La gran casa del disseny

El Museu del Disseny de Barcelona, que s’inaugura el 14 de desembre, integra els fons del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques. La ciutat cerca recuperar, així, la capitalitat del disseny

Barcelona estrena nou equipament cultural, un projecte colossal ubicat a l’interior de l’edifici DHUB, i Pilar Vélez, la directora del Museu del Disseny ens posa en antecedents per conèixer com i quan sorgeix la idea d’aglutinar en un mateix espai les col·leccions de quatre centres de la ciutat. “El projecte –comença– es va iniciar fa més de vint anys quan Oriol Bohigas era regidor de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, a principis dels noranta. Ell va ser el primer que es va plantejar el present i el futur de les arts de l’objecte i el disseny. Hi havia diversos museus a la ciutat, però estaven molt atomitzats i museogràficament no era l’ideal”. En aquella època, Vélez estava al capdavant del Museu de les Arts Gràfiques i va participar en les converses per recollir les diverses col·leccions en un sol centre i, a més, crear-ne una a l’entorn de les arts industrials. Finalment, el maig del 2012, es nomenada directora i responsable de comissariar el fons que recull el Museu del Disseny i crear un discurs museogràfic propi. Aquí arrenca la història d’aquest nou espai expositiu amb més de 70.000 peces (entre mobles, vidres, orfebreria, rajoles, cartells...) que integra els fons del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques a un edifici pensat i construït per MBM Arquitectes a propòsit per les col·leccions. “És una operació de ciutat –subratlla la directora– per donar un nou lloc a unes peces que són patrimoni d’aquí; integrar-les totes i donar-li un sentit global”.

Edifici Disseny Hub Barcelona © Museu del Disseny. Foto: Lourdes Jansana

Quatre exposicions per presentar les col·leccions

La posada de llarg d’aquesta empresa arrenca amb quatre exposicions que pretenen explicar cronològica i temàticament el fons del museu. La carta de presentació és la mostra Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segles II-XX). Inclou, en paraules de Vélez: “el bo i millor de les col·leccions, amb peces que, en molts casos, no s’havien vist des de la guerra”. Hi ha més de mil objectes, entre ceràmica (de Picasso i Miró), esmalt, joies, mobiliari, en un recorregut per la història de les arts decoratives a Catalunya. “És un reconeixement al col·leccionisme i a les donacions que artistes i particulars, des del segle XIX i fins a dia d’avui, han conservat el patrimoni de la ciutat”. Uns dels objectius del centre és, a més, explicar per què estris de disseny industrial (objectes vulgars, com una ampolla d’aigua) poden esdevenir patrimoni cultural. Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural dóna algunes respostes a la qüestió i ofereix una panoràmica del millor disseny industrial que s’ha realitzat durant els darrers anys a Catalunya. La col·lecció d’indumentària s’ensenya a El cos vestit. Siluetes i moda (1550-2014) i la de disseny gràfic a El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980), dedicada als pioners, amb cartells, elements publicitaris, envasos...

Entre el passat i el futur

“Aquest espai –per a Vélez– ha de ser el lloc de referència de les arts del disseny. Es tracta de posar en valor, restaurar, publicar i difondre tot el patrimoni del qual disposem i alhora promoure la recerca i la reflexió sobre el paper del disseny en l’actualitat i en les nostres vides”. En aquesta línia, el museu incorpora el Centre de Documentació que, entre el material destacat, inclou audiovisuals, fotografies i arxius personals d’alguns dels autors de les peces que hi ha al centre. I, a més, el febrer s’inaugurarà l’exposició temporal Disseny per viure, d’Oscar Guayabero, on es presentarà una selecció de productes de l’àmbit català i internacional en els quals la innovació i la creativitat es posen al servei de la societat.

Sembla que Barcelona, després d’uns anys de vet a saber si per esgotament o tedi havia perdut pistonada en allò de ser la capital del disseny, cerca amb un projecte d’aquesta envergadura posicionar-se i esdevenir, en paraules de la directora, “referència internacional per a creadors, investigadors i dissenyadors”.

___

Publicat a Revista Bonart, desembre 2014 - gener 2015

Sebastião Salgado. Gènesi

Si fem cas al llibre bíblic del Gènesi, al principi, Déu va crear el cel i la terra; i amb set dies ja en va tenir prou per rematar-ho. Una mica més de temps li ha portat al fotògraf brasiler Sebastião Salgado recórrer terres remotes a la recerca del paradís oblidat. Durant vuit anys ha realitzat una trentena de viatges per indrets recòndits, al llarg dels cinc continents, per donar forma a aquest projecte èpic ara convertit en exposició i batejat amb el títol, grandiloqüent, de Gènesi. 

