22.2.17

Temps de fires

El primer trimestre de l’any és època de fires. Del 22 al 26 de febrer a Madrid toca Arco, Art Madrid, Drawing Room, JustMad. A Barcelona, de l'1 al 5 de març se celebra FAMA, la Fira d'Art Modern i Antic. La capital catalana és també durant l'any el territori d'Art Libris, del 21 al 23 d'abril, Loop, del 25 al 27 de maig, i, del 28 de setembre a l'1 d'octubre, Swab, que valora la possibilitat de conquerir el mercat asiàtic. De fet, el temps de fires no s'acaba mai. Per exemple: al gener, SetUp a Bolonya; al març, Drawing Now Paris, The Armory Show Nova York; a l'abril, Art Brussels; al maig, GranPalazzo de Roma, Xangai, Photo London; al juny, Basilea; al juliol, Arte Santander; al setembre, Istanbul, Estampa; al novembre, Paris Photo, St-Art Estrasburg; i al desembre, Untiled i Context Art Miami. No hi són totes, ni molts menys, es tracta només d'un tastet d'algunes de les cites que hi ha marcades al calendari. 

La necessitat d'anar a fires
Els galeristes amb els quals hem parlat reconeixen la importància de ser presents en diverses cites internacionals. “Entenc la participació en fires -diu Rocío Sant Cruz, directora de la galeria homònima- com quelcom necessari per fer vendes, contactes i buscar possibilitats d’exposicions per als meus artistes”. De fet, enguany té previst anar a Arco, per primera vegada amb el nou projecte de galeria que ha obert a la capital catalana,i exposar al Untitled de Miami, debutar a Photo London i continuar com a única representació de l'estat espanyol a Paris Photo. La galeria Miguel Marcos és una de les veteranes d'Arco. El seu director subratlla que “el principal objectiu d'una fira ha de ser vendre, a més de fer contactes”. I afirma que “una galeria a Espanya, si vol tenir visibilitat, ha d’anar a Arco”. A més, s'estrena enguany a Xangai. Àlex Nogueras, de NoguerasBlanchard, recorda que van a Arco des del 2005, primer al projecte de comissariat i posteriorment al programa general. “Al principi hi vam anar més per prestigi que per recuperar la inversió, però ara s’ha tornat una fira important per vendes i cada vegada afinem més quan hi anem”, afirma el galerista que enguany també serà a Roma – Gran Palazzo i Basilea. Per a Tomeu Simonet, des d'Addaya, a Alaró, anar a fires és gairebé imprescindible: “serveix per contactar amb gent que no pot venir a Mallorca, et dóna visibilitat i ajuda a trobar artistes pel programa de residències que impulsa la galeria”. L'any passat va participar en la primera edició del Drawing Room i enguany debuta al SetUp de Bolonya. 

