22.1.24

Gent de la Casa Gran. Testimonis de la transformació de Barcelona, 1977-1983 (llibre multimèdia)

 


Entre el 2017 i el 2019, l’Associació Consell de Cent i la direcció del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) van treballar plegats per organitzar una sèrie de conferències centrades en el paper dels tècnics municipals en les iniciatives, els plans i les propostes promogudes per l’Ajuntament de Barcelona entre 1977 i 1983; és a dir, en el trànsit cap a la democràcia i durantel primer consistori electe després de la dictadura franquista. Les conferències es van emmarcar en aquest període de set anys amb la intenció de situar el focus en les persones dels equips tècnics, sovint poc conegudes, que van protagonitzar la gestió municipal en els darrers anys predemocràtics i en els inicis de la democràcia.



L'acte estarà presidit per l'Alcalde de Barcelona i intervindran Maravillas Rojo, presidenta de l’Associació Consell de Cent, Eugeni Forradellas, expresident, Aina Mercader coordinadora del llibre multimèdia, i Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona.

22.12.23

Antonio López: “El món real m’ofereix tot el que necessito com a artista”

La Fundació Catalunya La Pedrera acull la primera retrospectiva d’Antonio López a Barcelona. L’exposició, que estarà oberta fins al 14 de gener i aplega una vuitantena d’obres entre pintures, escultures i dibuixos, proposa un recorregut al llarg de setanta anys per la trajectòria d’un dels principals exponents internacionals del realisme.


Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) em rep passejant per l’exposició. L’entrevista transcorre a un banc que hi ha en un racó de la sala, entre la mirada curiosa dels visitants que ens enrevolten i paren l’orella per escoltar les respostes pausades del pintor.

“Disculpi, li puc fer una foto?”, interromp sobtadament un senyor amb el mòbil a la mà. “Tinc família a Madrid i se l’han trobat més d’un cop pintant al carrer. És fantàstic veure’l ara aquí assegut! A casa tots som molt fans seus”, assegura amb entusiasme, s’acomiada somrient i gira cua per continuar el recorregut.


Quan es planta amb el cavallet i els pinzells enmig del carrer per fer els seus paisatges urbans, crea vostè molta expectació.

Això ara sembla que sigui portar la pintura a l’extrem, com si no s’hagués fet mai, però en l’època de Van Gogh, per exemple, era així com pintaven tots, fins i tot ell! Anaven al lloc que havien de pintar: un cafè, un cabaret, el carrer, una església, i es posaven a treballar… Ara en som molt pocs que ho fem així, que ens desplacem al tema, però encara n’hi ha. El carrer no pot entrar a l’estudi i jo no vull treballar amb fotografia. Hi va haver un segle en què, des de Corot fins a Sorolla, es va pintar així, però ara es veu com una cosa estranya.


Suposo que és perquè ha fet una carrera al marge de modes i corrents. En la presentació d’aquesta l’exposició, l’antiquari i galerista Artur Ramon va dir el dir que vostè “és una illa meravellosa en l’oceà de l’art espanyol, dominat per l’abstracte i el conceptual”.

Hi ha diverses illes, no estic sol. N’hi ha de més grans i de més petitetes; no només a Espanya, també a França, Itàlia, Anglaterra, Amèrica. Hi ha molts artistes que continuen corpresos del treball sobre el natural i ens expliquen com és el nostre món. Sempre n’hi ha hagut, però no se li ha prestat prou atenció. És clar que no tots són Balthus, Hopper o Andrew Wyeth, però el realisme del segle XX és fenomenal, i s’han contat coses de l’home des de la llibertat amb la qual s’exerceix aquest treball nostre que fins aleshores no s’havien expressat.



Com va arribar a practicar aquest realisme radical?

La veritat és que em va costar molta feina arribar-hi. Fins que no confio en el món real com a punt de partida d'una manera absoluta, no em lliuro a aquesta forma de treballar. Als meus inicis, tal com es veu en els primers treballs que recull l’exposició –i aquí el pintor gira el cos per assenyalar amb la mà les peces que ens queden a l’esquena–, vaig començar fent realisme molt influït per Picasso, pel surrealisme, per la pintura metafísica, pel món antic, per Grècia i pels pintors renaixentistes, i va ser per aquesta via que vaig anar accedint al món real. Amb el temps, la presència del món real va creixent, i em vaig allunyant de tota la resta. És un procés de fe, en què el món real t'ofereix tot el que necessites com a artista. Si succeeix en el cinema i en la fotografia, per què no ha de passar en la pintura?


I què hi troba en el món real?

El món real és molt interessant. Hi ha hagut un malentès terrible que ha creat tot el conflicte que existeix en la pintura. En cert moment s’ha decidit que la imatge, el document del món real l’ofereix la fotografia, i que, per tant, la pintura ja no és necessària. Això ha fet que la pintura hagués de començar a treballar en altres àmbits, tot i que hi ha artistes que s’hi han quedat, clar. Encara, però, hi ha gent que continua pensant que la pintura figurativa no s'ha de fer perquè la fotografia compleix aquesta funció...