Poble Mursi de Dargui al Parc Nacional Mag, prop de Jinka. Etiòpia 2007

Salgado proposa un periple per territoris verges nodrits amb flora i fauna salvatges. El fotògraf, convertit en explorador, retrata paisatges de baobabs a Madagascar (2010), rituals místics a Botswana (2008), tortugues gegants i iguanes marines a les Illes Galápagos (2004) o ens descobreix com fan foc a les casetes sobre els arbres a Papua Occidental (2010). Un catàleg, amb més de dues-centes instantànies en blanc i negre, per l’esplendor de la naturalesa, per paisatges i societats que s’han mantingut intactes. El recorregut expositiu pot deixar exhausts als menys intrèpids i a tots aquells que aprofiten els documentals de La 2 per fer la migdiada.

Pingüins de cara blanca (Pygoscelis antarctica) en un iceberg situat entre Zavodovski i Visokoi. Illes Sandwich del Sud. 2009

El documental La sal de la Tierra (2014), de Wim Wenders, descobreix la vida i l’obra del fotògraf

3 estrelles. CaixaForum. Fins al 8 de febrer de 2015

__

Publicat a Time Out, 12/11/14 
Link 
Link castellano

La Fundació Joan Vehí serà una realitat abans de finals d’any

El fuster convertit en retratista involuntari de Salvador Dalí ultima els detalls de la institució tot i els desacords d’última hora amb l’Ajuntament de Cadaqués

Joan Vehí ja ho té quasi tot a punt perquè, abans de finals del 2014, es presenti la seva fundació a Cadaqués. “Amb la junta ja hem signat els estatuts perquè es pugui concretar i donar forma al projecte”, assegura. El que també està llest és l’inventari de tot el material del qual disposa. El fons acumula 100.000 negatius “contats i catalogats”; una col·lecció amb més de 650 cameres fotogràfiques (la més antiga data del 1864), que ha anat atresorant gràcies a donacions privades; i unes 600 plaques de vidre. En definitiva, un material “valuosíssim”, segons el mateix Vehí. La idea és que l’estructura de la Fundació privada serveixi per mantenir i preservar el llegat i el patrimoni del fotògraf sense disgregar-ho. 

Acords i desacords

La seu de la Fundació, que funciona de facto, des de fa anys a Cadaqués, estarà situada, com fins ara, als baixos de la casa-taller del retratista, on es realitzen exposicions periòdiques “amb un gran nombre d’assistents”. Després de diverses anades i vingudes, Vehí explica amb decepció que “finalment l’Ajuntament de Cadaqués no entrarà al projecte de la Fundació. Primer ens van donar tot el seu suport i ara s’han tirat endarrere, no en volen saber res”. El que sí que estan previstes, però, són col·laboracions puntuals, a manera d’exhibicions, amb d’altres institucions del país, com La Virreina, de Barcelona, o la Fundació Gala Salvador Dalí, de Figueres. A més, tenen la intenció d’elaborar un programa d’activitats, "tot i que –puntualitza– encara està un poc verge, però la idea és fer xerrades i tallers a l’entorn de la col·lecció”. De fet, ara fa tot just deu anys, coincidint amb el centenari del naixement de Dalí, i amb l’ajuda, entre d’altres del comissari Pere Maset, es van començar a exhibir part de les instantànies de l’arxiu. Ara, per tirar endavant aquesta empresa, formada per un material tan atractiu i magnètic, Vehí s’ha envoltat de gent de Cadaqués i de la seva màxima confiança i respecte –Francesc Guillamet, fotògraf de El Bulli; el cineasta Ventura Pons; Jaume, mossèn de la vila, entre d’altres–  que sap que vetllaran per la Fundació, de la qual Antoni Vives (en l’actualitat, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona) serà el president i Vehí el president honorífic. 