La importància de ser selectiu
Paral·lelament, però, molts companys es queixen dels alts costos que suposa assistir a aquestes cites i són cada vegada més cautelosos. “Anar a fires suposa un gran esforç i risc”, reconeix Ramon Sicart de la galeria Sicart de Vilafranca del Penedès que enguany té prevista assistir, com ja és habitual, a la cita Swab, al Drawing Now Paris i, per primera vegada, amb el flamant segell Sic\art edicions a Arts Libris d'Arco i Barcelona. “Abans -rememora- anava a una desena de fires anuals, en part gràcies al sistema d'ajudes de la Generalitat que hi havia per a projecció internacional”. Qui va ser soci fundador de Drawing Room, d'on ha marxat just després de celebrar la primera edició, al·lega que “ara hi ha molta incertesa a Europa per saber com reacciona el mercat”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Joan Anton Maragall de la Sala Parés i la galeria Trama que enguany ha decidit no anar a Madrid, però en canvi exposar a Londres i Estrasburg. “El model de fira -assegura- és vigent però les fires europees estan vivint moments baixos. En aquest context, no volem anar a fires sense el convenciment de tenir resultats positius. En el passat hem anat a moltes, ara toca un moment reflexiu”. Carlos Duran de Senda, que enguany exposa a Arco, Brussel·les, Istanbul, Nova York i, és clar, a Loop, la cita de la qual Duran n'és codirector, reconeix que “estem reduint la participació en fires. Havíem arribat a anar a una dotzena. Ara estem apostant per treballar més des del nou espai de la galeria”. Per la seva banda, Pilar Dolz de Cànem, a Castelló, explica que “he anat a Arco una vintena d’anys, però econòmicament els darrers temps ja no em compensava”. La galerista que va engegar Cànem fa 42 anys recorda que “hi havia temporades que feia sis pavellons, però cada vegada em costa més”. Tot i així, enguany va a la fira de Santander, a Estampa i a Arts Libris de Barcelona. El galerista Fidel Balaguer argumenta que “per un tema d'estratègia i de pressupost he deixat d'anar a fires, i encara no sé si enguany participaré a Swab”. Tot i que reconeix que “el mercat és a les fires i, si no hi vas, no hi tens accés”. Balaguer va exposar dos anys a Art Madrid i com a anècdota conta: “vaig vendre obres a catalans que no anaven a comprar a la galeria de Barcelona sinó a les fires de Madrid. El mínim mercat que hi ha a Espanya és a Madrid”.


Una nova fira a la capital catalana?
Proliferen les fires arreu, però els galeristes asseguren que costa trobar mercat, l'anhelat comprador. És per aquest motiu que molts no consideren que Barcelona necessiti una altra fira. Nogueras defensa que “tenir una nova fira no és un objectiu prioritari, tal com es va assenyalar al Pla integral de les Arts Visuals, consensuat amb el sector”. I afegeix: “No veig que pugui tenir un futur viable. En canvi, el Gallery Weekend valora i promou els espais de les galeries”. Maragall és del mateix parer: “Barcelona no necessita una nova fira. Fer ara una fira aquí amb un nivell bo és impossible. Per fer-ho cal tenir clar l'existència d’un mercat local que actualment no hi és. No ens podem permetre un fracàs. En canvi -continua- es pot potenciar el mercat amb accions com el Gallery Weekend, que estimula les vendes i porta públic a les galeries”. En aquesta mateixa línia, s'expressa Marcos: “Seria un error pretendre fer una fira d’art contemporani a Barcelona i menys provar d’imitar la proposta d’Arco. A quins interessos serveix això? Una fira és un gran negoci per qui l’organitza. No hi ha espai per dues grans fires a Espanya. A més, a Barcelona, ja hi ha Swab. El que s’ha de promoure -segueix- és una política de compres, de suport al sector creatiu. Si precisament el que sobren són fires arreu del món!” I acaba: “si ja és complicat vendre a Madrid, a Barcelona és inviable perquè no hi ha mercat”. En aquest sentit, Balaguer es lamenta: “si fóssim un país normal, hi hauria una política de compres, però com que no ho som...”. I Simonet també aposta per promoure les adquisicions: “Si no s’augmenta la compra i la inversió, pública i privada, no crec que tengui sentit crear fires noves”. Sicart, per la seva banda, argüeix: “una política d'adquisicions toca molts pals, com  patrimonialitzar l'art contemporani i donar vida a artistes i galeries del territori”.

D'altres, aposten per donar suport als pavellons que anualment se celebren a la capital catalana. Sicart ho té clar: “La fira de Barcelona d'art contemporani és Swab, el problema és que no té prou suport institucional, com se subvencionen altres fires de la ciutat. El que cal és consolidar Swab. Una altra cosa és si han de sumar esforços, per exemple, amb el Gallery Weekend i Arts Libris”. Balaguer defensa que “ja hi ha una fira d'art contemporani: Swab. No es va fer una fira generalista en el moment en què s'havia de fer i ara ja no es pot fer perquè no hi ha mercat”. 

