvi, el Gallery Weekend valora i promou els espais de les galeries”. Maragall és del mateix parer: “Barcelona no necessita una nova fira. Fer ara una fira aquí amb un nivell bo és impossible. Per fer-ho cal tenir clar l'existència d’un mercat local que actualment no hi és. No ens podem permetre un fracàs. En canvi -continua- es pot potenciar el mercat amb accions com el Gallery Weekend, que estimula les vendes i porta públic a les galeries”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Marcos: “Seria un error pretendre fer una fira d’art contemporani a Barcelona i menys provar d’imitar la proposta d’Arco. A quins interessos serveix això? Una fira és un gran negoci per qui l’organitza. No hi ha espai per dues grans fires a Espanya. A més, a Barcelona, ja hi ha Swab. El que s’ha de promoure -segueix- és una política de compres, de suport al sector creatiu. Si precisament el que sobren són fires arreu del món!” I acaba: “si ja és complicat vendre a Madrid, a Barcelona és inviable perquè no hi ha mercat”. En aquest sentit, Balaguer es lamenta: “si fóssim un país normal, hi hauria una política de compres, però com que no ho som...”. I Simonet també aposta per promoure les adquisicions: “Si no s’augmenta la compra i la inversió, pública i privada, no crec que tengui sentit crear fires noves”. Sicart, per la seva banda, argüeix: “una política d'adquisicions toca molts pals, com  patrimonialitzar l'art contemporani i donar vida a artistes i galeries del territori”.

D'altres, aposten per donar suport als pavellons que anualment se celebren a la capital catalana. Sicart ho té clar: “La fira de Barcelona d'art contemporani és Swab, el problema és que no té prou suport institucional, com se subvencionen altres fires de la ciutat. El que cal és consolidar Swab. Una altra cosa és si han de sumar esforços, per exemple, amb el Gallery Weekend i Arts Libris”. Balaguer defensa que “ja hi ha una fira d'art contemporani: Swab. No es va fer una fira generalista en el moment en què s'havia de fer i ara ja no es pot fer perquè no hi ha mercat”. 

Santa Cruz, com a galerista i impulsora d'Arts Libris declara: “Barcelona s’està posicionant en l'organització de fires i festivals propis i especialitzats (Arts Libris, Loop, Swab, entre altres), això és específic d’aquesta ciutat i se’ns coneix per això. S’ha d’apostar per aquestes especificitats, sense copiar models”. I afegeix: “El govern ha d’apostar per aquí, ajudant les que ja hi són, tot i que, per exemple Arts Libris –lamenta- rep molt poques ajudes en comparació amb altres iniciatives de la ciutat”. Malgrat tot, Arts Libris celebra la vuitena edició a l'Arts Santa Mònica, amb una vuitantena d'editors, i la segona a Arco, com a satèl·lit de la proposta catalana, amb presència d'una vintena d'editors. Fruit d'aquesta col·laboració, es planteja portar Arts Libris com a satèl·lit a altres pavellons. 
Per la seva banda, Duran, galerista i codirector de la fira dedicada al videoart Loop, que enguany celebra la dissetena edició, comenta: “A Barcelona ja hi ha una gran fira que és Loop i qualsevol projecte que tingui ambició de qualitat serà, és clar, benvingut. Des de les institucions s'ha de treballar per promocionar l'art local i donar suport a les galeries que són les que participen en l'exportació anant a les grans fires”. Des de la galeria 3 Punts, Eduard Duran diu que “Barcelona ha de tenir una gran fira, però dubto que això succeeixi. Som una metròpoli actuant com si fóssim província. S’haurien d’ajuntar tots els esforços de les fires que ja es fan aquí per fer-ne una de gran”. El galerista, que participa a Art Madrid, Swab, Context Art Miami, entre d'altres, matisa: “Juguem al fet que Barcelona és la capital del Mediterrani. No crec que una gran fira aquí suposés el fet de deixar d’anar a Madrid”.

