Bernardí Roig (Palma, 1965) torna a la Galeria Miguel Marcos de Barcelona després d’un llarg parèntesi. Hi va exposar per última vegada el 2003 amb la blancor quirúrgica que desplegà a Golpear el instante.
Ara, disset anys després, presenta Restricted Acces, un conjunt d’obra recent, realitzada majoritàriament al llarg del convuls 2020, en la qual indaga un cop més en la llum feridora que impossibilita la comunicació, tot vetant la parla i la mirada. L’artista repica els maniquins fantasmagòrics sense cromatisme, en un blanc sobre blanc insondable, amplificat per focus fluorescents enlluernadors.
El crític i comissari Fernando Castro Flores recull, al catàleg de la mostra Ejercicios de reclusión realitzada al Monasterio de Veruela de Vera de Moncayo (Saragossa), el 2005, amb la col·laboració del col·leccionista i galerista Miguel Marcos, unes paraules del pintor que venen a tomb en aquest nou projecte del mallorquí a la capital catalana: “L'instant és blanc. D'això no hi ha cap dubte. I segurament és blanc perquè la llum detinguda darrere de la intensitat de l'esdeveniment s'ha coagulat. Possiblement això és un dels pocs moments en els quals la incertesa sotsobra i per això converteix aquest instant en una cosa molt bella”.
 |
| Vista de l'exposició de Bernardí Roig a la galeria Miguel Marcos |
El títol de l’exhibició (Restricted Acces) ens recorda la necessitat constant de disposar de permisos d’accés i contrasenyes per moure’ns per la xarxa, però també en l’entorn físic més proper. En aquest muntatge, que revela la incomunicació dels personatges (i de rebot posa en evidència també la dels observadors), el pintor assaja una vegada més, a partir d’aquarel·les, escultures i dibuixos, la figuració desviada que caracteritza la seva producció.
Aquí emergeixen algunes de les obsessions que acompanyen l’obra de Roig: l’aïllament, la soledat, la violència de/amb/contra els cossos representats. Ash Mirror mostra un home que té el rostre brutalment esclafat; DSB és una figura en un moment de contemplació aparentment plàcid, però amb un focus entre els llavis. Com a contrapunt, la peça DSB. Twins, aplega dos personatges de petit format penjats cap per avall d’uns ganxos de carnisser d’on brolla un excés de llum que il·lumina intensament l’estança. L’escultura trenca amb el blanc absolut de l’entorn. Un dels homes suspesos sosté amb les mans una petita cinta amb un bri de vermell i negre, talment com si hagués sorgit del mural de David Tremlett, Pile Up #49 —que ja s’ha convertit en part estructural de l’espai expositiu de la galeria—, i en aquesta acció d’alliberament n’hagués esquinçat un bocí de pintura.
La instal·lació expositiva, que es va inaugurar el 3 de desembre i romandrà oberta fins al 20 de febrer, es completa amb tres aquarel·les (Liquid memory) i el dibuix Last portrait of Monsieur Bertin, una reinterpretació lliure amb el rostre desfigurat amb un garbuix negre d’un destacat retrat d’Ingres.
