1.12.10

Dos [salons d’antiquaris] són multitud

El passat més d’octubre es van celebrar simultàniament dues fires d’antiquaris que han deixat entreveure la divisió del sector sense que hi hagi una reconciliació a l’horitzó

 “Divideix i venceràs” és un lloc comú de la història de l’estratègia militar i, en aquest cas, és l’expressió adient per explicar sintèticament la situació dels antiquaris a Catalunya. A les mans teniu una revista que acostuma a parlar d’art i jo no seré la primera en desviar-me del tema, així que al llarg dels propers 5.800 caràcters –amb espais inclosos- podeu llegir una història sobre la divisió d’esforços i el triomf de la discòrdia, en aquest cas, clar, no hi ha armes de foc, ni soldats i l’escena no transcorre a un camp de batalla sinó que, ja ho haureu endevinat, tot passa, del 9 al 24 d’octubre, entre les Reials Drassanes –concretament del 9 al 17- i el Palau 1 del recinte de Fira de Barcelona –del 16 al 24-, entre peces d’arqueologia, joies i llibres d’època, ceràmica, vidre bufat, rajoles, artesanies de l’altre cap de món, obres modernistes, de Warhol, Rubens, Ponç, d’Art Noveau o Déco. I els danys col·laterals són, és clar, els galeristes, col·leccionistes, experts, visitants i, perquè no dir-ho, els mateixos organitzadors d’un i altre saló. 

En aquestes alçades, ja us haureu assabentat que aquesta situació va aixecar molta polseguera i en números anteriors, la revista Bonart va dedicar espai a donar veu a uns i altres –Gremi d’Antiquaris i Saló d’Art i Antiguitats- perquè s’expliquessin i, sobretot, per intentar comprendre el perquè de duplicar esdeveniments que, a priori, criden al mateix públic, a les mateixes butxaques i als mateixos interessats. Per començar, però, retrocedirem una mica al calendari i situarem l’acció a l’any 2009: després d’una trentena anys de col·laboració i en plena crisi, Fira de Barcelona argüeix dèficit, trenca el tracte que mantenia amb el Gremi d’Antiquaris i ofereix el saló a Flaqué Internacional. Això provoca un ball de cadires que deixa la situació de la següent manera: el Gremi d’Antiquaris trasllada el Saló a les Reials Drassanes, on fins aleshores s’hi havia celebrat el Saló d’Art i Antiguitats, que enguany ha coorganitzat Fira de Barcelona just on s’exhibia abans el Gremi.

Però donem veu als implicats i deixem que expliquin aquesta situació ells mateixos, amb les seves paraules. La cosa queda més o menys de la següent manera: el president del Gremi d’Antiquaris, Agustí Boada, assegura que “la Fira de Barcelona, després de 10 anys, ens diu que perd diners i rescindeix el contracte que teníem. Vàrem intentar pactar de nou les condicions del Saló, però no hi va haver acord possible i finalment ens vam quedar sense resposta”. Per la seva banda, Víctor Bardía, president del Saló d’Art i Antiguitats de Barcelona pensa que “el Gremi va organitzar el Saló durant 33 anys i la Fira hi perdia diners i ara els del Gremi estan ofesos perquè la Fira ha apostat per fer-ho amb nosaltres”. Tot i que, és veritat, el punt de partida de la història no és ben bé el mateix, ambdós s’esforcen a subratllar que, el fet que se celebrin dos salons amb les antiguitats com a tema principal no enfronta al món dels antiquaris. “El sector no està dividit –assegura Bardía- perquè cada un tenim el nostre segment, no es pot comparar el nivell d’un i altre saló”. I Boada afegeix: “El Gremi és el que acull els galeristes d’antiguitats. Jo diria a tots aquells que volen buscar antiguitats que venguin al saló del Gremi que és on hi trobaran la majoria d’antiguitats”. I es posen d’acord a l’hora d’apuntar que el perfil del visitant és el mateix a un i altre saló.

