13.2.19

Aproximacions fotogràfiques al retaule barcelonià

Deu anys després de la inauguració de la capella del Santíssim de la Seu de Palma, El Gall Editor publica L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca: Halard, Del Moral i Torres

El 2 de febrer de 2007 es va presentar públicament l'imponent retaule de Miquel Barceló a la capella de Sant Pere, coneguda des de llavors com la del Santíssim, a la Catedral de Mallorca. Però, anem a pams, el projecte s'havia gestat a l'albor del nou segle, després que la Universitat de les Illes Balears decidís nomenar doctor honoris causa l'artista de Felanitx. Una vegada descartada la celebració d'una gran exposició antològica al temple, el bisbe de la Seu, Teodor Úbeda, va acceptar entusiasmat la idea d'una intervenció contemporània, com la que en el seu moment, un segle abans, havien realitzat Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol, atès que “la Catedral és un espai de fe, arquitectura i art, inacabat”. L'obra comptava amb el beneplàcit d’unes quantes institucions civils i eclesiàstiques de l'illa, però va topar, com en el cas dels creadors modernistes, amb fortes reticències en els sectors més conservadors de l'estament religiós. Polèmiques a banda, la capella de Sant Pere, situada a l'absis lateral dret, aleshores una de les més pobres artísticament parlant del bell santuari gòtic, fou l’indret escollit. L'artista, apassionat del món natural, la vegetació, la mar Mediterrània i la seva fauna, es va inspirar en els cèlebres miracles bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i la conversió d'aigua en vi a les noces de Canà. A partir d'aquests dos episodis, Barceló desplegà un majestuós retaule escenogràfic de tres-cents metres quadrats, una segona pell ceràmica que li va permetre cabussar-se dins els seus propis referents i fer amb fang el que ja estava desenvolupant sobre llenç i paper. “La iconografia anava sortint gairebé naturalment. M'agradava el fil central dels pans i dels peixos, funcionava –explica Barceló–. Per extensió, els pans són tots els fruits de la terra. Per extensió, els peixos són tots els fruits del mar. Com a conclusió, hi ha el Crist amb els estigmes sobre una paret seca de cranis. La morfologia, el vocabulari de l'obra, sempre és un bony que s'obre com la boca d'un peix, com una magrana, com un fruit obert”. 

L'ull viu. Tres fotògrafs miren Barceló a la Catedral de Mallorca acosta aquesta impressionant producció del pintor a través de tres lectures fotogràfiques, de la vista i la contemplació curiosa de François Halard, Jean Marie del Moral i Agustí Torres. Tal com relaten al pròleg els seus impulsors, Miquel Forteza i Biel Mesquida, la publicació cerca “eixamplar els horitzons visibles del retaule barcelonià, que estimam i consideram un tresor públic, mitjançant un procediment tècnic contemporani, la fotografia”. Una triple mirada que ajuda a revisitar, aprofundir i ressaltar els detalls del mur de la Seu i contextualitzar-lo en la trajectòria de l’artista, a partir de seixanta fotografies. Uns documents únics sobre el procés de creació, muntatge i el resultat final del projecte barcelonià. El format quadrat del llibre, que s'ofereix en una cuidada edició en català, castellà, anglès i alemany, provoca, però, que algunes fotografies no acabin de lluir tal com s'intueix que podria ser si es mostressin en una mida superior, forçant la verticalitat que apunta l'arquitectura catedralícia. Les imatges s'acompanyen amb textos dels escriptors i crítics mallorquins Enrique Juncosa, Sebastià Perelló i Pere Antoni Pons, així com de breus reflexions del mateix artista, píndoles d'un soliloqui que, enfrontades a consideracions poètiques de Mesquida, van marcant el ritme entre els capítols. 

Capella Santissim.



