19.3.14

Propter Nuptias

L’exposició arriba a Barcelona després d’haver-se presentat a Munic i Madrid. Galeria Eat Meat. Fins al 29 de març.

Miroir Noir: "Marriage rouge", 2013 (acrílic sobre tela, 190x180 cm.)

Per a tots aquells que, ha!, vaticinaren la mort de la pintura i l’esgotament del gènere, aquesta exposició és un cop de porta als nassos. Els artistes Rai Escalé i Miloš Kopták signen la proposta amb el nom comú Miroir Noir. Com si fossin pintors ambientalistes del XVIII, decideixen donar l’esquena a la realitat i fixen la vista dins el seu propi mirall negre, que els torna, per a l’ocasió, el reflex d’imatges pertorbadores...

En aquestes noces hi trobareu nuvis amb rostres deformats i dames d’honor amb aparença de zombie. Tot els retrats, és clar, disposats sobre un fons brut, que multiplica l’angoixa de mirades perdudes i somriures grotescos. És una aposta en ferm per la pintura sense complexes: a partir de traços que semblen penetrar violentament el sistema nerviós, creen rictus en descomposició i donen forma a cares desfigurades. En aquestes alçades de l’article, ja deveu haver endevinat que els personatges d’aquesta història, construïda a cop de gestualitat baconiana a mig camí entre Barcelona i Bratislava, no seran feliços ni menjaran anissos.

Valoració: *****


Miroir Noir: "I want to marry you", 2013 (acrílic sobre tela, 130x100 cm.)

___
Publicat a Time Out, 12/03/14

[link]

18.3.14

Passió per col·leccionar: del gust personal a l’interès general

Al diccionari Akal d’estètica, el filòsof Étienne Souriau escriu a l’entrada col·lecció-col·leccionista que “la passió per col·leccionar desemboca en una mena d’exasperació del sentit d’allò qualitatiu que cal considerar com un fet estètic”. Rere les col·leccions d’art, però, és evident, s’hi amaga el gust d’una o de vàries persones que converteixen la seva passió, la seva curiositat i l’interès en alguna cosa més o menys concreta en una activitat que transcendeix l’interès personal.

Roser Figueras i Josep Inglada
Cal Cego
Foto: Hugo de la Rosa
Des de l’any 2006, existeix a Barcelona la col·lecció Cal Cego, impulsada per Roser Figueras i Josep Inglada, amb un fons de més de 400 obres. La col·lecció, que acull principalment fotografia, tot i que també hi ha vídeo, dibuix, instal·lacions i pintura, no disposa d’una seu d’exhibició permanent sinó que es considera “nòmada”, segons la seva directora, Montse Badia. De fet, fins al maig, teniu l’oportunitat de veure’n una part a la Fundació Godia, que acull l’exposició Iceberg. La realitat invisible. La mostra presenta, per primera vegada, una selecció destacada de les obres de Cal Cego. Una de les característiques d’aquesta col·lecció, explica Badia, és “l’interès de reunir artistes de diferents contextos i generacions, com Antoni Muntadas, Ignasi Aballí, Allan Sekula o Francesc Ruiz”. A més, el projecte es ramifica en diverses activitats d’investigació i formació, com el cas del màster online en col·leccionisme d’art contemporani i gestió.

De fet, l’interès en la formació de joves creadors és un dels principals pilars de la fundació (homònima) de l’escriptor i mecenes holandès Hans Nefkens, que des de l’any 2009 treballa des de Barcelona, però amb un interès internacional, per estimular la creació artística i produir obres d’art contemporani.  En el cas de Nefkens, el propòsit és polièdric i complex i abasta tot el món. L’any 2001, per exemple, inicia la col·lecció HN amb obres que deixa, a manera de préstec a llarg termini, a museus dels Països Baixos. Cinc anys després crea la Fundació Art Aids que col·labora en diverses exposicions amb la Fundació Joan Miró de Barcelona. A més, d’oferir un programa de residències per a joves artistes, com a mecenes, el 2011 crea un premi d’art contemporani en col·laboració amb el Macba.