Pels qui no vau poder anar a cap dels dos salons, aquí teniu cinc cèntims del qui havia en un i altre. Mentre que el Saló del Gremi oferia, a més d’una exposició sobre el rei Martí l’Humà, peces d’arqueologia oriental i sud-americana, rellotges d’època i artesania, obres de Opisso, Canals, Hugué, així com ivoris, caixes esmaltades, ventalls i peces de mobiliari amb mobles catalans, mallorquins, francesos i anglesos, entre d’altres curiositats; el Saló d’Art i Antiguitats presentava obres –algunes a l’Espai del desig on no hi havia res que superés els 3.000€- de Tàpies, Plensa, art africà, etrusc, ceràmiques gregues de 6.000 anys, escultures realitzades durant l’imperi romà, mobiliari gòtic, barroc català... En definitiva, es tractava de dues propostes eclèctiques, però situades a punta i punta de la capital catalana i organitzades per diferents organitzacions, però, ja ho hem dit: amb un públic, unes dates i una temàtica comuna. Al Saló d’Art de la Fira hi havia una cinquantena d’expositors i, una quarentena, a Drassanes. Amb aquestes xifres sobre la taula, fonts d’un i altre saló asseguren que, de cara a l’any que ve, treballaran per atreure més galeristes.

Respecte a la coincidència de dies al calendari i a la ubicació d’un i altre saló, Boada explica que “es van buscar altres espais –per evitar el lloc on fins aleshores ho havia fet Flaqué- com l’Estació de França o el Fòrum, però a les Drassanes hi havia millors instal·lacions”. Segons Bardía, “els del Gremi són els que han creat confusió realitzant la fira a l’octubre, com nosaltres, ja que ells la feien sempre al març. Per altra banda, ens agrada haver sortit de les Drassanes ja que allà no podíem créixer més i aquí tenim perspectives de portar, any rera anys, més galeristes d’altres llocs d’Espanya”.

El to de cada una dels portaveus no és gaire conciliador. No tenim constància, des de la revista, que hi hagi res decidit de cara a l’any que ve. Per acabar, unes declaracions de Bardía: “El Gremi i el Saló no ens ajuntarem perquè es tracta de sectors distints, juguem a lligues diferents, i a nivell de visites no perjudica a cap dels dos salons, però, per tant, tampoc ens atacarem”. Queda escrit.


1.10.10

L’art de la resistència

Les galeries, com la resta de sectors, s’han vist afectades per la crisi, però lluny de tirar la tovallola, moltes es reinventen i pensen noves maneres de portar el negoci

L’esclat de la crisi financera ara fa dos anys s’ha cobrat nombroses víctimes arreu i les galeries d’art no n’han quedat al marge. La majoria ha vist com s’han reduït les seves ventes, algunes han tancat avançant la jubilació del propietari i d’altres han marxat de Catalunya buscant noves perspectives econòmiques. El fet, però, al marge de la rumorologia habitual durant l’inici de la nova temporada en què es repeteix fins a l’infinit la frase aquell-sembla-que-tancarà-després-de-l’estiu, és que la gran majoria han decidit quedar on eren i resistir la tempesta de recessió que assola el paisatge actual.

De fet, es calcula que a l’estat espanyol una desena de galeries han tancat definitivament la paradeta, entre les que hi ha Tòrcul Galeria d’Art, a Barcelona; Odoart, a Sant Cugat del Vallès; i les valencianes Tomás March, Galeria Estil i La Nau. En canvi, es duplica la xifra –més d’una vintena- si parlam de noves incorporacions: Tatiana Kourochkina, The Private Space Gallery i Esco Art Estudio, a la capital catalana; Can Pop Gallery & Shop, a Girona; Bento*s, a Alacant; i Sa Taula, a Menorca. Un dels casos més significatius a Catalunya és el de la galeria Iguapop, referent de l’art urbà a Barcelona, que després de set anys deixa el Born per anar-se’n al barri de Chueca de Madrid, on obrirà amb el nom del seu propietari, Robert Grima, el proper mes de febrer. No parlen de crisi econòmica sinó que diuen que a Madrid hi ha més mercat d’art contemporani i que l’escena madrilenya és “més atractiva que la catalana”.

Com afirma el galerista i president del Gremi de Galeristes de Catalunya, Jordi Barnadas, “els que ens dediquem a vendre art som gent acostumada a navegar amb el vent en contra, però resistim”. I, si fem cas al número d’altes i baixes, sembla que té raó. Tot i que tal i com comenta Carme Espinet, galerista i presidenta de l’associació Art Catalunya “es tracta d’un sector més dèbil davant la crisi perquè venem articles que, és cert, no són de primera necessitat”. Per Toni Tàpies, galerista i membre de l’Associació de Galeristes Independents, “l’art segueix sent un valor segur i ha aguantat millor que molts altres sectors que semblaven més estables. El pitjor de la crisi ja ha passat, però la recuperació serà lenta”. Segons Carlos Duran, president de l’associació Art Barcelona i director de la galeria Senda, “amb aquesta nova conjuntura econòmica no ha canviat el perfil de galeries que estem associades a Art Barcelona, n’hi ha que obren i d’altres que tanquen, però no són ni més ni menys que en un moment de bonança econòmica”. I afegeix: “el galerisme és un negoci passional, vocacional i existencial que està al marge de qualsevol altre factor”.

