13.12.17

Richard Wentworth: Paying a visit

Richard Wentworth és un dels artistes destacats de l'anomenada Nova Escultura Britànica.

 


Acostuma a treballar les seves instal·lacions amb objectes que transforma i manipula, subvertint la funcionalitat que li és pròpia, resignificant-los, oferint noves i inesperades lectures. A mitjans dels setanta, abans de la mort de Franco, va venir a Barcelona en diferents ocasions. Aquí l'acollia Bigas Luna i es relacionava amb els cercles artístics. Quaranta anys després, ha remenat els seus arxius per relatar aquelles visites. És la mirada d'un jove Wentworth fascinat per les troballes que es fa a peu de carrer. Presenta fotografies –clavades a la paret– de petits ready mades i d'escenes quotidianes. Aquestes instantànies es combinen amb polaroids fetes a la pantalla de televisió i amb una portada de la revista Triumfo de 1975 a manera de souvenir. Les imatges es trufen amb plaques de vidre transparent del mateix format que enquadren un bocí de paret blanca i amb miralls, també d’idèntica mida, però en diferents punts: a l'altura dels ulls, la panxa, els peus... Tot plegat crea uns murals amb fragments de ciutat i de cossos, unes vistes certament inesperades.

Galeria Nogueras Blanchard
Del 28 de setembre al 22 de desembre
__
Publicat a Butxaca25/10/2017

Link

6.12.17

Montse Casacuberta: Paisatges d’una correspondència

L’origen de la nova exposició de Montse Casacuberta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès és fruit d’una fructífera relació epistolar. 

La pintora m’explica, per telèfon, que l’any 2013, per qüestions personals, s’estronca la seva producció, que fins aleshores s’havia nodrit especialment de sessions al natural. De cop, una amistat de tota la vida, la dissenyadora gràfica Mariona García Solé, companya de la universitat on dóna classes, li proposa un joc: ella li escriurà cartes amb descripcions o evocacions de paisatges, reals o imaginaris –paisatges en el sentit més ample del terme–, que la pintora haurà de traslladar al llenç. No s’hi val parlar-ne, només compta el que hi ha a les missives. Casacuberta no ho dubta i recull el guant.

“A vegades –apunta– les cartes contenen només una paraula, unes coordenades, una breu ressenya i jo he d’anar estirant del fil i portar-ho al llenç”. D’aquesta manera, el buit pictòric s’esvaeix i les cartes esdevenen una font ufana de la qual en brolla la producció de Casacuberta dels darrers quatre anys. L’artista aparca durant aquest període la pintura de paisatge i les natures mortes, que ha conreat vastament al llarg de la seva carrera, i es concentra només en els suggeriments que li arriben a través de la bústia.


German Cosmopolitan, Montse Casacuberta

“Ella no havia vist els quadres fins aquest estiu passat que vam concretar l’exposició –comenta entusiasmada– i jo no sabia el que li inspirava (postals, llibres, objectes)”. Amb aquesta mostra es dóna a conèixer i es tanca, de moment, el projecte. Per una banda, es desvetllen i es publiquen les disset cartes que han resultat fer de catalitzador per a l’artista i, per altra, s’exposen la vintena de quadres i algunes aquarel·les que n’han sorgit, així com allò que ho ha propiciat. De fet, en la darrera mostra que Casacuberta va presentar a La Galeria, el 2015, s’hi varen “colar” dues obres fruit d’aquesta incipient relació epistolar i des de llavors es va consolidar la proposta.


L’exposició, la tercera individual de la pintora a la sala de La Galeria, s’inaugura el 17 de novembre i es pot visitar fins a mitjans del mes de desembre. A més, es preveuen algunes activitats paral·leles en les quals les dues amigues explicaran els secrets d’una correspondència que a poc a poc s’ha anat fent paisatge.
___
Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2017 - gener 2018

16.11.17

Jean Denant: La Traversée


L’any 1933, el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna va redactar la Carta d’Atenes, un manifest urbanístic basat en els preceptes de l’arquitectura racionalista que van publicar, una dècada després, Sert i Le Corbusier. 


Jean Denant s’inspira en aquelles propostes i recrea la seva pròpia Carta d’Atenes en una sòbria instal·lació formada per sis pilars de formigó coronats per unes maquetes de ciutats imaginàries. El seu relat sobre l’arquitectura i el paisatge es desenvolupa a partir d’elements de construcció que solen romandre ocults. Presta especial atenció a les textures i a les possibilitats de cada material. Grava un atapeït bosc sobre una gran taula de fusta contraxapada i utilitza plaques destinades a l’aïllament tèrmic per marcar les siluetes d’uns imponents blocs de pisos. Fan de contrast unes petites peces de guix enganxades a la paret i modelades com a llenços sense bastidor, on apareixen fotos impreses de maquinària de construcció, envans i fonaments. És la ciutat que mai no veiem.

Galeria RocioSantaCruz
Del 28 de setembre al 18 de novembre
__
Publicat a Butxaca18/10/2017
link 

9.11.17

Stephan Balkenhol


L’escultor alemany Stephan Balkenhol actualitza el concepte de les talles de fusta i, amb New Sculpture, omple la galeria d’homes i dones anònims, vestits de manera corrent. 


