14.8.19

Un art ple d'esplendor i de confusions

Joan M. Minguet, professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador d'aquesta revista, ha dirigit Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia catalana), un llibre en edició de luxe que repassa amb rigor 150 obres de quaranta artistes, entre el 1906 i el final de la guerra civil espanyola. 


Al llarg de prop de quatre-centes pàgines, el volum proposa una nova mirada sobre aquest període, transgredint d'entrada part del títol: “el concepte de pintura –explica el crític, des de l'altre costat del telèfon– amb les avantguardes no es sosté. No podíem deixar fora tota una sèrie d'artistes que treballaren la visualitat a través de fotomuntatges, cartells o cal·ligrames; anem més enllà de la pintura i d'una successió d'ismes i estils”. Aquest relat ofereix la possibilitat de transitar el treball de diversos artistes i, sense defugir la trinitat  Picasso-Miró-Dalí, s'incorporen altres veus –Torres-Garcia, Togores, Barradas–, però també els creadors que es refugiaren a la capital catalana amb l'esclat de la guerra europea, com Lloyd o Sacharoff. La tria es presenta “sense la voluntat de suggerir un cànon” i planteja un seguit de vaivens per múltiples maneres d'afrontar les avantguardes i els camins d'experimentació que cada artista decidí recórrer, alhora que s'insinuen les afinitats i influències entre autors. “Les primeres avantguardes –s'apunta al pròleg– són un moment de l'art català ple d'esplendor. D'esplendor i, també, de confusions. Potser aquesta esplendor sorgeix, precisament, de les paradoxes, del caos que pressuposa el mateix concepte d'avantguarda en el camp de l'art (experimentació, democratització de la visualitat, transversalitat...)”. Endreçat  a partir d'un ritme cronològic, el llibre de gran format s'enceta sis anys abans de l'exposició cubista que es realitzà a les Galeries Dalmau, moment que acostuma a marcar-se com el tret de sortida. L'obra escollida és un Picasso del 1906, el retrat de Josep Fondevila pintat a Gósol, on es gesta la llavor de les Les demoiselles d'Avignon (1907).

Aquest recorregut apassionant, que circula pel poema Jaculatòria (1923), de Joan Salvat-Papasseit; el Manifest Groc, de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà; el collage Tres escultors que presenta ADLAN (1935), de Salvador Ortiga; o la litografia Llegiu Catalunya (1937), de Carles Fontseré; es clou amb Arrangez vous, que Esteve Francès pintà des de l'exili el 1939. “Un paisatge surrealista, inconcret, hipnagògic que recorda, ni que sigui des de la llunyania, que el país on havia nascut havia caigut en mans del feixisme. I que, en aquell panorama tan desolador, l'esperit de les avantguardes havia de quedar adormit durant molts i molts anys”, rebla l'autor. Un final amarg per a una etapa joiosa de l'art català, “tan paradoxal i resplendent”. 

Pintura catalana. Les avantguardes, que inclou textos de Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Ainizie González, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulària, Anna del Valle Martí i Mercè Vila, és el quart volum que Enciclopèdia Catalana dedica als principals moviments de l'art català. La col·lecció es va encetar amb títols dedicats al gòtic, el romànic i el modernisme. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019
Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. 

Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Robert Mangold, Curved Plane / Figure XI [Pla corb / Figura XI], 1995. Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani
El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. 

Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles
CaixaForum. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19 

31.7.19

Art i automoció

Un recorregut (ple de vaivens) per la fascinació d'artistes i creadors pel món del motor. I alguns apunts sobre la consideració de l'automoció com a patrimoni cultural

Des de l'aparició de l'automòbil, durant la segona revolució industrial, a mitjans del segle XIX, el cotxe ha esdevingut un tema recurrent per als artistes de diferents estils i èpoques. A Catalunya, el primer vehicle amb motor d'explosió data del 1890 i el pintor Ramon Casas li dedica algunes de les seves obres, on es fa palès el seu interès per aquest nou giny i la fascinació per la velocitat i les innovacions tecnològiques, com en el cas de l'imponent Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil (1901) que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El cotxe és, per la burgesia emergent de la capital catalana, un símbol d'opulència i distinció. Uns anys més tard, el 1909, el diari Le Figaro publica el Manifest del Futurisme, signat per Filippo Tommaso Marinetti, on es fixen les bases d'aquest moviment avantguardista i es proclama que “un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... Un cotxe brogent, que pareix que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia”. L'automòbil es consolida com a icona de modernitat i progrés.

Ramon Casas, Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil (1901)
Sense la intenció de desenvolupar un llistat exhaustiu dels artistes que en un moment o altre s'han sentit atrets pel món del motor, val la pena subratllar la importància que ha tingut en la producció d'alguns d'ells. Destaca la rellevància que tingué, per exemple, en el treball de Salvador Dalí. En aquest sentit, sobresurt, entre altres peces més primerenques, la desconcertant Restes d'un automòbil donant a llum a un cavall cec que mossega un telèfon (1938) o l'Automòbil vestit (1941), en la qual apareix un Cadillac cobert amb teles elegants. El també surrealista René Magritte contraposa la rapidesa d'un cavall i d'un vehicle en La còlera dels déus (1960). És precisament a partir de la segona meitat del segle XX que l'automòbil es considera una obra artística per si mateixa i és present al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA). Entorn de les diferents tecnologies vinculades a l'automoció, destaca la instal·lació Home, màquina i moviment (1955), de Richard Hamilton; o la instal·lació Fandango (1975), així com els cotxes semienterrats de Wolf Vostell. A mitjans dels setanta, Alexander Calder intervé en un vehicle BMW; des de llavors s'obre la veda i diferents artistes de renom internacional com Andy Warhol –qui, a més, el 1986 realitza, per encàrrec de la Mercedes Benz, la sèrie de serigrafies Cars–, Frank Stella, David Hockney, Jeff Koons o César Manrique utilitzen els cotxes de carreres de la casa com a llenç. En aquesta mateixa línia d’actuació, Josep Guinovart, a mitjans del vuitanta, pinta per encàrrec de Lluís Bassat un Ford Fiesta, que fa un parell d'anys es va exposar a la Nau Gaudí de Mataró, espai d'exhibició de la col·lecció del publicista. Per la seva banda, Francesc Torres és un dels creadors més interessats a treballar entorn dels cotxes –de totes maneres i mides–, com en la instal·lació Belchite/South Bronx: un paisatge transcultural i transhistòric (1988). A més, va incloure un cotxe accidentat per donar la benvinguda a l’elogiada exposició La capsa entròpica (2017) del MNAC. Aquesta mena de catàleg abreujat no es pot tancar sense esmentar el vídeo i cotxe amb el lluminós No? Future! (2006), de Jordi Colomer, ni la polèmica instal·lació Ideologies oscil·latòries (2015), de Núria Güell i Levi Orta per al festival de cultura contemporània Ingràvid. Es tractava d’un Fiat vell, de color blanc, folrat amb adhesius de simbologia franquista que havia de transitar per la ciutat però que va acabar censurant l’ajuntament de Figueres. 