Fixa’t per exemple en Giacometti, que afirma que la pintura figurativa objectiva ja no pot existir, i treballa des d’un punt de vista molt subjectiu on la fotografia no el pot agafar; o en Bacon, que referint-se a Velázquez es pregunta com pot aconseguir aquelles dosis de misteri tot treballant d’una manera tan objectiva. És una cosa veritablement curiosa. Jo, en canvi, crec en el món real. Crec que la pintura, el fet de pintar, l’emoció que provoca el fet de pintar les coses (les que siguin) existeix des de la figuració, des de la reproducció del món real. Ho he vist en molts casos, com en el del meu tiet Antonio López Torres. La fotografia això no ho pot assolir. Jo vaig néixer per pintar i no per agafar una càmera fotogràfica.


És justament del món real, del seu entorn, d’on treu els motius que l’aniran acompanyant al llarg de la seva trajectòria.

Els temes sobre els quals he treballat incansablement els localitzo molt aviat. Ja en els anys 1953, 1954, 1955 començo a intuir amb quina part del món real treballaré. El què no sabia és que seria per sempre, però va començar llavors: retrats, figura humana, interiors, natures mortes, paisatges i vistes urbanes. Tot plegat ha estat una font d’inspiració inesgotable, i encara ho continua sent!


I de tot plegat n’acaba fent pintura, dibuix o escultura.

Allò que veu l'ull està més en la pintura o el dibuix, i allò que toca la mà, en l'escultura. Però acaba sent el mateix: les formes reals, el món real. Quan estic treballant sobre el pla, en paper o en llenç, la forma és la protagonista. Amb la pintura intento plasmar la seducció i l’emoció de la forma, per a mi és gairebé el més important de tot. Però puc passar del dibuix o la pintura a l’escultura amb molta facilitat, sempre ho he fet, des de molt jove. Primer, a través dels relleus, que estan més a prop de la pintura, i després amb les tres dimensions. Per a mi, entre fer una escultura, un dibuix o una pintura hi ha poca diferència.



Sembla que en la pintura busqui condensar temps i llum.

La meva llum és una llum que revela les formes, és la llum del Giotto, és la llum de les coves, dels començaments de les pintures –diu, assenyalant els retrats nus Adrián y Miriam que tenim a prop nostre–. En la pintura, la llum és l'element fonamental, la llum del món real. Per veure necessites llum... però quina llum? Jo penso que cada pintor tenim la nostra llum. Miquel Àngel té una llum, Leonardo té una altra llum, Velázquez en té una altra. La llum més objectiva és la de Vermeer.


Els seus paisatges urbans tenen quelcom d’enigmàtic, són vies buides, vistes sense gent.

No només això, el tema és que estan pintats. En aquestes obres hi ha el llenguatge de la pintura, l’emoció de pintar. És molt més que el retrat de la realitat: la pintura en si mateixa hi és present, com hi és en el cas de l’abstracció. Aquest és el secret de tota pintura. No de la pintura de la nostra època, de totes les èpoques. La pintura, com ho pot ser la música, és un fet abstracte que se sustenta en l’emoció.


L’any 1989, en una conversa amb el crític i curador Michael Brenson, va afirmar vostè que “la realitat té una aparença física altament ressonant, que l’home del segle XX percep des de punts de vista diferents als d'altres èpoques”. Tres dècades després, i amb el canvi de segle, encara ho veu de la mateixa manera?

No crec que hagi canviat gaire. Tot i que estem vivint molts altres canvis, hi ha situacions que s’estan agreujant: més conflictes sense solució, desigualtats, la humanitat continua augmentant, estem acabant amb part de la natura, l’estem tractant de manera perillosa per a nosaltres, ara es parla de canvi climàtic, tot això ja hi era, però ara s’evidencia molt més.


Les seves obres són un refugi on protegir-se de tot això?

El treball és un refugi per a tothom, ens millora la vida; però no la vida col·lectiva, o molt poc, d’això se n’han d’encarregar els dirigents importants. Els meus paisatges urbans són un document, s’hi han de trobar tots aquests drames i problemàtiques, és la meva feina, a mi em val, si no faria una altra cosa. La meva feina és pintar, pintar en un camí que no sé fins a quin punt he escollit, el cas és que hi he arribat d’una manera natural, acompanyat per tots els conflictes que hi ha al món de l’art, i específicament al de la pintura.

Que un arbre doni fruits, que els ocells piulin, que volin... són coses que em sorprenen, que em causen una gran impressió, i això –obre els braços en un gest que tracta d’aplegar tota l’exposició– és una prolongació modesta de tota la grandesa de la vida. De tota la quantitat de coses que ens envolten, jo he decidit fer això.