Els seus personatges d’estètica normcore sorgeixen de blocs de fustes toves d’àlber i aiús. En l’exposició conviuen dues categories d’obres. Per una banda, les peces en format quadre que presenten retrats, en els quals es respecta el to natural de la fusta en els rostres i s’han pintat els detalls dels ulls, la boca, els cabells i la roba. Destaca el gran Home amb peixos, on un senyor amb coll de camisa blanca i pantalons de pinces negres apareix en un fons marí, compartint escena amb peixos de colors, un cavallet de mar i una medusa. Per altra banda, hi ha escultura clàssica, estàtues que broten d’una peanya del mateix material. En tots els casos, es noten les estelles i les marques del cisell. Són figures plenes d’esquerdes i fissures que ens recorden, a cada llenca, el gest de l’artista.  

Galeria Senda
Del 28 de setembre a l’11 de novembre
__
Publicat a Butxaca18/10/2017

link

19.10.17

Joan Ponç: Diàbolo


La pintura de Joan Ponç no recorda a cap altra. S'escapa de les grans classificacions artístiques del segle XX



Llavors apareixen un seguit de mots que, poc o molt, ajuden a fer-ne una definició aproximada: realisme màgic, onirisme, simbolisme, fantasia, surrealisme, mística, africanisme. Ponç obre les portes de l’infern i en deixa sortir totes les bestioles i diables. És una pintura a l’abisme, obscura, que remunta amb tocs carnavalescos. Feia anys que es parlava de la necessitat de presentar una retrospectiva del seu treball, i, a la fi, ha arribat. L’exposició, que pren el títol d’un text de Joan Brossa, il·lustrat per l’artista i publicat a la revista Dau al Set, aplega més d’un centenar de peces. Un llarg viatge per l’univers poncià, que coincideix amb l’antològica dedicada a Brossa, l’amic que precisament el va convèncer d’explorar l’automatisme. 

4 estrelles
Fundació Catalunya La Pedrera. Fins al 4 de febrer de 2018


__
Publicat a Time Out, 11/10/17 (n. 475) 

4.10.17

El Mediterrani de Xavier Salvador

La Galeria de Sant Cugat del Vallès exposa, del 6 d'octubre al 10 de novembre, la pintura tranquil·la de Xavier Salvador (Barcelona, 1949). L'artista, que fa més de tres dècades que resideix a Menorca, presenta una trentena de quadres, entre paisatges i bodegons. El seu tema és la Mediterrània en un sentit ampli. 

Vall al Juliol

“Parteixo d'un lloc real –comenta per telèfon des del seu tallar d'Alaior– però finalment en faig una interpretació lliure a partir d'alguns apunts o referències i, en rares ocasions, de fotografies”. 

És fàcil fer una lectura en clau fauvista de la seva obra. És evident que, en la major part de la seva producció, la forma i la llum estan al servei de la paleta de colors. En aquest sentit, Salvador puntualitza: “podríem dir que pinto a través del color. És precisament el color el que acaba dibuixant, donant forma a cada quadre. Tota la composició se sustenta a partir de varietats cromàtiques, que moltes vegades estan en estreta relació amb el meu estat d'ànim. És una incògnita que es va resolent a mesura que avança cada quadre”. Actualment, però, està explorant una pintura de factura més sòbria, amb tonalitats limitades. Unes provatures que tanmateix no estan presents en aquesta ocasió. En la mostra de La Galeria s'inclouen les darreres produccions (Vall al Juliol, Far, Carrer, Composició interior, per citar-ne algunes) realitzades en la línia en la qual porta treballant des de fa uns decennis: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell, els rierols de groc d'or i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d'imaginació”, que diria Baudelaire.

Salvador va començar a exposar de manera regular durant els anys vuitanta. És un assidu de l'escena balear, amb forts vincles també amb l'illa de Mallorca on acostuma a exposar a la galeria Dionís Bennàssar de Pollença. De formació autodidàctica en això de la pintura, ha exposat en diferents centres d'art internacionals, a Marsella, Miami o Nova York. A La Galeria, des dels primers 2000, ha format part de nombroses col·lectives, així com d'individuals. Fidel a la pintura, al color i al paisatge natural que l'envolta en la seva quotidianitat, l'artista assegura sentir-se “part de tot un corrent europeu de pintura del segle passat, on hi són Picasso, Matisse...”. La seva és una obra reposada, en definitiva, un elogi de la lentitud.
___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre-octubre 2017

16.8.17

Björk Digital

El futur és ara. L’ocurrència no és meva sinó de Nam June Paik, compositor i pare del videoart, i em ve al cap mentre estic al CCCB asseguda a un tamboret amb unes ulleres de realitat augmentada. Sóc al bell mig d’una platja ventosa d’Islàndia i Björk m’enrevolta i (em) canta Stonemilker, la primera cançó del seu darrer àlbum: Vulnicura

