La Pedrera acollirà,
durant la tardor del 2017, una retrospectiva del pintor. L’Associació de
l’artista, presidida per Jordi Carulla, tanca la polèmica amb la vídua, Mar Corominas, i
obre la porta a futures col·laboracions
Joan Ponç, un dels
artistes catalans més destacats (i lamentablement quasi oblidats) del segle
passat i uns dels fundadors de la revista Dau al Set, va morir l’any 1984 a
Sant Pau de Vença. Durant dues llargues dècades, el litigi sobre l’herència del
pintor avantguardista va enemistar el seu fill amb la seva segona esposa, Mar
Corominas, amb qui va conviure durant els darrers quinze anys. La controvèrsia
sobre el testament, on el fill era l’únic beneficiari, i una memòria
testamentària, redactada en favor de la vídua, que es contradeien sobre el
patrimoni artístic i el seu futur, fa ver ombra durant anys i panys a l’obra de
Ponç, que no es va poder mostrar i exhibir com es mereixia, al marge de
disputes familiars i sentències judicials. De fet, la darrera gran exposició va
ser l’antològica que Arnau Puig, company de viatge de Ponç a Dau al Set, va
comissariar “per designació expressa del fill de l’artista”, segons recorda el
mateix Puig, a la Fundació La Caixa l’any 2002.
Temps era temps i trenta
anys després de la seva mort, concretament durant els passats Nadals, Corominas
va decidir convocar la premsa a casa seva i sortir a escena. El motiu:
“reivindicar el llegat creatiu de Ponç i reclamar una gran antològica sobre
l’obra de l’artista”. “La meva proposta –apuntà– seria la d'una exposició molt
selecta, amb una bona tria de les peces més rellevants de cada període per
donar a conèixer al públic l'important llegat del Joan”. Corominas va fer
aquest anunci després de lamentar que “quan va morir es va frenar la projecció
de la seva pintura per l'enrenou sobre l’herència”. I, va reconèixer que
finalment es va poder quedar amb una sèrie de peces (algunes de les quals no
s'han exposat mai), així com fotografies, textos inèdits, quaderns de treball,
correspondència... Va assegurar que, tot i que actualment no té cap relació amb
l'Associació Joan Ponç [que representa els interessos de la família, ha
organitzat durant els darrers anys vàries exposicions sobre les Capses Secretes
i prepara el catàleg raonat del creador de la mà de la historiadora Sol
Enjuanes], “ara ha arribat el moment d'unir esforços”. En aquest sentit, va fer
una crida per treballar conjuntament per tal de donar a conèixer el llegat de
l'artista i “deixar enrere les desavinences del passat”. Corominas va fer
aquesta proposta poc després dels diversos actes commemoratius que s’han
celebrat per la memòria del creador. “No he participat a cap de les activitats
celebrades perquè no mi han convidat. Ho han organitzat els mateixos que van
impugnar la memòria testamentària”.
 |
| Mar Corominas i Joan Ponç |
“Presentar
Ponç en la seva totalitat”
Jordi Carulla, president
de l’Associació Joan Ponç, però, un mes després d’aquestes declaracions, abaixa
el to de la polèmica i assegura que amb la vídua “no som tan enemics com pot
semblar”. Argumenta que “han fet algunes trobades i han parlat en diverses
ocasions de la importància d’organitzar una gran exposició de Ponç”. Vam acabar
el 2014 amb el rumor que el Macba, amb Bartomeu Marí al cap davant, estava
treballant en una mostra retrospectiva de Ponç, a partir de les obres que té al
seu fons. Però, el que ha confirmat l’Associació, poc dies abans de tancar
l’edició d’aquesta revista, és que La Pedrera acollirà, durant la tardor del
2017 “una gran exposició de Joan Ponç”. Segons Carulla, “es mostrarà el
recorregut temàtic per les diferents etapes de l’artista, es veuran les seves
influències i es presentarà un diccionari de símbols per entrar i entendre el
seu univers creatiu. Es tracta –afegeix– de presentar el creador en la seva
totalitat”. A més, Carulla remarca, en un to conciliador, que “agafem el guant
que ens va oferir Corominas i la convidem a col·laborar amb nosaltres. De fet
–indica– l’aparició justament ara de la vídua és molt positiu perquè demostra que no estem sols en favor
del llegat de Ponç. Nosaltres treballem perquè la seva obra es pugui veure a
diverses institucions i centres d’art, aquí, a Madrid o fins i tot a São Paulo,
on va residir l’artista durant uns anys”. I afegeix: “fins i tot si no trobar
editor per publicar els documents,
textos i cartes que diu
que té, potser des d’Edicions Poncianes ens interessaria editar-ho”.
El lector més àvid,
però, pot preguntar-se, per què justament ara apareix de nou aquesta història i
no fa cinc, deu o quinze anys? Carulla indica que hi ha múltiples raons: “ja fa
22 anys del litigi que va perdre la vídua, el temps ha cicatritzat la ferida i
ha arribat, potser, el moment de passar pàgina. A més –subratlla–, ara comença
un moment favorable per Joan Ponç. Recentment l’Associació ha cedit al Mnac el
quadre Cabra, provinent del llegat de la néta del pintor, Sarah Pons, i així hi
ha un lloc on l’artista hi estarà de manera permanent i no de passada; i, de
retruc, els galeristes mouen de nou les seves pintures”.
Trifulgues, malentesos i reconciliacions al marge, Arnau Puig declara: “És
clar que les disputes sobre el llegat de Ponç, que han durant més de vint anys,
han afectat la projecció de la seva obra. Indico, però no jutjo”. I, afegeix:
“malgrat tot, però, els seus quadres van fent camí, a poc a poc, i al marge de
polèmiques, es situaran, amb el temps, estic convençut, al lloc on els
correspon estar”. Confiam en les paraules del mestre.
___
Publicat a Revista Bonart, febrer-març-abril de 2015
