30.3.19
27.3.19
Max Beckmann
La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l'ascens del nazisme a Alemanya i l'exili permanent.
L'obra de Beckmann no acaba d'encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l'expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demanda compromís social. Però l'artista es va esforçar per no integrar-se en cap d'aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l'actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories.
 |
| Max Beckmann. Els argonautes, 1949-1950 |
Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l'amarga experiència de l'expatriació, com en el cas, per exemple, del tríptic Carnaval (1943) o Mascarada (1948). L'exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, en 1913. D’aquest període en detaca Jugadors de rugby (1929) o la dolça Quappi amb suèter rosa (1932-1934). La segona, més extensa, s'endinsa en el repudi i la fugida del creador. 1937 marca el punt d'inflexió: s'exposen algunes de les seves obres en la mostra d'Art degenerat, organitzada pel govern nazi, i el mateix dia de la inauguració marxa a Amsterdam d'on saltarà, alguns anys després, als Estats Units. El seu art esdevindrà cada vegada més abrupte i enigmàtic, i Beckmann ja no tornarà a trepitjar el seu país.
3 estrelles
CaixaForum. Fins al 26 de maig
__
Publicat a Time Out, n. 536, 06/03/19
13.3.19
Bermejo. El geni rebel del segle XV
Hi ha artistes que transcendeixen èpoques i modes, amb una obra capaç de captivar-nos sis-cents anys després. Aquest és, sens dubte, el cas de Bartolomé de Cárdenas, conegut com el Bermejo pel seu aspecte físic.
Existeixen poques dades sobre la seva biografia. Diuen que va néixer a Còrdova, al voltant del 1445, i que, molt probablement, morí a Barcelona el 1501. Entre les nombroses incògnites que l'envolten, se sap que va desenvolupar la seva carrera professional de manera itinerant, pels diferents territoris de la Corona d'Aragó, i que, tot i la seva personalitat difícil, va ser el pintor més cotitzat i admirat de l'època. Com a jueu convers, va patir la intolerància i la persecució religiosa del moment, i va arribar a ser excomunicat per incompliment de contracte.
 |
| Bartolomé Bermejo. Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan, 1468. ©The National Gallery, London. |
La seva primera obra documentada és l'espectacular Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan (1468), realitzada a València i on revela el seu principal referent: la pintura flamenca. Destaca especialment el domini que demostra de la llavors innovadora pintura a l'oli, a partir de la qual desplega una rica i lluminosa gamma cromàtica. A més, aconsegueix reproduir textures, materials, brillantors i transparències amb un realisme espatarrant: pedres precioses, metalls i sedes que sembla que es puguin palpar. Entre la vintena d'obres que s'han conservat i que es presenten en aquesta mostra antològica, sobresurt la Pietat Desplà (1490), un encàrrec de l'ardiaca barcelonès Lluís Desplà per a la seva capella privada, a la catedral, que s'exposa ara fora del temple. Paga la pena dedicar una bona estona a contemplar aquesta taula, la seva obra cabdal, en la qual no escatima detalls –amb un acurat paisatge farcit d'animalons i plantes de tota mena– i on condensa un vast univers visual que l'entronitzarà com un dels grans mestres del Quattrocento.
4 estrelles
MNAC. Fins al 19 de maig.
__
Publicat a Time Out, 27/02/19
Subscribe to:
Posts (Atom)