16.8.17

Björk Digital

El futur és ara. L’ocurrència no és meva sinó de Nam June Paik, compositor i pare del videoart, i em ve al cap mentre estic al CCCB asseguda a un tamboret amb unes ulleres de realitat augmentada. Sóc al bell mig d’una platja ventosa d’Islàndia i Björk m’enrevolta i (em) canta Stonemilker, la primera cançó del seu darrer àlbum: Vulnicura

Notget2, REWIND VR

El futur és ballar entre imatges panoràmiques de la serralada d’Islàndia a ritme de Blake Lake, l’innovador videoclip embolcallant creat per encàrrec del MoMA i dirigit per Andrew Thomas Huang. L’espai expositiu es transforma i proposa un entorn immersiu de realitat virtual que dóna pas a una experiència pensada per gaudir en solitari. La natura apareix en tota la seva exuberància i Björk es cura, amb cada vers, les ferides d’una ruptura sentimental (“My heart is enormous lake”, ressona com una lletania). El resultat és un viatge emocional i psicodèlic, de prop de 90 minuts -que se us faran curts-, a manera de concert privat, amb un cert regust de tragèdia grega. El futur és submergir-se dins la seva gola amb Mouthmantra i sentir com vibren les cordes vocals amb cada paraula. El colofó d’aquest projecte, diguem-ne holístic, a través del qual l’artista explora noves possibilitats tecnològiques i creatives: una sala amb una programació de més de dues hores de videoclips en loop dels seus 24 anys de carrera rodats per directors com Spike Jonze, Michel Gondry o Nick Knight, on hi ha unes quantes joies audiovisuals. La islandesa visionària ho ha tornat a fer: Björk Digital supera totes les expectatives. 

5 estrelles. 
CCCB. Fins al 24 de setembre
__
Publicat a Time Out, 05/07/1

2.8.17

Andorra aterra a Venècia amb el 'Murmuri' d'Eve Ariza

De l'11 de maig al 15 d'octubre, se celebra la 57a edició de la Biennal de Venècia, considerada l'exposició internacional d'art més prestigiosa del món. Andorra, que hi participa amb pavelló propi des de fa quatre anys, presenta a les dependències de l'Institut de Santa Maria Della Pietà, antic convent, orfenat i conservatori de música, un immoble que forma part del Palazzo Ca'Cappello Memmo, el projecte Murmuri de l'artista Eve Ariza.

"El Govern –explica Montserrat Planelles, directora de Promoció Cultural i Política Lingüística del Ministeri de Cultura– ha apostat per la presència d'Andorra a la Biennal des del 2011. Sens dubte, va ser una decisió encertada perquè ens permet ser visibles per a la resta del món. Fins ara, vuit artistes han gaudit de ser al millor aparador artístic del món. El Ministeri n'està satisfet, perquè compleix un dels màxims objectius de la seva raó de ser. Mostrar l'art contemporani andorrà fora de les nostres fronteres, perquè té una categoria molt superior, n'estic convençuda, del que seria 'normal' per a les nostres dimensions, tant físiques com demogràfiques".

Míriam Ambatlle és la comissària del pavelló andorrà amb Javier Balmaseda (artista que va representar el país a la 55a edició) com a comissari de suport. El pressupost ronda els 200.000 euros, "molt similar al de les altres participacions", segons Planelles. Pel que fa a la tria de l'artista, enguany, el Ministeri de Cultura va voler fer un gir i presentar una convocatòria oberta a qualsevol artista andorrà o resident al país "per democratitzar el procés i donar-li la màxima transparència", apunta la comissària. A més, a diferència del que havia succeït en les tres edicions anteriors, els comissaris han apostat per exposar una sola obra, "ideada, realitzada i seleccionada per a l'ocasió", subratlla Ambatlle. "Ens ha semblat un veritable repte, tant per als comissaris com per a la creadora –argumenta– donar l'oportunitat de fer una obra per tot l'espai del pavelló".

Les propostes rebudes van ser revisades pels comissaris que van fer una primera tria de tres artistes: Zoe (Principat d'Andorra, 1973), Jordi Casamajor (Principat d'Andorra, 1971) i Eve Ariza (França, 1973). El govern andorrà va posar a disposició dels creadors els espais dels Tallers d'Art per tal de desenvolupar les obres. "Els projectes finalistes –afirma Ambatlle– van ser posteriorment presentats [el passat octubre] a la sala d'exposicions ARTALROC. Aquesta exhibició pretenia apropar el públic a l'experiència de la Biennal i a la creació contemporània nacional". Zoe va presentar Lost Origin, "una gran màquina de producció de cossos sense ànima, un estoc humà fallit resultat d'una tecnologia abusadora i d'un entorn incontrolat", en paraules de l'artista. Per la seva banda, Casamajor va exposar l'obra Omphalos que agrupa uns éssers imaginaris realitzant una mena de ritual. I Ariza va mostrar la instal·lació Murmuri.