Arts & Cars & Mobility
Precisament amb la idea d'identificar els artistes que acostumen a treballar entorn o a partir de l'art i automoció, entès des del cotxe, com a màxim exponent, però també tenint en compte aspectes de disseny i qüestions mediambientals, i amb la intenció d'endreçar el mapa de museus i col·leccionistes que hi ha a Catalunya, Ricard Planas, editor de Bonart Cultural, dirigeix, amb la coordinació de Daniel Fuentes, dissenyador i expert en comunicació, la complicitat de Jaume Perarnau, director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tecnologia de Catalunya (mNACTEC), i el Departament de Cultural de la Generalitat, el Pla estratègic Arts & Cars & Mobility sobre el patrimoni de l'automoció a Catalunya. "Es tracta de promoure una recerca –explica Planas– sobre com els artistes, per exemple de Ramon de Casas a Francesc Torres, s'han apropat al món del motor, descobrir la relació de l'art contemporani amb l'automoció, i de retruc identificar les col·leccions privades de Catalunya i els diferents entesos i col·leccionistes, com el cas de l'artista Albert Gusi o els galeristes Huc Malla i Fidel Balaguer".

Per a la primera diagnosi d'aquest pla estratègic, els impulsors han tingut en compte diversos indicadors des de l'òptica cultural i patrimonial. I és el fet que no existeix en l'actualitat cap organisme que vehiculi la realitat del patrimoni automobilístic des del vessant cultural, ni cap museu de l'automoció a Catalunya des de l'òptica de patrimoni cultural. Per altra banda, entre altres indicadors, se subratlla que hi ha una realitat històrica en el sector del motor a Catalunya (enginyers i pilots de Fórmula 1 de renom internacional, com el cas del col·leccionista d'art Francisco Godia, per exemple; així com marques mítiques, com Hispano Suiza, Pegaso o Seat); i que existeix un clúster de la indústria de l'automoció que general el 30% de les exportacions; així com un important teixit de col·leccions privades, en les quals, en alguns casos, no es produeix un relleu generacional efectiu.

Amb tot això sobre la taula, es planteja un programa entorn de la unió de l'àmbit del motor en un sentit ampli (cotxes, motos, cars, tractors, camions, furgonetes, avions...) amb el món de l'slot, els cotxes de joguina, més coneguts, aquí, gràcies al nom de la marca Scalextric. D'aquesta manera es vol treballar partint de les col·leccions i les intervencions tant a nivell macro com micro, tal com es va plantejar en l'exposició Ultraenergia: la joguina elèctrica com a realitat anticipada sobre els reptes de l'energia del futur, comissariada per Ricard Planas, i que es va poder veure fins al febrer a l'espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina. En el camp micro, Bonart Cultural va promoure fa nou anys, conjuntament amb la Fundació el Somni dels Nens i Sclaextric el projecte Art i joguina, en el qual diversos artistes, com Carlos Pazos, Joan Fontcuberta, Lluís Vilà o Eduard Arranz-Bravo van intervenir i redissenyar un grapat de cotxes de joguina que després es van vendre en una subhasta benèfica a la sala Balcli's.

El projecte Arts & Cars & Mobility perfila l'ecosistema cultural de l'automoció a Catalunya, tenint en compte diferents vessants: art, disseny industrial, ciència, artesania, disseny gràfic. Es pretén dibuixar el patrimoni de l'automoció de Catalunya, tenint en compte els marcs existents: a partir de col·leccionisme públic i privat; els esdeveniments, com la Fira d'Slot Clàssic de Vic o el Saló Automobile de Barcelona; les entitats, com el RACC, la Federació Catalana de l'Automobilism; sense deixar de banda la història de la indústria de l'automoció del país; les infraestructures, com el Circuit de Barcelona o el Museu del Joguet; i pel que fa al coneixement, el Centre Professional de l'automoció, l'Elisava o la Universitat Politècnica de Catalunya. Tot plegat comporta una tasca de recull, identificació i diagnosi de cara a treballar en un "hipotètic museu de l'automoció de Catalunya –reconeix Planas– o fer un museu de museus aprofitant els centres que ja hi ha arreu del país, fomentant una xarxa d'interrelacions". El dibuix del mapa museístic de l'automoció, segons aquest mateix pla estratègic, inclou deu centres, entre els quals hi ha mNACTEC (Terrassa), el Museu de Cotxes d'Època – Marc Vidal (Riudoms), Retro Auto – Moto Museu (Barcelona), Museu Digital SEAT (Martorell), Gevicar (Caldes de Montbui), la Col·lecció d'Automòbils Salvador Claret (Sils), la Col·lecció Ramón Magrinyà (Martorell), el Museu de l'Automoció Roda Roda (Lleida), el Museu Moto (Basella) i la Col·lecció de Motos (Caldes de Boí). "Es tracta de fixar i consolidar el nostre patrimoni automobilístic amb un gran museu de les arts de l'automoció com l'Enzo Ferrari d'Itàlia o el Petersen dels EUA", conclou Planas.