De fuster a fotògraf

Per tal de conèixer la història d’aquesta peculiar i interessant col·lecció, però, és necessari que retrocedim una seixantena d’anys en el temps. Corria l’any 1952 quan un jove Joan Vehí, fuster de professió i fotògraf aficionat, va començar a treballar al taller de Salvador Dalí, preparant els marcs i les caixes per transportar, per exemple, els llenços del creador. A poc a poc, es va guanyar la confiança de l’artista i al llarg de més de tres dècades esdevindria el fotògraf involuntari –i gairebé exclusiu– del pintor empordanès. “Crec que em va donar tanta llibertat de moviment –recorda amb modèstia– perquè va veure que no ho feia per negoci sinó que de manera natural portava sempre la camera a sobre, a punt per disparar”. Les seves imatges, sens dubte, tenen un valor i una màgia innegable i desvetllen el Dalí més íntim i, sovint, inèdit. A aquestes instantànies del geni del surrealisme, a qui va retratar fins a principis dels vuitanta, quan la salut de Dalí es va començar a malmetre, però, cal afegir-hi les estampes que durant anys i panys va realitzar de la vida i la gent de Cadaqués. Per davant del seu objectiu han desfilat els personatges més il·lustres, artistes i intel·lectuals, que passaren per la localitat, però també ha estat el cronista d’esdeveniments públics i privats, del dia a dia, de la població empordanesa. I fent memòria, se’n recorda que, durant molt de temps, la seva camera era l’única que hi havia al poble; i va ser justament així com va aconseguir donar forma a aquest mostrari valuós de la quotidianitat de Cadaqués. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2014

La donació de David Douglas Duncan, II

Diuen que les segones parts mai foren bones, però estem davant d’una d’aquestes excepcions que confirmen la regla. 

David Douglas Duncan. Picasso treballant en La Tauromàquia. La Californie, 1957.

Fa tot just un any, el Museu Picasso va rebre la donació de 163 fotografies que David Douglas Duncan havia realitzat al pintor malagueny i al seu entorn, entre 1956 i 1962. Aleshores se’n va exposar una primera selecció, on les escenes de vida a La Californie, la residència-estudi que l’artista tenia al sud de França, n’eren el denominador comú. Ara es presenta la seqüela d’aquest fons, un conjunt de 87 fotos que, a manera de crònica, ensenyen un Picasso domèstic i espontani, envoltat de família i amics, en situacions disteses i aliè a l’objectiu del fotoperiodista. Es una mena de reportatge de vida on hi surt Picasso llegint la premsa, enraonant amb la seva companya Jacqueline, jugant amb el seu gos, fent broma amb una màscara de pallasso acompanyat per Jean Cocteau, passejant pel festival de Cannes, a la platja amb el marxant i amic Kahnweiler o jugant als toros amb una tovallola.

Pablo Picasso. “Paseo de Cuadrillas”. José Delgado alias Pepe Illo, La Tauromaquia o arte de torear, il·lustrat amb aiguatintes per Pablo Picasso.

En aquesta ocasió, a més, s’inclouen una vintena d’obres del fons del museu que dialoguen amb les imatges del fotògraf. Unes instantànies que, com a documents valuosísims, desvetllen allò que habitualment se’ns nega al visitant de tota exposició: el procés creatiu. I és que Duncan va saber acostar-se a l’artista sense molestar i va ser capaç de captar el moment precís. Com en la seqüència on Picasso apareix, primer, rossegant una espina d’un llenguado i, en una altra, immortalitzant, una estona després, les restes del peix sobre un bocí d’argila; el resultat final és el plat Cursa de braus i peix. O l’artista pinzell en mà treballant en La Tauromàquia que s’acompanya de dues aiguatintes de la mateixa sèrie. O un altra, on el pintor surt esbandint a la banyera un linogravat, com Abraçada I. La mostra acaba amb una imatge de Jacqueline davant el Guernika, al MoMA, i és quan vénen ganes de seguir veient fotos i buscar aquelles que, molts anys abans, a peu de taller, Dora Maar va fer del naixement del quadre més famós del pintor. 

Valoració: **** 

___

Publicat a Time Out, 08/10/14 

link

link castellano

L’escultura naturalista d’Enric Pladevall

L’artista vigatà desplega els seu imaginari forestal a la galeria Ignacio de Lassaletta de Barcelona fins al 27 octubre 

No és cap primícia anunciar que l’escultor Enric Pladevall pren la natura com a referent, no només per buscar els materials creatius, sinó també per trobar els motius, les formes i els organismes que acaba configurant. La seva proposta naturalista és compila a l’Olivar, un jardí d’escultures colossals, situat des del 2004 a Ventalló (Alt Empordà). En aquesta ocasió, però, som dins la galeria, amb una vintena de peces de petit i mitjà format, que tanmateix ens recorden massa sovint (és el cas de La casa de l’artista) als tòtems, que com a menhirs contemporanis, ha sembrat enmig d’un entorn rural.

