1.12.13

Emili Armengol, 50 anys d'escultura

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull fins al 20 d'octubre l'exposició “Antològica”, comissariada per Daniel Giralt-Miracle.





L'artista Emili Armengol (Barcelona, 1943) és, rescrivint allò que un dia digué la crítica Maria Lluïsa Borràs, “un dels escultors catalans de la Modernitat amb més domini dels medis expressius i amb més força creativa”. Les seves peces, sempre basculant entre l'organicisme, el cos i el món geomètric, en petit i gran format, de ferro, fusta, bronze o acer inoxidable, són l'empremta d'un creador del mediterrani, que ha fet de l'Empordà casa i taller, espai d'inspiració i exhibició.

El Castell de Benedormiens de Platja d'Aro acull, del 14 de setembre al 20 d'octubre, Antològica, un recorregut per la trajectòria artística d'Armengol, que l'any 1963 es va donar a conèixer després de formar-se a l'Escola Massana de Barcelona. Per al comissari i crític, Daniel Giralt-Miracle, aquesta exposició “vol presentar de manera sintètica el treball d’Armengol a través dels principals capítols en què s’ha desenvolupat, per tal de mostrar l’evolució que l’ha portat des de les formes orgàniques inicials fins a les icòniques-simbòliques més recents, passant per les que va fer reformulant la figuració, recuperant temes zoomorfs i entramant diferents figures geomètriques”. Es tracta de recrear un traçat que va de les sèries més experimentals dels seixanta, passant per la recuperació del cos i la figura humana dels vuitanta, l'homenatge al mar i l'imaginari marítim dels noranta i la fascinació per les runes i els referents arqueològics dels primers anys del nou segle. “Per a Armengol -apunta el comissari- l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi aflora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat i que cada vegada són més abstractes que figuratius”.

Les construccions al·legòriques de gran format signades pel creador es poden resseguir arreu del territori i -més o menys- com deia la cançó, de Salses (Porta dels Països Catalans), a Barcelona (Porta de Sarrià), Pollença -Mallorca- (Porta de Migdia) o Andorra (Monument a la Constitució). A més, però, les escultures de mitjà format o publiques d'Armengol, condecorat fa cinc anys Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del govern francès, s'exhibeixen també de manera individual i col·lectiva més enllà del Mediterrani.  

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2013

Precarietat i fragilitat a l’ARTFAD

Una sèrie de fotografies de barraques de fabricació artesanal i un vestit fet a partir de materials pobres han estat els guardonats als premis de l’ARTFAD d’enguany. Corren mal temps per a l’opulència. Els objectes rudimentaris, reciclats i reutilitzats s’imposen i ara també als guardons, organitzats per l’Associació d’Artistes i Artesans del FAD, que pretenen, des de l’any 2003, estimular la recerca, la creació i l’excel·lència en el camp dels oficis de l’art.


A primer cop d’ull, la sèrie Horts, de Victòria Campillo, premiada amb l’ARTFAD d’Or en la categoria Professional, desconcerta. I és que, quina relació hi ha entre Klee, Miró, Chillida i Tàpies? I, sobretot, què tenen a veure tots aquests creadors amb una barraca? Campillo explica que es troba a diari amb aquestes  construccions precàries que amb la crisi proliferen al Baix Llobregat. La relació amb el nom d’un artista sorgeix, assegura, de forma “instantània, inesperada”. “D’alguna manera –diu- el nom d’un artista ens ha arribat com si fos una marca i en el meu treball associo aquests noms amb objectes que hem recorden o s’identifiquen amb la seva obra”. L’artista que, tot i venir de la pintura, fa anys que es dedica a presentar a través de fotografies relacions –gairebé- impossibles entre objectes i els artistes dels quals coneix a fons la seva obra i que han marcat i influït la seva formació i trajectòria. Així, al seu imaginari, Bourgeois es vincula amb un elefant de peluix, Braque amb una faldilla o Miró amb una samarreta. I és que, per a Campillo, “des de la mirada d’artista, l’art és arreu”. El jurat del guardó, format per l’artista plàstic Francesc Torres, el galerista Carles Taché (que exhibirà a La Taché Gallery les peces premiades amb l’ARTFAD d’Or i el d’Estudiants), el dissenyador Martín Ruiz de Azúa, el director de Llotja Escola Superior de Disseny i Art, Francesc Navarro, i la presidenta de l’A-FAD (Artistes i Artesans del FAD), Magda Polo, precisament va destacar d’Horts “l’analogia que s’estableix entre la memòria artística i realitats alienes al món de l’art”.

El passat 2 de juliol també es va premiar amb l’ARTFAD de Plata, l’obra Haiku Tea Dress de l’artista Cynthia Fusillo. Es tracta d’un vestit realitzat amb materials precaris: bosses de té, paper, fil, sorra i cabells. En aquest cas, el jurat va valorar “la sensibilitat narrativa i la fragilitat dels materials utilitzats”. “Vaig arribar a aquests materials (paper, fils, sorra, pèl) –comenta Fusillo- a la recerca de la vulnerabilitat i l’autenticitat a l’obra”. Més enllà dels materials reutilitzats, però, pren força la forma, en aquesta ocasió, una peça de roba: “Com a artista dona m'interessa veure el món a través del cos. Utilitzo un vestit, peces que són comunes, per fer més accessible el que és humà i la quotidianitat. Però també m'interessa la metàfora i l'al·legoria d'aquestes peces. Tinc una fascinació amb els vestits, les faldilles, les camises i les sabates. La revelació i l'ocultació, la protecció i l'exposició s'han convertit en els temes de la meva feina”, assegura. Per tancar el cercle de significació de la seva proposta, però, és important destacar la presència del text, com a poemes o aforismes. Per a la creadora, “l’haiku representa la manera com vull treballar i com m'agrada expressar-me. Amb poques paraules o en aquest cas amb pocs materials, per tal de mostrar el més essencial i el més profund”.

Poesia visual a l’ARTFAD d’Estudiants
Finalment, l’obra Garrotxa de la sèrie Horitzons d’estar de Mireia Coromina ha rebut el premi ARTFAD d’Estudiants. Es tracta d’una instal·lació que presenta  la fotografia d’una vista d’un paisatge important en la biografia de l’autora que s’acompanya amb una cortina, on s’ha brodat a mà la línia de l’horitzó que es veu a la imatge. “Els territoris que surten a les peces-cortines d'Horitzons d'estar –descriu Coromina- estan vinculats als meus espais d'existència, és a dir que cada cortina ha estat pensada per un espai viscut i per una sala concreta, una sala de ser en contraposició a la sala d'estar”. La sèrie presenta quatre cortines acompanyades per imatges d'espais concrets amb vincles diferents: l’ambient rural de Sant Jaume de Llierca, a la Garrotxa, el familiar; Barcelona, on viu; i Palma, el sentimental. Les seves imatges metafòriques, relacionen el vincle amb el territori, el paisatge, amb les tasques femenines de la llar. El jurat ha valorat Horitzons d’estar per “la poètica subtil amb una clara economia del llenguatge i l’execució elegant per a un espai determinat”.

Aquestes tres propostes guardonades es poden veure a l’exposició El millor disseny de l’art, que acull el DHUB, fins al proper 31 d’octubre. A més, s’inclouen les 26 obres seleccionades de la vuitantena que es van presentar a la convocatòria d’enguany. Recordeu aquests tres noms: Victòria Campillo, Cynthia Fusillo i Mireia Coromina. El futur de la creació ja és aquí. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre 2013