Arts & Cars & Mobility es presenta, juntament amb algunes obres d'artistes i slot al saló de l'automòbil de Barcelona, que se celebra de l'11 al 19 de maig a Fira Barcelona.

__
Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019

17.7.19

En el nom del pare

Entre moltes altres coses, Picasso és una mena de figura paterna pels artistes que han arribat després. Va obrir nombroses portes creatives, va descobrir noves sendes estètiques i temàtiques; va tornar als clàssics i va recuperar éssers mitològics i rituals ancestrals mentre, al mateix temps, es projectava en les avantguardes. Després de tot, Picasso, l'artista més prolífic i polifacètic del segle XX, ha estat consagrat com un lloc comú o punt de partida per a unes quantes generacions. Com a tots els pares se'l pot venerar, emular, honorar, criticar i, seguint Freud, també repudiar o, fins i tot, matar. 

El 2014 el Museu Picasso va acollir l'exposició Post Picasso: reaccions contemporànies, on s'explorava com el pintor ha estat font d'inspiració per a d'altres. En el nom del pare revisita de nou el llegat picassià a partir del treball d'una desena d'artistes que s'enfronten, indaguen o qüestionen, a través de pràctiques i llenguatges diversos, l'herència rebuda. 

La família Morente a la sala de Las Meninas de Picasso
Es tracta d'una mostra desigual que obliga a transitar per diferents espais del museu. De la marca Picasso, que ressalten Elo Vega i Rogelio López Cuenca, a la pintura de Miquel Barceló per al cartell de la darrera corrida celebrada a la Monumental, tot passant per l'obra Guernica. Picasso comunista, de Daniel G. Andújar, en la qual s'exposen els informes que l'FBI va elaborar quan l'artista es va afiliar al Partit Comunista. Com a corol·lari, entre les sales de la col·lecció, destaca el vídeo de la performance Compassos, silencis i llibertat que la família Morente ha realitzat davant Las Meninas del malagueny. El clan glossa i dansa aquest prodigiós triangle: “Con las manos de Velázquez, con los ojos de Picasso, con el cante de Morente...” . No es pot imaginar un homenatge millor.

4 estrelles
Museu Picasso. Fins al 24 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 557, 26/06/19

3.7.19

Contra el revisionisme històric [4’33’’]

Corria el 2004 i les excavadores s'obrien pas, en uns terrenys tradicionalment oblidats per l'urbanisme, entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià del Besòs. S’estava construint el Fòrum Universal de les Cultures, un macroequipament que, amb l'efectivitat d'una piconadora, taparia amb una capa de “cultura” part de la història negra i mísera de la ciutat. El Camp de la Bota havia estat, primer, un espai d'afusellament, i, anys després, una barriada de barraques que va albergar els milers de treballadors arribats del sud d'Espanya. En aquest context d'aniquilació de la història contemporània i, de retruc, de maniobra especulativa en nom de la “interculturalitat”, l'artista Francesc Abad va decidir recuperar la memòria de les 1.706 persones fidels a la legalitat democràtica que moriren executades a la ciutat, la gran majoria en aquest indret, entre 1939 i 1952. 



Una tasca de recopilació de documents –més d’un miler, entre cartes de comiat, sentències dels judicis sumaríssims, fotografies, documents personals–  i recull de memòria oral, enregistrant entrevistes amb familiars de les víctimes, que culminà en la creació de l’arxiu francescabad.com/campdelabota. L’artista va concebre aquesta comesa de reivindicació de la memòria col·lectiva com un projecte obert, que va créixer a poc a poc amb noves veus i materials i en diferents formats: dossiers, catàlegs, cartells i una desena d’exposicions itinerants arreu del territori. 

El passat mes de febrer, per iniciativa de Programes de Memòria de l’ajuntament i en el marc de les activitats per commemorar el vuitantè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana i l’inici de la repressió sistemàtica, el Museu d’Història de Barcelona va acollir, a la capella de Santa Àgata, l’exposició El Camp de la Bota, un tastet de la instal·lació que l’artista va donar fa uns anys al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. A més, es va inaugurar un nou espai memorial a la plaça del Fòrum, el Parapet de les executades i executats, un gran mur ideat pel mateix Abad amb els noms i cognoms de totes les persones que van ser afusellades, i que evoca, en la inhòspita esplanada de ciment, el parapet d’execucions que després de les obres del 2004 va quedar submergit sota el mar. 

Som en temps de revisionisme històric. Hi ha partits polítics que es dediquen ara a  justificar el cop d'Estat del 36, especulen sobre el nombre de represaliats, neguen la xarxa de camps de concentració, així com l'existència de cunetes plenes d’assassinats, i que dulcifiquen la dictadura franquista arribant fins i tot al negacionisme. Aquests dies més que mai val la pena revisitar el treball d'Abad, que qüestiona els injustificables silencis de les darreres quatre dècades; i també recordar i repetir, com un mantra i tantes vegades com faci falta, que entre 1939 i 1952 a Barcelona foren executades 1.706 persones, moltes de les quals estan encara avui en fosses comunes del cementiri de Montjuïc: mil set-centes sis persones afusellades.
__
Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019
Columna d'opinió: 4’33’’

12.6.19

Zóbel-Chillida. Camins creuats

Coincidint amb les commemoracions del seu trentè aniversari, la galeria Mayoral acull un inèdit i fascinant diàleg entre les obres de Fernando Zóbel i d'Eduardo Chillida. 

Alfonso de la Torre comissaria aquest joc de miralls d'alta càrrega poètica en el qual s'exposen tretze olis del pintor hispanofilipí i una desena d'escultures de l'artista basc. Uns camins creuats que de seguida s'intueixen, que es fan palesos i es troben en algunes peces, com en Gestos i Ferros de tremolor III o en Quadrícula i Lurra M-20. Olis que s’emmirallen en el pla vertical, darrere els volums que emergeixen en terra cuita, bronze i acer.