Al cim d'un mar de boira, 2014

L’escultor torna de manera recurrent al paisatge natural i, per l’ocasió, empelta fusta amb metalls, filferros i clovelles de diversos fruits, tot treballant –assegura parafrasejant el poeta Vinyoli– “amb l’inconegut”. Al cim d’un mar de boira sorgeix de la paret com un dit índex que interpel·la al visitant. Pladevall ens dóna, aquí, algunes pistes interpretatives i resulta que aquesta obra, a priori, delicada i discreta com per passar desapercebuda entre els bronzes d’animals que no existeixen (Testa i Trespeus), la instal·lació en negre Orgànic o el contundent Paisatge, té el seu origen en la pintura Caminant damunt un mar de boira, de Caspar David Friedrich. I aquí és quan entenem, a la fi, que l’artista està rendit irremeiablement al poder sublim de la natura.

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2014

Swab: una alenada d'art fresc

Del 2 al 5 d’octubre se celebra a Barcelona la setena edició de la Fira Internacional d’Art Contemporani amb prop de seixanta galeries arribades d'una vintena de països

Faur Zsófi - Ráday Galéria. Áron Zsolt Majoros, Levitation. Acer, 206x52x40 cm. 2014.

Artistes nascuts a partir dels anys setanta. Aquest és el tall generacional que delimita l’emergència de l’art, segons els organitzadors del Swab. La Fira Internacional d’Art Contemporani que se celebra des de l’any 2007 –només va fer una parada fa quatre anys, per, tal i com explicaren els impulsors en el seu moment, replantejar-se qüestions de format i ubicació– presenta la seva setena edició del 2 al 5 d’octubre al Pavelló Italià de Fira Barcelona, que ja s’ha convertit en la ubicació habitual. 

Es tracta d’una proposta (personal i arriscada), avalada pel col·leccionista Joaquín Díez-Cascón, que ha crescut any rere any amb l’aposta per l’art emergent i la promoció del col·leccionisme jove com a estendards. Des de la primera edició, celebrada el 2007, aquesta iniciativa ha sabut teixir complicitats amb nombroses galeries locals i internacionals, així com amb institucions i plataformes artístiques de Barcelona que han anat vertebrant i donant forma a una cita dedicada exclusivament a les noves tendències artístiques. La proposta d’enguany és la d’oferir, una vegada més, un panòptic complet de l’art emergent, però amb algunes novetats pel que fa a l’estructura i les activitats de la trobada, que en l’edició passada va atreure, segons l'organització, prop de 15.000 visitants.  

Aquesta volta al món de la mà d’artistes contemporanis novells es desplega a partir de diferents programes que articulen el conjunt de la cita. En xifres, Swab 2014 replega l’obra de més d’un centenar de creadors representats per un total de 58 galeries arribades de 20 països, 26 de les quals formen part de l’anomenat Programa General, on galeries consolidades mostren els seus artistes. A tall d’exemple: Balaguer (Barcelona), ATM (Gijón), Kuhn&Partner (Berlín) o Savina (Sant Petersburg). A més, 4 galeries d’art contemporani amb més de dos anys d’existència que no hagin participat a cap fira internacional abans (Alejandro, Cyan i La Galería Encantada, de Barcelona, i Vanja Contemporary, de Brighton) exhibeixen les seves propostes al MYFAF (My First Art Fair). Amb Too Hot To Handle, comissariat per Ethel Seno, s’obre la porta a 4 galeries dels EUA i amb l’Asian Galleries i l’American Galleries, a les arribades del continent asiàtic i americà respectivament. A Llatinoamèrica es dedica una secció especial, Swab Solo, comissariada per Direlia Lazo i Carolina Ariza, en la qual es presenta de manera individual set artistes (Adrián Melis, Ana Alenso, Humberto Díaz, entre d’altres) que treballen, a través de la identitat, la procedència o l’empremta cultural, qüestions sud-americanes. Al Swab, com a fira d’art que promou la descoberta de nous talents, hi ha tècniques i formats per a tots els gustos, però es dedica, des dels inicis del projecte, especial atenció al dibuix. Per això, a Positions on Drawing, 8 galeries de l’estat espanyol (Addaya –Alaró, Mallorca–, Ángeles Baños –Badajoz– o Kir Royal –València–, per citar-ne algunes) ensenyen projectes de creadors dedicats al dibuix contemporani. 

