27.6.18

Kader Attia. Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real

Existeix al Japó la tècnica del kintsugi que consisteix a restaurar peces de ceràmica trencades amb una mena de vernís d'or. Es tracta de transformar l'objecte esquerdat en un element únic, ressaltant les fissures. Més que un procediment de reconstrucció és una filosofia de vida: enfrontar-se al trauma com a via per fer catarsi i superar el dolor. L'obra de Kader Attia, guanyador de la darrera edició del Premi Joan Miró, transita per diferents escenaris històrics de patiment i reparació. La primera monogràfica de l'artista a l'Estat és una exposició d'alt voltatge emocional.

"J'accuse" 

L'arquitectura apareix com a cos que ensenya els seus estigmes en l'espai públic, amb la impressionant reproducció de l'hotel Indépendance de Dakar, feta a partir d'arxivadors on la policia guardava informes d'activistes, o la projecció vertiginosa La tour Robespierre. La intensitat augmenta amb Open your eyes, en la qual denuncia el mite de la perfecció que impera a Occident i confronta imatges de màscares tradicionals africanes apedaçades amb elements europeus, com un botó al lloc d'un ull, amb dures fotografies de soldats desfigurats durant la Primera Guerra Mundial i tractats amb una incipient cirurgia plàstica. Per al creador, Europa sempre ha provat d'esborrar o matissar els episodis més cruents del seu passat colonial i bèl·lic, i al vídeo Héroes Heridos, realitzat a Barcelona amb motiu de la mostra, s'encara al present i recull alguns testimonis de víctimes del racisme, el classisme o els abusos de poder. Diversos llenços esquinçats i recosits són el preludi de la colpidora instal·lació J'accuse, on un grapat de bustos de fusta deformats acompanyen el film homònim rodat el 1919 per Abel Gance. El projecte compromès d'Attia versa sobre el tractament de les emocions, com a societat, però també com a individus: “Les obres d’art –diu– són miralls, per bé o per mal, d’històries passades, presents i futures”.

4 estrelles

Fundació Joan Miró. Fins al 30 de setembre
__
Publicat a Time Out, n. 510, 27/06/1

20.6.18

La Galeria dedica una exposició col·lectiva a la ciutat que no dorm mai

El 2008, amb motiu del desè aniversari de La Galeria de Sant Cugat del Vallès, el galerista, Jordi Batlle, es va treure del barret la idea de fer un viatge a Menorca amb quatre artistes habituals de la sala: Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968), els germans bessons Josep i Ramon Moscardó (Barcelona, 1953) i Jaume Roure (Solsona, 1959). "Es tractava –m'explica per telèfon– de proposar una cosa diferent, atractiva, provocar una convivència i una posada en comú entre creadors de la galeria per tal de propiciar la realització d'un seguit d'obres ex professo per a una exposició". El resultat va ser un èxit i el 2014, amb motiu del 16è aniversari, el galerista repetia l'experiència i impulsava el projecte (4x4), quatre viatges, durant les quatre estacions, als quatre punts cardinals: Granada, Cadaqués, Labastida (La Rioja) i París. Aquesta segona experiència, que va cristal·litzar amb una mostra amb més d'un centenar de peces, deixava el terreny preparat per un tercer viatge.

"Sempre havia tingut al cap creuar l'Atlàntic amb aquests pintors. De fet, tots ells ja hi havien estat; alguns d'ells fins i tot junts, i en una exposició o altra havia vist quadres seus sobre Nova York. Però, m'atreia el fet de poder-ne fer una monogràfica amb tots plegats", argumenta Batlle. És així com neix 20 anys a 4 mans. NY. El periple a la ciutat que no dorm mai, que s'allargà uns deu dies, es va fer l'estiu passat, durant el mes de juliol, amb Lourenço i els germans Moscardó. En Roure finalment no va poder viatjar, "però –segons el galerista– com que ja coneixia la mecànica del viatge i de la mostra i, a més, acostuma a treballar amb fotografies i imatges que troba a la xarxa, vam estar preparant l'estada i connectats un cop érem allà". 



Aquesta experiència col·lectiva a quatre mans s'ha traduït amb una mena de relat conjunt, amb un grapat d'imatges en format postal, realitzades in situ i enviades per correu a la galeria (en aquest cas, Roure va preparar les postals abans perquè es poguessin enviar des dels Estats Units); pintures de mides i tècniques variables sobre diferents suports; quaderns de dibuixos; escultures, emulant l'arquitectura i l'urbanisme de la Gran Poma; així com una sèrie de plats de ceràmica esmaltats, realitzats posteriorment a Vilafranca del Penedès. "Tot i que és evident que existeixen diferències generacionals i de plantejament estètic entre ells –puntualitza–, hi ha molt de respecte per la feina de cada un; és molt enriquidor veure com intercanvien punts de vista, reflexions, als museus que visitem o en les llargues passejades". Batlle, que participa i conviu amb els artistes en aquestes estades creatives, continua: "Jo els suggereixo possibles temes, formats i quantitats de peces de cara a l'exposició, però després cada un d'ells fa el que vol i és quan t'adones que, davant un mateix paisatge o viatge, cada un dels creadors veu i experimenta una cosa diferent. Aquesta és justament la riquesa de la proposta".