A més, cal negociar els temes, demanar permís, haig de parlar amb un i amb un altre per a pujar a terrasses carregant amb mi aquests llenços tan grans. És un esforç gran, però amb mi es porta tothom molt bé, m’ajuden; major és l’esforç d’un miner, o el de qui condueix un autobús.



El seu procés de treball sol ser llarg, minuciós, constant. Implica tornar una vegada i una altra sobre un mateix punt. Com sap que ha acabat una peça?

Quan notes que ja no pots fer-hi res més. Hi ha un límit, que ets tu mateix. Aquells interiors que veus allà –afirma, indicant un conjunt d’espais domèstics– és on he tingut un major control del tema. Amb un retrat, amb una ciutat fas el més essencial, però hi ha un moment en què ja no pots més. No és decisió d’un moment, senzillament et vas adaptant a la vida, que et diu que has de començar una altra cosa.


I com sap si fracassa en l’intent?

Pot passar que et desenamoris d’allò que estàs fent, que passi alguna cosa que t’allunyi del tema. Jo, però, si allò em continua agradant, lluito, hi torno l’any següent, no ho deixo, no ho abandono. El fracàs arriba quan la teva relació amb l’obra s’esgota, o quan acabes un projecte sense convicció; pot succeir amb els encàrrecs, i si et paguen ho has d’acabar encara que no n’estiguis convençut.


El 2022 va començar dues vistes de Barcelona. En quin punt estan?

Són dos projectes en procés, la idea és seguir. Són quadres per a treballar en hivern. Jo visc a Madrid, però estic disposat a venir per acabar-les, per a mi serà un plaer continuar-les. Les meves ciutats són Tomelloso, el meu poble, i Madrid. Però he decidit venir a Barcelona i buscar els dos millors emplaçaments per pintar-la, buscar els dos millors emplaçaments des del punt de vista d’algú que no és d’aquí, clar, i em sembla que he trobat un retrat complet. En una de les pintures apareix el mar, i això és important perquè sense mar aquesta ciutat és la meitat. De fet, a Sevilla em va passar el mateix, fins que no vaig trobar un lloc que em permetés presentar el Guadalquivir com a protagonista no em vaig poder posar a pintar. I a Bilbao: fins que no vaig poder veure el curs de l’aigua de la ria cap al mar, no vaig començar. Són tres ciutats que tenen molta història, en les quals han ocorregut moltes coses, i això es nota.


També pinta al taller. Com és treballar amb models, persones que senten i respiren, i amb flors que es marceixen en un gerro?

És molt similar en un cas i en un altre. Jo treballo amb models que tenen els seus noms i cognoms, els seus oficis. El primer de tot, és voler treballar amb un nu o amb unes flors. En ambdós casos és paregut, però, clar, la vida de les flors és molt efímera i està al nostre abast, i l’altra no. En els dos casos es tracta de bellesa i sensualitat. En la flor, és el cicle de la vida, que va a una velocitat enorme. Imagina, jo tinc 87 anys i encara sóc aquí –diu, mentre m’ensenya les dues mans arrugades–, estic bé, amb projectes; però hi ha també un procés cap a la foscor, sempre. En el cas de la flor, és molt emocionant la bellesa que té i com n’és de ràpid el transcurs de l’inici a la fi, en poc de temps assisteixes al cicle complet. I viure això és una cosa que a mi m’emociona.



Què li suggereix passejar per aquesta retrospectiva? Serveix per fer balanç de la carrera?

Tal com està l’art avui, i després de donar-hi moltes voltes, arribes a la conclusió que vols continuar treballant en això, perquè és la teva vida. Potser un científic pot veure més clarament què és el que ha aconseguit, quina ha estat la seva aportació. En aquest cas, és més difícil, i no vull jutjar-ho gaire. Em podria equivocar molt, tant si em poso optimista com pessimista.

Mira, al Museu de les Termes de Roma hi ha una escultura d’un boxejador que és de fa 2.300 anys. Jo penso molt en aquesta escultura, però no a tothom li passa el mateix. Qui la coneix? Hi ha una diferència sideral en allò que una mateixa obra pot suposar per una persona i per una altra. Llavors crec que tot això –i estén els braços per tal que hi càpiguen totes les peces exhibides– ho fas perquè desitges fer-ho, però si no fos perquè hi ha una família de persones, que no sé quina extensió té, però a la qual m’incloc, que ho necessitem i hi són sensibles, res de tot això no existiria.

Els ocells canten perquè n’hi ha d’altres que els escolten. Què es diuen? Alguna cosa es diran. L’art és igual. La cançó O Solitude, de Purcell, tan impressionant: qui sap que existeix? Està allà, en principi s’ha fet per a tothom, però qui la recull? No és qüestió de números. De tota la gent que va a veure la Gioconda, de tots els que estan allà amuntonats, molts no tenen molt clar que és allò, però allà està l’obra. I enmig d’aquesta gentada n’hi ha dos que sí que aprecien la seva grandesa, i això ajuda a viure; a mi, veure el que han fet els altres m’ajuda a molt viure. M’agrada l’art com l’aire per a respirar. Em dóna confiança en l’home, em permet creure en ell i estimar-lo.


