Fa quinze anys es
van posar les bases per a la creació de la col·lecció privada d'art electrònic
més important d'Europa i l'única d'aquestes característiques de l'estat
espanyol: la Col·lecció BEEP, ubicada a Reus.
L'artista multidisciplinària
Marie-France Veyrat i el seu marit, Andreu Rodríguez, president del Ticnova,
grup especialitzat en botigues de proximitat d'informàtica i electrònica on
s'integra la coneguda cadena de franquícies BEEP, van organitzar pels volts del
2003 un premi d'art tecnològic al Palau Robert de Barcelona. Entre els membres
del jurat hi era l'Arnau Puig, que els havia assessorat i animat a organitzar
el concurs, i el crític i comissari Fernando Castro, que poc després els va
proposar traslladar el guardó a la fira Arco de Madrid. Allò va ser tot un
encert i, de fet, enguany, superades les experiències pioneres de Black Box i
Expanded Box, s'ha celebrat la tretzena edició del premi Arco BEEP d'Art
Electrònic, gràcies al qual el fons s'ha pogut nodrir amb noves peces. Veyrat,
una de les precursores de l'art electrònic a finals dels noranta, és la
presidenta del jurat i cofundadora d'aquest guardó. Precisament, la col·lecció
BEEP es va estrenar amb dues de les seves obres: Ubertrònica 1 i 2 (2000),
unes instal·lacions audiovisuals que, a partir de plaques de colors i petites
peces d'ordinadors, recreen una urbs vista des del cel. “És talment com un
tapís”, puntualitza, davant una de les peces, l'artista, que es va iniciar als setanta
amb l'art tèxtil. Veyrat reconeix especialment el seu interès constant per a la
investigació i l'experimentació amb nous formats, que l'han portada de la
pintura al land art, passant per la fotografia, l'escultura i l'art
digital. Un exemple, justament, de per on ha anat l'evolució de la col·lecció
ideada per la parella Rodríguez-Veyrat que, amb el temps, ha esdevingut un fons
de referència internacional. “Volem fer una col·lecció diferent, única, amb
personalitat pròpia que aporti alguna cosa distinta a la societat –afegeix
Rodríguez. Som conscients que trepitgem, en moltes ocasions, un terreny
desconegut, verge, però com a col·leccionistes la Marie-France i jo volíem ser
originals, aconseguir que sigui un fons especial, singular, i, per tant, assumir
els riscos que això comporta”.
 |
| Anthony McCall_Face to Face |
Tirant la vista cap
enrere, ell mateix s'explica: “Inicialment col·leccionàvem pintures i
escultures; vam començar a amb l'art electrònic sense donar-nos massa compte,
d'una manera molt natural. La nostra posada de llarg com a col·leccionistes
podem dir que va ser el 2015, quan vam rebre el premi GAC (Galeries d'Art de
Catalunya) a millor col·lecció. Allò ens va motivar a continuar el camí que ja
havíem iniciat”. El 2014, any abans d'aquest reconeixement, però, es constituïa
la NewArtFoundation, “una fundació –continua– amb l'objectiu de vincular art i
tecnologia i fomentar, a més, el coneixement i difusió del new media art”.
Formen part d'aquesta fundació: el Col·legi d'Enginyers
d'Informàtica de Catalunya, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya
Associació d'Enginyers de Telecomunicacions de Catalunya, Universitat Oberta de
Catalunya, Art Futura i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de
Barcelona. La seva finalitat, a banda d'assessorar a la col·lecció i a artistes
en qüestions tecnològiques, és la d'aconseguir que l'art tecnològic, que encara
no està consolidat, assoleixi la condició de categoria artística. “Reivindiquem
aquesta nova categoria perquè tota aquesta producció, que connecta tant amb la
societat actual, no quedi en una simple anècdota –subratlla Rodríguez– i ho fem
a partir de la col·lecció BEEP i de fundacions similars que existeixen arreu
d'Europa. A la vegada, per estimular el col·leccionisme d'art electrònic, cal
fer front a les pors que molta gent té envers aquesta disciplina artística i
que estan vinculades a qüestions com l'obsolescència dels materials i/o la
possible aparatositat de les obres”.