La mostra 20 anys a 4 mans. NY, que s'emmarca en els actes del vintè aniversari de La Galeria, es pot visitar de l'11 de maig a mitjans de juliol.

__
Publicat a Revista Bonart, número 182, maig-juny-juliol 2018

6.6.18

La col·lecció BEEP d'art electrònic: Passió per la tecnologia

Fa quinze anys es van posar les bases per a la creació de la col·lecció privada d'art electrònic més important d'Europa i l'única d'aquestes característiques de l'estat espanyol: la Col·lecció BEEP, ubicada a Reus. 

L'artista multidisciplinària Marie-France Veyrat i el seu marit, Andreu Rodríguez, president del Ticnova, grup especialitzat en botigues de proximitat d'informàtica i electrònica on s'integra la coneguda cadena de franquícies BEEP, van organitzar pels volts del 2003 un premi d'art tecnològic al Palau Robert de Barcelona. Entre els membres del jurat hi era l'Arnau Puig, que els havia assessorat i animat a organitzar el concurs, i el crític i comissari Fernando Castro, que poc després els va proposar traslladar el guardó a la fira Arco de Madrid. Allò va ser tot un encert i, de fet, enguany, superades les experiències pioneres de Black Box i Expanded Box, s'ha celebrat la tretzena edició del premi Arco BEEP d'Art Electrònic, gràcies al qual el fons s'ha pogut nodrir amb noves peces. Veyrat, una de les precursores de l'art electrònic a finals dels noranta, és la presidenta del jurat i cofundadora d'aquest guardó. Precisament, la col·lecció BEEP es va estrenar amb dues de les seves obres: Ubertrònica 1 i 2 (2000), unes instal·lacions audiovisuals que, a partir de plaques de colors i petites peces d'ordinadors, recreen una urbs vista des del cel. “És talment com un tapís”, puntualitza, davant una de les peces, l'artista, que es va iniciar als setanta amb l'art tèxtil. Veyrat reconeix especialment el seu interès constant per a la investigació i l'experimentació amb nous formats, que l'han portada de la pintura al land art, passant per la fotografia, l'escultura i l'art digital. Un exemple, justament, de per on ha anat l'evolució de la col·lecció ideada per la parella Rodríguez-Veyrat que, amb el temps, ha esdevingut un fons de referència internacional. “Volem fer una col·lecció diferent, única, amb personalitat pròpia que aporti alguna cosa distinta a la societat –afegeix Rodríguez. Som conscients que trepitgem, en moltes ocasions, un terreny desconegut, verge, però com a col·leccionistes la Marie-France i jo volíem ser originals, aconseguir que sigui un fons especial, singular, i, per tant, assumir els riscos que això comporta”.

Anthony McCall_Face to Face


Tirant la vista cap enrere, ell mateix s'explica: “Inicialment col·leccionàvem pintures i escultures; vam començar a amb l'art electrònic sense donar-nos massa compte, d'una manera molt natural. La nostra posada de llarg com a col·leccionistes podem dir que va ser el 2015, quan vam rebre el premi GAC (Galeries d'Art de Catalunya) a millor col·lecció. Allò ens va motivar a continuar el camí que ja havíem iniciat”. El 2014, any abans d'aquest reconeixement, però, es constituïa la NewArtFoundation, “una fundació –continua– amb l'objectiu de vincular art i tecnologia i fomentar, a més, el coneixement i difusió del new media art”. Formen part d'aquesta fundació: el Col·legi d'Enginyers d'Informàtica de Catalunya, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya Associació d'Enginyers de Telecomunicacions de Catalunya, Universitat Oberta de Catalunya, Art Futura i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva finalitat, a banda d'assessorar a la col·lecció i a artistes en qüestions tecnològiques, és la d'aconseguir que l'art tecnològic, que encara no està consolidat, assoleixi la condició de categoria artística. “Reivindiquem aquesta nova categoria perquè tota aquesta producció, que connecta tant amb la societat actual, no quedi en una simple anècdota –subratlla Rodríguez– i ho fem a partir de la col·lecció BEEP i de fundacions similars que existeixen arreu d'Europa. A la vegada, per estimular el col·leccionisme d'art electrònic, cal fer front a les pors que molta gent té envers aquesta disciplina artística i que estan vinculades a qüestions com l'obsolescència dels materials i/o la possible aparatositat de les obres”.