En acabar l'entrevista, uns visitants s'acosten al pintor. Una dona, amb la veu entretallada per l'emoció, li demana que li signi el catàleg, i s'abracen. Una altra, es vol fotografiar amb ell, i un tercer li allarga la mà i es desfà en elogis. La figura menuda de l'artista, que encara seu al banc, es perd, envoltada pels seus admiradors.

__

Publicat a Revista Bonart, 28/10/23

link

20.12.23

Manifesta desborda els límits de Barcelona i es desplegarà en 12 ciutats de l’àmbit metropolità

La quinzena edició de la biennal europea d’art nòmada, que se celebrarà del 8 de setembre al 24 de novembre del 2024, posa el focus en les cures, els conflictes urbanístics i els futurs possibles.


Per primera vegada, la biennal, fundada el 1993, que canvia d’ubicació cada dos anys buscant espais singulars del territori europeu, transgredirà els límits de la ciutat amfitriona per expandir-se en diferents espais i centres culturals de dotze ciutats de la regió metropolitana: Badalona, Barcelona, Cornellà de Llobregat, El Prat del Llobregat, Granollers, L’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Sabadell, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cugat del Vallès i Terrassa.

La directora i fundadora de Manifesta, Hedwig Fijen, va explicar, en una multitudinària roda de premsa celebrada el dimecres a l’edifici de l’antiga editorial Gustavo Gili de la capital catalana, amb presència de representats polítics dels municipis implicats, que “no és la primera vegada que Manifesta aterra a l’estat espanyol [el 2006 es va celebrar a Donostia i el 2010 a Múrcia], però l’edició de Barcelona no serà igual a cap altra, serà la més gran de les que s’han celebrat fins ara”. I és que els organitzadors van agafar el guant de l’Ajuntament de Barcelona que els va suggerir “ampliar i traspassar els límits de la ciutat” i esdevenir “el primer projecte cultural produït des de la Barcelona dels cinc milions”, en paraules de Jordi Martí, actual secretari d’estat de Cultura del govern espanyol i regidor de l’ajuntament barceloní quan es va apostar per aquest projecte.



Tríada temàtica i seus

Durant vuitanta dies, la biennal desplegarà una setantena d’activitats i exposicions en una àrea de 3.000 quilòmetres quadrats i una població que supera els cinc milions d’habitants. Amb aquesta premissa territorial descentralitzada es van anunciar les tres seus a partir de les quals es desenvoluparan els tres temes principals d’aquesta edició que reverberaran a altres instal·lacions de proximitat. El primer vèrtex és a Les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que s’obriran per primer cop al públic abans que el govern hi inauguri el centre audiovisual Catalunya Media City. Des d’allà s’explorarà el tema Imaginant futurs que irradiarà fins al riu Besòs i la presó de Mataró, al M|A|C Mataró Art Contemporani. El segon, és al Monestir de Sant Cugat, com punt per a Cuidar i ser cuidats que continuarà al Vapor Buxeda Vell de Sabadell, una antiga fàbrica tèxtil, el conjunt episcopal d’Ègara a Terrassa i Roca Umbert de Granollers, una fàbrica tèxtil transformada en centre cultural. I el tercer és la Casa Gomis del Prat, més coneguda com La Ricarda, situada a un espai natural amenaçat per l’ampliació de l’aeroport. Des d’aquest edifici racionalista s’abordarà Equilibrant conflictes que estirarà el fil fins a l’antiga fàbrica tèxtil Can Trinxet de L’Hospitalet. Enmig d’aquest triangle, la seu de Gustavo Gili funciona com a nucli de la biennal aglutinant projectes d’arxiu entorn del passat colonial, els moviments culturals durant el franquisme i la renovació educativa catalana.


Equip artístic i participants

“Manifesta és —va subratllar Fijen— una biennal europea que allà on va s’endinsa en el teixit cultural i social i esdevé radicalment local: el 90% de l’equip és català”. I, va afegir: “ens hem allunyat del format comissari i exposició i hem convidat Filipa Oliveira a actuar com a mediadora creativa”. Oliveira, que ha estat co comissària de la Biennal de Coimbra a Portugal el 2021 i assistent de comissariat de la 28a Biennal de São Paulo, serà l’encarregada de conformar el programa de la biennal juntament amb Fijen i onze representants artístics de les onze ciutats metropolitanes. Es tracta d’Ariadna Amat (Badalona), Penélope Cañizares (Cornellà), Cristina Castells (El Prat), Raquel Morcillo (Granollers), Mireia Mascarell (L'Hospitalet), Gisel Noè (Mataró), Óscar Abril Ascaso (Sabadell), David Linares (Sant Adrià), Joan González (Santa Coloma), Andreu Dengra (Sant Cugat) i Imma Vilchez (Terrassa).

