22.1.14

Una fotógrafa en tu dormitorio

Christina Guldager se cuela en la habitación de 15 parejas para crear el proyecto Ese espacio llamado Intimidad,* una secuencia de instantáneas sugerentes que encadenan escenas domésticas de sexo borroso.

Marta y Javi. FOTO: Christina Guldager
“Cuando tengo sexo con alguien, me olvido de quién soy. Por un momento, se me olvida que soy humano. Es lo mismo cuando estoy detrás de la cámara: olvido que existo.” 
ROBERT MAPPLETHORPE

Impera el onanismo fotográfico y la escenificación pública de la intimidad. Miles de personas airean, diariamente, sus vidas en la red. Bienvenidos: ha llegado la era de la postfotografía, que diría el maestro Joan Fontcuberta. Pero, entre, tanto enredo social, #igers, pins, retweets y megusta, existe todavía el artista, el fotógrafo que busca la imagen y encuentra el momento preciso de darle al clic y crear un relato, construir una nueva realidad.

Christina Guldager lleva más de una década observando, trabajando sobre el desnudo, uno de los temas, sin duda, más fecundos del arte. En sus retratos de academia, durante los primeros 2000 en Dinamarca, la artista aprende a acercarse al cuerpo, a reconocer la forma y a apreciar la intimidad. Una privacidad que, años después, le lleva a plantar el trípode frente a camas con sábanas arrugadas.

En Ese espacio llamado Intimidad, Guldager convierte a la pareja en formas espectrales que nos sitúan ante alcobas repletas de detalles coloristas, ventanas con vistas, lamparitas de noche y gustos musicales. Su interés por el dominio de la luz y la técnica no se antepone a las bases con las que creó el proyecto: aproximarse como espectadora a los modelos y buscar –pese a todo– la espontaneidad del momento.

Esto es sexo explícito, pero velado. No hay genitales. Ella estuvo allí, lo vio todo. No es pornografía. Se inmiscuyó en todos estos dormitorios y supo disparar en el momento adecuado, cuando los amantes ya se habían olvidado de su presencia, del juego de luces, de la cámara, de Ese espacio llamado Intimidad, de la historia y se rendían, foto a foto, a la petite mort.


---
* Ese espacio llamado Intimidad es un work in progress. Si quieres participar: www.christinaguldager.com

Exposición del 30 de enero al 28 de febrero en El ben plantat
(C/ Sant Carles, 21, Barceloneta, Barcelona)
Inauguración jueves, 30 de enero, a las 19:30h
 

18.1.14

La desaparició de la bellesa

Després de veure Absolut II a la Galeria Balaguer m’ha vengut al cap l’anècdota d’un malaguanyat pintor francès. Atenció, la història de Georges Rouault és d’aquelles que superen la ficció. A mitjans del segle vint, aquest artista expressionista amb paleta fauvista decideix, als gairebé vuitanta anys, pegar foc a 300 del seus quadres. La crema es va fer davant notari per donar constància de què no en volia saber res d’aquelles pintures. Diuen que l’afany perfeccionista acompanyat d’una permanent insatisfacció el van portar a destruir les seves creacions, convençut que ja no li quedaven massa anys per millorar-les i acabar-les. Aquesta escena –un poc bèstia, si provau de visualitzar-la– il·lustra de totes, totes, la tradició de l’artista que es rebel·la contra la seva obra i es transforma en destructor del seu propi llegat.



Tornant al present, l’exposició Absolut II acull dues de les darreres sèries que l’artista Lluís Vilà va desenvolupar poc abans de traspassar, fa tot just tres anys. Absolut (2009) és un conjunt de llenços despintants. El mateix Vilà va explicar-se en una ocasió i, referint-se a la tècnica pictòrica característica de l’action painting practicada per Pollock, va dir: “Si ell feia dripping, jo faig undripping, despinto les meves pròpies obres amb aire a pressió o amb aigua fins que pràcticament han desaparegut. Si no m’aturo –seguia– el resultat seria el blanc inicial”. La idea de “despintura” de Vilà, em transporta directament a la  proposta de Perejaume que, des de l’agrarietat, planteja “despintar, desfer, desdibuixar i restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món”. Un seguit de reflexions sobre la saturació d’imatges i obres d’art en la que estem immersos, i que es va materialitzar fa uns anys a la mostra retrospectiva de La Pedrera Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

La despintura absoluta de Vilà –que venia de l’eat art i l’art fungible dels vuitanta–, en canvi, no planteja una frenada (a la manera de Perejaume) sinó que representa el moment àlgid de la creació, en la recerca d’una puresa total. Aquesta sèrie d’undrippings s’exhibeix ara custodiada pels Nautes (2006-2009), un conjunt d’escultures antropomorfes sense rostre. La història d’Absolut II, és evident, no és la mateixa que la dels quadres Rouault, però la postura estètica d’un i altre –la necessitat de destruir per crear–, no m’ho negareu, pot arribar a ser similar. En qualsevol cas, aquí tenim una altra situació, i és que en aquesta exposició –realitzada amb el suport de la Fundació Lluís Coromina–, les escultures, com a éssers misteriosos, estan condemnades a vetllar unes despintures que, de la mateixa manera que els mariners, són (quasi) formes que s’acosten a l’absolut. El concepte que buscava desvelar Vilà raïa suposadament amagat davall vàries capes de pintura que calia desfer. Els camins de l’absolut, però, són, com bé sabien Malèvitx, Kandinski, Mondrian i Rothko, plens d’artistes buscant l’essència pictòrica en un llenç.

___
Publicat a Time Out, 02/01/14 [link]