Enmig dels comentaris que anuncien la possibilitat d'una nova fira, Joaquín Díez-Cascón, impulsor de Swab, assegura que “cada any quan Arco s'acosta s'escolta el mateix runrun. Jo no sóc ningú per dir si Barcelona necessita una nova fira. Des de Swab, intentem que any rere any sigui millor. Hi ha un mercat a Barcelona i cada vegada hi ha més públic”. Els organitzadors es plantegen fer el salt a Àsia el 2018: “no volem fer una còpia del Swab que es fa aquí, estem valorant la possibilitat de promoure l'intercanvi entre ciutats, artistes i galeries d'aquí i d'allà”. I conclou: “d'una manera o altra, hem tingut suport de les institucions, però, coincidint amb la desena edició, sembla que enguany la col·laboració de la Generalitat i l'Ajuntament serà més gran. Això es traduirà amb més activitats arreu de la ciutat”. 

Per la seva banda, Macarena Masip, directora de FAMA, que en la tercera edició tindran plena ocupació amb una trentena d'expositors, apunta: “si es planteja una nova fira que abastés diversos estils i èpoques i toqués el nostre sector, miraríem de col·laborar-hi. Seria una manera de tenir més repercussió internacional per la ciutat i no estar a l'ombra de les fires de Madrid”. 

De la mateixa manera, Dolz remata des de Castelló: “no tot pot passar a Madrid, s'ha de descentralitzar. Així que, si hi hagués una nova fira a Barcelona i m'admeteren, jo hi aniria amb molt de gust”. 

Per acabar, hem de dir que continua endavant el projecte del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. El seu actual president, Gabriel Pinós, ja va anunciar en el seu dia que “si Madrid té una gran fira, Barcelona no ha de ser menys, per tradició i per potencial artístic a tots els nivells”. Segons les nostres informacions, s’avança en aquesta direcció i, fins i tot, en un principi es preveu celebrar la nova “gran fira de Barcelona” la tardor del 2018. El Gremi de Galeries, des del primer dia, ha mostrat un tarannà integrador i desitja que s’incorporin al projecte totes les fires que se celebren actualment a la ciutat, encara que respecta les decisions que cadascuna prengui en aquest sentit.
___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017

15.2.17

Herselves

Davant aquest títol juganer que feminitza el pronom forçant l’ortografia anglesa (Elles mateixes) algú pot preguntar: té sentit fer avui una exposició de dones artistes? I jo responc: Sí, rotundament sí. 

Eliza Bennett

N'hi ha que diuen que existeix un sostre de vidre que impedeix que les dones accedim a certs llocs de poder, però sovint no és un sostre sinó un edifici de diverses plantes que fa de topall. En art continua sent vigent el cartell que les Guerrilla Girls van desplegar davant la porta del Museu Metropolità de Nova York: “Les dones han d'estar despullades per entrar al Met? Menys del 5% dels artistes en la secció d'art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. Han passat un parell de dècades d'això i cansa veure mostres dedicades a “les muses de” o visitar col·lectives on la presència de creadores és anecdòtica. 

Alyson Provax
A Herselves es recullen una quinzena de propostes femenines que tracten sobre qüestions d'identitat, desig, percepció, alliberament. El neó de Sophia Wallace (Until she is free) funciona com a prefaci d’aquest discurs polisèmic. Resulta indispensable el vídeo d'Eliza Bennett, on l'artista apareix brodant-se el palmell de la mà; les petites notes d'Alyson Provax que documenten el que ella considera temps perdut; les compilacions de tutorials de youtube de Florencia Aliberti; i la parodia d'Arvida Byström & Maja Malou Lyse sobre la “cultura de la selfie”. En definitiva, artistes representant-se a elles mateixes sense intermediaris. 