La llista completa d’intervencions i artistes no es donarà a conèixer fins a la pròxima primavera, però la direcció va avançar els 10 projectes artístics seleccionats del 262 que es van presentar en una convocatòria tancada l’1 de desembre. Són Claudia Pagès, Jokkoo Collective, La Casa dels Futurs, Lola Lasurt, Matias Daporta, Metropolis, Nora Ancarola, Rosa Tharrats & Gabriel Ventura, Tornen les Esquelles i Transductores.


Manifesta 15 en xifres

Amb Manifesta 15, l’organització espera arribar al milió de visites repartides en les diferents seus. És una activitat que acostuma a ser de pagament, tot i que en aquesta ocasió ocuparà equipaments que són de franc. En el web s’anuncia que “Manifesta 15 comptarà amb una entrada inclusiva a un preu de 15 euros que serà vàlida per a tots els recintes de la biennal, a totes les ciutats i per a totes les activitats”.

Manifesta 15 disposa d’un pressupost de 8.566.860 euros, dels quals l’Ajuntament de Barcelona n’aporta 5.211.513 euros, la Generalitat 1.000.000 euros i la Diputació de Barcelona 1.000.000 euros. A més, s’espera una aportació extra de la Diputació per valorar de 800.000 euros i de 300.000 euros per part del Ministeri de Cultura del govern espanyol.

__

Publicat a Revista Bonart, 15/12/23

link

1.11.23

Tàpies al XXI

L'Any Tàpies reivindica la vigència de l'obra de l'artista a través d'un vast programa d'exposicions i activitats que s'enceta a finals d'any i es desplega al llarg del 2024

Tàpies viu. Viu Tàpies és el lema de la commemoració del centenari del naixement d'Antoni Tàpies (1923-2012) que la fundació de l'artista ha escollit per invocar el seu llegat, és un joc de paraules en efecte mirall que reivindica la figura i l'obra del creador i alhora convida a aproximar-s'hi, a viure'l, des de noves perspectives. "Hi ha una sèrie d'artistes molt importants durant la segona meitat del segle XX –argument Núria Homs, comissària de l'Any Tàpies i conservadora de la Fundació Antoni Tàpies– que cal explicar al segle XXI. Potser, no succeeix en tots els casos, n'hi ha que tenen un estat o una institució molt forta al darrere per a visibilitzar-los, però d'altres no i no es coneixen tan avui, perquè, entre altres raons, han aparegut artistes nous que copen l'atenció". Per tal de capgirar aquesta situació, la fundació ha desplegat un ampli programa d'exposicions i activitats amb col·laboració amb nombroses institucions amb la intenció de "portar Tàpies al segle XXI, portar el seu llegat a l'actualitat –subratlla la comissària–. “És interessant veure que les seves preocupacions i els seus interessos són vigents avui dia: l'ecologisme, la ciència, l'orientalisme, la mirada anticolonialista... En aquest sentit –continua–, l'obra de Tàpies és viva i ens interpel·la".


Un homenatge en tretze mesos

El programa d'homenatge s'estructura, tal com avancen des de la fundació, mig any abans d'engegar els actes de commemoració [quan s’escriu aquest article], sobre cinc eixos: l’aproximació al procés creatiu, els lligams entre art i ciència, el compromís polític de l’artista, l’interès per la filosofia oriental i la cultura japonesa i les noves mirades des de diferents disciplines i generacions. Aquests eixos es desenvolupen al llarg de tretze mesos, en diversos formats, com ara exposicions, xerrades, tallers i publicacions. La intenció és presentar un Tàpies com a font de lectura inesgotable, propiciar línies d'investigació poc estudiades, escodrinyar en les seves aportacions, també en el camp de l’escriptura i el pensament, i afavorir nous discursos que ajudin a desxifrar l'obra del creador total, que diria el crític Arnau Puig. 