Notget2, REWIND VR

El futur és ballar entre imatges panoràmiques de la serralada d’Islàndia a ritme de Blake Lake, l’innovador videoclip embolcallant creat per encàrrec del MoMA i dirigit per Andrew Thomas Huang. L’espai expositiu es transforma i proposa un entorn immersiu de realitat virtual que dóna pas a una experiència pensada per gaudir en solitari. La natura apareix en tota la seva exuberància i Björk es cura, amb cada vers, les ferides d’una ruptura sentimental (“My heart is enormous lake”, ressona com una lletania). El resultat és un viatge emocional i psicodèlic, de prop de 90 minuts -que se us faran curts-, a manera de concert privat, amb un cert regust de tragèdia grega. El futur és submergir-se dins la seva gola amb Mouthmantra i sentir com vibren les cordes vocals amb cada paraula. El colofó d’aquest projecte, diguem-ne holístic, a través del qual l’artista explora noves possibilitats tecnològiques i creatives: una sala amb una programació de més de dues hores de videoclips en loop dels seus 24 anys de carrera rodats per directors com Spike Jonze, Michel Gondry o Nick Knight, on hi ha unes quantes joies audiovisuals. La islandesa visionària ho ha tornat a fer: Björk Digital supera totes les expectatives. 

5 estrelles. 
CCCB. Fins al 24 de setembre
__
Publicat a Time Out, 05/07/1

2.8.17

Andorra aterra a Venècia amb el 'Murmuri' d'Eve Ariza

De l'11 de maig al 15 d'octubre, se celebra la 57a edició de la Biennal de Venècia, considerada l'exposició internacional d'art més prestigiosa del món. Andorra, que hi participa amb pavelló propi des de fa quatre anys, presenta a les dependències de l'Institut de Santa Maria Della Pietà, antic convent, orfenat i conservatori de música, un immoble que forma part del Palazzo Ca'Cappello Memmo, el projecte Murmuri de l'artista Eve Ariza.

"El Govern –explica Montserrat Planelles, directora de Promoció Cultural i Política Lingüística del Ministeri de Cultura– ha apostat per la presència d'Andorra a la Biennal des del 2011. Sens dubte, va ser una decisió encertada perquè ens permet ser visibles per a la resta del món. Fins ara, vuit artistes han gaudit de ser al millor aparador artístic del món. El Ministeri n'està satisfet, perquè compleix un dels màxims objectius de la seva raó de ser. Mostrar l'art contemporani andorrà fora de les nostres fronteres, perquè té una categoria molt superior, n'estic convençuda, del que seria 'normal' per a les nostres dimensions, tant físiques com demogràfiques".

Míriam Ambatlle és la comissària del pavelló andorrà amb Javier Balmaseda (artista que va representar el país a la 55a edició) com a comissari de suport. El pressupost ronda els 200.000 euros, "molt similar al de les altres participacions", segons Planelles. Pel que fa a la tria de l'artista, enguany, el Ministeri de Cultura va voler fer un gir i presentar una convocatòria oberta a qualsevol artista andorrà o resident al país "per democratitzar el procés i donar-li la màxima transparència", apunta la comissària. A més, a diferència del que havia succeït en les tres edicions anteriors, els comissaris han apostat per exposar una sola obra, "ideada, realitzada i seleccionada per a l'ocasió", subratlla Ambatlle. "Ens ha semblat un veritable repte, tant per als comissaris com per a la creadora –argumenta– donar l'oportunitat de fer una obra per tot l'espai del pavelló".

Les propostes rebudes van ser revisades pels comissaris que van fer una primera tria de tres artistes: Zoe (Principat d'Andorra, 1973), Jordi Casamajor (Principat d'Andorra, 1971) i Eve Ariza (França, 1973). El govern andorrà va posar a disposició dels creadors els espais dels Tallers d'Art per tal de desenvolupar les obres. "Els projectes finalistes –afirma Ambatlle– van ser posteriorment presentats [el passat octubre] a la sala d'exposicions ARTALROC. Aquesta exhibició pretenia apropar el públic a l'experiència de la Biennal i a la creació contemporània nacional". Zoe va presentar Lost Origin, "una gran màquina de producció de cossos sense ànima, un estoc humà fallit resultat d'una tecnologia abusadora i d'un entorn incontrolat", en paraules de l'artista. Per la seva banda, Casamajor va exposar l'obra Omphalos que agrupa uns éssers imaginaris realitzant una mena de ritual. I Ariza va mostrar la instal·lació Murmuri.

Detall de la instal·lació Murmuri, d'Eve Ariza

L'artista descriu la peça que ha viatjat a Venècia amb aquestes paraules: "Murmuri compta amb 9.500 bols-murmuris (receptors, conductors i emissors) de terracota. Tots els bols són diferents, cadascun és una boca única. L'espectador es pot passejar i interpretar les diverses expressions labials. A més paraules (blablabla), sons (soroll ambiental), més emissió de freqüències. És l'efecte de ressonància. Els murmuris són de fang, de formes i mides diferents. Tots cuits a temperatures diferents. Una gamma amplia de freqüències. Ara bé, tots no ressonen igual, de murmuris n'hi ha de sonors, i d'altres de visuals. Caldrà viure l'experiència, mirar i parar l'orella". I continua: "És un projecte sobre contemplació i escolta enmig del bullici venecià. En moments de poca afluència de visitants al pavelló, la ressonància serà molt subtil, i al contrari, a moltes paraules, els murmuris tindran ressonàncies sempre diferents segons els tons de veu i els idiomes".