4 estrelles
Blueproject Foundation. Fins al 26 de febrer del 2017
__
Publicat a Time Out, 21/12/1

8.2.17

La Galeria exposa la pintura costumista de Ramon Moscardó

Ramon Moscardó (Barcelona, 1953) practica una pintura de la quotidianitat. La seva obra recull, com a postals, vistes i panoràmiques de les ciutats per on transita habitualment (Barcelona, París, Venècia, Nova York, Los Angeles), paisatges marítims (principalment de Cadaqués, el seu lloc de residència i creació des de fa una vintena d'anys) i interiors (bars d'aquí i d'allà on, posem per cas, una parella parla animadament, baix l'atenta mirada d'un cambrer atabalat, i algú dret a la barra es pren una copa). 



Conrea un art costumista, se serveix d'escenes i localitzacions que caça al vol. Diu que té una gran memòria visual però, per si de cas, sempre du paper i llapis per no oblidar res d'allò que veu, d'allò que viu i que acabarà traslladant al llenç. En aquest procés creatiu, Moscardó s'agafa a la realitat, però l'embelleix, idealitza les figures i millora els espais recreats. “Salvant totes les distàncies -reconeix- jo faig com Canaletto feia amb Venècia, col·locant les coses allà on convé o recordes i no on potser realment són”. Cada una de les seves pintures -especialment els interiors de cafès- funcionen talment com un relat. Moscardó no escatima detalls i, tirant d'un cert barroquisme, carrega l'escena amb informació per tots els racons, planteja accions en diferents plans i inclou objectes mig amagats que conviden a una contemplació lenta i a revisitar l'obra a la recerca d'una nova història. La seva pintura destil·la optimisme, són quadres coloristes i lluminosos on tot es mostra perfecte. 

“Faig una pintura fàcil d'entendre i divertida de fer, una pintura propera”, afirma com a lema, just abans de lamentar-se que ja no queda quasi ningú que pinti la ciutat on va néixer. L'artista, vinculat a la Sala Parés des de fa prop de quaranta anys, és un habitual de La Galeria de Sant Cugat del Vallès, on exposa regularment en individuals i col·lectives des del 1999. La mostra Buscant la llum, que aplega una vintena d'obres realitzades al llarg dels darrers mesos -principalment vistes urbanes i interiors unificats per una paleta cromàtica càlida i aparcant, en aquesta ocasió, el blau de les marines empordaneses- es pot veure del 13 de gener del 2017 i fins a finals de febrer. 
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2016 gener 2017

24.1.17

Toni Catany, suspès en el temps

L'estiu passat, La Pedrera va acollir la mostra Toni Catany. D'anar i tornar, un recorregut  deliciós, farcit de vaivens, per l'obra del fotògraf mallorquí mort sobtadament l'any 2013. L'exposició antològica, comissariada per Antoni Garau i Alain D'Hooghe, director i vicepresident de la Fundació Toni Catany respectivament, es va presentar com un tast al treball de l'artista que, des del Mediterrani i sense oblidar les arrels, va esdevenir universal. Un viatge poètic per territoris i records a través de més d'un centenar d'instantànies -la majoria inèdites-, notes i objectes que col·leccionava -floreres de copinyes que feia sa mare, miniatures d'arreu, càmeres i llibres, entre d'altres- i que connectaven com una línia perfecta, des de la sala d'exhibició, amb ca seva, situada al carrer Nou de la Rambla, al Raval de Barcelona, on va viure i treballar al llarg de tres dècades. 

