15.4.15

Escultura espanyola. Segles XX-XXI

El títol de l’exposició ja ho diu tot, o gairebé. Estem davant d’una selecció d’escultura espanyola realitzada durant els darrers cent anys. El recull, que  ha estat cosa de Kosme de Barañano, inclou peces dels principals escultors del territori, però no hi són tots. 

“És una aposta personal –es defensa, abans de possibles atacs, en el text del catàleg–, és la meva reflexió que comença pel millor escultor basc, Paco Durrio, i acaba amb l’obra d’un alumne de fa anys, David Rodríguez”. Entremig, es traça un recorregut pels camins sinuosos –per tècniques, materials i conceptes– de l’art d’esculpir i modelar. Una vintena d’obres que donen una idea general del que s’ha fet i del que es fa avui en termes escultòrics.

Juan Muñoz, Blotter figure with shutter III, 1999

La ceràmica El Gran medallón con figura o El sueño de Eva (1908), de Durrio, serveix per començar. A continuació, dos aiguaforts de Picasso, que formen part de la meravellosa Suite Vollard (1930-1937), donen fe de l’interès de l’artista per l’escultura. És una llàstima que no s’hagi pogut incloure cap obra del malagueny que es qui, de nou, agafa una de les arts i la porta fins a límits aleshores insospitats, plantejant nous horitzons. Però, no ens desviem i tornem a la sala. L’exposició transcorre –no necessàriament de manera cronològica– amb El Picador (1925), de José de Creeft; dos autoretrats de Julio González i el bronze Femme dite ‘Les trois plis’ (1931); la fusta Ilarik II (1954), de Chillida; i es desenvolupa amb una nòmina de noms prou previsible (no per això menys valuosos): Gargallo, Miró, Clavé, Palazuelo, Tàpies, Plensa... Fins arribar a la peça que es veu des de la porta i espera al final de l’espai: Blotter figure with shutter III (1999), de Juan Muñoz.

És interessant trobar una mostra d’aquestes característiques –algú diria, més pròpia d’un centre d’art– on la majoria de peces venen cedides per fundacions privades o museus. Una exhibició ambiciosa que, en definitiva, serveix per posar en solfa l’obra dels artistes que sí són representats per la galeria: Blanca Muñoz, Manolo Valdés, Francisco Leiro, David Rodríguez, Martín Chirino i Antonio López.


4 estrelles

Galeria Marlborough. Fins al 9 de maig.
__
Publicat a Time Out, 15/04/1

1.4.15

Prophetia

Una pedra mil·lenària i una bala de 1941. La desconcertant peça de Jimmie Durham, The History of Europe, que treu les vergonyes d’una suposada identitat del continent, dóna la benvinguda a aquesta exposició colpidora sobre el desencís del projecte europeu.

S’actualitza el mite grec i en aquest nou ara i aquí, són els homes de negre de la Troika els qui han segrestat (la idea d’) Europa. El vell continent està tocat: una potent crisi econòmica, política i social assola el territori i fa trontollar les estructures del sistema actual. S’ha acabat el somni. Blinda, de Jorge García, remet als murs que s’han alçat de manera recurrent (de la Grècia clàssica als de Ceuta i Melilla). Sobre filat enrotllat descansa en lletres lluminoses el lema Post-Optimism. I entorn de la fal·làcia de la lliure circulació de persones, Mateo Maté realitza l’espai escultòric Área restringida (Europa).

Pelayo Varela, Las diez y diez (2015)
S’inclouen obres del 1989, quan cau el mur de Berlín, i fins a dia d’avui. La unió monetària com eix d’Europa. Muntadas presenta una catifa amb la bandera europea. Al cor de les estrelles que són els estats hi ha les antigues monedes nacionals. Bassanos signa una estora feta amb el mateix nombre de fulls que la Constitució grega, però en blanc. O com els marcs legislatius perden contingut en pro d’altres interessos.

Prophetia no ofereix respostes esperançadores ni receptes miraculoses per fer front a la incertesa, sinó una lectura directa i sense embuts de les debilitats i els fracassos de la Unió. A Las diez y diez, Pelayo Varela ha escrit sobre la paret diversos fragments de la Carta dels Drets Fonamentals. A damunt ha construït el mecanisme d’un rellotge amb les busques esmolades que, a mesura que passa el temps, van rascant i esborrant cada un dels mots: allò que un dia es va consensuar democràticament s’esvaeix d’una passada. Al llarg de la vintena de peces que conformen la mostra, comissariada per Imma Prieto, es respira la manca d’il·lusió per una Europa que ja no és la dels ciutadans i que, comandada des dels despatxos de Brussel·les per tecnòcrates i buròcrates encorbatats, esdevé un projecte cada vegada més qüestionable.

3 estrelles


Fundació Joan Miró. Fins al 7 de juny.
__
Publicat a Time Out, 18/03/1