Ambatlle defensa que “l'obra havia de tenir una projecció humanista universal i no limitar-se a representar merament la cultura, el paisatge o l'artesania d'Andorra. Calia per tant un projecte ambiciós en el seu procés creatiu, en les seves dimensions i en el seu concepte. També hem buscat una obra –afegeix– en continuïtat i en coherència amb el treball anterior, la trajectòria i l'univers estètic de l'artista. Aquest fil conductor és important perquè no es tractava de portar a Venècia una obra frívola, forçosament provocadora o de proporcions desmesurades, simplement perquè se'n parli. En definitiva, volíem escollir una obra que reflecteixi la vitalitat de l'art contemporani andorrà". 

En aquest sentit, Ariza, que ha realitzat exposicions individuals i col·lectives per Andorra, Espanya, França, Islàndia, Itàlia, Liechtenstein, San Marino, Països Baixos i Bèlgica, és membre fundadora del col·lectiu FLAmatoris i guanyadora del primer premi d'escultura del Cercle de les Arts i les Lletres d'Andorra del 2008, explica com aquesta peça lliga amb les obres anteriors: "Fa anys que treballo sobre les (im)possibilitats de diàleg entre éssers humans. El concepte del 'bla' va néixer fa molts anys, de fet em faig dir BLArtista. Una lluita contra el 'bla'. El 'bla' tracta sobre la veritat. Del poder de les paraules. Vivim en l'era del 'bla' i som el que parlem". En aquesta mateixa línia, la comissària comenta que "l'obra reflexiona sobre la incapacitat a comunicar-se, la superficialitat creixent de les relacions humanes i l'allunyament o fins i tot la desaparició del concepte de veritat".

En relació al muntatge, la curadora explica que "la instal·lació s'ha fet peça per peça, a mà. Si bé s'han seguit uns patrons prèviament estudiats per l'artista en funció de l'espai, sorgeix sense dubte en aquest muntatge un element d'atzar, que en fa una obra en mutació i moviment. D'altra banda, el que m'ha interessat –continua– és presentar i valorar per primer cop al pavelló d'Andorra un material com la ceràmica, que considero alhora com un vehicle poètic i també com a eina de crítica i rebel·lió entre les mans de l'artista". I remarca: "La realització dels murmuris ha suposat un esforç físic molt important per a l'artista durant aquests darrers cinc mesos. Per dur a terme aquesta obra, Ariza ha viscut literalment al ritme del fang, aïllada en el seu taller de Sainte-Colombe, al Sud de França. Des dels Tallers d'Art, els seus murmuris han anat evolucionant a mesura que ha volgut experimentar, per exemple amb fangs de colors diferents per representar la diversitat humana. L'obra d'Ariza s'inscriu dins del lema d'aquesta 57a edició de la Biennal, Viva Arte Viva, gràcies a la interacció íntima que es produeix entre els murmuris i els visitants. Les boques –conclou– murmuren a l'orella de l'espectador com se sent la remor dins d'un caragol de mar. I les línies concèntriques dins de cada bol apareixen com a ones de freqüència, com a vibracions provenint d'un llenguatge subterrani, ancestral, que arriba finalment a sortir de l'obscuritat".
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

19.7.17

Soleils en Catalogne recull obra gràfica de Dalí, Miró, Picasso, Tàpies i Barbarà

La mostra es pot veure del 30 de juny al 29 d'octubre al Museu Goya d'art hispànic de Castres-Tarn 

Amb el títol Soleils en Catalogne (Sols a Catalunya) el Museu Goya de Castres, al sud de França, a prop de Tolosa, exposa una selecció d'obra gràfica que (els rebatejats com astres per a l'ocasió) Salvador Dalí, Joan Miró, Pablo Picasso i Antoni Tàpies realitzaren sota la batuta del mestre del burí Joan Barbarà (Barcelona, 1927-2013). La mostra, que aplega un centenar de peces, presenta de manera més extensa el Barbarà artista, pintor i gravador, amb l'exhibició d'un autoretrat (l'única pintura de tota l'exposició), realitzat el 1982, i un tastet d'algunes de les sèries que ja es van poder veure fa uns anys a l'exposició homenatge Mediterrani del Museu de Montserrat: l'espectacular Empúries, inici d'un retorn; Liceu, realitzada després l'incendi del teatre el 31 de gener 1994; l'aclamada Negre sobre negre del 1995, així com altres peces petites. 

Picasso, L'enterrament del comte d'Orgaz

Tristan Barbarà, fill del pintor i gravador i comissari de la mostra, explica que “el punt de partida és París, on el meu pare va arribar gràcies a una beca del Cercle Maillol de l'Institut Francès. És allà on va conèixer Dalí i aquest li presentà Picasso i Miró, que de seguida es convertirien en uns habituals del seu taller”. Tot i que amb Dalí va mantenir una intensa relació personal, professionalment van col·laborar en poques ocasions, ja que, segons recorda el comissari, “tenien interessos artístics diferents”. En aquest cas, es poden veure les dues obres que feren plegats: A Francesc Pujols i Emperador trajà. De la col·laboració amb Picasso hi ha la sèrie L'Enterrament del comte d'Ordaz; de Miró, cinc gravats de la sèrie dedicada a Antoni Gaudí; i de Tàpies una tria de la sèrie Llull-Tàpies. Aquesta acurada selecció es complementa amb quaderns de dibuixos, llibres de bibliòfil de la col·lecció particular de Barbarà i notes manuscrites sobre la feina del taller del gravador a la capital catalana. 