L’objectiu de la fira és clar: enfocar i donar visibilitat a noves propostes artístiques, que sovint queden tapades entre els grans noms a les fires d’art de més ressò d’arreu. Es tracta d'explicar, per exemple, el camp semàntic de l’art emergent, més enllà de qüestions d’edat. Swab Thinks: Idees, Paraules, Xarxes, organitzat pel Programa d’Estudis Independents del Macba, dirigit per Beatriz Preciado, que entre el 3 i el 4 d’octubre, acull, al mateix Pavelló Italià, una sèrie de conferències, debats i taules rodones amb la finalitat de posar en diàleg artistes, comissaris, col·leccionistes i crítics per tal de dirimir l’espai que ocupen les noves pràctiques creatives al món actual. A més, des de la fira, es treballa per promoure un nou col·leccionisme (més arriscat, sí, però també més assequible) i perquè diferents institucions es comprometin a adquirir obra dels artistes presentats. 

Ana Alenso, Pobre país rico, Oficina #1. Fotografia digital, paper, asfalt i diversos objectes, 200cm x 250cm x 50cm aprox. Caracas, 2014. 

Nous premis i més guardons

Aquest expositor de l’art més nou promou set guardons per tal de ressaltar algunes de les propostes i estimular la participació. La novetat d'enguany és el Premi Fundació Lluís Coromina Al Millor Artista Català –que, per cert, compta amb el suport de Bonart Cultural–. En aquest cas, el col·leccionista es compromet a adquirir una obra d'un artista local. A més el Premi DKV Seguros farà el mateix amb un artista espanyol. Hi ha també un guardó per al millor dibuix que promou la col·lecció Diezy7, impulsora del Swab, o el Premi de Fotografia, on s'escull una peça que serà cedida a la Fundació Macba. El jurat encarregat de triar els guanyadors en cada una de les categories està format per galeristes, col·leccionistes i crítics de prestigi, entre els quals hi ha el director d'aquesta publicació, Ricard Planas. 

Els joves creadors s’han anat fent un lloc a l’agenda cultural de la ciutat i han  entrat al circuit habitual de les principals galeries. De fet, al llarg de l’any, Swab es fa present, per exemple, amb projectes site specific a les escales d’accés a diferents estacions de metro de Barcelona i promou intervencions a espais públics i institucions culturals. I no és casualitat que, per segon any consecutiu i com a tastet a la fira, la rentrée hagi vingut marcada per Art Nou/Primera Visió, impulsada per l’Associació de galeries Art Barcelona. Pareix que corren bons temps per l'art emergent. 

___
Publicat a Revista Bonart, octubre-novembre de 2014

Mirades (cada vegada més precàries) al món

Del 30 d’agost al 14 de setembre se celebra a Perpinyà (Rosselló) Visa Pour l’Image, el prestigiós Festival Internacional de Fotoperiodisme

Corren mals temps pel periodisme gràfic. La 26ena edició de Visa Pour l’Image se celebra en un context poc propici per aquesta lloable professió que, a través de reportatges fotogràfics amb intencionalitat periodística, ha documentat els fets més importants de la història contemporània. L’any 1989 quan Jean-François Leroy va impulsar aquest festival, considerat el més important a nivell internacional, el sector vivia una època de bonança i renom. A dia d’avui, però, no és cap novetat afirmar que, com el periodisme escrit, la professió es veu greument afectada per la crisi, i no només per l’econòmica, sinó també pel canvi d’una determinada manera de treballar i narrar els fets. És per això que, davant l’actual escenari de precarietat, amb feines poc o mal pagades, Leroy es pregunta: “Si no hi ha producció [gràfica] avui, com tindrem arxius [d’imatges] demà?”. Malgrat això, però, el festival no perd pistonada i com cada any proposa quinze dies d’exposicions, conferències i trobades amb els fotoperiodistes més influents i destacats del panorama actual.

Nens en una escola improvisada al poble de Budyali
(província de Nangarhar, Afganistan), 19 de març de 2013.
© Anja NIEDRINGHAUS / Associated Press