A mitjans dels cinquanta, després de descobrir l'obra de Rothko, Zóbel redueix a l'essencial les seves composicions, tant pel que fa a la temàtica com en l’ús del color. En aquest trànsit cap a l'abstracció, la llum serà un dels temes importants, de la mateixa manera que ho és per a Chillida, que l’evoca entre la força de la matèria i el suggeriment d’escletxes i buits.

Els dos artistes neixen el 1924 però, tot i transitar per sendes estètiques afins, no es coneixen fins al 1964, quan Zóbel, com impulsor del Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, proposa incorporar a la col·lecció l’obra Abesti Gogora IV (Cant rude IV) del mestre basc. “Va ser un moment d'admiració mútua –escriu De la Torre–, el sentiment d'haver-se conegut des de sempre”. Un respecte que es posa ara de manifest i que s’explicita en la correspondència que van mantenir al llarg dels anys.

3 estrelles
Galeria Mayoral. Fins al 25 de juliol.
__
Publicat a Time Out, núm 554, 6/06/19 

22.5.19

Quàntica

“El científic pioner ha de tenir (una) imaginació creativa artísticament”. Aquesta reveladora cita és del físic alemany Max Planck, considerat com el pare de la teoria quàntica, i obre la porta als plantejaments que defensen que la creació artística i la creació de coneixement científic no divergeixen tant com podria semblar en un primer moment. 

Artistes i científics s'enfronten constantment a preguntes similars –sobre la pròpia existència, la possibilitat de descriure la natura, definir la realitat– i busquen trobar respostes que s'acaben materialitzant, això sí, de formes diverses. 

Cascada Quantìca, de Yunchul Kim, 2018 © Rob Battersby
Quàntica és una proposta expositiva arriscada i molt ambiciosa que, amb un muntatge exquisit, pretén explicar i acostar les teories de la física a partir d'un recorregut doble. Deu projectes artístics acompanyen i exemplifiquen des de diferents pràctiques multidisciplinàries l'itinerari científic que inclou nou treballs de recerca al laboratori, a través de preguntes entorn de les conseqüències filosòfiques i les aplicacions tecnològiques d'alguns principis quàntics bàsics: existeix l'atzar?, podem saber amb certesa?, quanta quàntica hi ha a la nostra vida?

La veritat, costa no sentir-se aclaparada per l'allau d'informació i la complexitat del tema, però convé no espantar-se davant tants interrogants. Ja ho va dir el físic danès Niels Bohr: “Si la mecànica quàntica no et deixa completament confús, és que no l'entens”.

3 estrelles
CCCB. Fins al 24 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 549, 2/05/19 

8.5.19

Christian Marclay. Composicions

A principi del segle XX, el pintor Vassili Kandinski va fer sonar els colors. A la dècada dels cinquanta, el compositor John Cage va proposar una partitura per interpretar el silenci. Ara, i en aquesta mateixa línia d'explorar la relació entre el so i l’art, el MACBA exposa l'obra de Christian Marclay (1955), que sense voler ser una retrospectiva, aplega part del seu treball més destacat sobre les múltiples maneres en què el so pot manifestar-se visualment. 

Christian Marclay, Video Quartet, 2002

Eloqüentment silenciós, el muntatge s'enceta amb la sorollosa instal·lació Video Quartet, una potent composició audiovisual en quatre pantalles realitzada a partir de fragments de pel·lícules que formen un hipnotitzant quartet musical. L'autor de The Clock s'enfronta a la representació del so des de diferents flancs. La impossibilitat de descriure la música amb paraules apareix a Mixed Reviews: un collage amb bocins de ressenyes i crítiques musicals convertit en una llarga frase que acompanya, negre sobre blanc, tot el recorregut.

L'obra de Marclay s'ha anat conformant a partir de l'apropiació, l'assemblatge, la performance i la improvisació. La instal·lació interactiva Chalkboard és un bon exemple de la seva pràctica. Formada per una gran pissarra plena de pentagrames buits, convida el visitant a escriure, gargotejar i dibuixar per tal de construir una partitura col·lectiva que  s'interpretarà amb un seguit de concerts al llarg de la mostra.

L'artista també ha indagat entorn de l'aproximació textual als sons. En aquest sentit, sobresurt Zoom Zoom, una projecció de diapositives que, a manera de partitures gràfiques, recull l'ús d'onomatopeies en publicitat o disseny gràfic. La instal·lació immersiva Surround Sounds, una vibrant vídeo-animació muda amb fragments de còmics, culmina aquesta investigació. Es tracta de veure i imaginar el so, més que no pas d’escoltar-lo. 

4 estrelles
MACBA. Fins al 24 de setembre.
__
Publicat a Time Out,  n. 548, 24/04/1

24.4.19

Antoni Tàpies. Certeses sentides

Dir Tàpies és invocar lletres T –com la inicial del seu cognom i del nom de la seva companya Teresa–, o creus, que també poden tombar-se i esdevenir ics de formes i mides diverses. Dir Tàpies és, a la vegada, apel·lar a peus, mitjons, sabates, petjades. Tàpies també és cadira, ulls i ulleres, o enigmàtiques lletres i xifres entre ossos, cranis i un grapat d'objectes quotidians.

A principis dels anys noranta, poc després d'inaugurar la fundació que porta el seu nom, l'artista va desenvolupar un conjunt d'obres a partir del tèxtil sintètic que utilitzava per cobrir i protegir el terra dels estudis de Campins i Barcelona. Tàpies va recuperar material de rebuig i transformà velles teles, ratllades, esquinçades, trepitjades i amb esquitxos, en llenços idonis per desplegar, amb vernís, collage i pintura plàstica, el seu particular repertori icònic. Impulsat per l'interès constant en la recerca de materials i tècniques, va decidir treballar per primer cop amb aquestes robes d'ús industrial que són especialment fràgils, amb força irregularitats i ondulacions. Un suport en el qual va representar tot un seguit d'imatges, llocs comuns de la seva producció, que quedaren estampades com un manifest o un testament artístic.