Tot i que el Barbarà gravador va excel·lir, dins i fora de les nostres fronteres, pel seu domini de l'art del gravat, col·laborant amb els grans artistes del segle passat, com Eduardo Chillida, Jaume Plensa, Miquel Barceló, entre molts altres, Tristan Barbarà destaca, a més, la importància del treball del seu pare, com a creador, i afegeix: “en comparació en la resta d'artistes d'aquesta exposició, tenia una obra més clàssica pel que fa al tema, però era un innovador en la forma de treballar”. La crítica d'art Maria Lluïsa Borrás, per la seva banda, va elogiar la seva doble trajectòria: “la força comunicativa de l’obra de Joan Barbarà, tan plena de matisos i ensems tan austera, fa oblidar que el seu taller l’han visitat els artistes més destacats i per als quals han aconseguit gravats admirats arreu del món”.

L'exposició Soleils en Catalogne s'acompanya d'un cicle de conferències al setembre amb la participació del comissari de la mostra, el director del Museu Goya de Castres, Jean-Louis Augé, i l'historiador de l'art Eliseo Trenc, que, entre altres qüestions, parlaran del taller de Barbarà a Barcelona i de la figura de Ramon Llull en l'obra de Tàpies. 
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

28.6.17

Andorra Land Art es consolida amb una segona edició, del 28 d'abril al 28 de juliol, i ret homenatge als refugiats

Després de tancar la primera edició de la Biennal Internacional Andorra Land Art (ALA), que es va celebrar del 10 de setembre al 10 d'octubre del 2015, el seu comissari Pere Moles, dissenyador i soci fundador de Reunió de Papaia, organitzador del projecte, feia balanç de l'esdeveniment i declarava el següent a les pàgines d'aquesta revista: "Si es tractava d'engegar una Biennal que en les pròximes convocatòries pugui esdevenir un referent del Land Art a tot Europa, amb la primera edició s'hi han posat unes bases molt sòlides, tant pel que fa a la ciutadania andorrana com pel que fa a la incidència al món artístic: d'una banda, la representació d'artistes nacionals ha estat potent i reveladora de gran talent, i de l'altra, la participació de diversos artistes consolidats d'altres països ens permet escampar fàcilment l'èxit de la primera edició més enllà de les nostres fronteres, fins i tot en països on el Land Art té una tradició i un arrelament més profund". 

La segona edició d'ALA, que amb aquests bons resultats estava assegurada, se celebra ara, del 28 d'abril al 28 de juliol. Un canvi de dates i una proposta que s'allarga més en el temps i que explica l'interès de les institucions locals. "En la decisió -afirma el comissari- van confluir interessos que han estat de gran utilitat per tancar dates. D'una banda ens ho va demanar Andorra Turisme, una de les institucions que més ha cregut en el projecte, ja que aquestes dates encaixen millor amb els seus plans de promoció del país. D'altra banda, ens va semblar que són els millors mesos per gaudir de la natura. És el moment de més esplendor, on tot torna a renéixer, amb dies més llargs i càlids. A més, coincideix amb les darreres setmanes del curs escolar, que és quan més fàcilment es poden programar sortides. Cal recordar en aquest sentit que per a nosaltres és fonamental el projecte de mediació pedagògica que té lloc a la Zona Ras, al llac d'Engolasters, on aquest any volem que hi participin uns mil cinc-cents escolars".

La Biennal torna a intervenir el paisatge del Principat amb peces site-specific, art efímer i degradable. ALA difon i posa un any més en valor del patrimoni natural i cultural d'Andorra, amb un gran ventall d'activitats gratuïtes i accessibles a tots els públics. "Tot plegat emmarcat per un escenari de faula que és Andorra i amb la missió clara de construir un paisatge contemporani i d'interpretar de manera diferent un lloc, un territori, un país. Darrere de tot plegat -argumenta Moles- hi ha un fet que de tan genuí que és, ens apassiona: gaudir i fer gaudir la gent de la creació artística". Si en l'edició anterior 30 artistes de 9 països desenvoluparen els seus projectes al país dels Pirineus, enguany el nombre de creadors i territoris representats és molt semblant. Segons el comissari, "hem rebut més propostes, gairebé un centenar, de les quals s'han seleccionat finalment cinquanta. Destaca com l'any passat el nombre d'artistes andorrans –vint en aquesta edició-, alguns dels quals repeteixen". A més, subratlla "la forta aposta per la Biennal d'una de les col·leccions d'art contemporani més importants d'Europa. Es tracta de la col·lecció de la Fundació Sorigué i al seu suport entusiasta a la nostra iniciativa, que ara es concreta amb la cessió d'obra dels artistes de prestigi internacional, Julio Vaquero, John Davies, Marilène Oliver i Frabrizio Corneli. Aquests, juntament amb l'obra d'altres autors com Demo, Toni Cruz o la iraniana Shirin Abedinirad faran que durant tres mesos la fàbrica de la Llana [tancada al públic i abandonada des de fa molts anys], situada a la part alta d'Escaldes-Engordany, sigui un veritable centre de referència internacional quant a art contemporani".