Alternatives per despistar la crisi
Les galeries d’art sempre han hagut de lluitar per aconseguir atreure més públic a les seves sales i ara, a més, els toca esquivar la recessió econòmica i aconseguir sobreviure. Com aclareix Tàpies, “les èpoques de crisi sempre són bones per a la reflexió, per canviar estratègies i millorar la gestió”. Barnadas  afirma que en el seu cas aquest període complicat l’ha “obligat a espavilar-se i a replantejar el negoci, mirant més cap a l’estranger. Cal una mentalitat empresarial més profunda i sobretot és important no obsessionar-se amb les ajudes i subvencions perquè, en temps de crisi, l’art és on primer es retalla”. En la mateixa línia, Duran explica que “ens hem de reinventar per afrontar aquest nou escenari i el primer que s’ha de canviar és el rol del galerista estàtic al qual estem acostumats; s’ha de treballar més en xarxa i en equip”. Per tenir més visitants (superar la temuda poca permeabilitat) i aconseguir que es parli més del sector, les associacions de galeries han lligat diferents projectes de promoció amb l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya, com la Tardor de l’Art, que es va encetar l’any passat. Barnadas especifica que “ens hem vinculat amb el Tr3s C i alguns dies obrirem les portes fins a mitjanit; pensem noves estratègies per aconseguir un nou públic”. Per la seva banda, Espinet diu que “a la sala hem aconseguit fidelitzar la clientela facilitant les formes de pagament i promocionant els fons d’art, on el client va fent guardiola fins que pot adquirir una de les nostres peces”. A més a més, enguany Art Barcelona fa 20 anys i Duran avança que al llarg de la temporada organitzaran “un seguit d’accions arreu de les galeries, entre exposicions, seminaris, conferencies”.

Noves oportunitats en un marc de recessió
És evident que estem immensos en un període deprimit, però n’hi ha molts que hi saben veure bones oportunitats en la crisi. Duran assegura que aquesta situació fa que “ara puguem treballar amb artistes que abans ens eren inassequibles”. I  assegura que “han desaparegut part dels compradors especulatius que hi havia durant el boom econòmic i es mantenen els que sempre hi han estat interessats”. Tàpies és optimista i assegura que “l’art és una bona inversió a llarg termini, tot i  que això no hauria de ser el que motivi a fer una col·lecció”. A més, segons Espinet, “la crisi ha servit per fer neteja de tots aquells professionals que van obrir una galeria només per fer negoci, sense cap més motivació”. Però qui ha sabut veure moltes més coses positives ara que abans és Tatiana Kourochkina que el mes de febrer, a contracorrent, va obrir galeria nova: la TK Galeria d’Art, a Barcelona, i de moment està al marge de les quatre associacions de galeristes que hi ha a Catalunya. “És una preparació lògica del què havia estat fent fins aleshores –explica-, jo era marxant d’art a la ciutat i he estat preparant aquest projecte durant els darrers dos anys”. Ella només hi veu avantatges en la crisi: “Em vaig trobar locals molt més barats que quatre anys abans -està situada al Passatge Domingo, entre la Rambla de Catalunya i el Passeig de Gràcia- i, sobretot, podia negociar millor amb els artistes”. Però reconeix que “si m’ho hagués pensat bé està clar que no és un bon moment per un negoci, però era un desig personal i no ho podia aturar”. No tot han de ser males notícies.


1.5.10

La metropolització de Barcelona

El 1859 es va aprovar el Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, ideat per l’enginyer Ildefons Cerdà. La mostra ‘Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897)’ analitza els aspectes històrics que van contribuir a la creació de la ciutat actual



L’Ajuntament de Barcelona va batejar l’any 2009 com l’Any Cerdà. Al llarg de l’any passat i bona part d’enguany la ciutat ha celebrat el 150 aniversari del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, aprovat el 7 de juny de 1859 i conegut popularment com el Pla Cerdà. L’Any Cerdà –que ara no entrarem a explicar detalladament, però que s’allarga durant el 2010- ha estat sobretot un any d’exposicions entorn del model de ciutat que l’enginyer Ildefons Cerdà (Centelles, 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876) va dissenyar i a partir del qual es pensa ara la urbs del futur.

