“Les parets em demanen ser pintades”
Firma com a Xupet negre i fa més de dues dècades que es dedica a pintar a cara destapada xumets per allà on passa. Segur que els has vist un miler de vegades.
Els carrers –sobretot els de Barcelona- són el taller, i les parets i el mobiliari urbà, els llenços on estampa les seves obres: xumets negres de qualsevol mida pintats a mà alçada amb retolador o esprai. La història del Xupet negre es remunta a finals del vuitanta, als carrers de l’Eixample, quan pinta el primer xumet amb retolador en versió mini. Des de llavors, el seu emblema ha anat evolucionant: l’ha fet cada vegada més gran, l’ha disfressat amb capells i distintius de diferents tribus urbanes i acostuma a acompanyar-lo amb paraules com “peace”, “respect” o “love”, sense oblidar que xumet, en anglès, significa, a més, pacificador. Ha escampat aquest logo amb missatges pacifistes i antiracistes per tot on ha passat i els seus xumets gegants es poden veure a llocs tan dispars com al mur de Berlín, als carrers de París, al costat dels mítics invaders locals fets sobre rajoles, a la Cerdanya o a la Tierra de Fuego, al Pol Sud, el lloc més lluny on ha aconseguit pintar.
El Xupet negre es un veterà en l’escena grafitera de l’estat [rebutja imitacions i no et creguis la rumorologia urbana que durant anys ens va fer creure que era un ianqui exiliat, un gai reivindicatiu o un negre escampant missatges antiracistes] i fa memòria per explicar que “a principis dels noranta, hi havia poca gent pintant i, clar, ens coneixíem tots els que feiem un grafit més artístic. Hi havia una mena de codi d’honor que feia que no pintéssim uns sobre uns altres perquè és una putada que et tatxin un grafit i, sobretot, que t’ho trepitgin amb un tag”. Recorda com Barcelona l’any 2000 era “el lloc més hot” per tots els que es dedicaven al grafit artístic i com fins fa ben poc els grafiters locals es veien obligats a competir i compartir parets i mobiliari urbà amb turistes del grafit que venien a deixar la seva empremta a la ciutat. L’any 2006, però, va entrar en vigor l’ordenança de la convivència a Barcelona que, entre d’altres coses, prohibeix els grafits i les pintades. De fet, segons l’ordenança, “fer grafits o pintades és considera una infracció lleu. Fer-ho en elements de transport, de parcs i jardins públics, façanes d’edificis i senyals de trànsit, com també en el mobiliari urbà, és una infracció greu, i fer-ho en monuments i edificis catalogats o protegits és una infracció molt greu”. El Xupet negre, que només ha estat multat en dues ocasions per pintar al carrer, assegura que “tot i l’ordenança municipal, això segueix sent un paradís del grafit, encara que cada vegada hi ha menys zones per descobrir”. Per això mateix, l’associació de grafiters ofereix un servei als botiguers per pintar legalment la seva persiana i fer el manteniment del grafit durant un any, però, tot i fer-ho amb permisos municipals i amb contractes, cada vegada es troben amb més entrebancs legals. Pel Xupet negre, el que diferencia el grafit artístic del vandalisme és “veure si el lloc és apropiat per ser pintat”. I afegeix: “a mi són les parets les que em demanen ser pintades, però, no veig bé pintar, per exemple, sobre portes de fusta antigues o sobre façanes d’edificis històrics; el mobiliari urbà, en canvi, és una altra cosa”.
Fins a l’arribada de Banksy, que ha atorgat a l’street art una aura museística acceptada pels crítics i per l’establishment –algunes de les seves pintades realitzades amb stencils s’han deslocalitzat i s'han venut a les cases de subhastes més importants del món- el grafit era vist per la majoria de gent com una bretolada. De fet, el Xupet negre es lamenta que “a Espanya es veu encara com una cosa de nens que pinten i embruten les parets, però, per a mi, el grafit és una revolució cultural al mateix nivell que el Renaixement”. En canvi, segons explica, “als països llatinoamericans sempre he pogut pintar amb molta llibertat i permisos perquè per a les seves institucions és millor que els joves estiguin pintant que no robant o drogant-se”.