El Camí dels Drets Humans
El nombre d'ubicacions és semblant al 2015 i les set parròquies, els set municipis del país, tornen a implicar-se activament amb la cessió d'espais per a les obres seleccionades o acollint activitats incloses en el programa de la Biennal. Juntament amb la Fàbrica de la Llana, un dels altres eixos és el Camí dels Drets Humans, amb què es vol retre homenatge als refugiats que van agafar la "via andorrana" que travessava els Pirineus a la recerca de la seva llibertat. En aquest camí interparroquial de trenta quilòmetres es despleguen una vintena d'obres. Actualment la via s'està promovent com a "Camí saludable dels Drets Humans d'Andorra" per part del Ministeri de Salut del Govern i els Comuns, amb el suport de l'OMS, que ha lloat el caràcter transversal i la simplicitat d'aquesta iniciativa que uneix la promoció de l'exercici físic saludable, la difusió del patrimoni d'Andorra i el respecte pels Drets Humans. "Un tercer eix de la Biennal -explica Moles- és la zona coneguda com a Miradors, a la parròquia de Canillo, al costat del recentment inaugurat Mirador del Roc del Quer i de l'obra de Jorge Dubon Estructures autogeneradores, on es poden visitar fins a vuit obres més".

I, per acabar, algun imperdible? Moles ho té clar i dispara: "Es parlarà molt del mural de grans dimensions, Som, que Marc Sellarès està preparant per ubicar a la tartera de Carroi, dins l'eix del Camí dels Drets Humans. És una obra gegantina de milers de metres quadrats de superfície que vol rendir homenatge als exiliats, especialment als nens, que cada any fugen de la guerra i la barbàrie". I afegeix: "crec que serà molt ben valorada la mostra de Joel Santos, que el 2007 guanyà un dels primers premis, el de natura, del World Press Photo i que l’any passat va ser considerat el millor fotògraf de viatges del món”. La segona part de l'ALA arriba amb força.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

21.6.17

Soledad Sevilla. Gènesis

Soledad Sevilla (València, 1944) necessita poques presentacions en el context de l'art i la pintura espanyoles. Fa més de quatre dècades que explora el llenç i li confereix múltiples significacions. 

Soledad Sevilla, Sonata.
Des d'una pintura geomètrica en els primers setanta, basant-se en enreixats de gelosia coloristes (les petites provatures en llapis i tinta sobre paper són una joia) que deriven en elegants estructures reticulars, fins a desembocar en una proposta entregada al color i a les textures, com és Sonata (2010), un imponent retaule resalitzat a partir de dotze quadres monocroms assemblats. L’exposició permet fer un repàs, a través d'una desena de peces, per les diferents etapes creatives de l'artista que es manté fidel al gran format, aconseguint expandir la pintura arreu de la sala, més enllà dels límits de cada quadre. Destaca la parella en negres i blancs Insomnio sin sonido i Insomnio de Soledad, del 2000 i 2003 respectivament. 

Soledad Sevilla, Insomnio sin sonido.
Com si es tractés d'una gran instal·lació –gènere que, per cert, l'artista també ha conreat vastament i de manera magistral des dels vuitanta–, Gènesis és un fantàstic entramat d'obres de diverses etapes que demostra que la de Sevilla és una pintura essencial que batega amb força i perviu, malgrat tot, més enllà de modes i tendències. 

4 estrelles.
Galeria Marlborough. Fins a l'1 de juliol.
__
Publicat a Time Out, 07/06/1

14.6.17

Toni Catany, de nou a casa

El Casal Solleric de Palma exposa, de l'11 d'abril a mitjans d'agost, la mostra Toni Catany. D'anar i tornar, després de passar per La Pedrera de Barcelona i per la sala Canal d'Isabel II de la comunitat de Madrid. 

L'exposició antològica, comissariada per Antoni Garau i Alain D'Hooghe, director i vicepresident de la Fundació Toni Catany, ofereix un magnífic tastet per la trajectòria del fotògraf, mort sobtadament el 2013, que des de la Mediterrània va ser capaç de projectar-se al món amb una obra d'una forta càrrega poètica. “Com ja vam fer a Madrid, ens hem adaptat a l'espai -explica Garau- respectant l'estructura i el discurs de Barcelona, on es va produir la mostra”. De fet, el Solleric no és un espai qualsevol: “Aquí, el 1991, en Catany va fer una de les exposicions importants que oferirien una nova dimensió al seu treball: La meva Mediterrània. D'alguna manera és com retornar a un espai primigeni”, recorda el comissari. 