Patrocini tecnològic
El mecenatge de Rodríguez i Veyrat, del grup Ticnova, ha anat virant d'un punt de vista més tradicional, l'adquisició directa, cap al suport a la producció d'obres o, el que ells mateixos anomenen, “patrocini tecnològic”. “És una nova forma d'entendre el mecenatge –precisen. Darrerament apostem més pel finançament de projectes, que primer valorem en paper i després s'executa, que per la pura adquisició”. D'aquesta manera, poden nodrir la col·lecció amb treballs d'artistes consolidats i, a la vegada, promocionar joves talents que no disposen dels recursos necessaris per donar forma a un determinat projecte tecnològic. És així com s'han convertit, darrerament, amb productors d'una obra de Paul Friedlander, que s'exposarà a l'Ars Electronica Festival de Linz (Àustria), i d'un dels ponts inflables de Chico Mcmurtrie, de la sèrie d'escultures robòtiques Border Crosser, produïda als Estats Units. Per a les adquisicions d'una o altra naturalesa, “la col·lecció –segueixen– va de la mà de la NewArtFoundation i el Vicente Matallana, director de la col·lecció i propietari d'algunes de les obres del fons, és una de les persones claus de tot el projecte, així com la periodista i comissària Roberta Bosca i el comissari Castro, vinculat al fons des dels inicis”.

Mostrar la col·lecció
En el marc de Reus 2017, capital de la cultura catalana, el Museu Salvador Vilaseca de la ciutat va acollir, del 23 de novembre del 2017 al passat 29 de març, l'exposició Aproximacions creatives a la col·lecció BEEP d'art electrònic. La mostra, comissariada pel tàndem format Bosco i Stefano Caldana, va presentar, per primera vegada, el gruix del mig centenar d'obres d'una cinquantena d'artistes que integren la col·lecció. Per als impulsors i organitzadors el balanç és més que positiu. Veyrat assegura que –a falta de xifres oficials en el moment de tancar aquesta publicació– “aquesta ha estat una de es exposicions més visitades de la història del museu, amb un públic entusiasta i una gran presència de joves i escolars. I no és d’estranyar perquè l'art electrònic és un art viu que fa anar tots els sentits i atrau especialment el públic jove, els nadius digitals”. Per la seva banda, Rodríguez subratlla que “tot i que les obres de la col·lecció viatgen i s'exposen en préstec en diferents museus d'arreu del món, aquesta mostra ha donat l'oportunitat de presentar-les de manera conjunta a la nostra ciutat i, així, poder explicar i valorar-la com a conjunt”.


Les peces d'art interactiu, art sonor, robòtica o bio-art estaven exposades d'una manera molt didàctica i entenedora, afavorit la relació entre les obres i el públic. Així, l'exhibició s'estructurava en tres recorreguts alternatius, que servien com a classificadors. El primer,  aproximacions interactives, incloïa obres que necessiten la presència activa de l'espectador, com el fantàstic tronc de Marcel·lí Antúnez, Alfabeto (1999), que reacciona al tacte o a la presència amb onomatopeies de plaer, dolor, angoixa o alegria; o Portrait on the fly (2016), de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, en la qual un grapat de mosques construeixen el retrat de l'espectador quedant fixes en la pantalla. El segon dels itineraris possibles, aproximacions reactives, presenta obres que necessiten un estímul extern, com el retaule de Hong Sung-chul, Sense títol (2006), una mena de llenç fet de miralls líquids que parpellegen amb la llum; o la desconcertant Mano tèrmica de artista (1973), del precursor Luis Lugán, que desenvolupà part de la seva producció al Centro de Cálculo de la Universitat Madrid. I, per acabar, en la tercera ruta, les aproximacions contemplatives, les més estàtiques, com la primera obra de videoart creada al Brasil: M3X3 (1973), d'Analivia Cordeiro, una hipnòtica videodansa realitzada amb un programa de computació pioner; o un quadre d'Evru, que forma part del projecte interactiu Tecura que l'artista va encetar el 1999 en el marc del projecte Evru Mental State. A més, es va poder veure una de les joies de la corona i l'adquisició, via producció, més recent: Face to Face II (2013), d'Anthony McCall, una monumental videoinstal·lació, un espai transitable i efímer construït a partir de llum, ombres i fum que gràcies a la presència de públic modela inesperades figures geomètriques. En definitiva, “el futur és ara”, que diria el pare del videoart. Veyrat, per la seva banda, conclou de manera entusiasta: “l'art tecnològic és l'art del futur”. Sembla que els de BEEP ho tenen clar.
__
Publicat a Revista Bonart, número 182, maig-juny-juliol 2018