27.10.13

El cotó no enganya

La fira Swab, que se celebra per primera vegada a la tardor, proposa una mirada lateral a la creació per descobrir nous talents

Proyectos Ultravioleta (Guatemala)
NAUFUS RAMÍREZ-FIGUEROA
El banano madura al peso de tu dulce amor
2008

En els ambients de galeries de la ciutat planeja, des de fa dècades, un tema recurrent: ha de tenir Barcelona una fira d’art contemporani? Té sentit impulsar un projecte d’aquesta envergadura existint Arco a 500 quilòmetres? Hi ha hagut algunes temptatives, com Artexpo o BIAF, a L’Hospitalet, que no han arribat a quallar i que ara només recordaran els més veterans... Però, l’any 2007 irromp a l’escena artística la fira Swab, una aposta personal, una iniciativa valenta (privada) del col·leccionista i arquitecte Joaquín Díez-Cascón. I, com que el nom fa la cosa, val la pena explicar-ho: en anglès swap és el cotó fluix utilitzat als laboratoris per agafar proves. El nom de la fira Swab, és el resultat de canviar la p del final per una b, i voilà, ja tenim situat a Barcelona aquest experiment que pretén agafar bona mostra de l’escena artística emergent i propiciar un col·leccionisme jove, és a dir, barat.

Swab no és Arco, que quedi clar, però tampoc no ho pretén. Aconsegueix, això sí, matar encara que sigui una mica el cuquet de tenir una fira d’art contemporani internacional aquí. La proposta, al llarg de les cinc edicions que s’han celebrat durant els darrers sis anys, resulta estimulant però desigual. És el risc d’apostar per artistes i galeries que, a vegades, l’únic que tenen en comú és certa precocitat. Enguany, Swab es resitua –torna al Pavelló italià de Montjuïc– i es trasllada a la tardor per distanciar-se de la fira de videoart Loop i, de passada, formar part de la rentrée, que, tot sigui dit, ha vingut farcideta d’art jove gràcies al projecte Art Nou / Primera Visió, impulsat per l’Associació de galeries Art Barcelona.

Des de la primera edició, on l’organització feia bandera d’una fira d’escala humana, un espai petit on es propiciava la trobada entre artistes, galeristes i col·leccionistes, Swab ha canviat molt. Ha crescut en metres i s’ha esforçat per anar polint el model a la recerca d’una identitat pròpia, que bascula entre gèneres i tècniques múltiples, seguint l’estela de les fires Preview, de Berlín, Pulse, de Nova York, i Frieze, de Londres. Les intencions són clares: donar més visibilitat a l’art contemporani emergent i descobrir nous talents. En un ambient on massa sovint l’opulència i els grans noms eclipsen propostes interessants que passen sense pena ni glòria, el punt de partida, no m’ho negareu, és més que temptador. Negre sobre blanc, al Swab hi trobareu una cinquantena de galeries de dinou països classificades en diferents categories que tot d’una posaran en situació l’obra d’un centenar de creadors. Entre els més interessants, l’espai MYFAF, on s’acosta el focus al més novells, hi ha galeries amb menys de dos anys, que s’estrenen al món de les fires internacionals i aposten per artistes nascuts a partir dels setantes. En canvi, 5 Galleries, valora la constància, mostrant el treball de cinc sales de menys de cinc anys que tenen un programa de producció i col·laboració amb els seus artistes. A més, es promouen cinc guardons per veure quines galeries i quins artistes aconsegueixen passar la prova del cotó.


Swab
3-6 octubre de 2013
Pavelló italià de la Fira de Barcelona, davant la Font Màgica de Montjuïc

___
Publicat a Time Out, 03/10/13

22.10.13

Tot serà oblidat / Expo Arts Santa Mònica

Presentació de part de Manel Guerrero i Lluís Alabern del llibre Tout sera oublié (Ed. Actes Sud), de Mathias Énard i Pierre Marquès
29 octubre, 19 h
Sala d'actes Arts Santa Mònica

Inauguració de l'exposició Tot serà oblidat, de Pierre Marquès
Curator Aina Mercader

29 octubre, 20 h
Espai balcó Arts Santa Mònica
Fins al 9 de novembre



El paisatge té memòria? Aquest és el punt de partida de Tot serà oblidat. Un recorregut per la Història i els seus desastres, pel patiment i l’oblit, de la mà d’un viatge a una sèrie de ciutats marcades pel conflicte, per les grans guerres que ha sofert el continent europeu al llarg del segle XX. La mostra sorgeix a partir de les il·lustracions del llibre homònim (Tout sera oublié, Actes Sud, 2013) fet a quatre mans, on el text de Mathias Énard acompanya les obres de Pierre Marquès.

