25.5.16

Lluís Bassat: “Tot el que he guanyat treballant, està penjat a les parets”

Darrere la història professional del cèlebre publicista Lluís Bassat (Barcelona, 1941) aflora  el relat d'un col·leccionista compromès amb l'art català de la segona meitat del segle XX, que no dissimula la seva passió per l'obra de Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Jaume Plensa (entre un llarg etcètera) i que parla amb un entusiasme contagiós dels orígens de la seva vasta col·lecció de pintura i escultura. 

Val la pena girar la vista enrere i començar pels inicis, per tal de comprendre els ets i uts de la Col·lecció Carmen i Lluís Bassat, que es pot veure, amb un cicle d'exposicions temporals, a la bella Nau Gaudí de Mataró. El col·leccionista rememora amb certa nostàlgia quan, a finals dels seixanta, van comprar un quadre, pagat a terminis, al pintor Àngel Jové. Aquest és l'aperitiu del camí que arrencarien a la dècada dels setanta, que aplega fins al dia d'avui i que en xifres es tradueix en: 2300 pintures, 400 escultures i un incipient recull de fotografia. L'any 1973, Bassat adquireix, a la galeria Adrià, una segona obra, l'enigmàtica Banyista de Xavier Serra de Rivera. Encara ara s'entretén a descriure l'escena representada, intentant desxifrar el gest de la dona nua ajupida amb una mà dins l'aigua, en una habitació amb la porta entreoberta. De l'Àdrià, comandada per Francesc Mestre, Bassat en va sortir amb un quadre i com a soci amb el 35% de la galeria. D'aquesta manera va esdevenir, diguem-ne, galerista accidental fins que set anys després es clausurà l'espai. Durant aquell període va ampliar la seva col·lecció i va conèixer els artistes que li agradaven; “em vaig anar enamorant de l'art contemporani”. La galeria treballava amb Francesc Artigau, Rafael Armengol, Guinovart, Ràfols-Casamada, amb propostes que basculaven entre l'abstracció i les noves figuracions.

Banyista, de Xavier Serra de Rivera

Del programa divulgatiu Col·lecció Bassat d'Art Contemporani, que TV2 va emetre pels volts del 2013 i que ell mateix presentava, ve a compte recuperar l'expressió que, tot parlant de com mirar i comprar art, va emprar en una ocasió: “l'art és com un perfum, és suficient que t'agradi”. Amb més de quatre dècades de col·leccionisme a les espatlles, reconeix la cita com a lema. “Sempre hem comprat per gust, per plaer. Mai ens ho hem plantejat com una inversió. Tot el que he guanyat, està penjat a les parets. Amb la meva dona, que ens coneixem de quan teníem 15 i 16 anys, ens hem anat formant junts fins a arribar al punt que ens emocionen els mateixos quadres”. Bassat justifica la col·lecció -que també inclou Eduard Arranz-Bravo, Manolo Millares, Zush, Maria Girona, Manuel Boix...- pel seu compromís amb els artistes coetanis. “És l'art que em correspon a mi, el de la meva època”. Visita museus, galeries, cases de subhastes, tallers i fires. No fa gaire que ha estat a Arco i ArtMadrid d'on ha tornat amb unes quantes fotografies (diu que el seu pare hi tenia traça i guarda algunes instantànies que va fer de La Chunga al Somorrostro). Gaudeix de l'obra i de la relació (sovint d'estreta amistat) amb els creadors. Assegura que recorda la història que s'amaga rere cada peça. El cas de l'impressionant Rostoll, de Guinovart, que hi ha al seu despatx, n'és un exemple. “Als setanta viatjava molt a Nova York -explica- i vaig pensar que Guinovart es mereixia una exposició a la ciutat. Vaig anar a la galeria Martha Jackson, que tenia obra del Tàpies, i em van dir que no exposaven artistes que no estiguessin en un museu. Després de reunir-me sense èxit amb el director del MoMA, vaig aconseguir que el Guggenheim acceptés uns guinovart. Finalment, la galerista va accedir a rebre'ns. L'artista li va portar una peça de petit format preciosa i a canvi li donaren un tàpies de la mateixa mida. Un temps després, la galeria l'incloïa en una col·lectiva i el Museu de Brooklyn li dedicava una antològica -comenta satisfet. A la tornada, en Guinovart, agraït, em va regalar aquesta obra meravellosa”.

