18.1.14

La desaparició de la bellesa

Després de veure Absolut II a la Galeria Balaguer m’ha vengut al cap l’anècdota d’un malaguanyat pintor francès. Atenció, la història de Georges Rouault és d’aquelles que superen la ficció. A mitjans del segle vint, aquest artista expressionista amb paleta fauvista decideix, als gairebé vuitanta anys, pegar foc a 300 del seus quadres. La crema es va fer davant notari per donar constància de què no en volia saber res d’aquelles pintures. Diuen que l’afany perfeccionista acompanyat d’una permanent insatisfacció el van portar a destruir les seves creacions, convençut que ja no li quedaven massa anys per millorar-les i acabar-les. Aquesta escena –un poc bèstia, si provau de visualitzar-la– il·lustra de totes, totes, la tradició de l’artista que es rebel·la contra la seva obra i es transforma en destructor del seu propi llegat.



Tornant al present, l’exposició Absolut II acull dues de les darreres sèries que l’artista Lluís Vilà va desenvolupar poc abans de traspassar, fa tot just tres anys. Absolut (2009) és un conjunt de llenços despintants. El mateix Vilà va explicar-se en una ocasió i, referint-se a la tècnica pictòrica característica de l’action painting practicada per Pollock, va dir: “Si ell feia dripping, jo faig undripping, despinto les meves pròpies obres amb aire a pressió o amb aigua fins que pràcticament han desaparegut. Si no m’aturo –seguia– el resultat seria el blanc inicial”. La idea de “despintura” de Vilà, em transporta directament a la  proposta de Perejaume que, des de l’agrarietat, planteja “despintar, desfer, desdibuixar i restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen per poder rehabilitar la nostra relació amb el món”. Un seguit de reflexions sobre la saturació d’imatges i obres d’art en la que estem immersos, i que es va materialitzar fa uns anys a la mostra retrospectiva de La Pedrera Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

La despintura absoluta de Vilà –que venia de l’eat art i l’art fungible dels vuitanta–, en canvi, no planteja una frenada (a la manera de Perejaume) sinó que representa el moment àlgid de la creació, en la recerca d’una puresa total. Aquesta sèrie d’undrippings s’exhibeix ara custodiada pels Nautes (2006-2009), un conjunt d’escultures antropomorfes sense rostre. La història d’Absolut II, és evident, no és la mateixa que la dels quadres Rouault, però la postura estètica d’un i altre –la necessitat de destruir per crear–, no m’ho negareu, pot arribar a ser similar. En qualsevol cas, aquí tenim una altra situació, i és que en aquesta exposició –realitzada amb el suport de la Fundació Lluís Coromina–, les escultures, com a éssers misteriosos, estan condemnades a vetllar unes despintures que, de la mateixa manera que els mariners, són (quasi) formes que s’acosten a l’absolut. El concepte que buscava desvelar Vilà raïa suposadament amagat davall vàries capes de pintura que calia desfer. Els camins de l’absolut, però, són, com bé sabien Malèvitx, Kandinski, Mondrian i Rothko, plens d’artistes buscant l’essència pictòrica en un llenç.

___
Publicat a Time Out, 02/01/14 [link]


No comments:

Post a Comment