En aquesta ocasió, la mostra també inclou la icònica imatge Nin (Eivissa, 1967), considerada la primera fotografia de l'artista. D'aquesta jove instantània, que s'aferra als orígens illencs, fins als retrats de la sèrie Mirades fortuïtes o l'abstracta Parets mestres, que sorgeixen després de veure i fotografiar cares i murs de diferents indrets, com Veneçuela, Etiòpia, Indonèsia, Mèxic, l'Índia, entre d'altres. L'exposició planteja un viatge, d'anades i tornades, un seguit de vaivens per diferents moments i espais de la seva obra. Hi apareixen les provatures i experimentacions quasi pictòriques amb el calotip, així com els nus de Somniar Déus, que titula a partir d'un vers del poeta Blai Bonet, o els Altars profans, bodegons i natures mortes d'andròmines que col·leccionava d'aquí i d'allà a manera de souvenirs. Un grapat d'imatges en color i en blanc i negre, que juntament amb objectes personals, lectures, cites i pensaments, ens acosten al bell i nostàlgic univers d'un creador obsedit amb el pas del temps.

Garau confia que la mostra serveixi com una oportunitat per visibilitzar la figura del fotògraf a ca seva i que, de retruc, ajudi a desencallar el futur incert del seu darrer gran projecte. Catany va manifestar la intenció que el seu llegat [a banda de la seva obra, recull una vasta biblioteca especialitzada, càmeres, quaderns i escrits, així com fotografies d’altres artistes], es conservés a Llucmajor, convertint la seva casa natal i la del costat, del sacerdot i fotògraf Tomàs Montserrat, en el Centre Internacional de Fotografia, situant el seu poble al mapa de l’art contemporani. “Enguany és un moment decisiu”, apunta des de la capital catalana. El fons de més de 4 milions d'euros que va arribar a Mallorca l'any 2009 per fer l'esmentat Centre té, segons explica el mateix Garau, data límit a finals de l'any que ve. “D'altra manera, el govern balear hauria de tornar els doblers al govern de Madrid, i amb interessos”. Tot i el bloqueig burocràtic i a l'espera de l'anhelat acord entre administracions, la Fundació Toni Catany, amb un peu a la capital catalana i l'altra a Mallorca, difon l'obra de l'artista i vetlla perquè la seva darrera voluntat de tornar definitivament a l'illa esdevingui, més aviat que tard, una realitat.
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

31.5.17

Torrent Echidna Attractor


Aquesta instal·lació de Lucía C. Pino violenta l'espai, el tensa. Tracta de com ens interpel·len diferents materials de construcció i objectes de rebuig.

Detall de Torrent Echidna Attractor
Taca el terra del Nivell 0 de l’Arts Sant Mònica i forada les dues parets on se suporten uns grans tubs de metall que travessen la peça en una mena de x en cursiva. Restes de plàstics, làtex i altres residus. Un potent focus il·lumina aquesta construcció que ocupa la part central de l'habitació i condiciona el recorregut. No la podem rodejar del tot. Si ens acostem, unes plaques metal·litzades ens retornen el nostre reflex deforme -com aquest Torrent Echidna Attractor- i sembla que som en una sala de miralls. L'artista força la naturalesa dels materials amb els quals treballa i els límits del mateix espai on s'instal·la. Diuen que els objectes ens interpel·len (en llenguatge publicitari, per exemple, ens demanen ser comprats). L'artista se centra en objectes de rebuig o no necessàriament de desig i n’augmenta el poder escultural. És una sensació hipnòtica, en la recerca de significats, davant aquesta obra que supera els preceptes de l'art povera, només hi ha desassossec. A l'entrada, abans de creuar la cortina de plàstic opac que fa de porta, trobareu un llibret amb el text Principi d'indiscernibilitat, de Duen Xara Sacchi, on apareixen entre línies algunes pistes més sobre la nova materialitat.

3 estrelles.
Arts Sant Mònica. Fins al 3 de setembre
__
Publicat a Time Out, 17/05/1

17.5.17

La Galeria exposa la pintura intimista de Didier Lourenço

Didier Lourenço (Premià de Mar, 1968) és un habitual de La Galeria de Sant Cugat del Vallès. Del 28 d'abril a primers de juny presenta la seva desena exposició individual a l'espai dirigit per Jordi Batlle: In & Out

L'artista de formació autodidàctica conrea una pintura figurativa colorista amb una important presència d'imatges femenines. En aquesta ocasió, el pintor exposa unes dones més lluminoses i amb marques d'impactes cromàtics: “Són les que jo anomeno les dones Brooklyn”. El nom fa referència al lloc on les va començar a pintar, el barri novaiorquès on es va instal·lar recentment durant un mes i mig. “El tema de la dona -assegura- és recurrent en tota la meva obra. Podríem dir que la cara de la dona és la meva paleta. Em serveix per buscar la llum i les ombres, sense oblidar les pinzellades de color”. Són els rostres anònims, com, per exemple, Yellow, Red&Green o Blue&Black, que no defugen la mirada. “És una dona universal -afegeix, des de l'altre costat del telèfon- que també m'ajuda a representar expressions, caràcters, insinuacions”. 

Global warming, 130 x 97 cm.