L’olor de l’art o l’elogi de la sinestèsia
El perfumista Ernesto Ventós està al darrere de la suggerent col·lecció Olor Visual, que pren forma a partir d’un seguit d’obres de diferents artistes i disciplines que “evoquen un record olfactiu”. Des d’Olor Visual es promou un art que integra tots els sentits a partir d’exposicions arreu del territori i les publicacions Essències que des de l’olfacte volen arribar a l’escultura, la pintura o el vídeo. I converteixen en estendard la dita de Ràfols Casamada:  “la primera condició per olorar és saber mirar”. 

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

17.3.14

Es Baluard celebra 10 anys amb una reordenació de la col·lecció

La directora del museu, Nekane Aramburu, vol encetar la nova dècada prioritzant la investigació i fugint de les “exposicions espectacle”


Amb l’inici del nou any, Es Baluard, el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, celebra 10 anys. Tot i que encara no fa un any que ocupa el càrrec, Nekane Aramburu, directora del centre, aprofita l’efemèride per fer balanç i revisar els propòsits que va anunciar quan es va presentar. “Es Baluard –explica– pertany a una generació de museus de fa 10 anys que van proliferar al llarg del territori de l’estat espanyol, més o menys projectats amb els mateixos esquemes, i ara és el moment de canviar i modificar algunes d’aquestes dinàmiques d’aquest espai: prioritzar el treball d’investigació per sobre de l’espectacle i acostar-los a la gent local”. De fet, la feina de portes cap endins ja l’ha començada i és que el centre inicia la nova dècada amb una reordenació de la col·lecció permanent –hi ha Picasso, Miró, Tàpies, Richter, entre d’altres– sota el suggerent títol d’Implosió. “Hem realitzat una nova lectura de la col·lecció permanent i l’hem situada de manera conjunta i ordenada cronològicament a la planta baixa”, assegura. Precisament aquest era un dels punts del projecte que Aramburu va proposar quan es va presentar al concurs per accedir a la direcció del centre.

“Crear sentit de pertinença”
Un dels altres objectius del seu full de ruta era el de crear identitat i treballar amb xarxa amb el context local. No és cap novetat dir ara que Es Baluard ha sobreviscut al llarg d’aquests anys amb un projecte sovint a mig gas (de fet, va estar més d’un any sense director) i amb una programació que a vegades s’ha vist afectada per entrebancs econòmics i pressions polítiques. I, possiblement, el fet de la insularitat tampoc ha ajudat gaire. “Quan vaig arribar aquí –confessa Aramburu– no sabia ben bé amb el que em trobaria i tot d’una vaig constatar que el 80% de les visites eren turístiques. Això no és un problema únic d’aquest museu sinó el problema que tenen els museus d’art contemporani espanyols. Per fer front a aquestes xifres cal teixir un entramat i treballar el sentit de pertinença amb la societat”. I com pensa fer-ho? “Es tracta d’acostar el projecte a tots aquells, des dels adolescents fins a la gent gran, que tenen una idea elitista de l’art contemporani. Per dir-ho de manera metafòrica: treballar amb ones expansives, fer sinèrgies des de l’horitzontalitat, convertir el cub blanc amb un cub porós i apostar per una voluntat internacional des del context més proper. De fet, el museu ja disposa d’un molt bon departament d’educació que treballa en aquesta intenció, però cal potenciar la resta de vies”.

Tot i les retallades que ha patit el museu, des de l’any 2009 el pressupost s’ha vist escurçat fins un 69%, l’objectiu és convertir-lo en un espai de referència i punt de trobada per a galeristes, artistes, gestors culturals. “Es tracta –afegeix– de vincular l’art balear amb l’internacional i fer-lo un lloc necessari; fer de mèdium, acollir congressos i xerrades, com la jornada que hi haurà sobre col·leccionisme en el marc de la fira ARCO”. A més d’aquestes sessions, al llarg de la temporada es podran veure les exposicions retrospectives de Manolo Millares i Rafel Joan i la col·lectiva Tabula rasa i la (im)possibilitat de construir una generació, que pretén mostrar l’obra d’una nova generació d’artistes emergents de les Illes Balears.