Tres versions del bestiari de l'artista nòmada

Halard va començar a fotografiar l'obra de Barceló el 2010 per il·lustrar el catàleg de Terra Mare, l'exposició al Palau dels Papes d'Avinyó. A Mallorca va visitar la teulera de ceràmica de Vilafranca de Bonany, l'estudi de Ferrutx –precedit pel colossal Elefantdret– i, és clar, la capella. Viatjà, també, al taller de París, on va continuar la immersió per l'univers Barceló entre pintures, escultures, gravats i dibuixos, units per motius i referències comunes. Les seves imatges tenen la virtut de fer dialogar les diferents parts del retaule amb el bestiari barcelonià, les tonalitats que empra a la Catedral amb les que hi ha en els seus llocs de treball. “L'obra de Barceló vista a través de la càmera d'Halard –descriu Pons– es revela com l'obra d'un artista d'una modernitat furiosa i total que, tanmateix, se sent còmode sense esforç dins el curs en espiral de la història”.

Del Moral, que coneix i segueix el pintor des de mitjans dels vuitanta, proposa, per la seva banda, un recorregut pels tallers nòmades de l'artista, enllaçant localitzacions, cronologies i projectes variats, com si es tractés d'encaixar les petites peces movedisses d'un calidoscopi. De l'església de Santa Eulària dels Catalans –al Palerm de finals del noranta–, al taller de ceràmica de Vicenzo Santoriello –a Vietri sul Mare, a prop de Nàpols–, on, per cert, es va elaborar, entre 2003 i 2004, l'escorça ceràmica que recobreix la capella; tot passant pels estudis francesos i mallorquins, al llarg de diversos anys, per buscar les connexions amb el procés d'elaboració dels elements per a la cova del Santíssim: les protuberàncies, bonys i formes sinuoses del fang d'aquí lligades a la performance Paso Doble i amb l'interior de les coves de l'illa. També connectant les esquerdes i escletxes, els cruis de l’exuberant mural, amb l'empremta de Gaudí i Jujol que perviu a la Seu. “Jean Marie del Moral –conta Perelló– no li cerca la cara [...]. Aquí l'ofereix de lluny, com si n'advertís que no hi trobarem res del que cercam, que no és als ulls que hem de furetejar. Perquè si volem veure'l de prop, hem de recórrer la cartografia de la seva obra”. 

Des de finals del noranta, Torres documenta fotogràficament i cinematogràficament alguns dels treballs més ambiciosos de l'artista, des de la intervenció a la capella de Sant Pere fins a la pintura de la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l'Aliança de Civilitzacions, al palau de les Nacions Unides de Ginebra. El va acompanyar, per exemple, en tot el procés a Vietri sul Mare i també en el muntatge de Palma. Torres enfoca les bambolines, no escatima escenes de l'artista fent feina tot sol i amb els seus assistents, situa el creador al centre. Retrata l'obra a mig camí, abans d'estar enllestida, i els detalls superiors, un cop col·locada, gairebé imperceptibles pel visitant. També aplega la penombra de les vidrieres grisenques, amb uns vitralls –de més de deu metres d'alçada– produïts a Tolosa al taller de Jean-Dominique Fleury. “Gràcies a les imatges de Torres –defensa Juncosa–, és possible entendre com es va fer tot el treball, que és com una gran pintura tridimensional, feta amb les mans, amb matèria i sense bastidor, i a la vegada, de manera simultània, és també un mapa o una memòria de la realització mateixa”. 

Tres veus i tres mirades vives i entusiastes que confabulen en aquest llibre coral per exalçar una peça única, un tros de mar dins la Seu, un Barceló veritablement excepcional.
__
Publicat a Revista El Temps de les Arts, 14-12-2018

Link

30.1.19

Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971

Des de fa uns anys, el MNAC ha optat per investigar i divulgar l'obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. 

Per entendre'ns, tot allò que va succeir a partir de Dau al Set i al llarg de quatre dècades, fins als vuitanta. Un període que ha estat tradicionalment ignorat, com si, durant els anys de franquisme, aquí no hagués passat res. Això ha provocat que el llegat de tota una generació hagi quedat als llimbs, al marge dels grans discursos. Liberxina –que pren el títol d'un film de Carlos Duran censurat als anys seixanta, sobre un gas incitador de la revolució–, vol dignificar la producció d'aquell període. Perquè fa mig segle, en plena dictadura, uns artistes, influenciats per corrents internacionals de llibertat i ruptura –política, cultural i estètica–, es manifestaren des del pop, la nova figuració i la psicodèlia. 

