I
Jonathan Littell, l'autor de l'aclamada novel·la Les benignes, enceta l'assaig Tríptico. Tres estudios sobre Francis Bacon tot deambulant per les sales del museu del Prado amb motiu de la retrospectiva del pintor anglès de fa deu anys. A més d'aproximar-se a l'obra de l'artista conversant amb Manuela Mena, conservadora del museu, Littell reprèn les passes de Bacon per la col·lecció permanent. Diuen que quan l’artista visitava la pinacoteca només tenia ulls per les pintures de Velázquez i Goya. Es col·locava molt a prop dels quadres i n'estudiava amb detall cada pinzellada, com si les memoritzés. A partir de l'enigmàtica Tres estudis de figures al peu d'una crucifixió (1944), l’escriptor busca desxifrar la gramàtica baconiana confrontant les composicions amb nombroses veus i obres.
 |
| Idioma universal. El autor soñando. Serie Sueños, número 1. Francisco de Goya. 1797 Madrid, Museo Nacional del Prado |
II
En la commemoració del 200 aniversari del Prado, el museu ha reunit per primer cop més de tres-cents dibuixos de Goya en l'exposició Solo la voluntad me sobra. Entre la munió de visitants, es poden contemplar preparatoris per a les seves quatre grans sèries de gravats: Caprichos, Desastres, Tauromaquia i Disparates, així com els quaderns amb els primers traços i els àlbums de maduresa realitzats a Bordeus. El seu repertori inclou una mirada crítica sobre l'Espanya que li va tocar viure: la de la decadència de la noblesa, l'abús contra els pobres, els excessos de l'església, la corrupció política, els estralls de la guerra... Apareix de manera recurrent la violència, principalment contra les dones i els més desfavorits, també les turbes irracionals que aclamen i perpetuen les injustícies. Tot plegat, d'una esfereïdora vigència.
III
El Roto repica el llegat de Goya amb la sèrie de dibuixos No se puede mirar. Per aquest projecte creat específicament per al Prado, el ninotaire manlleva el títol d'una de les estampes goyesques. Seguint el rastre del mestre, esdevé cronista del seu temps i plasma la decadència de la societat actual amb humor negre i aprofitant els jocs de paraules habituals en Goya. Aquestes apropiacions configuren un catàleg de les misèries humanes, amb altes dosis de dramatisme, que demostra que els grans mals d’aquells segles han arribat intactes fins als nostres dies. Tanmateix, tal com defensava Bacon, el pintor de les figures pertorbadores i deformes, dels cossos monstruosos i sinistres, “no es pot ser més espantós que la vida”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 189, febrer-març-abril 2020