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014

12.3.14

Picasso com a musa

No necessita massa presentacions. Picasso és l’artista més prolífic i polifacètic del segle XX, l’encarregat d’obrir foc i apuntar cap a noves vies estètiques. 

Armando Mariño, La entrada secreta II, 1999
Post-Picasso: reaccions contemporànies se centra en com el geni ha influït sobre vàries generacions. L’exposició acull l’obra d’una quarantena d’artistes que han honrat i venerat el seu llegat, utilitzant-lo com a font d’inspiració. Abans de visitar la mostra convé saber que, tot i ser al Museu Picasso, no hi trobareu cap quadre del malagueny!

Petjada africana
Les demoiselles d’Avignon no només és la porta d’entrada a la modernitat sinó que és el germen del cubisme. El quadre ha estat un important referent creatiu, igual que ho va ser el Guernica. Armando Mariño pinta un negre sortint del llenç de Les demoiselles –molt a l’estil Equipo Crónica– i entén l’obra de Picasso, que s’apropia de màscares africanes, com una barrera enlloc d’un pont entre cultures.

Zhang Hongtu, Nido de pájaro, al estilo cubista, 2008
Zhang Hongtu, en canvi, usa el cubisme, un estil del XX, per tractar un tema polític del XXI: la repressió durant les Olimpíades de Pequín.

Basquiat volia ser Picasso
Va ser un dels primers artistes en prendre’l com exemple. En l’època en la que va passar de grafiter a pintor de taller va descobrir, en les últimes creacions picassianes, traços i formes inspiradores fins al punt de confondre’s amb Picasso en més d’un autoretrat...


Jean-Michel Basquiat, Sin título (Pablo Picasso), 1984

“Els grans artistes copien, els genis roben”
Ha passat a la història com una declaració de l’artista i fa uns anys Banksy se la va apropiar. A propòsit de la frase, el comissari de la mostra, Michael FitzGerald, escriu: “Picasso va manejar elements de procedències variades per crear estils diversos. Quaranta anys després de la seva mort, altres artistes aprofiten el que troben d'interès en la seva producció, sense qüestionar-se el lloc que ocupa Picasso en la història de l'art”.

Banksy, Cita de Picasso, 2009

Museu Picasso
Post-Picasso: reaccions contemporànies
Del 6 de març al 29 de juny



___
Publicat a Time Out, 06/03/14

11.3.14

Reinventar la fira d’art contemporani

Del 19 a 23 de febrer Madrid acull Arco, Art Madrid i JustMad. Enguany les tres cites busquen capejar la crisi a cop d’art emergent.

Pocket causes (2010) d’Alfred Porres.
Galeria Cànem

Malgrat la polèmica de l’anterior edició d’Arco –amb l’embolic de les fires catalanes que primer van anunciar que no hi participarien, però que finalment van accedir a les condicions imposades–, la manca d’una (esperada) Llei de mecenatge –que reclamen els diferents agents vinculats amb l’art– i el context polític i econòmic més aviat grisot, la fira d’art contemporani més important de l’estat espanyol apareix de nou al calendari. En aquesta 33ena edició, la cita es retarda una setmana, del 19 a 23 de febrer, amb Finlàndia com a país convidat i la mirada posada sobre l’art emergent. Carlos Urroz, el director de l’esdeveniment, ho va defensar fa uns mesos així: “ara que proliferen les fires d’art contemporani, nosaltres apostem per donar a conèixer artistes emergents, descobrir nous creadors i aprofundir en els coneixements de les seves obres. Ho vam fer l’any passat amb Turquia com a país convidat i ho repetim ara amb Finlàndia i, a més, és una tendència que vam fomentar amb la secció de Solo Projects, dedicada a un únic artista”. Per la seva banda, Pilar Dolz, de la galeria Cànem de Castelló, que exhibirà, entre d’altres, la pintura d’Isidre Manils, els objectes poètics d’Alfred Porras i la fotografia de Vicente Tirado del Olmo, considera que “el comprador generalment aposta per artistes consolidats i rarament ho fa per l’art emergent”. Tot i que els seus artistes ja no poden classificar-se ben bé com a emergents ni tampoc entren en les categories dels grans noms, Dolz apunta que “per a nosaltres anar a Arco és important perquè és l’oportunitat de coincidir amb col·leccionistes internacionals que veiem només a les fires”.