Testimonis de conflictes bèl·lics
Sovint se li ha atribuït a Robert Capa, un dels corresponsals de guerra més remarcables del segle passat, l’afirmació següent: “si les teves fotografies no són bones és perquè no t’has acostat prou”. Aquesta deu ser una de les regles d’or del fotoperiodista de veritat. En la vintena d’exposicions de temàtica variada, repartides arreu de la ciutat, del Convent dels Mínims a l’Arsenal dels Carmelites, i que es poden visitar de manera gratuïta, els fotògrafs, com el suís Michaël Zumstein o el francès Pierre Terdjman, s’han acostat i molt als fets, en aquest cas, a la guerra que es va desencadenar al llarg del 2013 a la República Centrafricana. Ambdós retraten l’esclat de violència provocat pel moviment rebel Séléka que va fer caure el règim corrupte. I parlant de batalles, fa quaranta anys que es va donar per acabada la guerra del Vietnam, una de les més mediatitzades. Les imatges que ens va arribar, però, eren dels fotoperiodistes que van cobrir el conflicte des del bàndol americà, Larry Burrows, Don McCullin, Henri Huet, coneguts com els fotògrafs del Sud. Però poc o gens sabem dels soldats vietnamites que es van convertir en fotògrafs. Els del Nord ofereix l’altra visió d’aquesta guerra. 

Baidoa, Somàlia, 1992. Ombra projectada pels marines nord-americans
entrant a Baidoa, ciutat afectada per la fam i en poder dels bandits.
© Kim Yunghi

Una professió arriscada
La feina del fotoreporter és potser una de les més perilloses del món. El fotoperiodista s’acosta al llocs on el conflicte bull sense por a cremar-se, però massa sovint, acaba engreixant les llistes de morts col·laterals. Aquest és el cas de Chris Hondros, que va ser assassinat l’any 2011 a Líbia. Va treballar als llocs més perillosos del planeta i era un assidu del festival, però no se li havia dedicat mai una exposició. Ara, es presenta, Testimoni, una selecció de les seves millors imatges. Matar al missatger és una pràctica tristament habitual i el passat mes d’abril, un policia afganès va assassinar Anja Niedringhaus, considerada com una de les fotoperiodistes més valentes, talentoses i reconegudes de la seva generació. A Homenatge es poden contemplar les imatges d’alguns dels reportatges més difícils que va acceptar realitzar.

A més de treballs de professionals, el festival és sensible a la nova realitat de la fotografia i enguany es dedica una mostra, comissariada per Samuel Bollendorff, a les imatges amateurs. Qualsevol de nosaltres pot presenciar un esdeveniment noticiable i amb un telèfon a la mà reportar en primícia el que succeeix. És una nova realitat que trastoca el paradigma actual de la informació. A Amateurs on the spot es mostren imatges de reporters anònims que van ser testimonis d’excepció de, per exemple, el tsunami de Banda Aceh, els atemptats de Londres, la revolució iraniana, les primaveres àrabs o l’esclat de la guerra a Síria. 

Dos cosacs en una barricada defensada per activistes pro-europees al
costat de la Plaça de la Independència. Kíev, Ucraïna, 9 de desembre de 2013.
© Guillaume Herbaut / Institut

Trobades i projeccions
Diuen que les imatges han de parlar per elles mateixes i en la majoria dels casos les fotos dels reportatges que s’exposen no necessiten cap peu ni explicació, però el festival no vol perdre l’ocasió de donar veu, a través del programa Transmissions pour l’Image, als reporters. D’aquesta manera els fotògrafs, com a espectadors de primera mà, expliquen, de l’1 al 3 de setembre, com treballen, editen, trien i venen les seves imatges. Destaca la presència de Christopher Morris, reconegut per la cobertura que va fer del conflicte dels Balcans i per la seva obra sobre les eleccions nord-americanes. A més, participaran Maryanne Golon, directora de fotografia del Washington Post; Yuri Kozyrev, fotògraf de l’agència Noor; i Jérôme Sessini, de Magnum, entre d’altres. El vespre el festival no s’atura, és el torn de Vetllades de projecció, que de dilluns a dissabte al recinte del Campo Santo (1-6 setembre) es repassa, a través de projeccions, el més destacats que ha passat durant els darrers dotze mesos. Entre d’altres, el programa inclou els 100 anys de la Primera Guerra Mundial, retrospectives sobre Lou Reed i Nelson Mandela o els 20 d’anys de la revolució zapatista a Chiapas. En aquestes vetllades, a més, és concedeixen els diferents premis, la majoria guardonats en 8.000€, repartits en una desena de categories.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2014

El Hamilton de Cadaqués

La Galeria Cadaqués Dos reivindica la figura del pare del Pop Art britànic i la seva relació amb la vila empordanesa a través d’un doble homenatge expositiu

Cartell de les dues exposicions

Corria l’estiu de 1963 quan Richard Hamilton (Londres, 1922-2011) va arribar a Cadaqués, tot seguint el rastre del seu admirat Duchamp. Comença així una intensa relació entre la vila empordanesa i el creador. Ara, cinquanta anys després, la Galeria Cadaqués Dos, la que va impulsar i promoure l’obra de Hamilton a l’estat espanyol i amb la qual hi va arribar a fer fins a catorze individuals, entre d’altres col·lectives, li dedica un homenatge doble, a manera d’exposicions, ambdues comissariades pel galerista Huc Malla i Vicenç Altaió.