Antoni Tàpies. Signes, 1991 ©Fundació Antoni Tàpies

El 1991, Manuel Borja-Villel, llavors director de la Fundació, va reunir prop d'una vintena d'aquestes obres en l'exposició Certeses sentides, amb la idea de mostrar la ferma convicció de l'artista amb el seu art. Ara, vint-i-vuit anys després, l'espai decideix recuperar aquella col·lecció, ampliada amb algunes peces que havien quedat excloses i amb una sèrie d'escultures de bronze i terra xamotada de la mateixa època. Una compilació que pren la forma d'una mena de full de ruta per transitar per l'obra tapiana, sobrevolada per una certa malenconia amb les habituals referències al pas del temps, la malaltia, el dolor i la mort.

3 estrelles
Fundació Antoni Tàpies. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, 27/03/19 

10.4.19

Guinovart després de Guinovart

La Fundació Vila Casas acull, del 24 de gener al 18 de maig, Josep Guinovart. La realitat transformada. L'exposició, que ocupa totes les sales de l'Espai Volart de Barcelona, és la cirereta de l'Any Guinovart, celebrat al llarg del 2018 i liderat per la Fundació Espai Guinovart. 

Una vintena de mostres temàtiques arreu del territori català han servit per presentar la vasta i polifacètica producció de l'artista: el cartellisme al Museu de l’Hospitalet, l’obra gràfica al Museu de la Pell d’Igualada, l'escultura a la Fundació Fran Daurel, l’erotisme a la Fundació Antiga Caixa Terrassa, l’obra relacionada amb la gastronomia a la Fundació Perramon de Ventalló, la dedicada a la fecunda relació amb França a l’Institut Francès, la consagrada a les arrels mediterrànies al Museu d’Art Modern de Tarragona o la referida a l’escenografia a l’Institut del Teatre, entre d'altres.

Josep Guinovart. La realitat transformada, comissariada per Llucià Homs, ofereix noves mirades sobre el treball d'aquest creador destacat de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX, deu anys després de la seva mort. La mostra, que acull la Fundació Vila Casas, enllaça amb les retrospectives que es van realitzar en vida de l'artista: Guinovart. Itinerari 1948-1988, el 1989 a Tecla Sala, i Guinovart. Obres del 1948-2002, el 2002 a La Pedrera. La realitat transformada és, a diferència de les anteriors, Guinovart sense Guinovart o Guinovart després de Guinovart. La mostra aplega les obres  més significatives de les diverses etapes creatives, entre les quals hi ha pintura, escultura, gravats i cartells. En un recorregut no cronològic es proposa transitar per diferents temàtiques, moments i tècniques, tot incorporant “una selecció d’obres en relació amb un dels elements sobre els quals pivota l’exposició: com Guinovart parteix de la realitat per transformar-la i donar-hi noves significacions”, tal com anuncia Homs al catàleg que acompanya l'exhibició. Un propòsit que enllaça de ple amb el pensament guinovartià: “No hi ha res del que jo hagi tocat que no estigui condicionat per una vivència. Darrere de qualsevol cosa hi ha una realitat que jo he vist i he viscut.”

Josep Guinovart, Era, 2004.

Al llarg de l'exposició s'exploren alguns dels aspectes recurrents en la seva obra: la natura, la representació del paisatge, el mediterrani i Agramunt, com en el cas de Blat (1948); l'ús del color i la simbologia, per exemple, extreta del Guernica de Picasso, com en Tots els anys al plat (1998); la incorporació d'objectes de la vida real (llaunes, teles, bombetes) que manipula i transforma per formar noves composicions, com en La finestra (1964). També el compromís social de qui es definia com “un treballador de la pintura”, amb El Che (1967). Es poden veure peces de l'etapa inicial –La caça de l'òliba (1950)–, quan s'emmiralla amb artistes catalans: Mir, Nonell o Casas. El 1953, però, una beca de l'Institut Francès li permet fer una estada a París, que en les seves pròpies paraules li “va causar un terrabastall molt fort. De la mateixa manera que Agramunt va ser clau, París també ho va ser, perquè em trobo amb Picasso, amb tota la gran pintura i tot el que suposava la ruptura”. Allà entrarà en contacte amb Gris, Matisse i Cézanne, per citar-ne alguns, que juntament amb Miró seran influències importants al llarg de la seva vida. I és a finals d'aquesta mateixa dècada, que comença a incloure objectes en l'obra, sense prescindir de la pintura, i treballa amb el collage i l'assemblatge. En destaquen Homenatge al pintor de parets (1964), la reivindicativa Brotxa bandera (1970) o Minotaure (2001), en la qual converteix una màscara de soldador trencada en un aterridor cap de brau.

“Com podem observar –escriu Homs– mirant les peces d’aquesta exposició, la riquesa i complexitat de la seva obra es concep com un procés de recerca inacabable que desborda constantment el suport de l’obra, quan no és que el suport passa a ser l’obra mateixa. La seva necessitat d’expansió i investigació, de transformació a vegades quasi com un joc conceptual, el porten a experimentar en tota mena de tècniques, suports i materials, però mantenint en tot moment la seva empremta personal, el nucli essencial de la seva obra”.

La realitat transformada s'acompanya de dues publicacions. Per un costat, un catàleg, editat per la Fundació Privada Espai Guinovart, que recull les converses que el comissari va mantenir fa uns mesos amb Maria Guinovart, filla de l'artista i presidenta de la Fundació Guinovart, que ofereix una interpretació del seu treball més íntima i familiar; Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró de Barcelona, amb una lectura que lliga la trajectòria de Guinovart amb els seus referents; i Àlex Susanna, com a curador de l'Any Guinovart. A més, la Vila Casas ha publicat un catàleg en el qual ha convidat crítics i comissaris de diferents generacions, vinculats d'una manera o altra amb la seva obra, a glossar i llegir novament Guinovart. Es tracta de Glòria Bosch, José Corredor-Matheos, Daniel Giralt-Miracle, Teresa Grandas, Manel Guerrero, Martí Manen, Pau Minguet, Àlex Mitrani i Maria Palau. Nou textos que se sumen al relat curatorial i que demostren la vigència i actualitat del ric llegat guinovartià.
__
Publicat a Revista Bonart, número 184, febrer-març-abril 2019

27.3.19

Max Beckmann

La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l'ascens del nazisme a Alemanya i l'exili permanent. 