Amb l’objectiu d’investigar nous materials i seguint aprofitant el que li dóna l’espai públic, fa una dècada que el Xupet negre va començar a pintar també sobre diferents materials i suports trobats. Així, no deixa d’utilitzar el carrer com a taller, on ara hi troba vidres, metalls i fustes que li serveixen com a llenços per fer les seves peces úniques –també- amb retolador i esprais. El que fa no es pot veure tan fàcilment com els seus grafits, però precisament aquest desembre es presenta una retrospectiva del seu treball més recent a la galeria gracienca Art Lina Valero. A més, publicarà un llibre, que anirà acompanyat per un documental, sobre la seva trajectòria i el món del grafit i la pintura mural a través de la seva experiència.
En el futur, es veu pintant xumets enormes, en grans murs, a les afores de la ciutat, però, això sí, amb tots els permisos per fer-ho legalment.
___
Publicat a Revista Bonart
El Xupet negre es un veterà en l’escena grafitera de l’estat [rebutja imitacions i no et creguis la rumorologia urbana que durant anys ens va fer creure que era un ianqui exiliat, un gai reivindicatiu o un negre escampant missatges antiracistes] i fa memòria per explicar que “a principis dels noranta, hi havia poca gent pintant i, clar, ens coneixíem tots els que feiem un grafit més artístic. Hi havia una mena de codi d’honor que feia que no pintéssim uns sobre uns altres perquè és una putada que et tatxin un grafit i, sobretot, que t’ho trepitgin amb un tag”. Recorda com Barcelona l’any 2000 era “el lloc més hot” per tots els que es dedicaven al grafit artístic i com fins fa ben poc els grafiters locals es veien obligats a competir i compartir parets i mobiliari urbà amb turistes del grafit que venien a deixar la seva empremta a la ciutat. L’any 2006, però, va entrar en vigor l’ordenança de la convivència a Barcelona que, entre d’altres coses, prohibeix els grafits i les pintades. De fet, segons l’ordenança, “fer grafits o pintades és considera una infracció lleu. Fer-ho en elements de transport, de parcs i jardins públics, façanes d’edificis i senyals de trànsit, com també en el mobiliari urbà, és una infracció greu, i fer-ho en monuments i edificis catalogats o protegits és una infracció molt greu”. El Xupet negre, que només ha estat multat en dues ocasions per pintar al carrer, assegura que “tot i l’ordenança municipal, això segueix sent un paradís del grafit, encara que cada vegada hi ha menys zones per descobrir”. Per això mateix, l’associació de grafiters ofereix un servei als botiguers per pintar legalment la seva persiana i fer el manteniment del grafit durant un any, però, tot i fer-ho amb permisos municipals i amb contractes, cada vegada es troben amb més entrebancs legals. Pel Xupet negre, el que diferencia el grafit artístic del vandalisme és “veure si el lloc és apropiat per ser pintat”. I afegeix: “a mi són les parets les que em demanen ser pintades, però, no veig bé pintar, per exemple, sobre portes de fusta antigues o sobre façanes d’edificis històrics; el mobiliari urbà, en canvi, és una altra cosa”.
Fins a l’arribada de Banksy, que ha atorgat a l’street art una aura museística acceptada pels crítics i per l’establishment –algunes de les seves pintades realitzades amb stencils s’han deslocalitzat i s'han venut a les cases de subhastes més importants del món- el grafit era vist per la majoria de gent com una bretolada. De fet, el Xupet negre es lamenta que “a Espanya es veu encara com una cosa de nens que pinten i embruten les parets, però, per a mi, el grafit és una revolució cultural al mateix nivell que el Renaixement”. En canvi, segons explica, “als països llatinoamericans sempre he pogut pintar amb molta llibertat i permisos perquè per a les seves institucions és millor que els joves estiguin pintant que no robant o drogant-se”.
Amb l’objectiu d’investigar nous materials i seguint aprofitant el que li dóna l’espai públic, fa una dècada que el Xupet negre va començar a pintar també sobre diferents materials i suports trobats. Així, no deixa d’utilitzar el carrer com a taller, on ara hi troba vidres, metalls i fustes que li serveixen com a llenços per fer les seves peces úniques –també- amb retolador i esprais. El que fa no es pot veure tan fàcilment com els seus grafits, però precisament aquest desembre es presenta una retrospectiva del seu treball més recent a la galeria gracienca Art Lina Valero. A més, publicarà un llibre, que anirà acompanyat per un documental, sobre la seva trajectòria i el món del grafit i la pintura mural a través de la seva experiència.
En el futur, es veu pintant xumets enormes, en grans murs, a les afores de la ciutat, però, això sí, amb tots els permisos per fer-ho legalment.
___
Publicat a Revista Bonart
No comments:
Post a Comment