Ambdós acostumen a utilitzar el viatge com a motor de creació, com a matèria primera per a realitzar els seus projectes artístics. Junts han viatjat a Polònia, Croàcia, Bòsnia i Trieste per tal de reconstruir la memòria històrica (des de la Primera Guerra Mundial i fins a la Guerra dels Balcans) a través de la literatura, l’art o el llibre il·lustrat. D’aquests periples en surt material artístic per a Marquès i literari per a Énard.

La mostra presenta, a més, el nou projecte de Pierre Marquès, Deixem parlar als absents, que transporta a boscos polonesos coberts de neu, envaïts per un silenci gelat... També hi ha els treballs previs amb aquarel·la, així com les obres anteriors de Marquès que combinen el dibuix, la pintura a l’oli i la plantilla, com la prolífica sèrie del cèlebre kalashnikov Mon manège a moi. Un conjunt de textos inèdits d’Énard contextualitza i posa en solfa algunes de les peces de l’artista.

Tot serà oblidat proposa una mirada atenta a l’univers creatiu de Marquès i és una nova col·laboració, ara en forma d’exposició, entre l’artista i l’escriptor, on la pintura i la literatura es troben una vegada més, al servei d’una bona història per explicar.

1.10.13

El galerista que estima els llibres




El col·leccionista Miguel Marcos celebra 15 anys de galeria oberta a Barcelona i acaba de cedir prop de 5.000 publicacions a la biblioteca pública d’Aïnsa (Osca) per crear el Fons Documental d’Art Contemporani Miguel Marcos. 

Joan Brossa a BROSSSSA quatre emplaçaments (27 de febrer - 30 d’abril de 1998),
la primera exposició de la galeria a Barcelona
La seva passió pels llibres no ve d’ara, de fet fa dècades que es dedica a nodrir les biblioteques de centres locals i estrangers amb catàlegs, monografies i publicacions entorn de l’art contemporani. Hem quedat amb ell per parlar de tota una vida dedicada a l’art, de la seva trajectòria com a galerista i col·leccionista, del mercat, de la pujada de l’IVA, de les fires, d’ARCO, de llibres, però, sobretot, de “bona” pintura i de pintors.

“Des de sempre –explica- he tingut una inclinació per l'art i en particular he sentit la inquietud de guardar-ne les publicacions. Aquesta passió, mantinguda al llarg de la meva dilatada trajectòria professional, ha suposat que en l'actualitat la galeria compti amb un important fons bibliogràfic”. Marcos em cita a Ciutat Vella, al carrer Jonqueres, 10, on hi ha la galeria, lluny de l’eix del Consell de Cent i ben a prop del Palau de la Música. Aquesta ubicació respon a “la possibilitat de reunir en un mateix edifici l'habitatge i el negoci, perquè per a mi són inseparables. Des d'un principi vaig optar per un projecte molt personalitzat i intimista, en la línia de moltes galeries estrangeres que propicien la cita, el que comporta una trobada més propera tant amb els compradors com amb els artistes, els crítics i els estudiosos”.

L’espai de la galeria està en obres, “per millorar les instal·lacions”, però assegura que per setembre tot estarà llest per la rentrée. Al seu despatx, unes quantes pintures es disputen l’espai amb prestatgeries plenes de llibres i carpetes amb documentació que mostra quines publicacions, quan i on han estat enviades “per controlar que les donacions no quedin arraconades en un magatzem, sinó que estiguin catalogades i siguin accessibles al públic”; i al terra, descansen capses amb [més] llibres pendents d’una destinació. “Tinc la voluntat –diu- de facilitar al màxim la seva difusió. En concret, he signat convenis amb museus i biblioteques, no només d'Espanya, seguint una política de donacions i intercanvi. En aquest cas, l'interès i entusiasme, manifestat pels responsables de l'Ajuntament d'Aïnsa, que estaven finalitzant la construcció de la nova biblioteca, ens ha portat a subscriure un conveni de col·laboració. El que era, en un principi, una petita donació d'algunes publicacions, va anar prenent força, fins a convertir-se en un fons documental per a l'estudi de l'art contemporani, que inclou publicacions relacionades amb l'art contemporani, monografies, llibres d'artistes, catàlegs, revistes especialitzades, així com cartells, dossiers, invitacions...” Però, per què justament a la petita població d’Aïnsa? “Crec en la importància de la descentralització de la cultura. A més, amb el web que s'està desenvolupant, es facilitarà l'accés als estudiosos i interessats en l'art contemporani. En aquesta línia, per a mi, era important el compromís adquirit, per part dels responsables de l'ajuntament, de catalogar i situar a les xarxes les publicacions objecte de la donació”.