Richard Hamilton. Cadaqués acull obra gràfica, múltiples i originals. Així com peces que va fer en col·laboració amb altres artistes com el mateix Duchamp, Roth i Daniel Zerbst. De fet, algunes de les obres, inèdites o poc conegudes, les va realitzar durant les seves estades a Cadaqués. “Per als artistes de gran renom i èxit internacional –escriurà Altaió– el lloc de treball i d’arrelament, i d’aïllament, és en l’ultralocal. Per a Miró, Mont-roig és una religió; i Dalí es manifestarà sempre com un fanàtic radical de Cadaqués”. I és que aquesta localitat costanera marcarà, entre d’altres, l’evolució de Duchamp i Hamilton i, per tant, és clau per comprendre el transcurs de l’art del segle XX. La mostra, que es presenta de manera cronològica, separant les obres per èpoques i sèries, es pot visitar fins al 15 de setembre. És la segona part d’aquest projecte per recordar i reivindicar l’obra del pare del Pop Art britànic, que va trobar a Cadaqués un refugi creatiu, i que es va iniciar amb Master in print, mestre de múltiples. L’exhibició, que fins al 30 de juliol va donar el tret de sortida a la temporada d’estiu, va reunir obra gràfica i originals “per entendre –segons explica el mateix galerista– el sistema de producció de l’artista”. A més, de gràfiques de l’Ulisses de James Joyce s’hi van mostrar, entre d’altres rareses, estudis preparatoris amb aquarel·la i llapis. 

Els comissaris, Huc Malla i Vicenç Altaió,
davant I'm dreaming on a white Christmas
i I'm dreaming on a black Christmas.

Malla, que l’any 2003 va reobrir la Galeria Cadaqués per continuar amb el llegat del seu fundador Lanfranco Bombelli, recorda que “hem vaig apropar a Hamilton pel meu interès en Duchamp, ja que ell en va ser el deixeble i gran desxifrador”. Els dos, artista i galerista, compartien la mateixa passió per les creacions duchampianes, però finalment, Malla es va acabar especialitzant justament en el treball de Hamilton.

Mentrestant, a 600 quilòmetres de distància, es presenta una vasta i completa retrospectiva de l’artista al Museu Reina Sofia que, de la mà de Vicent Todolí, arriba directament de la Tate de Londres. “Les dues exposicions de Cadaqués –conclou el galerista, que també ha col·laborat amb la mostra– complementen la de Madrid. Aquí exhibim altres peces i, sobretot, expliquem la relació, que és bàsica, entre Cadaqués i el creador”.

___
Publicat a Revista Bonart, agost-setembre de 2014

Vol rasant

Ha hagut de passar una dècada perquè l’artista Susana Solano, considerada l’hereva putativa dels grans mestres de l’escultura a l’estat espanyol, com Eduardo Chillida, Jorge Oteiza o Juli González, torni a exposar a la seva ciutat natal

Susana Solano, A Philip Guston I, 2008

Vol rasant és una exhibició per anar cap cot, només d’aquesta manera, mirant de genolls per avall, es poden contemplar la quinzena d’obres que, realitzades entre 1988 i 2011, semblen brotar del terra (África) o fusionar-se amb els rodapeus (A Philip Guston I). L’escultora construeix, en una horitzontalitat quasi extrema, espais simbòlics, incidint en el que queda ocult i en allò que es mostra (A-2/207,5). Crea contenidors amb formes abstractes i volums massissos de gran format que ocupen gairebé la totalitat de l’espai transitable de la primera planta de la Fundació Suñol.

Susana Solano, Don José I, 1998
Part de les obres que s’hi mostren formen part de la Col·lecció Josep Suñol.