Patrocini
tecnològic
El mecenatge de
Rodríguez i Veyrat, del grup Ticnova, ha anat virant d'un punt de vista més
tradicional, l'adquisició directa, cap al suport a la producció d'obres o, el
que ells mateixos anomenen, “patrocini tecnològic”. “És una nova forma
d'entendre el mecenatge –precisen. Darrerament apostem més pel finançament de
projectes, que primer valorem en paper i després s'executa, que per la pura
adquisició”. D'aquesta manera, poden nodrir la col·lecció amb treballs
d'artistes consolidats i, a la vegada, promocionar joves talents que no
disposen dels recursos necessaris per donar forma a un determinat projecte
tecnològic. És així com s'han convertit, darrerament, amb productors d'una obra
de Paul Friedlander, que s'exposarà a l'Ars Electronica Festival de Linz
(Àustria), i d'un dels ponts inflables de Chico Mcmurtrie, de la sèrie d'escultures
robòtiques Border Crosser, produïda als Estats Units. Per a les
adquisicions d'una o altra naturalesa, “la col·lecció –segueixen– va de la mà
de la NewArtFoundation i el Vicente Matallana, director de la col·lecció i
propietari d'algunes de les obres del fons, és una de les persones claus de tot
el projecte, així com la periodista i comissària Roberta Bosca i el comissari
Castro, vinculat al fons des dels inicis”.
Mostrar la
col·lecció
En el marc de Reus
2017, capital de la cultura catalana, el Museu Salvador Vilaseca de la
ciutat va acollir, del 23 de novembre del 2017 al passat 29 de març,
l'exposició Aproximacions creatives a la col·lecció BEEP d'art electrònic. La
mostra, comissariada pel tàndem format Bosco i Stefano Caldana, va presentar,
per primera vegada, el gruix del mig centenar d'obres d'una cinquantena
d'artistes que integren la col·lecció. Per als impulsors i organitzadors el
balanç és més que positiu. Veyrat assegura que –a falta de xifres oficials en
el moment de tancar aquesta publicació– “aquesta ha estat una de es exposicions
més visitades de la història del museu, amb un públic entusiasta i una gran
presència de joves i escolars. I no és d’estranyar perquè l'art electrònic és
un art viu que fa anar tots els sentits i atrau especialment el públic jove,
els nadius digitals”. Per la seva banda, Rodríguez subratlla que “tot i que les
obres de la col·lecció viatgen i s'exposen en préstec en diferents museus
d'arreu del món, aquesta mostra ha donat l'oportunitat de presentar-les de manera
conjunta a la nostra ciutat i, així, poder explicar i valorar-la com a
conjunt”.
Les peces d'art
interactiu, art sonor, robòtica o bio-art estaven exposades d'una manera
molt didàctica i entenedora, afavorit la relació entre les obres i el públic.
Així, l'exhibició s'estructurava en tres recorreguts alternatius, que servien
com a classificadors. El primer,
aproximacions interactives, incloïa obres que necessiten la presència
activa de l'espectador, com el fantàstic tronc de Marcel·lí Antúnez, Alfabeto
(1999), que reacciona al tacte o a la presència amb onomatopeies de plaer,
dolor, angoixa o alegria; o Portrait on the fly (2016), de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau, en la qual un
grapat de mosques construeixen el retrat de l'espectador quedant fixes en la
pantalla. El segon dels itineraris possibles, aproximacions
reactives, presenta obres que necessiten un estímul extern, com el retaule de
Hong Sung-chul, Sense títol (2006), una mena de llenç fet de miralls
líquids que parpellegen amb la llum; o la desconcertant Mano tèrmica de
artista (1973), del precursor Luis Lugán, que desenvolupà part de la seva
producció al Centro de Cálculo de la Universitat Madrid. I, per acabar, en la
tercera ruta, les aproximacions contemplatives, les més estàtiques, com la
primera obra de videoart creada al Brasil: M3X3 (1973), d'Analivia
Cordeiro, una hipnòtica videodansa realitzada amb un programa de computació
pioner; o un quadre d'Evru, que forma part del projecte interactiu Tecura
que l'artista va encetar el 1999 en el
marc del projecte Evru Mental State. A més, es va poder veure una
de les joies de la corona i l'adquisició, via producció, més recent: Face to
Face II (2013), d'Anthony McCall, una monumental videoinstal·lació, un
espai transitable i efímer construït a partir de llum, ombres i fum que gràcies
a la presència de públic modela inesperades figures geomètriques. En
definitiva, “el futur és ara”, que diria el pare del videoart. Veyrat, per la
seva banda, conclou de manera entusiasta: “l'art tecnològic és l'art del
futur”. Sembla que els de BEEP ho tenen clar.
__
Publicat a Revista Bonart, número 182, maig-juny-juliol 2018
No comments:
Post a Comment