Les pintures de gran format de l’església dels Dolors de Girona recuperen la llum

La restauració de les sis teles ha permès atorgar l’autoria dels olis a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés

Un moment del procés de restauració, a l'església dels Dolors de Girona

Han estat necessaris catorze anys de treball del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) perquè les sis grans obres de l’església dels Dolors de Girona de finals dels segle XVIII – principis del XIX, que conformen un dels conjunts de pintures sobre tela de temàtica religiosa de més envergadura del país, llueixin de bell nou.

La intervenció dels quadres [Fugida a Egipte, Jesús entre els Doctors, Presentació al Temple, Enterrament de Crist, Camí del Calvari i La Crucifixió] d’estil neoclàssic que representen algunes escenes dels dolors de la Mare de Déu ha estat impulsada per la confraria de l’església dels Dolors de Girona i s’ha portat a terme al CRBMC de Valldoreix degut a les grans dimensions de les peces (3,60 x 4,60 metres cada una). La conservació del conjunt es va iniciar l’any 1998 amb l’obra Fugida a Egipte. La coordinadora del projecte de restauració, Maite Toneu, comenta que “la conservació de les obres abans de la intervenció era regular. Els bastidors estaven malmesos pels corcs de fusta, hi havia forats, estrips i deformacions a la tela i una gran quantitat de brutícia a la capa pictòrica”. De fet, en la memòria del treball, s’explica que els resultats de les anàlisi al laboratori van demostrar que les obres havien estat sotmeses a altes temperatures; molt probablement a causa de les fogueres que es van fer dins l’església durant la guerra. 

La neteja que s’ha portat a terme ha consistit en eliminar el sutge i el vernís envellit, així com reforçar la tela i col·locar un nou bastidor a cada peça. Per a Toneu, la màxima dificultat del procés “ha estat degut a les grans dimensions de cada una de les teles”. I afegeix que “la intervenció de cada quadre ha estat feta per un equip de tres conservadors-restauradors i ha durat prop de tres mesos i mig”. El projecte va finalitzar a mitjans de l’any passat amb la restauració de la pintura Camí del Calvari. “El gran interval de temps entre la intervenció del primer quadre fins a l’últim –apunta la coordinadora- va ser a causa de l’obtenció de recursos econòmics”. A més, subratlla que “els confrares dels Dolors són els que es van moure i van buscar els recursos i implicar les diverses institucions”. De fet, el  CRBMC ha finançat les actuacions, que han comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Diputació de Girona.

Nova autoria

Fins ara s’havia defensat que el pintor i decorador mataroní Joan Carles Panyó (1775-1840), considerat un dels millors exponents del neoclassicisme català, era l’autor de les peces. La restauració, però, ha propiciat que l’historiador Francesc Miralpeix hagi realitzat un nou estudi sobre l’autoria de les obres que li ha permès atribuir-les a l’artista vigatà Marià Colomer i Parés (1743-1831). Segons Miralpeix, “la recent restauració ha posat al descobert l’empremta d’un pintor que s’allunya de les característiques estilístiques de Panyó i, en canvi, revela amb claredat el traç de Colomer i Parés, fins fa ben poc un autèntic desconegut”.

El conjunt pictòric, datat entre 1743-1831, es pot apreciar ara restaurat i amb tota la seva esplendor a través d’aquesta nova lectura històrica al seu emplaçament original. En tot cas, es tracta d’un exercici de preservació del patrimoni cultural que celebrem.


___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13 

Picasso a l’arena

“La vida dels espanyols consisteix en anar a missa al matí, als toros per la tarda i al bordell per la nit. Quin és l’element comú? La tristesa”. L’escriptor André Malraux deia que d’aquesta manera solia descriure Pablo Picasso els seus conciutadans. Per al pintor malagueny, però, els bous no eren només un entreteniment de capvespre sinó que van esdevenir un tema recurrent al llarg de la seva producció artística, un terreny fèrtil de creativitat que va germinar en vàries tècniques i suports -dibuix, pintura, ceràmica- i que va conrear en diferents períodes. Picasso va utilitzar la figura del bou, que després aniria mutant cap el mitològic minotaure, com a alter ego per expressar les seves pulsions sexuals i els seus temors, jugant lliurement amb les formes de l’animal, forçant els contorns arrodonits del brau cap al cubisme. Convertint-lo en amant, botxí o víctima, fins a transmutar-lo en el símbol de la brutalitat i la foscor de la Guerra Civil espanyola al Guernica.

Una de les peces que composen la Tauromàquia de Picasso

Com li va succeir a Goya un segle abans, Picasso va quedar embadalit amb el llibre La Tauromaquia o Arte de Torear, del destre Pepe Illo (l’alies de José Delgado), publicat l’any 1796. El text del malaguanyat torero, que afirmava que el seu ofici era “jugar amb els bous” i que finalment va morir a la plaça, es considera un volum de referència en la matèria.