El periple expositiu oferia múltiples relats per on transitar Catany. De la icònica Nin (Eivissa, 1967), considerada la primera fotografia d'un Catany que s'aferrava als orígens, a les provatures quasi pictòriques amb el calotip, realitzades poc després de deixar la carrera de química que l'havia duit a viure a la capital catalana. Dels nus escultòrics de la sèrie que agafà el nom d'un vers de Blai Bonet, Somniar déus, als potents retrats de Mirades fortuïtes amb personatges d'Etiòpia, Veneçuela i Bangla Desh, o a les parets qualsevols de Llucmajor, poble on va néixer el 1942, als murs i les voreres coloristes del Marroc, Indonèsia i Mèxic, Índia en l'abstracta proposta Parets Mestres. “M'obsessiona el temps -apuntà-. Escollir una flor mustia, unes fruites podrides o unes copinyes és la meva manera de parlar del temps”. Per a Catany, que treballava simultàniament en color i en blanc i negre, la bellesa era en la cosa viscuda, en el desgast. El gènere de les natures mortes és el que el va fer més conegut i el que potser exemplifica més aquesta intenció que sovint s'ha llegit en clau de melangia. Objectes d'aquí i d'allà congelats en el temps, cossiols i rams secs, trastets, petxines o papallones dissecades que el transporten a evocacions d'infantesa i conformen, entre d'altres, la sèrie Altars profans. “Els bodegons solen sortir a partir d'objectes que tenc a ca nostra -escrigué-, que he anat recollint en el curs dels viatges, com si fossin souvenirs. Vaig recollir unes copinyes del Carib i al cap d'uns mesos a Barcelona vaig sentir nostàlgia d'aquella mar. Allò em va portar a fer bodegons. [...] En les meves fotos, mescl records i experiències”. Un Catany polifònic, ple de matisos gràcies als jocs de textures que aconseguia, per exemple, construint els fons amb les teles usades de collir ametlles que li enviaven des de Mallorca. “Primerament -deia- és la sensació. Després ve la idea”. El fotògraf experimentà en tècniques però, en qüestions de continguts, se sentia còmode en les temàtiques clàssiques: retrat, natura morta, paisatge i nu. El Mediterrani va ser un tema d'estudi, un punt de partida per recórrer el món (Egipte, Mali, Laos, Venècia, Nova York, Iran...) i un lloc de tornada. La mostra, que no respectava cap ordre cronològic sinó que més aviat era un panòptic on cercar temes i històries, es tancava amb una bolla del món que es va trobar embolicada a la casa natal i amb un atles que tenia les marques de per on viatjà, exemplificant aquestes nombroses anades i tornades.

Nin (Eivissa, 1967)


A la casa de l'amic
Guiats per Garau, marmessor del llegat del fotògraf, arribàrem a can Catany de Barcelona, “a la casa de l’amic”, com va cantar Maria del Mar Bonet. “Aquest era el seu paradís”, afirmà Garau tot just entrar en l’habitatge senyorial de principis del segle passat. Tota l’estança és plena d’andròmines que recopilava i, a vegades, fotografiava al gran saló que va convertir en estudi. I just a l’altre costat, un pati amb un colomer ple de cossiols, que pareix un corral mallorquí. Aquest pis que es manté, més o manco, aturat el 2013, és precisament avui una de les seus de la Fundació Toni Catany. L'any 2005 el mateix artista començà a treballar en la creació de la d’aquesta fundació, el seu “gran projecte”, que actualment custodia el fons i la seva col·lecció. Una col·lecció que inclou tota la seva obra, una vasta biblioteca especialitzada, càmeres, quaderns i escrits, així com fotografies d’altres artistes. Catany sempre va manifestar la intenció que el seu llegat es conservés a Llucmajor, convertint la seva casa natal i la del costat, del sacerdot i fotògraf Tomàs Montserrat, en el Centre Internacional de Fotografia, situant, així, el seu poble al mapa de l’art contemporani. La Fundació, per la seva banda, va fent via i programa vàries exposicions anuals a Llucmajor -per exemple, fins al 28 de gener es pot veure la mostra Venècia després de la llum al Claustre de Sant Bonaventura-, entre altres activitats, però el llegat de Catany ha topat amb la lentitud exasperant de l’administració que manté suspès en el temps el seu darrer projecte. 
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2016 gener 2017

11.1.17

L'art del carrer d'Aboudia entra a la galeria Out of Africa de Sitges

Abdoulaye Diarrassouba (Costa d'Ivori, 1983), més conegut com a Aboudia, s'ha obert les portes d'importants col·leccions internacionals (hi ha obra seva, per exemple, a la Contemporary African Art Collection de Jean Pigozzi de Ginebra o a les londinenques Franck Cohen Collection o Saatchi) gràcies a la seva pintura que relata la vida als carrers, pobresa i conflicte armat. 