La pintura com a leitmotiv
L’historiador Jaume Vidal Oliveres va escriure que la galeria Miguel Marcos representava “una aposta per la pintura a la capital del conceptual". El galerista, per la seva banda, afirma que “encara que la pintura ha estat i és el leitmotiv i nucli del meu projecte, on també hi ha cabuda per a les diferents expressions que en l'actualitat té l'art contemporani. No s’ha oblidar, per exemple, la meva aposta per Brossa, abans d'instal·lar-me a Barcelona. Mantinc la meva mirada atenta a artistes que s'expressen amb altres suports, com Bernardí Roig, Pierre Gonnord, Alan Charlton, Stephan Balkenhol, Bill Thompson, Luis i Rómulo Royo”. I l’aposta pel futur? “Segueixo tenint confiança en artistes com Carlos Franco, José M. Yturralde, Xavier Grau, que formen part del projecte de la galeria des del principi, així com altres, com Dennis Hollingsworth, de més recent incorporació. La meva aposta de futur és seguir en la mateixa línia, ampliant el projecte a altres mercats”.

Mirada polièdrica
Marcos pot presumir –i en certa manera, ho fa- de tenir una visió polièdrica del galerisme a l’estat espanyol. Ha regentat galeries a Tarragona, Saragossa, Madrid i Barcelona i això fa que es plantegi i expliqui el model de galeria i el mercat de l’art des de múltiples perspectives. “Després d'iniciar el meu projecte a Saragossa, portant l'art contemporani a l'Aragó, vaig seguir a Madrid. Amb el desencís propiciat per la crisi del 92, vaig decidir ampliar la meva proposta a Barcelona. Entre Barcelona i Madrid és difícil avaluar si existeixen models diferents, encara que crec que Madrid és una ciutat menys local, almenys pel que fa a l'art contemporani. Barcelona és una gran ciutat, que va tenir, a inicis del XX i fins a la democràcia, la iniciativa i l'impuls en tots els àmbits, i molt en particular en ser l'avançada de l'art contemporani i el col·leccionisme. A partir del nou segle ha anat decaient, en part per l'absència de mercat i potser per mirar-se excessivament el melic”.

Al món del galersime, cada galerista té la seva recepta, el seu model del què és o ha de ser l’espai d’exhibició, contemplació i venda. “Si em preguntes quina és la funció d'una galeria avui, cal recordar com s'ha desenvolupat el galerisme a Espanya. De fet –afegeix- fins a principis dels 80, no es comença a treballar de forma homologable amb altres països, tot i no tenir un mercat equiparable. El problema segueix sent l'absència d'un mercat real. Així, la funció de la galeria continua sent promocionar i difondre l'art, intentant, al mateix temps, arribar a construir un mercat i un col·leccionisme equiparable a l'europeu i al nord-americà”. A això, però s’ha afegit, recentment la pujada de l’IVA, una estocada més a un mercat, que, de per sí, està afeblit. Marcos ho té clar: “l'IVA és un dels problemes però no l'únic. Per descomptat, en un mercat global com l'actual, que hi hagi països, com per exemple els anglosaxons, amb una fiscalitat molt menor, potència aquests mercats en detriment del nostre, al no ser prou competitius”.

Fa més de trenta anys que Marcos participa a fires dins i fora d’Espanya i coneix ARCO des dels orígens. “Sobre ARCO ja s'ha dit tot, però, cal recordar –subratlla- que des del seus inicis va suposar un revulsiu per a una societat àvida d'esdeveniments culturals. Per a una galeria ser-hi significava existir. La societat va gaudir d'un gran esdeveniment que any rere any impulsava la presència de galeries internacionals que exhibien als seus estands obres difícils de contemplar a Espanya”. I assegura que “de no haver existit ARCO les coses estarien pitjor. Tot i així, al llarg dels últims anys, però, es distreu als possibles compradors amb activitats que dificulten les vendes. La fira com a espectacle de masses ha de desaparèixer, donant pas a una trobada entre compradors i galeries. A més –conclou- crec que hi ha una inflació no justificada de fires d'art contemporani que en lloc de servir a la millor i major difusió confonen l'espectador i dispersen els esforços de les galeries”. Queda dit.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2013