L'Any Tàpies arrenca el 13 de desembre –coincidint amb el dia del naixement del mestre de l'informalisme– i la seu de la Fundació, epicentre de les celebracions, es vestirà de gala amb una intervenció lumínica a la façana ideada per l'estudi Antoni Arola i la inauguració de dues exposicions. La primera, Tàpies. L'empremta japonesa indaga en l'interès de Tàpies per l'obra d'alguns monjos japonesos dels segles XVIII i XIX, transmissors del budisme zen, i com això acaba marcant la seva producció en pintures, ceràmiques i dibuixos. I la segona, A=A, B=B, comissariada per l'artista Pep Vidal, pren com a punt de partida La nueva visión del mundo (1954), llibre sobre filosofia de la ciència, una publicació de capçalera per a Tàpies, que serveix per resseguir la relació entre art i ciència amb intervencions d'Irene Solà, Lúa Coderch, Jorge Carrión o Ian Walder, entre altres. L’estiu que ve arribarà Retrospectiva, comissariada per Manuel Borja-Villell –gran coneixedor de l’obra de Tàpies i primer director de la fundació, del 1990 al 1998–, després de ser inaugurada aquest setembre a Bozar de Brussel·les sota el títol Antoni Tàpies. La pràctica de l’art i de passar, en un format ampliat, pel Reina Sofia a començament del 2024. La mostra aplega peces, provinents de nombroses col·leccions públiques i privades d’arreu, que abasten la seva extensa trajectòria, des de 1943 i fins al 2011. També durant l’estiu vinent, el Museu d’Història de Catalunya acollirà Tàpies. Art i activisme, que explora, amb una selecció de cartells creats a partir de la segona meitat dels anys seixanta, el compromís cívic i ètic de l’artista amb la cultura i el país. “Es tracta de deslocalitzar Tàpies –afegeix Homs– de veure com ressona i que ens aporta avui la seva obra, revisitar-la i explicar-la de nou en diferents institucions i formats”.


Altres relats

L’Any Tàpies s’iniciarà amb nova directora al capdavant de la fundació. A l’octubre, Imma Prieto, provinent d’Es Baluard de Palma, s’incorporarà a l’equip després de guanyar un concurs internacional, i des de l’organització de l’esdeveniment s’espera amb entusiasme que pugui contribuir d’alguna manera en el projecte.

En l’empresa per obrir i actualitzar el relat entorn el treball de l’artista, s’ha convidat la periodista Rita Roig a moderar un cicle de converses partint dels textos i interessos del creador i la prescriptora cultural Juliana Canet a una residència a la fundació al llarg de l’efemèride. Finalment, Albert Serra serà l’encarregat de cloure l’homenatge. El cineasta, que se sent proper al pensament tapià, presentarà, com a colofó, 13 de desembre del 2024, un film a partir de l’univers d’Antoni Tàpies, que tindrà, segons detalla Homs “la mística i el materialisme, com a fil conductor, i comptarà amb elements narratius i abstractes”. 

__
Publicat a Revista Bonart, número 198, setembre-octubre-novembre 2023

23.8.23

Incòmodes

The Square, de Ruben Östlund, satiritza magistralment les misèries i despropòsits que sovint acompanyen l’exhibició d’art contemporani a través d’un curator sense escrúpols. 

No és cap novetat a la cartellera. Va aplegar la Palma d’Or a Canes el 2017 i  un goya al millor film europeu el 2018, entre altres guardons i nominacions. En veure-la, la curiositat de descobrir què em podien explicar en una pel·li sobre el funcionament d’un museu d’art contemporani d’Estocolm –però que podria ser de qualsevol altra ciutat propera– es va transformar en entusiasme desfermat. Algunes escenes, com la del discurset del comissari amb les seves ínfules i la colla que l’enrevolta, són tan reals que resulten esfereïdores. D’altres, com la de la performance de l’artista-simi enmig d’un sopar de gala, esdevenen senzillament hilarants. The Square és un film sobre la incomoditat. És impertinent i furga en situacions desagradables, posant al límit els personatges i, alhora, la gent que hi ha a l’altre costat de la pantalla.   


Mentre encara digeria la cinta sueca, em va caure a les mans El artista, de Mariano Cohn i Gastón Duprat, que s’orienta en la mateixa línia, tot transitant per les múltiples cares del desassossec. Atenció, no confondre aquest film de producció argentina amb la comèdia romanticona francesa a l’estil d’una pel·lícula muda en blanc i negre que porta el mateix títol! L’argument de El artista (2008) és senzill: un infermer d’un geriàtric aprofita els dibuixos que fa un dels interns per convertir-se en l’artista de moda de Buenos Aires, encadenant inauguracions, conferències, entrevistes i elogis sense saber massa bé què fer ni què dir enmig de tant postureig. Un nou viatge cinematogràfic per la buidor que va enfilant accions que resulten, a voltes, anguniosament familiars.

Deixant de banda l’enganxosa sensació d’incomoditat continua que provoquen The Square i El artista, en aquests films emergeixen brillantment, en plànols complementaris, algunes de les qüestions —sobre autoria, ètica i estètica, mercat, crítica, mediació, poder— que sobrevolen de manera recurrent l’escena de l’art contemporani, i de les quals no sempre és fàcil trobar resposta sense caure en un tediós repertori de tòpics i llocs comuns. En totes dues, a la fi, la incomoditat i el riure es revelen com a vies d’accés al coneixement.

__
Publicat a Revista Bonart, número 197, 2023

1.3.23

MUHBA Bon Pastor - Museu de l’Habitatge de Barcelona

El museu de l’habitatge de Barcelona vol reflectir la memòria de la història de l’habitatge a Barcelona durant el segle xx mitjançant la museïtzació d’una illa de cases barates d’aquest barri obrer, un dels quatre polígons d’habitatges construïts a la ciutat el 1929.