Des de la nostra mirada zenital, els materials robustos amb els que acostuma a  treballar (ferro, acer, alumini, teixit metàl·lic) semblen perdre les seves propietats i esdevenen lleugers (Kapokier) i fràgils (Don José I). A més d’elements industrials, l’artista modela al seu gust vidre, PVC, cordill o vímet, com en el cas de la majestuosa canoa Oromo III. Barreja i acobla materials diversos, engabia fotografies (Scène 1 – Premier tableau), enllaçant una successió de gestos que l’apropen estilísticament al minimalisme escultòric. Vol rasant es completa amb un seguit de peces en vertical. Una sèrie de fotografies, Vergüenza tomada, ens situa a vorera de mar; també s’inclouen dibuixos i collages, Giotto; dues vitrines amb escultures de petit format que emulen les més monumentals i un vídeo, Amb noms, que se centra de nou en allò que s’amaga i en el que es revela o es deixa entreveure.

Tot el conjunt es presenta com un paisatge obert a múltiples lectures i interpretacions. Es poden intuir intencions, propostes de visió dirigida, però, en definitiva, es tracta d’un món hermètic que Solana no té gaires intencions de desvetllar tan fàcilment i on cada peça reclama una hermenèutica a mida, fora por ni perjudicis.

Fundació Suñol. Fins al 6 de setembre.

Valoració: ***

___
Publicat a Time Out, 23/07/14 
Link
Link CAST

(4x4), viatge geogràfic i creatiu

La GaLeRia de Sant Cugat del Vallès celebra el seu setzè aniversari amb la mostra (4x4), que s’allarga fins a finals de juliol, un conjunt de més d’un centenar de peces, entre dibuixos, pintures i aquarel·les, d’alguns dels creadors habituals de l’espai.

És sabut que, per al viatger, el més important no és el destí, sinó el viatge. Amb aquest filosofia va néixer el projecte (4x4), impulsat pel galerista Jordi Batlle per commemorar el setzè aniversari de l’espai. La idea és molt senzilla, però efectiva per despertar i estimular la creativitat dels artistes escollits: organitzar quatre viatges programats al voltant, és clar, de la pintura. Els convidats a formar part de l’aventura creativa van ser alguns dels creadors habituals de la galeria: Didier Lourenço, els germans bessons Josep i Ramon Moscardó, Xavier Rodés i Jaume Roure.

La màgia del número 4
El 4 és un dels número màgics, representa el cosmos, l’univers i el món. El plantejament del viatge, doncs, és va fer jugant amb la numerologia i creant la següent fórmula: 4 viatges x 4 punts cardinals x 4 estacions de l’any. El resultat: un primer viatge, a la primavera, cap al sud, a Granada; un segon, durant l’estiu, cap a l’est, a Cadaqués; un tercer, a la tardor, direcció oest, a Labastida (La Rioja); i un últim periple, a l’hivern, cap al nord: París. D’entrada els participants eren també 4, per mantenir l’harmonia i l’equilibri, del plantejament numerològic, però, el Jaume Roure va ser pare entre les sortides d’estiu i tardor i va entrar en joc el cinquè artista, Xavier Rodés. Finalment, es va incloure una excepció i a París hi viatjaren els cinc artistes.

Evidentment, tot i que el viatge geogràfic era el mateix per cada un dels viatgers, el que van veure i trobar en cada un dels paratges va despertar estímuls diversos als creadors. I és que, com va escriure Henry Miller, “el nostre destí del viatge mai és un lloc, és una manera de veure les coses”. Així, doncs, el resultat, és la mostra (4x4), una original manera de commemorar el setzè aniversari de la galeria. L’exposició està formada per peces realitzades in situ, a cada una de les destinacions i altres que s’han creat ex profeso. En total més de 130 obres de suports, tècniques i mides variades que són el testimoni d’un procés creatiu col·lectiu que s’ha allargat per la geografia, durant 365 dies, 4 estacions i 5 artistes. L’encàrrec que tenia cada un dels pintors convidats era el de crear 2 peces per sortida, però l’aportació final ha variat depenent de cada un. A més, fruit de les sortides a Granada i Cadaqués, han nascut dos quadríptics, on s’aprecia de manera harmònica la diversitat estilística del grup. Acompanyen les peces exposades, el souvenir per excel·lència, 40 postals que es van enviar des del punt d’origen a la galeria per correu i que el públic pot mirar i remenar; així com els quaderns amb apunts als natural, aquarel·les, notes i dibuixos, que portaven cada un dels creadors i que després han servit per materialitzar les obres definitives. 

L’exposició es presenta, a més, amb un seguit d’activitats complementàries, que inclouen xerrades i conferències, amb la intenció de descobrir i conèixer de primera mà les experiències (creatives) viscudes.

___
Publicat a Revista Bonart, juny-juliol de 2014