El seu tema són, principalment, els nins del carrer. I és que Aboudia pinta com ho fan ells, però sobre llenç. L'inspira, posem per cas, la vida a la localitat costanera de Bingerville, on va estudiar al Centre Tècnic de les Arts Aplicades, o l'estació de trens d'Abobo, on un grapat de joves dibuixen i escriuen sobre els murs. En les seves obres, que recorden inevitablement les composicions de Basquiat, ressonen, entre el collage i el dibuix, la marginalitat dels sense sostre, els grafitis i tags i, clar, l'eco del nouchi o noussi, l'argot que floreix de la mescla de francès i les múltiples llengües que es parlen a la Costa d'Ivori. L'esclat de la segona guerra civil del país, l'any 2011, marca, sense dubte, la seva trajectòria, tot i que es nega a ser considerat com un “pintor de guerra”. L'artista va documentar, des del seu estudi, els combats i la batalla de la ciutat d'Abidjan, entre d'altres, i va ser amb aquestes pintures bèl·liques, que el seu treball començà a ser reconegut en importants col·leccions europees i nord-americanes. 

Aboudia - I have a dream 1 - 2016 - 100x110cm - Mixed media on canvas - HR
Sorella Acosta, directora de la galeria Out of Africa de Sitges, recorda com va posar l'ull en l'obra d'Aboudia abans que li arribessin ofertes d'arreu. “El 2012 el vam anar a visitar al seu taller amb la intenció de proposar-li una mostra a la galeria per l'any següent. Uns mesos més tard, em va trucar ell mateix per dir-me que la Jack Bell i Saatchi li havien ofert vàries exposicions a les quals no podia dir que no. Van passar els anys, però ell no em va oblidar. Fa poc em va contactar de nou per demanar-me si encara el volia exposar. Nosaltres -bromeja des de l'altre costat del telèfon- no som al centre de l'art contemporani com les galeries de Londres, París o Nova York, però estem encantats de poder-lo mostrar”. Del treball d'Aboudia, Acosta en destaca el fet de ser una pintura “molt forta, colorista, vitalista, plena d'energia i, a la vegada, d'una gran innocència, tot i que -afegeix- darrerament passa llargues temporades a Anglaterra i als Estats Units i el seu estil, és clar, se'n ressent, incorporant influències d'aquí i d'allà”.

El títol de la mostra, I have a dream, “fa referència -es justifica la galerista- a tots els joves que viuen al carrer i que tenen el somni de millorar la seva situació. D'alguna manera, amb l'obra d'Aboudia intentem demostrar que amb treball, èxit, passió i creativitat es poden fer realitat alguns dels nostres somnis”. L'exposició, que aplega una quinzena de pintures, es pot visitar a la galeria Out of Africa del 3 de desembre al 29 de gener del 2017. Posteriorment, del 27 de març al 2 d'abril del 2017, la galerista portarà l'obra de l'artista al Salon Zürcher Africa de la capital francesa, que se celebra al mateix temps que la fira Art Paris.
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2016 gener 2017

28.12.16

Drap-Art celebra 20 anys consolidant la seva internacionalització

Del 16 al 31 de desembre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i els seus voltants seran la localització de la catorzena edició del Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya que organitza Drap-Art, la plataforma d'artistes, dissenyadors, artesans i creatius que converteixen la brossa en art. A més, Drap-Art celebra que fa vint anys que treballen per promoure arreu el reciclatge creatiu.