El focus d’interès en l’artista
Una de les novetats d’aquesta edició que, per cert, se celebra als pavellons 7 i 9 de la Fira de Madrid, és precisament l’esforç que fa per fomentar el descobriment de nous artistes i investigar la seva obra, en un intent de reinventar el model de la cita. Una nova iniciativa, batejada com a Artists’ Talks, dirigida per Mª Inés Rodríguez –directora del CAPC de Bordeus–, neix com a espai de reflexió entorn d’obres exposades i proposa xerrades amb els creadors. De fet, el dia abans de la inauguració, Dan Graham, que estarà a la galeria Nicolai Wallner, donarà el tret de sortida. En relació amb les activitats paral·leles que es proposen, el galerista Miguel Marcos –que portarà l’obra, entre d’altres de Stephan Balkenhol, Joan Brossa, Chema Cobo, Luis Royo, Bill Thompson i Juan Uslé– és contundent: “estic totalment en contra de qualsevol activitat durant la celebració de la fira. No té sentit que els expositors i el personal de les galeries hagin d'abandonar els seus estands en cas que els interessi assistir a alguna d'aquestes activitats i, a més, es desorienta a l'espectador-comprador de la comesa de la cita, que és vendre”.

El programa general, que comptarà amb la participació de 163 galeries, presenta una altra novetat, el Solo/Duo, on una seixantena de galeries acolliran l’obra d’un o dos artistes seleccionats. Això se suma al Solo Projects, on 21 galeries exhibiran treballs d’artistes llatinoamericans realitzats específicament per a l’ocasió. A més, les 13 galeries seleccionades pel Focus, dedicat a Finlàndia, també presentaran un artista per estand. El comissari Leevi Haapala ha estat l’encarregat de triar les galeries finlandeses, totes d’Helsinki. Segons el que es va explicar a la presentació d’Arco, que es va fer a París el mes de novembre (això ja era una pista que avançava la forta presència dels francesos a la cita), el país nòrdic té unes setanta galeries d’art i a la capital se’n concentren una vintena, moltes de les quals estan autogestionades per artistes. Entre d’altres, a Arco es podran veure les obres d’Antti Laitinen –va representar el país a la darrera edició de la Biennal de Venècia–, a l’estand de Galerie Anhava; el d’Elina Brotherus, a la galeria AMA o les instal·lacions de vídeo d’Heta Kuchka, a l’espai institucional del país. L’ona expansiva d’activitats de la fira es ramifica, a més, als principals centres d’art de Madrid que es rendeixen a l’art amb denominació d’origen finès.
Des d’Arco, tot i la desavantatge comercial amb l’increment de l’IVA i amb les principals institucionals culturals de l’estat amb uns pressupostos aprimats,  afirmen tenir “una major confiança en el mercat”. En la mateixa línia s’expressa Josep Aloy de Polígrafa Obra Gràfica, que presentarà edicions de Luis Tomasello, Carlos Cruz-Diez, Daniel Senise, Antonio Asis, Laure Prouvost (guanyadora del Turner prize d’aquest any), entre d’altres. Segons explica; “Arco és normalment com una illa dintre del món del art a Espanya i la cosa s’anima força durant la fira. Esperem que amb la petita recuperació que sembla que ve, la gent s’animi encara més”. I afegeix que “en un moment on els clients particulars estan patint força, focalitzar-se en comissaris i clients internacionals és una aposta intel·ligent i interessant”.

