23.3.07

Pau Casals ja té carrer a París


L'artista Àlvar Suñol darrere l'escultura
que ha dissenyat per a França
XAVIER BARTRAL
La Fundació Restaura col·locarà a l'abril, a l'Illa de França, una escultura del famós violoncel·lista obra d'Àlvar Suñol

Un dels homenatges pòstums més típics i tòpics és el de posar el nom de l'artista, escriptor o polític difunt a un carrer, un passatge, una avinguda, una plaça... Això fa que, amb els anys, el personatge es converteixi en un lloc de passada.

El nom de Pau Casals (1876-1973) ha quedat immortalitzat a la rodalia de París, a un carrer de la zona de Boulogne-Billancourt, que fins fa quatre dies era conegut com rue de la France Mutualiste. El fet és que l'empresa de restauració d'edificis Restaura va adquirir totes els habitatges d'aquesta rue, el 2004. Després de la remodelació, l'Ajuntament de la localitat els va donar la possibilitat de rebatejar el carrer.

El nom escollit no resultarà estrany al francesos i parisencs perquè Casals va passar part del seu exili al país veí, en fugir de la dictadura. A més, el 1971 va rebre la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Nacional, que dóna el govern.

Tot ell en una escultura
A més del carrer, la Fundació Restaura va encomanar a l'artista Àlvar Suñol -més pintor que escultor- una peça en memòria del famós violoncel·lista del Vendrell. L'escultura de bronze, de tres metres d'alçada i una tona de pes, mostra un Pau Casals amb cos de violoncel. Una de les parts de l'instrument és buida "per poder-hi observar la vida a través -conta l'artista-, perquè hi passin els ocells, com si fos una finestra oberta per veure-hi a través".

Suñol, que sent una gran admiració pel músic intèrpret d'El cant dels ocells, explica que "aquesta escultura va ser tot un repte per a mi, perquè Casals, malgrat la seva universalitat, va saber conservar sempre la seva identitat". A més, al pedestal de ferro que sustenta l'escultura, "s'hi poden veure les quatre barres de la senyera, encara que queden dissimulades com si es tractés d'una columna dòrica", subratlla.

L'escultura de Suñol descansa encara en una nau de Sant Adrià de Besòs. El dia 10 d'abril marxarà cap a França, i el 19 s'inaugurarà en un acte presentat per l'expresident Jordi Pujol, amb la vídua del músic, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, l'alcaldessa del Vendrell, Helena Arribas, i el quartet de música Casals. Diuen que al costat de l'escultura hi haurà un jardí curull de roses blanques, concretament de la varietat anomenada Pau Casals.


---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Divendres, 23 de març del 2007

8.3.07

Magatzem Pazos


Carlos Pazos assegut dins la instal·lació
'Mickey Mouse' al Museu d'Art Contemporani
de Barcelona. FRANCESC MELCION
El MACBA acull 'No em diguis res', una acumulació dels objectes de Carlos Pazos que vol ser una retrospectiva dels 30 anys de carrera


Les obres de l'inclassificable Carlos Pazos (Barcelona, 1949) qüestionen els paradigmes de la modernitat: la idea de col·lecció, autoria, originalitat i exposició. Tot i fugir dels treballs artístics que alimenten les estructures museístiques, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) li ha fet un bon lloc i li dedica una exposició dels trenta anys de la seva trajectòria.

Sota el títol No em diguis res, el Macba ofereix una retrospectiva que no segueix un recorregut ni formal ni lineal, sinó que pretén reconstruir els ecosistemes de l'obra de Pazos. Així, la mostra s'organitza a partir de les agrupacions mentals que donen sentit al seu treball i planteja una cronologia del tot arbitrària, perquè el treball de Pazos és circular i concèntric.

Manuel Borja-Villel, director del Macba i comissari de la mostra, va explicar, ahir, que "les diferents sales s'han adaptat a l'univers de Pazos, cosa que fa que el museu s'hagi convertit en una mena de magatzem, que acull l'acumulació d'objectes que l'artista ha col·leccionat durant dècades". La carrera artística de Pazos s'ha d'entendre, doncs, a partir de la idea de col·lecció.

L'artista s'ha dedicat a acumular tota mena d'objectes -joguines de goma de quan era petit, teles dels vestits de la seva àvia, postals, gerros de ceràmica molt kitsch- que ha reciclat, sovint amb la tècnica de collage, i convertit en la seva obra. Destaca Niño perdido, una sèrie de quadres collage, realitzat als noranta, i que rememora la seva infància amb objectes de tota mena. L'autor va recordar que "m'agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys perjudicis".

Borja-Villel va presentar Pazos a mig camí entre "el neodadaisme, el pop brut de Rauchenberg i l'actitud surrealista". Així, el microcosmos pazià aporta una visió irònica i nostàlgica. "És l'estètica del silenci -pel comissari- antiromàntica, que recorda que en art ja no queda res per dir".

L'univers de Pazos es pot definir a partir de la sèrie de diversos Mickey Mouse (1982) ordenats com si fossin dins un aparador, o amb el projecte Voy a hacer de mí una estrella (1975), a partir del qual l'artista s'explica: "Jo volia ser res. En realitat, jo no volia ser. Però ja que era aquí... Posats a ser, ser res. Posats a estar, amb les estrelles. Ser star".

No em diguis res, que viatjarà al Museu Reina Sofía de Madrid el proper mes de juny, es completa amb el film-collage Nemocine. Película recortable, produïda per la mostra. En aquesta projecció apareixen les seves peces, els seus alter ego, i una de les obres més conegudes, almenys a Barcelona. Es tracta de l'escultura El blanc i negre (1992), la proposta de símbol que va fer per a la ciutat olímpica: Floquet de Neu assegut a la falda de la Moreneta, un bon resum per explicar com és la realitat i l'art contemporani, si ens decidim a entrar a l'univers pazià.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Dijous, 8 de març del 2007