Cartell per a Oriflama (coberta del núm. 70, maig 1968), Enric Sió, 1968


Unes pràctiques que es van fusionar amb el disseny, el còmic i el cine experimental, per abordar qüestions com el feminisme, l'oposició al règim o l'anticapitalisme. L'exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Evru/Zush, Carlos Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu. Això sí que és certament revolucionari!

4 estrelles
MNAC. Fins al 22 d'abril de 2019.

__
Publicat a Time Out, n. 526, 19/12/1

16.1.19

Jaume Plensa

Diuen que aquest és l'any que Jaume Plensa “torna a casa”. El MACBA li dedica una retrospectiva, vint-i-dos anys després de la seva darrera exposició a un museu de Barcelona, i fa unes setmanes ha inaugurat Invisibles, al Palacio de Cristal de Madrid. 

L'artista dels rostres colossals, reconegut internacionalment per la seva obra pública arreu del món, defensa que l'escultura és la millor manera de plantejar preguntes. L'art ja és això, un lloc ple d'interrogants. Firenze II, un signe d'interrogació de grans dimensions d'alumini i ferro, amb la inscripció somni en francès (rêve), marca l'inici del recorregut com un manifest. Fa de preludi una foto del seu taller, amb els estris i eines de treball, maquetes i apunts preparatoris, que recobreix la totalitat dels murs exteriors de la sala. Un cop a dins, se succeeixen una vintena de peces –potser les menys conegudes, elaborades al llarg de trenta anys–, que basculen per l'abstracció amb referències a la literatura, la música i l'art, així com per la representació de la figura humana. 

Vista de l'exposició.

A Islands III cita els seus referents: de Goya a Broodthaers, passant per Gaudí i Kahlo. A Prière, es reprodueix desendreçadament sobre unes boles de ferro colat el poema homònim de Baudelaire. La seva és una escultura de contrastos, de llums i ombres, sovint amb una sonoritat subtil: entre la lleugeresa de la cortina Glückauf?, que recull la Declaració Universal de Drets Humans, i la rotunditat de la massa que forma Tervuren. Si m'ho permeteu, una recomanació final: abstenir-vos de visitar el pati d'escultures. La idea d'ocupar l'exterior del museu no és dolenta, però el resultat de la instal·lació és decebedor.

3 estrelles
MACBA. Fins al 22 d'abril de 2019.
__
Publicat a Time Out,  5/12/1

9.1.19

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya

El surrealisme va florir a la França dels anys vint i es va anar expandint internacionalment com un moviment d'avantguarda que pretenia agitar l'art, la literatura, els ambients culturals i intel·lectuals i, també, la política. Uns aires de revolta que, en el context de l’Europa continental en plena escalada bèl·lica, es desplaçaren cap a la Gran Bretanya. Aquesta exposició posa el focus en un dels moments menys coneguts del grup impulsat per André Breton i revela les connexions dels artistes britànics dels anys trenta i quaranta amb la xarxa de creadors surrealistes més enllà de París, quan Londres va esdevenir capital del surrealisme.

Lee Miller. Bathing Feature [Articles de bany], Vogue Studio, Londres, 1941
© Lee Miller Archives, Anglaterra, 2018. Tots els drets reservats

La fascinant biografia de la fotògrafa americana Lee Miller serveix de guia i fil conductor per endreçar cronològicament el discurs. En comptes de seguir explotant el relat de model i musa de Man Ray, que ja cansa; o de senyora de l'artista i escriptor Roland Penrose, que encara cansa més; la mostra reivindica la figura de Miller per ella mateixa, així com la vinculació i incidència de la seva obra en l'escena de l’època. Bravo! Amb un muntatge sense estridències, les seves fotos, travessades per una intensa mirada surrealista, brillen i conviuen amb emblemàtiques peces de Salvador Dalí, Dora Maar, Max Ernst, Eileen Agar, Yves Tanguy, Leonora Carrington i Francis Picabia, entre altres. Simultàniament, es desgranen els principals episodis que marcaren aquells anys, com la “sobtada invasió surrealista” de Cornualla, el 1936, o la primera Exposició Internacional del Surrealisme, a Londres, el mateix any.