Detall de la instal·lació Murmuri, d'Eve Ariza

L'artista descriu la peça que ha viatjat a Venècia amb aquestes paraules: "Murmuri compta amb 9.500 bols-murmuris (receptors, conductors i emissors) de terracota. Tots els bols són diferents, cadascun és una boca única. L'espectador es pot passejar i interpretar les diverses expressions labials. A més paraules (blablabla), sons (soroll ambiental), més emissió de freqüències. És l'efecte de ressonància. Els murmuris són de fang, de formes i mides diferents. Tots cuits a temperatures diferents. Una gamma amplia de freqüències. Ara bé, tots no ressonen igual, de murmuris n'hi ha de sonors, i d'altres de visuals. Caldrà viure l'experiència, mirar i parar l'orella". I continua: "És un projecte sobre contemplació i escolta enmig del bullici venecià. En moments de poca afluència de visitants al pavelló, la ressonància serà molt subtil, i al contrari, a moltes paraules, els murmuris tindran ressonàncies sempre diferents segons els tons de veu i els idiomes".

Ambatlle defensa que “l'obra havia de tenir una projecció humanista universal i no limitar-se a representar merament la cultura, el paisatge o l'artesania d'Andorra. Calia per tant un projecte ambiciós en el seu procés creatiu, en les seves dimensions i en el seu concepte. També hem buscat una obra –afegeix– en continuïtat i en coherència amb el treball anterior, la trajectòria i l'univers estètic de l'artista. Aquest fil conductor és important perquè no es tractava de portar a Venècia una obra frívola, forçosament provocadora o de proporcions desmesurades, simplement perquè se'n parli. En definitiva, volíem escollir una obra que reflecteixi la vitalitat de l'art contemporani andorrà". 

En aquest sentit, Ariza, que ha realitzat exposicions individuals i col·lectives per Andorra, Espanya, França, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, San Marino, Països Baixos i Bèlgica, és membre fundadora del col·lectiu FLAmatoris i guanyadora del primer premi d'escultura del Cercle de les Arts i les Lletres d'Andorra del 2008, explica com aquesta peça lliga amb les obres anteriors: "Fa anys que treballo sobre les (im)possibilitats de diàleg entre éssers humans. El concepte del 'bla' va néixer fa molts anys, de fet em faig dir BLArtista. Una lluita contra el 'bla'. El 'bla' tracta sobre la veritat. Del poder de les paraules. Vivim en l'era del 'bla' i som el que parlem". En aquesta mateixa línia, la comissària comenta que "l'obra reflexiona sobre la incapacitat a comunicar-se, la superficialitat creixent de les relacions humanes i l'allunyament o fins i tot la desaparició del concepte de veritat".

En relació al muntatge, la curadora explica que "la instal·lació s'ha fet peça per peça, a mà. Si bé s'han seguit uns patrons prèviament estudiats per l'artista en funció de l'espai, sorgeix sense dubte en aquest muntatge un element d'atzar, que en fa una obra en mutació i moviment. D'altra banda, el que m'ha interessat –continua– és presentar i valorar per primer cop al pavelló d'Andorra un material com la ceràmica, que considero alhora com un vehicle poètic i també com a eina de crítica i rebel·lió entre les mans de l'artista". I remarca: "La realització dels murmuris ha suposat un esforç físic molt important per a l'artista durant aquests darrers cinc mesos. Per dur a terme aquesta obra, Ariza ha viscut literalment al ritme del fang, aïllada en el seu taller de Sainte-Colombe, al Sud de França. Des dels Tallers d'Art, els seus murmuris han anat evolucionant a mesura que ha volgut experimentar, per exemple amb fangs de colors diferents per representar la diversitat humana. L'obra d'Ariza s'inscriu dins del lema d'aquesta 57a edició de la Biennal, Viva Arte Viva, gràcies a la interacció íntima que es produeix entre els murmuris i els visitants. Les boques –conclou– murmuren a l'orella de l'espectador com se sent la remor dins d'un caragol de mar. I les línies concèntriques dins de cada bol apareixen com a ones de freqüència, com a vibracions provenint d'un llenguatge subterrani, ancestral, que arriba finalment a sortir de l'obscuritat".
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017