Santa Cruz, com a galerista i impulsora d'Arts Libris declara: “Barcelona s’està posicionant en l'organització de fires i festivals propis i especialitzats (Arts Libris, Loop, Swab, entre altres), això és específic d’aquesta ciutat i se’ns coneix per això. S’ha d’apostar per aquestes especificitats, sense copiar models”. I afegeix: “El govern ha d’apostar per aquí, ajudant les que ja hi són, tot i que, per exemple Arts Libris –lamenta- rep molt poques ajudes en comparació amb altres iniciatives de la ciutat”. Malgrat tot, Arts Libris celebra la vuitena edició a l'Arts Santa Mònica, amb una vuitantena d'editors, i la segona a Arco, com a satèl·lit de la proposta catalana, amb presència d'una vintena d'editors. Fruit d'aquesta col·laboració, es planteja portar Arts Libris com a satèl·lit a altres pavellons. 
Per la seva banda, Duran, galerista i codirector de la fira dedicada al videoart Loop, que enguany celebra la dissetena edició, comenta: “A Barcelona ja hi ha una gran fira que és Loop i qualsevol projecte que tingui ambició de qualitat serà, és clar, benvingut. Des de les institucions s'ha de treballar per promocionar l'art local i donar suport a les galeries que són les que participen en l'exportació anant a les grans fires”. Des de la galeria 3 Punts, Eduard Duran diu que “Barcelona ha de tenir una gran fira, però dubto que això succeeixi. Som una metròpoli actuant com si fóssim província. S’haurien d’ajuntar tots els esforços de les fires que ja es fan aquí per fer-ne una de gran”. El galerista, que participa a Art Madrid, Swab, Context Art Miami, entre d'altres, matisa: “Juguem al fet que Barcelona és la capital del Mediterrani. No crec que una gran fira aquí suposés el fet de deixar d’anar a Madrid”.

Enmig dels comentaris que anuncien la possibilitat d'una nova fira, Joaquín Díez-Cascón, impulsor de Swab, assegura que “cada any quan Arco s'acosta s'escolta el mateix runrun. Jo no sóc ningú per dir si Barcelona necessita una nova fira. Des de Swab, intentem que any rere any sigui millor. Hi ha un mercat a Barcelona i cada vegada hi ha més públic”. Els organitzadors es plantegen fer el salt a Àsia el 2018: “no volem fer una còpia del Swab que es fa aquí, estem valorant la possibilitat de promoure l'intercanvi entre ciutats, artistes i galeries d'aquí i d'allà”. I conclou: “d'una manera o altra, hem tingut suport de les institucions, però, coincidint amb la desena edició, sembla que enguany la col·laboració de la Generalitat i l'Ajuntament serà més gran. Això es traduirà amb més activitats arreu de la ciutat”. 

Per la seva banda, Macarena Masip, directora de FAMA, que en la tercera edició tindran plena ocupació amb una trentena d'expositors, apunta: “si es planteja una nova fira que abastés diversos estils i èpoques i toqués el nostre sector, miraríem de col·laborar-hi. Seria una manera de tenir més repercussió internacional per la ciutat i no estar a l'ombra de les fires de Madrid”. 

De la mateixa manera, Dolz remata des de Castelló: “no tot pot passar a Madrid, s'ha de descentralitzar. Així que, si hi hagués una nova fira a Barcelona i m'admeteren, jo hi aniria amb molt de gust”. 

Per acabar, hem de dir que continua endavant el projecte del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. El seu actual president, Gabriel Pinós, ja va anunciar en el seu dia que “si Madrid té una gran fira, Barcelona no ha de ser menys, per tradició i per potencial artístic a tots els nivells”. Segons les nostres informacions, s’avança en aquesta direcció i, fins i tot, en un principi es preveu celebrar la nova “gran fira de Barcelona” la tardor del 2018. El Gremi de Galeries, des del primer dia, ha mostrat un tarannà integrador i desitja que s’incorporin al projecte totes les fires que se celebren actualment a la ciutat, encara que respecta les decisions que cadascuna prengui en aquest sentit.
___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril 2017

15.2.17

Herselves

Davant aquest títol juganer que feminitza el pronom forçant l’ortografia anglesa (Elles mateixes) algú pot preguntar: té sentit fer avui una exposició de dones artistes? I jo responc: Sí, rotundament sí. 