L'obra de Beckmann no acaba d'encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l'expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demanda compromís social. Però l'artista es va esforçar per no integrar-se en cap d'aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l'actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories. 

Max Beckmann. Els argonautes, 1949-1950
Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l'amarga experiència de l'expatriació, com en el cas, per exemple, del tríptic Carnaval (1943) o Mascarada (1948). L'exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, en 1913. D’aquest període en detaca Jugadors de rugby (1929) o la dolça Quappi amb suèter rosa (1932-1934). La segona, més extensa, s'endinsa en el repudi i la fugida del creador. 1937 marca el punt d'inflexió: s'exposen algunes de les seves obres en la mostra d'Art degenerat, organitzada pel govern nazi, i el mateix dia de la inauguració marxa a Amsterdam d'on saltarà, alguns anys després, als Estats Units. El seu art esdevindrà cada vegada més abrupte i enigmàtic, i Beckmann ja no tornarà a trepitjar el seu país. 

3 estrelles
CaixaForum. Fins al 26 de maig 
__
Publicat a Time Out,  n. 536, 06/03/1

13.3.19

Bermejo. El geni rebel del segle XV

Hi ha artistes que transcendeixen èpoques i modes, amb una obra capaç de captivar-nos sis-cents anys després. Aquest és, sens dubte, el cas de Bartolomé de Cárdenas, conegut com el Bermejo pel seu aspecte físic. 

Existeixen poques dades sobre la seva biografia. Diuen que va néixer a Còrdova, al voltant del 1445, i que, molt probablement, morí a Barcelona el 1501. Entre les nombroses incògnites que l'envolten, se sap que va desenvolupar la seva carrera professional de manera itinerant, pels diferents territoris de la Corona d'Aragó, i que, tot i la seva personalitat difícil, va ser el pintor més cotitzat i admirat de l'època. Com a jueu convers, va patir la intolerància i la persecució religiosa del moment, i va arribar a ser excomunicat per incompliment de contracte. 

Bartolomé Bermejo.
Sant Miquel triomfant sobre el dimoni
amb el donant Antoni Joan, 1468.
©The National Gallery, London.
La seva primera obra documentada és l'espectacular Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan (1468), realitzada a València i on revela el seu principal referent: la pintura flamenca. Destaca especialment el domini que demostra de la llavors innovadora pintura a l'oli, a partir de la qual desplega una rica i lluminosa gamma cromàtica. A més, aconsegueix reproduir textures, materials, brillantors i transparències amb un realisme espatarrant: pedres precioses, metalls i sedes que sembla que es puguin palpar. Entre la vintena d'obres que s'han conservat i que es presenten en aquesta mostra antològica, sobresurt la Pietat Desplà (1490), un encàrrec de l'ardiaca barcelonès Lluís Desplà per a la seva capella privada, a la catedral, que s'exposa ara fora del temple. Paga la pena dedicar una bona estona a contemplar aquesta taula, la seva obra cabdal, en la qual no escatima detalls –amb un acurat paisatge farcit d'animalons i plantes de tota mena– i on condensa un vast univers visual que l'entronitzarà com un dels grans mestres del Quattrocento. 

4 estrelles
MNAC. Fins al 19 de maig.
__
Publicat a Time Out, 27/02/19 

27.2.19

Guinovart: La realitat transformada

Més que mostrar, La realitat transformada s'esforça a explicar i acostar l'obra del polièdric Josep Guinovart (1927-2007). Amb aires de retrospectiva però defugint del clàssic recorregut cronològic, l'exposició, que ocupa totes les sales dels Espais Volart, s'endinsa, en el ric univers guinovartià. 


Proposa noves lectures i formes de mirar la producció d'un dels artistes destacats de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX que va conjugar, sense despentinar-se, el realisme, l'abstracció, l'expressionisme, i l'informalisme, tot reinventant-se de manera incessant. S'inclouen una vuitantena de peces, entre pintura, obra gràfica, escultura o instal·lació, a partir de les quals es van desengranant les constants en el seu treball; els diversos temes, del més local a l'universal, que esdevenen llocs comuns en el llenguatge d'en Guino. 

Sobresurt especialment Agramunt i les seves arrels, la connexió amb el Marroc, el contacte amb la natura i la terra, la importància de la matèria i la investigació incansable de materials, els minotaures, o el seu compromís polític i social. És precisament la iconografia la que va marcant el ritme de l’itinerari, que suggereix múltiples vaivens a partir d'obres significatives de diferents etapes creatives, entre la primera època, pels volts del 1948, i fins al 2006. 

Aquesta ambiciosa exposició demostra la vigència del llegat del creador i actualitza les paraules de l'autoanomenat treballador de la pintura: “A mi no m'interessa deixar una obra tancada sinó oberta als canvis i als temps”. 

4 estrelles
Fundació Vila Casas. Espais Volart. Fins al 19 de maig  
__
Publicat a Time Out,  n. 536, 30/01/1

20.2.19

El Camp de la Bota, de Francesc Abad

Capella de Sant Àgata (MUHBA Plaça del Rei)
Del 23 de febrer al 17 de març
Inauguració el 22 de febrer a les 19h

13.2.19

Aproximacions fotogràfiques al retaule barcelonià

Deu anys després de la inauguració de la capella del Santíssim de la Seu de Palma, El Gall Editor publica L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca: Halard, Del Moral i Torres