El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) també s’ha sumat a les commemoracions i des del 26 de febrer i fins el 26 de setembre  acull, al Saló del Tinell, l’exposició Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897) –forma part del projecte de recerca del MUHBA sobre els orígens de la modernitat barcelonina- que analitza els aspectes històrics que van contribuir a la modernització i a la creació de la ciutat actual.

Més enllà de Cerdà
La mostra, que està dividida en tres àmbits (Barcelona 1853-1859: reforma i Eixample, Cerdà 1860-1866: teòric de la ciutat i gestor de l’Eixample, Vers la dimensió metropolitana, 1860-1897), pretén aclarir alguns malentesos crònics entorn del moment de creació de l’Eixample i de la figura del seu creador. El Pla Cerdà no va ser una genialitat personal -tot i que l’enginyer es considera un personatge fonamental en la transformació de la ciutat- tampoc va ser una imposició de l’Estat ni un projecte d’ampliació de la vila aïllat. De fet, va ser un projecte pensat i ben reflexionat que va tenir suports –i detractors- dins però també més enllà de les muralles. Per tal de superar les polèmiques que s’han cultivat durant anys, la mostra explica que la figura de Cerdà va estar plenament relacionada amb l’ambient barceloní, amb una societat i uns polítics que volien veure com la seva ciutat es feia gran i creixia més enllà de les muralles que envoltaven la vella ciutat i dels pobles del Pla. L’exposició planteja un recorregut històric, partint de l’any 1853, quan l’Ajuntament i les forces vives de la ciutat pacten la creació d’un Eixample il•limitat i fan de propietat municipal els terrenys de les muralles, i s’atura al 1897 amb la integració dels municipis de Sant, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí, que actualment conformen Barcelona.

Projecte pioner
El Pla Cerdà es considera a dia d’avui un projecte pioner en l’evolució de l’urbanisme modern perquè proposava un model de ciutat que s’articulava a partir d’un seguit de carrers amples i espais verds d’ús públic, que creixien a l’interior de les illes de cases. A més, Cerdà va desenvolupar la seva teoria del cub atmosfèric del dormitori conjugal que es calculat per fer possible el descans nocturn i saludable i que a la vegada és el mòdul a partir del qual s’estructuren les dimensions i proporcions dels habitatges de l’Eixample. Aquest Pla, ideat a partir de la quadrícula perfecta, s’havia de desplegar, del Besòs fins a Montjuïc, sobre una gran superfície que fins aleshores havia estat lliure de construccions perquè era considerada zona militar estratègica.

Mostra cartogràfica
Cerdà i Barcelona. La primer metròpoli (1853-1897), que es basa en el curs Reconsiderant Cerdà. Teoria i pràctica en la modernització de Barcelona impartit l’any passat per Ramon Grau, Marina López i Glòria Santa-Maria, s’endinsa en aquells anys de canvis, marcats per la Revolució Industrial i el trencament amb l’Antic Règim, i explica una etapa de l’evolució de Barcelona, quan, durant la segona meitat del segle XIX, la ciutat esdevé metròpolis sense ser la capital de cap estat. Es tracta d’una exposició cartogràfica, desenvolupada a partir d’un grapat de plànols i d’il•lustracions que ajuden a entendre l’evolució urbanística de la ciutat.

L’ambició metropolitana
La figura de l’enginyer Cerdà representa l’ambició metropolitana de Barcelona. El Pla Cerdà és l’inici d’un procés de modernització on destaquen tres punts importants: la construcció de la Universitat de Barcelona (1861), la substitució de la Ciutadella per un Parc, que no estava inclòs al Pla, però que era molt congruent amb la visió de l’enginyer (1868) i la celebració de l’Exposició Universal (1888), que es concep com el primer aparador de l’arquitectura modernista. 

Ildefons Cerdà va morir l’any 1876, però el desplegament del seu projecte es va allargar durant prop d’un segle. Els interessos urbanístics d’alguns propietaris de les terres i l’especulació immobiliària –actualment l’Eixample és el districte més poblat de la ciutat- van acabar desvirtuant i modificant el Pla Cerdà, que proposava Barcelona com una ciutat verda. Influït pel socialisme utòpic, va voler compensar la insalubre situació de la classe obrera construint habitatges d’una alçada màxima de 16 metres per assegurar l’aire i el sol per a tots els pisos que, segons el projecte, havien d’estar envoltats d’arbres i zones verdes públiques. Si Cerdà aixequés el cap...