L'edició d'enguany, com ja és habitual, compta amb un vast programa: exposicions col·lectives d'obres d'art i objectes de disseny realitzats amb materials de rebuig, intervencions en l'espai públic, mercat d'artesania, tallers d'intercanvi i reparació de joguets, un àmbit dedicat a la reflexió, així com una desfilada de moda, amb peces de dissenyadors de Barcelona, Pittsburgh i Montevideo, i projeccions. Com a novetat, els organitzadors presenten unes jornades de creació en directe, recuperant la Marató de Creació i Reciclatge de Barcelona, que es va celebrar a les beceroles del festival. En aquesta ocasió, ocupa el Hall del CCCB entre el 16 i el 18 de desembre. Una trentena d'artistes crearan les seves obres en directe davant del públic, acompanyats de performances, concerts, videoprojeccions, tallers i sessions de DJ. A més, per vuitè any consecutiu, s'atorga, per part del grup Hera, el Premi Residu'Art en les categories d'artista emergent i artista professional. 



Destaquen les intervencions a l'espai urbà de Thomas Nölle, que projecta un mosaic gegant a la plaça dels Àngels amb materials recuperats pel projecte Marviva de l'Agència de Residus de Catalunya, i de Stephanie Senge, que té programat un taller d'una setmana de creació d'escultures i pancartes i preveu culminar amb una Manifestació del Consum que recorrerà les Rambles i plaça Catalunya fins a arribar al CCCB.

L'exposició col·lectiva High Lights, que es pot visitar del 16 al 31 de desembre, inclou l'obra de prop de setanta artistes i dissenyadors emergents i internacionals més destacats que han participat a Drap-Art al llarg de les dues darreres dècades. Aquesta mostra es va poder veure del 9 de setembre al 9 d'octubre al RE:NEW Festival de Pittsburgh, el debut de Drap-Art als Estats Units. La internacionalització del festival és a hores d'ara una realitat. Al llarg de l'any, ha arribat fins a Montevideo, on es va celebrar el Drap-Art Uruguai i pensen repetir l'experiència del 18 al 28 d'abril del 2017. A més, Tanja Gras, directora del projecte, confirma que estan treballant per portar el projecte, que és una referència a la capital catalana, també a Xile i a l'Argentina. 

El Festival Drap-Art s'ha consolidat, edició rere edició, com un aparador atractiu de les tendències artístiques que  treballen a partir del reaprofitament de materials de rebuig. Des del 2010, Drap-Art organitza mercats de reciclatge artístic i consum sostenible al llarg de l'any i organitza, entre altres, per exemple, activitats conjuntament amb l'Associació d'Amics i Comerciants de la plaça Reial. Drap-Art és, però, sobretot una plataforma activa des d'on es vol fomentar un consum més responsable i enarborar el lema de les tres r sostenibles: reduir, reutilitzar i reciclar. 
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2016 gener 2017

14.12.16

Trauma - Joan Fontcuberta

La galeria Àngels Barcelona llueix des de fa uns dies com una mena de cementiri de fotografies on s'exhibeixen una quinzena d'instantànies moribundes, agòniques, a un pas de perdre la imatge. Les fotografies, diu Joan Fontcuberta, neixen, creixen, es reprodueixen i moren. 




El pare del manifest sobre la post fotografia es planteja ara “què resta de la foto quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”. De la saturació de píxels a la recerca de la materialitat, oda al gramatge. El resultat és una petita tria de peces en “estat de trauma”, extretes de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Algunes ampliades i positivades sobre paper, com la nena de primera comunió amb el rostre desfigurat per una hipotètica humitat que li atorga un aire fantasmagòric, o la parella cofoia que resisteix a una taca que amenaça part de l'escena. També hi ha plaques originals malmeses i algunes transformades en caixes de llum, on les ferides són sinuoses línies d'una nova composició. Totes les obres són anònimes i estan sense datar, excepte una de pràcticament negra, signada per l'artista als setanta. Prova que res s'escapa del temps i els efectes de la química. 