A banda dels clàssics caminants i ciclistes, també exhibeix la sèrie de Dones invisibles, en la qual la figura femenina, mitjançant un trompe-l'œil,  es confon -normalment a partir de la roba- amb el fons. Es tracta de dones de cos sencer que ja no apareixen soles. Són pintades amb un ram, parlant per telèfon o amb un moix i una peixera als braços, per citar-ne algunes. Destaca especialment la sèrie Neighbours, un conjunt de pintures que representen, a la manera de la tira còmica 13, Rue del Percebe de Francisco Ibáñez, un habitatge sense façana que ens ofereix l'accés a cada una de les estances. A Good morning, una parella berena, una dona dorm, una altra llegeix i una taula posada espera els comensals. A Global Warming, un home fa ioga mentre el veí pesca en una peixera, i un altre escriu a l'ordinador envoltat de papers. A Bon dia, hi ha una dona dins una banyera, una parella en plena baralla de coixins i algú que toca el piano. Són quadres per deixar anar la imaginació i inventar històries per a cada apartament. “Es tracta -diu- de petits espais que formen una mena de rusc o niu d'abelles, cada escena és un quadre que acaba donant sentit al total”. 

Un dels tríptics d'aquesta darrera sèrie dóna precisament títol a l'exhibició, que aplega una quarantena de peces de format molt variat, on Lourenço posa el focus en moments més íntims, en interiors domèstics i quotidians. 
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2017

10.5.17

Akram Zaatari. Contra la fotografia. Història anotada de l'Arab Image Foundation

L’obra que crea Zaatari a partir de les fotografies de l'Arab Image Foundation ens permet descobrir imatges alternatives del Pròxim Orient més enllà d’estereotips.

"Rostres enfrontats", Akram Zaatari
El 1997 Akram Zaatari va cofundar l'Arab Image Foundation (AIF), un projecte impulsat per artistes i fotògrafs durant la postguerra civil libanesa, amb l'objectiu de crear relats alternatius a la història visual oficial escrita aleshores per estrangers. La col·lecció aplega més de 600.000 imatges, entre fotografies domèstiques i d'estudi, del Pròxim Orient i el nord d'Àfrica que visibilitzen els canvis tecnològics, socials i iconogràfics en el món àrab en els darrers cent anys. Zaatari s’apropia del fons de l'AIF com a base per desenvolupar els seus treballs. 

La seva aproximació a l'arxiu, que es presenta al Macba amb una vintena d'obres de nova producció, recorda els postulats del manifest post fotogràfic. Per exemple, en la sèrie El vehicle, tracta les fotografies com a objectes i no simplement com a imatges i es fixa en les anotacions dels reversos. En el cas de L'ombra d'un fotògraf i La imaginació d'un fotògraf, intervé sobre els originals i crea noves significacions. Si us va agradar la mostra Trauma que Joan Fontcuberta va exposar a principi d'any a la galeria Àngels, a prop del museu, no us perdeu les espectaculars sèries Contra la fotografia, un conjunt de negatius malmesos pel pas del temps, i Rostres enfrontats, on apareixen ampliacions de planxes de vidre enganxades accidentalment que ofereixen estranyes parelles per la superposició dels rostres de soldats i civils. Un discurs que qüestiona la definició de fotografia i on planen reflexions sobre la conservació i l'empremta que deixen les col·leccions. 

3 estrelles
Macba. Fins al 25 de setembre. 
__
Publicat a Time Out, 03/05/1

12.4.17

La dissidència nostàlgica

De què va: Quinze artistes exploren diverses maneres de fer memòria. Per què hi heu d’anar: Per veure l’obra de Francesco Arena: com algú camina sobre una taula –que imita on es va signar la rendició alemanya– fins a completar els 155 km del mur de Berlín 

Here, Richard Mcguire
Els Astrud canten que “la nostàlgia és una arma” i potser tenen raó quan diuen que “el millor moment de les coses és quan encara no han passat”, quan tot són futuribles i no hi ha experiència per evocar ni mitificar. Estem envoltats de records que no hem viscut, d'històries pretèrites que conservem en la memòria col·lectiva com a fonaments per a la construcció de futurs alternatius. A La dissidència nostàlgica, la comissària Joana Hurtado s’aferra als postulats de la teòrica Svetlana Boym i reclama una enyorança reflexiva, lluny de commemoracions: “Cal que ens preguntem en nom de qui, com i per què mirem enrere. Nosaltres decidim quin ús fem del passat, si el volem monolític, unívoc i museïtzat, o si per contra, el volem plural, crític i obert al futur”. 

El que hi trobareu és un exercici de nostàlgia heterodoxa, on els artistes recorren al passat per a traçar nous relats; qüestionant la veracitat dels arxius, la desmemòria, les interpretacions i els equívocs intencionats. Anri Sala interroga sa mare sobre unes imatges sense so on apareix al costat del dictador albanès Enver Hoxha. Deimantas Narkevicius manipula les filmacions del desmantellament d’un monument a Lenin. I Roger Guaus estableix un emotiu diàleg fotogràfic amb el seu pare. No hi podia faltar un tastet del còmic Here, de Richard McGuire, que explica allò que ha passat i passarà al racó d’una habitació al llarg de milers d’anys. De fons, gràcies al vídeo d’Ange Leccia, sona una versió de Logical Song de Supertramp, convertint-se en la banda sonora perfecta d’una melancolia aliena.

4 estrelles.
La Capella. Fins al 30 d'abril.
__
Publicat a Time Out, 08/03/1