Visita virtual: aquí

Llibret de sala: aquí 

3.10.22

Ara hi és, ara no hi és

El gener 2006 saltava la notícia: "el Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones". Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l'art minimal. 

El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d'interrogants: Com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l'havia emportada? Com l'havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d'acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: A qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?

Equal-Parallel: Guernica-Bengasi, de Richard Serra

El 1986, l'artista nord-americà va crear específicament pel museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l'exposició inaugural del Centro de Arte Reina Sofía Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990 per falta d'espai va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d'obres d'art que la va col·locar a l'exterior d'una de les seves naus, a Arganda del Rei. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l'empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s'havia esfumat, com en un joc de prestidigitació, ara hi és/ara no hi és. 

El cas no s'ha resolt mai, però davant l'escàndol internacional, l'artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l'escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d'exposicions i també el mateix Serra. 

Un relat coral que transita al llarg de mig segle, on s'enllaça la trajectòria creativa de l'escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia per part de l'administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text pareixen píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d'una comèdia d'embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: És possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?

__
Publicat a Revista Bonart, número 196, 2022

12.9.22

A propòsit de Maternasis

Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda (1940- 1980), amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abasta de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra. 

Original per al llibre Maternasis (1967), de Núria Pompeia

En aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC. 

L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968) de Roser Bru i Autoretrat embarassada (1966-1967) de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959) de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos-collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós) de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dóna títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores. 

Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió, es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció, i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.

__
Publicat a Revista Bonart, número 195, 2022

1.1.22

Elogi del rebuig

En la novel·la The Abortion: An Historical Romance 1966, Richard Brautigan imagina la història d’una biblioteca peculiar que aplega exclusivament manuscrits inèdits. Un repositori de projectes literaris rebutjats per la indústria editorial. 

Aquesta biblioteca es va fer real el 1990, sis anys després de la mort de l’escriptor, quan el fotògraf Todd Lockwood va muntar la Biblioteca Brautigan a Vermont. Actualment, el seu fons, que compta amb més de quatre-centes obres descartades i que continua obert a acceptar publicacions en format digital, es pot consultar al Museu Històric del Comtat de Clark, a Vancouver. 

Los rechazados, de Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río

La Compañía La Soledad, formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, presenta, a l’Antic Teatre de Barcelona, en una única sessió mensual de setembre a desembre, Yo sé perder, un festival de propostes fracassades. Prenent com a punt de partida la biblioteca dels llibres mai editats, rememoren la col·lecció de “no” que han hagut d’entomar al llarg de la seva trajectòria i comparteixen escenari amb diversos artistes que exposen sense embuts la seva experiència amb el refús.

En la primera de les quatre sessions programades, la precursora xef Montse Guillén, que el 1984 va obrir, amb Antoni Miralda, el cèlebre restaurant El Internacional a Nova York, va exemplificar allò tan sabut de què ningú és profeta en la seua terra, explicant totes les portes que se li han tancat cada vegada que ha volgut introduir a Catalunya el consum d’insectes.

Posteriorment, Caterina Almirall i Antònia del Río van prendre la paraula per comentar Los rechazados, el projecte d’arxiu que van elaborar, el 2015, amb Miquel García. Es tracta d’una compilació de casos de personalitats que han rebutjat premis, investigant al detall què s’hi amaga rere cada un d’aquests actes. Des de la negativa a rebre la distinció francesa de la Legió d’Honor de Claude Monet, el 1888, al rebuig de Valentín Roma de ser guardonat el 2014 per l’Institut d’Art Contemporani en una gal·la que s’emmirallava amb la dels premis Goya.

Yo sé perder és una experiència de catarsi col·lectiva que, amb l’acompanyament de les lletanies delirants del performer Félix Denuit i les danses hipnòtiques de Corinne Spitalier, en lloc de defugir el monosíl·lab de la negativa, es delecta amb bon humor en les possibilitats creatives del rebuig.

__
Publicat a Revista Bonart, número 194, octubre de 2021

19.11.21

Volaverunt. Els gravats de Goya

La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat


Des de 1944, el Museu de Mataró atresora les quatre grans sèries de gravats de Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates). Ara s'exposen juntament amb quatre propostes artístiques contemporànies que dialoguen amb ells.

Aquesta edició dels gravats, impulsada pel govern republicà, es va imprimir durant la Guerra Civil Espanyola com a operació de prestigi internacional amb l’objectiu de recaptar fons, i posteriorment va ser dipositada al museu pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). El conjunt està format per 80 gravats de Caprichos, 80 de Desastres de la guerra, 40 de la sèrie Tauromaquia, i 18 de Proverbios.