Només un “però”, Trauma és com un plat de nouvelle cuisine: boníssim però d'un mos s'acaba. La tesi de l'exposició és molt suggerent i justament per això una s'esperaria un recorregut més extens per aquesta proposta d'arqueologia visual, amb múltiples obres que exemplifiquessin els diferents estadis d'una foto malalta. Malgrat tot, qui pot resistir-se a una exquisidesa, per petita que sigui?

5 estrelles. 
Àngels Barcelona. Fins al 3 de febrer de 2017
__
Publicat a Time Out, 07/12/1

9.11.16

Bàlsam i fuga

A mitjans dels anys quaranta del segle passat, Jean Dubuffet va inventar-se el terme “art brut” per referir-se a les expressions artístiques creades per autodidactes, en la marginalitat, fora dels circuits establerts de l’art. A Bàlsam i fuga, Mery Cuesta trasllada a la institució artística prop de setanta obres realitzades per presos en centres penitenciaris de Catalunya, confrontant-les i fomentant les coincidències amb peces d’artistes consagrats de la col·lecció La Caixa. 

Ocells, d'Andrei Cristea, de Brians 2

L’aposta és arriscada, però el resultat és digne d’ovació. D’entrada, la comissària replica les estances d’una presó per traçar el recorregut expositiu (entrada, taller, pati, cubicle, escapisme i -l’anhelada- sortida) i desglossa els temes recurrents en la vida presidiària, que són presents també en les propostes d’autors consolidats. Proliferen els ocells (Ocells, d’Andrei Cristea, de Brians 2; Aus-Ucelli, de Jochen Lempert) o els vaixells (un de llosques, d’autoria múltiple; una petita joia que mostra la precarietat de materials per treballar), com al·legories de llibertat, i les al·lusions al pas del temps (el gran rellotge d’arena, de Jorge Barbi; Pati gris, de Requena, de Quatre Camins). 

Aus-Ocells, de Jochen Lempert

Tot i que hi ha molta figuració, també es flirteja amb el surrealisme, que ajuda a exemplificar les evasions, amb referències clares a Dalí, Magritte o Ernst, i on es dialoga directament amb pintures de Ponç, Zusch i Barceló. L’exposició elogia la feina dels monitors artístics, que ofereixen nous referents als reclusos ampliant simbologies i coneixements, i prova que l’art és bàlsam i és fuga pel qui el crea, sigui dins o fora de la garjola. 

5 estrelles. 
CaixaForum. Fins al 15 de gener de 2017
__
Publicat a Time Out, 09/11/1

17.10.16

La ficció és una realitat per succeir

Existeix un món fantàstic on les pigues es converteixen en confeti, els unicorns tenen una pastanaga al cap en lloc de banya i, com que tothom gaudeix de les mateixes capacitats físiques i intel·lectuals, les teories de Darwin semblen un acudit dolent i les Olimpíades són encara més avorrides! És una realitat paral·lela que esbojarradament dibuixa, escriu i llegeix Ana Garcia-Pineda. 



Les seves històries delirants estan protagonitzades per uns personatges que, per exemple, defensen a ultrança acabar amb l'homonímia: aconseguir que cada mot tingui un sol significat per tal d'evitar més malentesos. Si triomfen, ja no hi haurà, com pinta de manera naïf i amb traç senzill, barres de pa als bars per aguantar les copes, ni bocins de dits enmig d’un ou fregit... Són fragments de contes il·lustrats o imatges per unes narracions desbaratades que Garcia-Pineda recita amb serenor, acompanyant cada una de les obres. Però, no tot són flors i violes en aquest relat expandit. També hi ha lloc per imaginaris distòpics: la creativitat i la contemplació estan prohibides, els forats desapareixen i, per tant, no hi ha finestres; s’extirpen les parts del cos que no són útils i, com que tot és privat, per caminar pel carrer cal llogar l'ús del paviment. Una combinació d’art i humor absurd, amb tocs de ciència-ficció, que llueix més narrativa que plàsticament. 