Saltem unes quantes dècades i ens plantem als ben entrats dos mil. En la creació del Museu d'Art Contemporani de Mataró, a la Nau Gaudí, que fins a l'octubre, s'exposa Col·lecció Bassat anys 80, una tria de prop de noranta peces d'una vintena d'artistes, entre els quals destaquen Joan Brossa, Perejaume, Antonio Saura, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Josep Uclés i Alfons Borrell, hi ha la intenció de cobrir el buit que ha deixat l'administració. “A Catalunya, no hi ha cap museu on es pugui veure de manera permanent l'obra dels artistes catalans, excepte, és clar, de Picasso, Miró, Dalí, i Tàpies que tenen fundació, i algunes obres de Guinovart a Agramunt. Hi ha un gruix de creadors contemporanis catalans o que han exposat habitualment aquí que no estan representats de manera fixa en un museu -reivindica-, com el cas de Ràfols-Casamada. Mentre no ho facin les institucions públiques, ho haurem de seguir fent gent com Vila Casas, Suñol o jo mateix”. Abaixa el to per anunciar content que la col·lecció “comença a viatjar”. Està pendent tancar un acord amb el MEAM de Barcelona per exposar l'art realista i algunes peces ja s'han mostrat a Calella i Alcobendas. “La gran notícia és que una trentena d'obres se'n van a Sofia, al Museu Nacional de Bulgària. No em pot fer més il·lusió que part de la col·lecció visiti el lloc on van néixer els meus avis paterns”, i esbossa un gran somriure. 
___
Publicat a Revista Bonart, maig-juny-juliol 2016

4.5.16

Martí Anson: es ven plaça de pàrquing

Diu el mestre Arnau Puig que l'art és provocador o no és; i jo no hi puc estar més d'acord. Provocar en el sentit de motivar, incitar, interpel·lar al visitant.

Distreure'l dels quefers quotidians i portar-lo al terreny de les idees, anar més enllà del “ara i aquí” davant d'un objecte exposat en una galeria i vigilat per càmeres de seguretat. Fer bullir el cervell, buscar les respostes de tots els interrogants que portem de casa. En definitiva, oferir diverses perspectives per obtenir altres punts de vistes sobre allò que creiem o donem per cert. Martí Anson és un mestre en això. En les seves propostes, l'objecte és el que menys importa, però hi és, no el defuig. Potser recordareu l'espectacular vaixell que l'any 2005 va construir, durant 55 dies a l'interior del Centre d'Art Santa Mònica, emulant l'esbojarrat Fitzcarraldo, que després va haver de destrossar perquè era cinc centímetres més gros que la porta. El que li interessa és l'experiència i el relat que en queda de tot plegat.




A la galeria Estrany-de la Mota ho ha tornat a fer. A Es ven plaça de pàrquing, Anson ocupa el hall -un espai arquitectònic mort- transformant-lo en un garatge. El terra i la paret pintats de gris i una franja grana són senyals inequívocs del lloc. Una cistella de bàsquet a l'enfront i una pilota, al racó. A prop, una bicicleta de corredor recolzada a la paret. Un extintor amb el rètol corresponent, penja de l'única columna. Al costat, una nevera de platja blava fa de taula per als fulls de sala. Al centre, queda el buit exacte per un cotxe. Algú podrà dir que és una boutade i que “bah, n'hi ha un d'igual al costat de casa i ningú ho considera art”. Fantàstic. L'artista no se n'amaga i anima a tothom: “Torna-ho a fer i fes-ho tu mateix”.

A Pavelló català, arquitecte anònim, reconstrueix en fusta la casa de vacances que el seu pare va idear per la família als anys setanta, reivindicant les construccions senzilles.

L'apartament és una maqueta a escala real d'un pis de 30 metres quadrats dissenyat jugant amb la distribució lògica dels espais: s'entra pel bany, hi ha un passadís que no porta enlloc...

5 estrelles.

Estrany-de la Mota. Fins al 17 de juny.
__
Publicat a Time Out, 27/04/1