El 2 de febrer de 2007 es va presentar públicament l'imponent retaule de Miquel Barceló a la capella de Sant Pere, coneguda des de llavors com la del Santíssim, a la Catedral de Mallorca. Però, anem a pams, el projecte s'havia gestat a l'albor del nou segle, després que la Universitat de les Illes Balears decidís nomenar doctor honoris causa l'artista de Felanitx. Una vegada descartada la celebració d'una gran exposició antològica al temple, el bisbe de la Seu, Teodor Úbeda, va acceptar entusiasmat la idea d'una intervenció contemporània, com la que en el seu moment, un segle abans, havien realitzat Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, atès que “la Catedral és un espai de fe, arquitectura i art, inacabat”. L'obra comptava amb el beneplàcit d’unes quantes institucions civils i eclesiàstiques de l'illa, però va topar, com en el cas dels creadors modernistes, amb fortes reticències en els sectors més conservadors de l'estament religiós. Polèmiques a banda, la capella de Sant Pere, situada a l'absis lateral dret, aleshores una de les més pobres artísticament parlant del bell santuari gòtic, fou l’indret escollit. L'artista, apassionat del món natural, la vegetació, la mar Mediterrània i la seva fauna, es va inspirar en els cèlebres miracles bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i la conversió d'aigua en vi a les noces de Canà. A partir d'aquests dos episodis, Barceló desplegà un majestuós retaule escenogràfic de tres-cents metres quadrats, una segona pell ceràmica que li va permetre cabussar-se dins els seus propis referents i fer amb fang el que ja estava desenvolupant sobre llenç i paper. “La iconografia anava sortint gairebé naturalment. M'agradava el fil central dels pans i dels peixos, funcionava –explica Barceló–. Per extensió, els pans són tots els fruits de la terra. Per extensió, els peixos són tots els fruits del mar. Com a conclusió, hi ha el Crist amb els estigmes sobre una paret seca de cranis. La morfologia, el vocabulari de l'obra, sempre és un bony que s'obre com la boca d'un peix, com una magrana, com un fruit obert”. 

L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca acosta aquesta impressionant producció del pintor a través de tres lectures fotogràfiques, de la vista i la contemplació curiosa de François Halard, Jean Marie del Moral i Agustí Torres. Tal com relaten al pròleg els seus impulsors, Miquel Forteza i Biel Mesquida, la publicació cerca “eixamplar els horitzons visibles del retaule barcelonià, que estimam i consideram un tresor públic, mitjançant un procediment tècnic contemporani, la fotografia”. Una triple mirada que ajuda a revisitar, aprofundir i ressaltar els detalls del mur de la Seu i contextualitzar-lo en la trajectòria de l’artista, a partir de seixanta fotografies. Uns documents únics sobre el procés de creació, muntatge i el resultat final del projecte barcelonià. El format quadrat del llibre, que s'ofereix en una cuidada edició en català, castellà, anglès i alemany, provoca, però, que algunes fotografies no acabin de lluir tal com s'intueix que podria ser si es mostressin en una mida superior, forçant la verticalitat que apunta l'arquitectura catedralícia. Les imatges s'acompanyen amb textos dels escriptors i crítics mallorquins Enrique Juncosa, Sebastià Perelló i Pere Antoni Pons, així com de breus reflexions del mateix artista, píndoles d'un soliloqui que, enfrontades a consideracions poètiques de Mesquida, van marcant el ritme entre els capítols. 

Capella Santissim.



Tres versions del bestiari de l'artista nòmada

Halard va començar a fotografiar l'obra de Barceló el 2010 per il·lustrar el catàleg de Terra Mare, l'exposició al Palau dels Papes d'Avinyó. A Mallorca va visitar la teulera de ceràmica de Vilafranca de Bonany, l'estudi de Ferrutx –precedit pel colossal Elefantdret– i, és clar, la capella. Viatjà, també, al taller de París, on va continuar la immersió per l'univers Barceló entre pintures, escultures, gravats i dibuixos, units per motius i referències comunes. Les seves imatges tenen la virtut de fer dialogar les diferents parts del retaule amb el bestiari barcelonià, les tonalitats que empra a la Catedral amb les que hi ha en els seus llocs de treball. “L'obra de Barceló vista a través de la càmera d'Halard –descriu Pons– es revela com l'obra d'un artista d'una modernitat furiosa i total que, tanmateix, se sent còmode sense esforç dins el curs en espiral de la història”.

Del Moral, que coneix i segueix el pintor des de mitjans dels vuitanta, proposa, per la seva banda, un recorregut pels tallers nòmades de l'artista, enllaçant localitzacions, cronologies i projectes variats, com si es tractés d'encaixar les petites peces movedisses d'un calidoscopi. De l'església de Santa Eulària dels Catalans –al Palerm de finals del noranta–, al taller de ceràmica de Vicenzo Santoriello –a Vietri sul Mare, a prop de Nàpols–, on, per cert, es va elaborar, entre 2003 i 2004, l'escorça ceràmica que recobreix la capella; tot passant pels estudis francesos i mallorquins, al llarg de diversos anys, per buscar les connexions amb el procés d'elaboració dels elements per a la cova del Santíssim: les protuberàncies, bonys i formes sinuoses del fang d'aquí lligades a la performance Paso Doble i amb l'interior de les coves de l'illa. També connectant les esquerdes i escletxes, els cruis de l’exuberant mural, amb l'empremta de Gaudí i Jujol que perviu a la Seu. “Jean Marie del Moral –conta Perelló– no li cerca la cara [...]. Aquí l'ofereix de lluny, com si n'advertís que no hi trobarem res del que cercam, que no és als ulls que hem de furetejar. Perquè si volem veure'l de prop, hem de recórrer la cartografia de la seva obra”. 

Des de finals del noranta, Torres documenta fotogràficament i cinematogràficament alguns dels treballs més ambiciosos de l'artista, des de la intervenció a la capella de Sant Pere fins a la pintura de la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, al palau de les Nacions Unides de Ginebra. El va acompanyar, per exemple, en tot el procés a Vietri sul Mare i també en el muntatge de Palma. Torres enfoca les bambolines, no escatima escenes de l'artista fent feina tot sol i amb els seus assistents, situa el creador al centre. Retrata l'obra a mig camí, abans d'estar enllestida, i els detalls superiors, un cop col·locada, gairebé imperceptibles pel visitant. També aplega la penombra de les vidrieres grisenques, amb uns vitralls –de més de deu metres d'alçada– produïts a Tolosa al taller de Jean-Dominique Fleury. “Gràcies a les imatges de Torres –defensa Juncosa–, és possible entendre com es va fer tot el treball, que és com una gran pintura tridimensional, feta amb les mans, amb matèria i sense bastidor, i a la vegada, de manera simultània, és també un mapa o una memòria de la realització mateixa”. 