Foto Andrea Manenti
Foto Andrea Manenti

Al Museu de Mataró es custodien els exemplars de cadascuna de les quatre sèries. Tots... tret d’un. No se sap quan, ni com va passar, però en falta un, així que es tracta d’una col·lecció incompleta. L’obra desapareguda és Se aprovechan, el gravat número 16 de la sèrie Desastres de la guerra.

Volaverunt és un dels aiguaforts més icònics de la sèrie Caprichos. La paraula volaverunt ve del llatí, vol dir «volaren», i indica que falta alguna cosa, que s’ha perdut, que ha desaparegut. En aquest cas, Se aprovechan. Aquest buit és precisament el punt de partida de l’exposició Volaverunt. Els gravats de Goya. La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat.

Foto Andrea Manenti

La darrera vegada que es va mostrar el conjunt d’aquesta col·lecció de gravats a Mataró va ser el 1996, coincidint amb el 250è aniversari del naixement del Goya. Ara, vint-i-cinc anys després, la col·lecció es presenta de nou, acompanyada de les intervencions d’artistes que proposen obres creades específicament per a aquesta exposició, propiciant un diàleg que s’interroga per la desaparició del gravat perdut, i aixeca el vol a partir de les quatre sèries goyesques.

Es tracta d’Irene Solà, Marcos Prior, Anna Dot i la Compañía La Soledad (formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi). Tot un conjunt d’aproximacions i derives a partir del treball d’un Goya que, en aquestes estampes allunyades de la pintura per encàrrec, se sent creativament molt lliure.

Aina Mercader, comissària


Dates: 19.11.21—29.05.22

Lloc: Ca l’Arenas Centre d’Art - Museu de Mataró


PROGRAMACIÓ


11.12.2021 / 18:00 hs.
Visita guiada amb Aina Mercader, comissària de l’exposició

29.01.2022 / A partir de les 17:30 hs.
Estrena de la intervenció d’Anna Dot, Hablan por la mano (fins al final de l’exposició)

29.01.2022 / Dues sessions: 17:30 i 19:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

10.03.2022 / 19:00 hs.
Una aproximació històrica a les quatre sèries de gravats de Goya.
Conferència a càrrec d’Albert Martí Palau

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Marcos Prior dibuixa en directe el gravat perdut: Se aprovechan

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Acció d’Irene Solà Esto sí que es leer a la Presó. Amb la participació del M|A|C – Mataró Art Contemporani


Més info: 

Llibret de sala:


14.4.21

Twoje ciało to pole walki

Va ocórrer gairebé simultàniament. A finals d’any l’Argentina va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. El país acabava de fer història, després de lustres de mobilitzacions per reclamar l’accés a l’avortament legal, segur i gratuït. Mentrestant, el tribunal constitucional de Polònia, un dels estats amb la llei sobre l’avortament més restrictiva d’Europa, el prohibia encara en més supòsits.  

Els carrers de Buenos Aires es van omplir de dones vestides de verd celebrant la despenalització de l’avortament. El cos com a espai de resistència s’apuntava una victòria. A dotze mil kilòmetres, als murs de la ciutat de Szczecin apareixia de nou en polonès la icònica obra de Barbara Kruger El teu cos és un camp de batalla (Twoje ciało to pole walki), que va crear per la manifestació pels drets de la dona de Washington del 1989. 


Les imatges d’argentines reivindicant emocionades aquelles que havien quedat pel camí, víctimes de la clandestinitat, em va evocar el projecte On Abortion, en el qual Laia Abril documenta els perills i danys causats a les dones per la seva falta d’accés a un avortament regulat. És el primer capítol de A History of Misogyny, una investigació de llarga durada on la fotògrafa explora, en diferents formats, l’aversió a les dones i les seves conseqüències arreu de la història i la geografia. En aquesta recerca visual, que va prendre forma d’instal·lació expositiva el 2019 a la Fundació Foto Colectania, Abril recopila els relats de supervivents que expliquen el periple que van haver de patir per acabar amb un embaràs no desitjat.

L’acció de Kruguer, impulsada pel Centre d’Art Contemporani TRAFO, replica la del 1991 quan es va empaperar Varsòvia amb la versió polonesa del cartell i recorda la pulsió de Paula Rego quan va decidir pintar una sèrie de retrats després de la celebració a Portugal d’un referèndum, el 1998, sobre la regulació de l’avortament que no va ser vinculant per mor de l’escassa participació. L’artista va representar amb cruesa dones instants abans o després d’haver avortat en condicions poc salubres. La col·lecció que el 2017 es va exposar a Lèxic familiar de La Virreina, aplega imponents cossos en solitari encorbats de dolor, joves amb mirades fermes i, a voltes, desafiants, al costat de tovalloles i poals bruts. Al país lusità, finalment, es va despenalitzar la interrupció de l’embaràs el 2007, però aquestes pintures de denúncia es fan carn encara ara a molts països, provocant, segons l’Organització Mundial de la Salut, la mort cada any de més de quaranta mil dones. 

__
Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021