3 estrelles. 
Espai 13. Fundació Joan Miró. Fins al 6 de novembre. 
__
Publicat a Time Out, 05/10/1

10.10.16

Jo Milne - No faig prediccions, sinó excuses

S'equivoquen els que asseguren que ciència i art són la mateixa cosa i també els que diuen que art i ciència res tenen a veure. La grandesa de la ciència està en el fet que un científic pot arribar a comprendre sense necessitat d'intuir i la de l'artista en què pot arribar a intuir sense necessitat de comprendre”. Ho diu el divulgador científic Jorge Wagensberg i la cita serveix per entrar en matèria. 


Jo Milne s'agafa a la teoria de les cordes com excusa per crear. Des de l'especulació, però aferrada a preceptes científics, plasma l'aspecte de cordes vibrants, filaments embullats i eixams que ressonen en múltiples universos. No fa prediccions, però ensenya possibles veritats geomètriques que transporten a altres dimensions. Costa entrar en un jardí com aquest, el plantejament és dens i el títol de la mostra no ajuda, però val la pena fer l'esforç, superar la por a conceptes d'astrofísica i deixar-se endur pel plaer estètic. Milne intueix i sense necessitat de comprendre invoca l'invisible en belles escultures que dansen sobre cosmologies imaginades.

4 estrelles.

Espai Volart. Fundació Vila Casas. Fins al 18 de desembre.
__
Publicat a Time Out, 28/09/1

5.10.16

La Galeria congrega l’obra de Francesc Artigau, Marcos Palazzi, Mar Saiz i Xavier Serra de Rivera

La Galeria congrega l’obra de Francesc Artigau, Marcos Palazzi, Mar Saiz i Xavier Serra de Rivera 

Els quatre artistes comparteixen de fa anys les instal·lacions de l’antiga fàbrica tèxtil Vilumara, situada al carrer Sant Pere més Baix, número 42, de Barcelona, on hi tenen els seus tallers. Francesc Artigau hi va arribar fa una cinquantena d’anys, poc després es va afegir Xavier Serra de Rivera i més recentment Marcos Palazzi i Mar Saiz, que casualment havien estat alumnes, temps enrere, dels dos anteriors a l’Escola Eina. Tots ells conreen la pintura des de la figuració, “però no com a doctrina; són coincidències que no són reivindicatives”, assenyala Artigau. 



Entre els mesos d’octubre i novembre, La Galeria de Sant Cugat del Vallès presenta la primera exposició dels quatre plegats en una galeria. És la primera vegada que aquesta sala mostra obra d’Artigau i Saiz; Serra de Rivera i Palazzi han format part d’algunes col·lectives anteriors. El galerista Jordi Batlle es resisteix a referir-se a aquesta exhibició a vuit mans com una mostra col·lectiva més: “es tracta de quatre exposicions en una on s’hi apleguen una seixantena de quadres amb diferents sensibilitats i estils”, matisa. Van de propostes més realistes a d’altres més pop o pròximes a la il·lustració o al surrealisme. Mentre que en uns es veu més l’interès en la composició, en d’altres predomina el tractament cromàtic o la psicologia i la construcció dels personatges. 

“No són un grup generacional –recorda Batlle– però els uneix un mateix espai i unes rutines diàries a l’estudi”. Entre ells hi ha una intensa relació d’amistat que tots ressalten. “Discutim molt de pintura”, apunta Serra de Rivera. Però, tot i això, cap d’ells se sent condicionat per la resta. Per una banda, Palazzi reconeix “algunes coincidències marcades per un entorn comú” i, per altra, Saiz afegeix: “la nostra relació es fonamenta en l'admiració que ens professem. Tots som figuratius però cada un entenem la pintura des de la nostra personalitat”. Artigau continua: “Estem tot el dia al taller i, com que això de pintar és una feina molt solitària, ens sentim més acompanyats, però els quatres som molt independents”. Per acabar, sentencia: “Si féssim altres coses en lloc de pintar, també seríem amics”.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre 2016