Potser, aquest optimisme del que fa gala l’organització està, en part, en relació amb el fet que retornen algunes de les grans galeries internacionals, com les suïsses Peter Kilchmann amb Teresa Margolles i Bob Van Orrsouw amb Anton Henning; Del Infinito Arte, des de Buenos Aires, amb Julio Le Parc, entre d’altres. En total, 217 galeries, amb la presència d’una desena de catalanes, quatre mallorquines i tres valencianes. I tot això davant els ulls de 150 professionals i prop de 200 col·leccionistes convidats que són compradors en actiu arreu del món. Per a Marcos, però, “els col·leccionistes campen per la seva absència, sempre estan dirigits als mateixos estands i tenen un excés de visites innecessàries en pla turisme cultural. De fet, els haurien de centrar única i exclusivament en la fira perquè la visitin amb tranquil·litat i sense presses”.

El 19 de febrer, a més, la Fundació Arco lliurarà els Premis A –que des de fa 18 anys reconeixen la tasca dels col·leccionistes. Entre els guardonats: DKV (premi al col·leccionisme corporatiu), basada en creadors espanyols contemporanis i enfocada cap a l’art emergent, compta amb prop de 400 obres d’uns 180 artistes; Carlos Vallejo (premi al col·leccionisme privat), que reuneix des de finals dels noranta més de 300 obres d’artistes d’arreu del món; i Zabludowicz Collection (premi al col·leccionisme internacional), d’origen finlandès, però amb seus als Estats Units i Anglaterra.

“La més selectiva, contemporània i propera”
Al Palau de Cibeles, se celebra simultàniament Art Madrid, que enguany arriba a la seva novena edició. Amb la presència de 43 galeries, entre les quals n’hi ha vuit de catalanes (hi participarà també l’N2 de Barcelona, que se suma a les nou incorporacions d’aquesta edició), quatre valencianes i dues mallorquines. Els organitzadors, que la defineixen com “la més selectiva, contemporània i propera”, aposten per artistes “contemporanis i emergents, però sense oblidar una les avantguardes històriques”. En aquest esdeveniment també triomfa el model One Project, on s’exposaran els projectes de vuit artistes en format Solo Show, enfocant, de nou, el treball d’un sol artista per galeria. La novetat és “la col·laboració i l’intercanvi d’idees i activitats amb altres centres de la ciutat”. En aquesta ocasió, la proposta també surt del recinte firal i presenta la mostra Re-presentaciones, al Centre Cultural Coreà de la ciutat, una exposició col·lectiva de creadors coreans i espanyols.

“Més arriscada i experimental”
Amb la vocació de diferenciar-se i esdevenir activitat de referència imperdible, la cinquena edició de JustMad estrena direcció artística i ubicació (ara se celebra a la seu del COAM). Aquesta és la fira més jove i enguany, en la seva cinquena edició, es reivindica com la cita “més arriscada i experimental”. De fet, a la veterana secció MyfirstJust, dedicada als creadors que hi exposen per primera o segona vegada, s’hi suma Justonpaper, una secció on es reivindica el paper “com a material per a la creació”. A més el Justresidence exhibirà les propostes d’artistes emergent sud-americans amb el focus posat “a la creació per sobre del mercat de l’art”.

L’aposta per l’art emergent, allò nou i diferent (i, per què no dir-ho, més barat) sembla que és, segons els organitzadors, el fil conductor de les tres fires, que amb més o menys presència internacional i amb major o menor influència econòmica, copen Madrid durant aquests dies. Benvinguts siguin els joves artistes i les noves propostes creatives! La pilota, ara, però, és a la teulada dels col·leccionistes...

___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març de 2014