Eliza Bennett

N'hi ha que diuen que existeix un sostre de vidre que impedeix que les dones accedim a certs llocs de poder, però sovint no és un sostre sinó un edifici de diverses plantes que fa de topall. En art continua sent vigent el cartell que les Guerrilla Girls van desplegar davant la porta del Museu Metropolità de Nova York: “Les dones han d'estar despullades per entrar al Met? Menys del 5% dels artistes en la secció d'art modern són dones, però un 85% dels nus són femenins”. Han passat un parell de dècades d'això i cansa veure mostres dedicades a “les muses de” o visitar col·lectives on la presència de creadores és anecdòtica. 

Alyson Provax
A Herselves es recullen una quinzena de propostes femenines que tracten sobre qüestions d'identitat, desig, percepció, alliberament. El neó de Sophia Wallace (Until she is free) funciona com a prefaci d’aquest discurs polisèmic. Resulta indispensable el vídeo d'Eliza Bennett, on l'artista apareix brodant-se el palmell de la mà; les petites notes d'Alyson Provax que documenten el que ella considera temps perdut; les compilacions de tutorials de youtube de Florencia Aliberti; i la parodia d'Arvida Byström & Maja Malou Lyse sobre la “cultura de la selfie”. En definitiva, artistes representant-se a elles mateixes sense intermediaris. 

4 estrelles
Blueproject Foundation. Fins al 26 de febrer del 2017
__
Publicat a Time Out, 21/12/1

8.2.17

La pintura costumista de Ramon Moscardó

Ramon Moscardó (Barcelona, 1953) practica una pintura de la quotidianitat. La seva obra recull, com a postals, vistes i panoràmiques de les ciutats per on transita habitualment (Barcelona, París, Venècia, Nova York, Los Angeles), paisatges marítims (principalment de Cadaqués, el seu lloc de residència i creació des de fa una vintena d'anys) i interiors (bars d'aquí i d'allà on, posem per cas, una parella parla animadament, baix l'atenta mirada d'un cambrer atabalat, i algú dret a la barra es pren una copa). 



Conrea un art costumista, se serveix d'escenes i localitzacions que caça al vol. Diu que té una gran memòria visual però, per si de cas, sempre du paper i llapis per no oblidar res d'allò que veu, d'allò que viu i que acabarà traslladant al llenç. En aquest procés creatiu, Moscardó s'agafa a la realitat, però l'embelleix, idealitza les figures i millora els espais recreats. “Salvant totes les distàncies -reconeix- jo faig com Canaletto feia amb Venècia, col·locant les coses allà on convé o recordes i no on potser realment són”. Cada una de les seves pintures -especialment els interiors de cafès- funcionen talment com un relat. Moscardó no escatima detalls i, tirant d'un cert barroquisme, carrega l'escena amb informació per tots els racons, planteja accions en diferents plans i inclou objectes mig amagats que conviden a una contemplació lenta i a revisitar l'obra a la recerca d'una nova història. La seva pintura destil·la optimisme, són quadres coloristes i lluminosos on tot es mostra perfecte. 

“Faig una pintura fàcil d'entendre i divertida de fer, una pintura propera”, afirma com a lema, just abans de lamentar-se que ja no queda quasi ningú que pinti la ciutat on va néixer. L'artista, vinculat a la Sala Parés des de fa prop de quaranta anys, és un habitual de La Galeria de Sant Cugat del Vallès, on exposa regularment en individuals i col·lectives des del 1999. La mostra Buscant la llum, que aplega una vintena d'obres realitzades al llarg dels darrers mesos -principalment vistes urbanes i interiors unificats per una paleta cromàtica càlida i aparcant, en aquesta ocasió, el blau de les marines empordaneses- es pot veure del 13 de gener del 2017 i fins a finals de febrer. 
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2016 gener 2017