12.4.17

La dissidència nostàlgica

De què va: Quinze artistes exploren diverses maneres de fer memòria. Per què hi heu d’anar: Per veure l’obra de Francesco Arena: com algú camina sobre una taula –que imita on es va signar la rendició alemanya– fins a completar els 155 km del mur de Berlín 

Here, Richard Mcguire
Els Astrud canten que “la nostàlgia és una arma” i potser tenen raó quan diuen que “el millor moment de les coses és quan encara no han passat”, quan tot són futuribles i no hi ha experiència per evocar ni mitificar. Estem envoltats de records que no hem viscut, d'històries pretèrites que conservem en la memòria col·lectiva com a fonaments per a la construcció de futurs alternatius. A La dissidència nostàlgica, la comissària Joana Hurtado s’aferra als postulats de la teòrica Svetlana Boym i reclama una enyorança reflexiva, lluny de commemoracions: “Cal que ens preguntem en nom de qui, com i per què mirem enrere. Nosaltres decidim quin ús fem del passat, si el volem monolític, unívoc i museïtzat, o si per contra, el volem plural, crític i obert al futur”. 

El que hi trobareu és un exercici de nostàlgia heterodoxa, on els artistes recorren al passat per a traçar nous relats; qüestionant la veracitat dels arxius, la desmemòria, les interpretacions i els equívocs intencionats. Anri Sala interroga sa mare sobre unes imatges sense so on apareix al costat del dictador albanès Enver Hoxha. Deimantas Narkevicius manipula les filmacions del desmantellament d’un monument a Lenin. I Roger Guaus estableix un emotiu diàleg fotogràfic amb el seu pare. No hi podia faltar un tastet del còmic Here, de Richard McGuire, que explica allò que ha passat i passarà al racó d’una habitació al llarg de milers d’anys. De fons, gràcies al vídeo d’Ange Leccia, sona una versió de Logical Song de Supertramp, convertint-se en la banda sonora perfecta d’una melancolia aliena.

4 estrelles.
La Capella. Fins al 30 d'abril.
__
Publicat a Time Out, 08/03/1

5.4.17

La pintura lenta de Sok Kan Lai

Sok Kan Lai (Hong Kong, 1959) per referir-se a la seva obra defuig d'etiquetes previsibles com “realista” o “hiperrealista” i defensa que “tot i que no sóc capaç de fer abstracció, el meu plantejament és completament abstracte”. 

Taula de tallar amb hortalisses, 2009
En l'exposició Pretexts, que presenta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès del 24 de febrer a mitjans d'abril, es mostren una vintena de peces, entre dibuixos a llapis i aquarel·les. Proliferen les natures mortes de fruites i verdures o amb altres estris (un auricular amb un cd a sobre d'un tamboret, una càmera fotogràfica, un pot de xinxetes, entre altres coses que pul·lulen pel seu taller). Els vegetals i objectes que retrata “són el pretext -subratlla- per treballar allò que m'interessa: les composicions i els colors, els tons i la llum; no té cap importància que pareguin reals”. L'artista, que resideix a Catalunya des de principis dels vuitanta, s'entretén en els matisos, en encertar el to, el color, els contrastos de llums, grisos i ombres. “Necessito tots aquests objectes -s'explica- per crear les meves composicions però no els miro com el que són (un plat, una raqueta) sinó com a formes i colors. És un joc d'abstracció: una colflori, per exemple, m'ofereix una taca blanca al quadre, un ganivet al costat fa de vector i equilibra el pes d'aquesta taca, i un mantell és molt més, es converteix en un grapat de línies que m'ajuden a compensar la composició”. El seu univers creatiu és d'interior i està format per allò que té a l'abast. Diu que no fa paisatge perquè hi ha massa detalls i se sent segura en les figures clares, definides; i només ha experimentat amb el retrat amb la seva filla en un parell d'ocasions. 

Aina en ombra, 2015
Sok Kan Lai es refereix al llapis i l'aquarel·la com unes extensions de la seva mirada. El seu procés de treball per capes i gairebé sempre amb llum natural és lent i laboriós: “cal una extrema disciplina i paciència”. L'artista autodidacta reconeix que dedica mesos a fer cada una de les peces i que per mor d'això té una producció petita. Cada un dels quadres de Pretext funciona com a fragment del seu món tancat, una finestra d'entrada a la seva cambra, on tot passa a poc a poc i de manera tranquil·la. “La meva obra -afirma- és una construcció de mi mateixa”. Estem davant d'una pintura lenta, sense estridències, que reclama una contemplació pausada i detinguda. 
___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017