Tres veus i tres mirades vives i entusiastes que confabulen en aquest llibre coral per exalçar una peça única, un tros de mar dins la Seu, un Barceló veritablement excepcional.
__
Publicat a Revista El Temps de les Arts, 14-12-2018

Link

30.1.19

Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971

Des de fa uns anys, el MNAC ha optat per investigar i divulgar l'obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. 

Per entendre'ns, tot allò que va succeir a partir de Dau al Set i al llarg de quatre dècades, fins als vuitanta. Un període que ha estat tradicionalment ignorat, com si, durant els anys de franquisme, aquí no hagués passat res. Això ha provocat que el llegat de tota una generació hagi quedat als llimbs, al marge dels grans discursos. Liberxina –que pren el títol d'un film de Carlos Duran censurat als anys seixanta, sobre un gas incitador de la revolució–, vol dignificar la producció d'aquell període. Perquè fa mig segle, en plena dictadura, uns artistes, influenciats per corrents internacionals de llibertat i ruptura –política, cultural i estètica–, es manifestaren des del pop, la nova figuració i la psicodèlia. 

Cartell per a Oriflama (coberta del núm. 70, maig 1968), Enric Sió, 1968


Unes pràctiques que es van fusionar amb el disseny, el còmic i el cine experimental, per abordar qüestions com el feminisme, l'oposició al règim o l'anticapitalisme. L'exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Evru/Zush, Carlos Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu. Això sí que és certament revolucionari!

4 estrelles
MNAC. Fins al 22 d'abril de 2019.

__
Publicat a Time Out, n. 526, 19/12/1

16.1.19

Jaume Plensa

Diuen que aquest és l'any que Jaume Plensa “torna a casa”. El MACBA li dedica una retrospectiva, vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició a un museu de Barcelona, i fa unes setmanes ha inaugurat Invisibles, al Palacio de Cristal de Madrid. 

L'artista dels rostres colossals, reconegut internacionalment per la seva obra pública arreu del món, defensa que l'escultura és la millor manera de plantejar preguntes. L'art ja és això, un lloc ple d'interrogants. Firenze II, un signe d'interrogació de grans dimensions d'alumini i ferro, amb la inscripció somni en francès (rêve), marca l'inici del recorregut com un manifest. Fa de preludi una foto del seu taller, amb els estris i eines de treball, maquetes i apunts preparatoris, que recobreix la totalitat dels murs exteriors de la sala. Un cop a dins, se succeeixen una vintena de peces –potser les menys conegudes, elaborades al llarg de trenta anys–, que basculen per l'abstracció amb referències a la literatura, la música i l'art, així com per la representació de la figura humana. 

Vista de l'exposició.

A Islands III cita els seus referents: de Goya a Broodthaers, passant per Gaudí i Kahlo. A Prière, es reprodueix desendreçadament sobre unes boles de ferro colat el poema homònim de Baudelaire. La seva és una escultura de contrastos, de llums i ombres, sovint amb una sonoritat subtil: entre la lleugeresa de la cortina Glückauf?, que recull la Declaració Universal de Drets Humans, i la rotunditat de la massa que forma Tervuren. Si m'ho permeteu, una recomanació final: abstenir-vos de visitar el pati d'escultures. La idea d'ocupar l'exterior del museu no és dolenta, però el resultat de la instal·lació és decebedor.

3 estrelles
MACBA. Fins al 22 d'abril de 2019.
__
Publicat a Time Out,  5/12/1

9.1.19

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya

El surrealisme va florir a la França dels anys vint i es va anar expandint internacionalment com un moviment d'avantguarda que pretenia agitar l'art, la literatura, els ambients culturals i intel·lectuals i, també, la política. Uns aires de revolta que, en el context de l’Europa continental en plena escalada bèl·lica, es desplaçaren cap a la Gran Bretanya. Aquesta exposició posa el focus en un dels moments menys coneguts del grup impulsat per André Breton i revela les connexions dels artistes britànics dels anys trenta i quaranta amb la xarxa de creadors surrealistes més enllà de París, quan Londres va esdevenir capital del surrealisme.

Lee Miller. Bathing Feature [Articles de bany], Vogue Studio, Londres, 1941
© Lee Miller Archives, Anglaterra, 2018. Tots els drets reservats

La fascinant biografia de la fotògrafa americana Lee Miller serveix de guia i fil conductor per endreçar cronològicament el discurs. En comptes de seguir explotant el relat de model i musa de Man Ray, que ja cansa; o de senyora de l'artista i escriptor Roland Penrose, que encara cansa més; la mostra reivindica la figura de Miller per ella mateixa, així com la vinculació i incidència de la seva obra en l'escena de l’època. Bravo! Amb un muntatge sense estridències, les seves fotos, travessades per una intensa mirada surrealista, brillen i conviuen amb emblemàtiques peces de Salvador Dalí, Dora Maar, Max Ernst, Eileen Agar, Yves Tanguy, Leonora Carrington i Francis Picabia, entre altres. Simultàniament, es desgranen els principals episodis que marcaren aquells anys, com la “sobtada invasió surrealista” de Cornualla, el 1936, o la primera Exposició Internacional del Surrealisme, a Londres, el mateix any.

Miller té una manera d'observar especial que l'acompanya al llarg de la seva trajectòria: en les primeres provatures amb la tècnica de la solarització i en les desconcertants escenes per revistes de moda. També en l'interès per formes biomòrfiques i en el tractament de l'horror, com a fotoperiodista, durant la Segona Guerra Mundial. És el poderós llegat d'una dona, amb més de set vides, que “preferia fer una fotografia que ser-ne una”.

4 estrelles.

Fundació Joan Miró. Fins al 20 de gener del 2019
__

Publicat a Time Out, n. 510, 21/11/1