Elogi del fotoperiodisme

“Si una foto no és suficientment bona, és perquè no estaves suficientment a prop”. Aquesta és una de les cites més famoses atribuïdes al reporter i corresponsal de guerra Robert Capa i serveix per fer algunes aproximacions a l'exposició Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que fins al 10 de febrer es pot veure a la Sala 3 del Palau Robert de Barcelona. 

La mostra és un homenatge als professionals de l'estat espanyol que han apostat per acostar-se a realitats inquietants i situacions de conflicte i que, a voltes, han arriscat la seva vida per fer-ho. Creadors de consciència, comissariada per Chema Conesa i Juan Manuel Castro, inclou més d'un centenar d'instantànies que s'han publicat en els principals mitjans de comunicació del planeta i que il·lustren algunes de les problemàtiques actuals d'arreu: les guerres de Síria i l'Iraq, les crisis polítiques a l'Egipte i Veneçuela, els efectes del canvi climàtic i desastres naturals, la prostitució, les víctimes de violència masclista, entre d'altres. Una mirada rigorosa davant casos de marginalitat, injustícies i abusos. L'exposició, que busca remoure consciències i reconèixer la tasca –sovint no prou apreciada i en precari– dels professionals darrere els objectius, recull una col·lecció de fotografies com un mapa del dolor humà, a partir d'imatges d'alguns dels moments més convulsos de la història recent. Per a documentar-ho, els comissaris han escollit tres imatges de quaranta fotògrafs vius i en actiu amb una vasta i reconeguda  trajectòria, entre els quals destaquen Gervasio Sánchez, Kim Manresa, Sergi Cámara o Clemente Bernad i d’altres més joves, com ara Javier Corso, Manu Brabo, Samuel Aranda, Bernat Armangué o Lurdes Basolí. La tria d'aquestes instantànies que resulten escenes úniques s'ha realitzat de manera coordinada amb els reporters, per tal de presentar les millors imatges de la seva carrera.

Andres-Martinez-Casares. Madre de fallecida por colera. Haiti, 2010

Aquesta exposició és un elogi del fotoperiodisme, de la fotografia compromesa, que pren partit i esdevé una finestra de denúncia. Conesa apunta, en aquesta línia, que els fotoperiodistes representen avui la primera línia de veracitat de la informació. “El seu codi ètic pel que fa a la possible manipulació de la imatge –assegura– constitueix la primera línia del compromís professional. Solen ser persones independents, allunyades dels organigrames oficials i conscients de la seva missió. Saben que una mala praxi del seu ofici representa una càrrega de profunditat demolidora per al mitjà que publiqui les seves fotos”. 

Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que es va inaugurar el passat 7 de setembre, està produïda per la companyia d'assegurances DKV amb motiu del vintè aniversari de les seves accions de Responsabilitat Social i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya. L'organització Reporters Sense Fronteres també participa en aquest projecte i rebrà tots els beneficis recaptats amb el catàleg que s'ha editat en motiu de l’exposició. Després de Barcelona, la mostra itinerarà es podrà veure a Madrid, Saragossa i València. 

__
Publicat a Revista Bonart, número 183, novembre-desembre 2018, gener 2019

Fontcuberta evoca els 'Poemes de l'Alquimista' amb fotografies en descomposició

Diu Joan Fontcuberta que les fotografies neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Al llarg dels darrers anys, el pare de la post fotografia s'ha interessat pel metabolisme que transforma el cos de les imatges. El fotògraf visita, així, arxius i col·leccions, on troba imatges agòniques, en descomposició, en estat traumàtic, a punt de desaparèixer. “Què resta de la fotografia quan només en romanen els residus, unes taques químiques sensibles a la llum?”, es demana l'artista.

D'aquesta recerca sorgeix la sèrie Trauma, un recull de fotografies malaltes, moribundes, a un pas de perdre la imatge. “Són imatges que desneixen –escriu, tot utilitzant un terme palaufabrià– i clouen el seu cicle orgànic”. Fins al 14 d'abril del 2019, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac acull l'exposició Joan Fontcuberta. Poemes de l'alquimista. Fontcuberta pren, per a l'ocasió, el llibre Poemes de l'Alquimista, que aplega la totalitat de l'obra poètica –un conjunt de cinc llibres: L’aprenent de poeta, L’alienat, Càncer, Fragments del laberint i Atzucac– que Josep Palau i Fabre va escriure a l'exili, entre 1936 i 1950. El volum, un dels llibres de poesia catalana més coneguts i reeditats, es va publicar de manera clandestina dos anys després, el 1952, però no es va poder llegir en català i lliure de censura fins a la mort del dictador Franco.

La mostra, que es va inaugurar a principis d'octubre, és la translació en exposició del volum Joan Fontcuberta. Poemas del Alquimista, publicat en edició bilingüe en anglès i castellà per La Fábrica. Es tracta d'un recull de prop d'una trentena d'estampes, un exercici de recuperació de negatius vells, que en el llibre dialoguen amb diferents versos de poemes d'en Palau: “Els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. / El silenci és mineral”; o bé: “El meu camí me l'enlluerna un raig / de llum d'absència, d'éssers que no són”. Una acumulació d'imatges fantasmagòriques, per on hi transiten cossos nus ratllats, ballarines desfigurades, paisatges malmesos pels efectes de la química i el pas del temps...

En aquest poemari visual, que incorpora en portada un extracte d'un negatiu ferit del mestre Joan Artigues i Carbonell, el fotògraf intervé i es fa seu el text que serveix de pròleg a Poemes de l'Alquimista i el transforma en el preludi del llibre, substituint justament la paraula poesia per fotografia: “Prologar [la fotografia] és negar-li el caràcter demiúrgic i d’iniciació que li és propi. Car si [la fotografia] no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d’aquell secret han estat perdudes i que [la fotografia] pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tota la gran corrent humanística que em guia”.

Maria Choya, directora de la Fundació Palau, recorda, en una conversa telefònica, com , i com es va germinar l'actual exposició fotogràfica. Fontcuberta s'interessà pels versos d'en Palau a partir de la mostra Jo sóc el meu propi experiment. Tretze lectures dels Poemes de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre, comissariada per Julià Guillamon, que es va exhibir a la mateixa Fundació i al Palau Robert de Barcelona, amb motiu l'Any Palau i Fabre, al llarg del 2017, en el centenari del seu naixement. En aquelles exhibicions es van convidar creadors de diferents àmbits a interpretar alguns dels poemes més destacats del llibre. Entre els col·laboradors hi havia artistes com l'Ignasi Aballí o l'Enric Farrés. Evocant aquest mateix esperit, Fontcuberta revisita, ara, l'obra d'en Palau i conjuga els mateixos verbs: investiga, experimenta, crea i reflexiona entorn de la decrepitud de la imatge fotogràfica.

Palau, al llarg de tota la seva trajectòria, concep la poesia “no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, d’experimentació”: aquesta és la significació primera de l’alquímia poètica palaufabriana. Aquesta via cap a l'exploració és la que precisament li serveix al fotògraf per endinsar-se a la recerca de negatius a un pas d'abandonar la imatge. “La fotografia pretén aturar el temps –escriu l'artista–, però al final el temps acaba cobrant la seva venjança: convertint la imatge en un fantasma”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 184, novembre-desembre 2018, gener 2019