Ara la Fundació Suñol acull l'exposició Pablo Picasso: La Tauromàquia, on s’inclou el tractat d’Illo -editat per Gustavo Gili el 1959- il·lustrat amb 26 aiguatintes al sucre. Es tracta d'un conjunt d’imatges sòbries, que basculen entre l’apunt al natural i una abstracció a taques, que des del punt de vista purament estètic –deixant al marge les qüestions politicoculturals de la fiesta- es presenten com un joc bell d’ombres xineses.

El ritual taurí ha estat una font fecunda d’inspiració, transversal en el temps, per a múltiples creadors. Picasso va recollir el testimoni de G  de oya, dues dècades després que Ernest Hemingway escrivís Mort a la tarda, i pareix que ara Miquel Barceló ha trobat part de la inspiració a l’arena d’una plaça de toros; però això ja seria un altre article.

___
Publicat a Time Out, 18/04/13

 

DAFO, un nou espai per l’art contemporani a Lleida

Fa poc més d’un any que es va inaugurar a la ciutat aquest centre especialment sensible a l’escena emergent local

Aggtelek, The Speaker, 2012

DAFO no és una galeria, però tampoc és un centre d’art dels que durant els darrers anys han proliferat al llarg del nostre territori. Els seus creadors, Jordi Antas i David Armengol, expliquen la seva identitat híbrida: “és com un petit centre d’art, però que a la vegada genera estratègies pròpies de galeria per a intentar subsistir. També –continuen- impulsem projectes propis, com si fóssim un centre de creació, i fomentem la venda d’obra i una bona relació comercial tant amb els artistes com amb les seves galeries”.

Ja fa més d’un any d’aquesta declaració d’intencions inicials i tot apunta que el context local és propici per aquest nou espai de creació situat a la perifèria dels pols artístics tradicionals i amb especial interès per l’art en vies de consolidació. Els dos comissaris asseguren, però, que no volen treballar únicament amb artistes emergents. “Tenint en compte que a Lleida existeix un dels centres d’art contemporani més importants de l’àmbit català [La Panera], i que les nostres trajectòries com a comissaris s’han relacionat força amb l’escena emergent catalana i espanyola, vam pensar que precisament una de les fortaleses de DAFO podria ser cobrir aquest perfil més jove des de Lleida. En aquest sentit, pensem que DAFO és un espai emergent, però que a la vegada és capaç de treballar amb artistes de perfils molt amplis; des de molt novells a clarament consolidats”. 

Les sigles DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) remeten a l’anàlisi, creat durant els anys setanta del segle passat als Estats Units, que va revolucionar l’àmbit de l’estratègia empresarial. “Ens van suggerir –expliquen els impulsors-  que féssim un informe DAFO, i veure així la rendibilitat que podria tenir la nostra idea. Òbviament, l’informe va assenyalar que el projecte no seria rendible, quelcom que nosaltres ja sabíem. Tot això ens va fer gràcia, i vam decidir que podria ser el nom de l’espai. Hi havia un element autoparòdic (una actitud que ens agrada força), i per altre banda, sonava bé.” A banda d’això, Antas i Armengol apliquen l’anàlisi al seu projecte i arriben a les següents conclusions. La seva Debilitat principal és econòmica: “No tenim masses recursos, i per això hem de tirar més d’entusiasme que de diners”. L’Amenaça: “que aquesta sensació d’eufòria que ens ha portat a obrir l’espai, s’esvaeixi per les dificultats que tenim per tirar endavant el projecte. La pressió de mantenir-se i millorar”. La Fortalesa: “l’actitud valenta enfront la pràctica artística, que prioritza l’experiència directa amb els artistes i altres agents artístics i el discurs propi”. L’Oportunitat: “es tracta d’una plataforma regular des de la que treballar. DAFO ens permet treballar amb artistes que ens interessen, i tenir per tant quelcom ferm que oferir”.  

Escena equidistant

Qüestions de nom i anàlisi a banda, l’objectiu d’aquesta plataforma, creada per dos comissaris independents, que compta amb una, cada vegada més sòlida, programació d’exposicions temporals [ja van per la quarta] i d’activitats paral·leles [com les jornades Dafo Special Day] i que es complementa amb una línia editorial, és que “funcionés dins de l’escena artística de la ciutat, però que a la vegada fos capaç d’acollir l’interès tant d’artistes com d’usuaris d’altres escenes europees que ens preocupen especialment. D’aquesta manera, donàvem una lectura positiva a la condició perifèrica i descentralitzada de la ciutat”. Així, aprofiten el fet d’estar geogràficament situats a un punt, més o menys, equidistant entre les dues escenes artístiques més fortes: Barcelona i Madrid. “Tenim un petit públic fidel de Lleida, molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, i un públic de fora de la ciutat que va en augment a partir dels projectes que anem presentant. Intentem cuidar aquest fet, i que la gent tingui ganes i temps de venir; és per això que sempre inaugurem el dissabte al migdia.” Definitivament, hi ha moltes coses noves que es mouen a la capital del Segrià.

___
Publicat a la revista Bonart, 01/04/13