Miller té una manera d'observar especial que l'acompanya al llarg de la seva trajectòria: en les primeres provatures amb la tècnica de la solarització i en les desconcertants escenes per revistes de moda. També en l'interès per formes biomòrfiques i en el tractament de l'horror, com a fotoperiodista, durant la Segona Guerra Mundial. És el poderós llegat d'una dona, amb més de set vides, que “preferia fer una fotografia que ser-ne una”.

4 estrelles.

Fundació Joan Miró. Fins al 20 de gener del 2019
__

Publicat a Time Out, n. 510, 21/11/1

2.1.19

Elogi del fotoperiodisme

“Si una foto no és suficientment bona, és perquè no estaves suficientment a prop”. Aquesta és una de les cites més famoses atribuïdes al reporter i corresponsal de guerra Robert Capa i serveix per fer algunes aproximacions a l'exposició Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que fins al 10 de febrer es pot veure a la Sala 3 del Palau Robert de Barcelona. 

La mostra és un homenatge als professionals de l'estat espanyol que han apostat per acostar-se a realitats inquietants i situacions de conflicte i que, a voltes, han arriscat la seva vida per fer-ho. Creadors de consciència, comissariada per Chema Conesa i Juan Manuel Castro, inclou més d'un centenar d'instantànies que s'han publicat en els principals mitjans de comunicació del planeta i que il·lustren algunes de les problemàtiques actuals d'arreu: les guerres de Síria i l'Iraq, les crisis polítiques a l'Egipte i Veneçuela, els efectes del canvi climàtic i desastres naturals, la prostitució, les víctimes de violència masclista, entre d'altres. Una mirada rigorosa davant casos de marginalitat, injustícies i abusos. L'exposició, que busca remoure consciències i reconèixer la tasca –sovint no prou apreciada i en precari– dels professionals darrere els objectius, recull una col·lecció de fotografies com un mapa del dolor humà, a partir d'imatges d'alguns dels moments més convulsos de la història recent. Per a documentar-ho, els comissaris han escollit tres imatges de quaranta fotògrafs vius i en actiu amb una vasta i reconeguda  trajectòria, entre els quals destaquen Gervasio Sánchez, Kim Manresa, Sergi Cámara o Clemente Bernad i d’altres més joves, com ara Javier Corso, Manu Brabo, Samuel Aranda, Bernat Armangué o Lurdes Basolí. La tria d'aquestes instantànies que resulten escenes úniques s'ha realitzat de manera coordinada amb els reporters, per tal de presentar les millors imatges de la seva carrera.

Andres-Martinez-Casares. Madre de fallecida por colera. Haiti, 2010

Aquesta exposició és un elogi del fotoperiodisme, de la fotografia compromesa, que pren partit i esdevé una finestra de denúncia. Conesa apunta, en aquesta línia, que els fotoperiodistes representen avui la primera línia de veracitat de la informació. “El seu codi ètic pel que fa a la possible manipulació de la imatge –assegura– constitueix la primera línia del compromís professional. Solen ser persones independents, allunyades dels organigrames oficials i conscients de la seva missió. Saben que una mala praxi del seu ofici representa una càrrega de profunditat demolidora per al mitjà que publiqui les seves fotos”. 

Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que es va inaugurar el passat 7 de setembre, està produïda per la companyia d'assegurances DKV amb motiu del vintè aniversari de les seves accions de Responsabilitat Social i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya. L'organització Reporters Sense Fronteres també participa en aquest projecte i rebrà tots els beneficis recaptats amb el catàleg que s'ha editat en motiu de l’exposició. Després de Barcelona, la mostra itinerarà es podrà veure a Madrid, Saragossa i València. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019