26.9.06

El caos contemporani

La sisena edició del Printemps de Septembre arrenca a Tolosa amb una trentena de mostres en què els artistes experimenten amb les nocions d'ordre i desordre

Imatge de la 'performance' 'Quizoola', una de les activitats
nocturnes del festival Printemps de Septembre,
que s'ha inaugurat aquest cap de setmana a
Tolosa de Llenguadoc
Foto: HUGO GLENDINNING
La primavera ja ha arribat a Tolosa de Llenguadoc. No és que el calendari solar faci una excepció en aquesta ciutat ni que ens haguem confós de dates pel lema publicitari d'uns grans magatzems. El fet és que aquest cap de setmana ha arrencat la sisena edició del Printemps de Septembre, el festival d'art contemporani que busca ser el contrapunt artístic a la capitalitat rotunda de París i que enguany ha portat el caos a la ciutat occitana.

Si l'any passat va ser el vertigen, el leitmotiv de la proposta d'aquesta edició, la darrera que comissaria Jean-Marc Bustamante, és Línies trencades, un projecte amb una trentena d'artistes que experimenten amb les nocions d'ordre i desordre. L'obra Asylum, formada per nou pantalles de vídeo que l'artista Julian Rosefeldt ha posat a l'hotel Dieu, és una de les propostes més caòtiques que s'exposen al festival. Cada una de les pantalles funciona de manera autònoma, com si es tractés de llenços estampats amb imatge en moviment. En una, un grup de dones passen l'aspiradora per un jardí de cactus, i en una altra, un jove està mirant la tele. Tot aparentment endreçat. El caos arriba quan tots s'aturen i comencen a cantar a l'uníson.

El vídeo és, sens dubte, el suport estrella d'aquesta edició. Una altra de les propostes que més s'adiu a la idea de Bustamante del que és el caos contemporani és el vídeo A muerte, de l'argentí Miguel Angle Ríos. Un tríptic en imatges (al museu dels Abattoirs) on es veu el joc de baldufes i se sent el soroll quan cauen estrepitosament davant la càmera. "A través de les obres -diu Bustamante- es busca el caos de la vida des de diferents punts de vista".

En una edició on no hi ha cap fil conductor que ajudi a pair el recorregut expositiu que porta els visitants a diferents edificis, a banda i banda del Garona, el comissari ha apostat per "l'art fantasiós anglosaxó" (amb poca presència d'artistes francesos i cap representant de l'Estat espanyol). A més, ha barrejat noms consagrats, com Anish Kapoor, amb una instal·lació de cera roja, My red homeland; Francia Alÿs; o Runa Islam, que afronten el tema del caos amb vídeos que desconcerten; amb obres d'artistes joves i desconeguts.

A més, hi ha una sorprenent presència de peces signades per artistes que s'autodefineixen com a feministes: els maniquins de Cathy Wilkes, el film de Margaret Salmon, la instal·lació Stonewall de ferro i cadenes de Monica Bonvicini, als Jacobins, o les instal·lacions amb objectes trobats de l'enfant terrible Sara Lucas, que exposa per primera vegada en territori francès.

Al Printemps d'enguany, que s'allarga fins al 15 d'octubre amb un seguit de performances i concerts, es presenta el caos, sobretot, de la mà de feministes. L'artista (dona) esdevé, a Tolosa, la creadora principal del caos contemporani.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 26 de setembre del 2006

Una trinitat més enllà de l'art

Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta han fet junts el llibre 'Déu, Ciència i Llibertat'


Foto: M. À. TORRES
En una capsa d'alumini hi ha gravat amb lletres roges: Déu, Ciència i Llibertat (Tinta Invisible Edicions), el nom del llibre objecte que han preparat a quatre mans el poeta i assagista Vicenç Altaió i el fotògraf i artista Joan Fontcuberta.

Dins la capsa hi ha dues peces separades, però que es complementen. Per una banda, la il·lustració, tres vidres gravats i muntats a sobre d'un peu d'alumini articulat, obra de Fontcuberta. "Fa uns anys que treballo amb la sèrie Hemograma, gràcies a la qual he recopilat gotes de sang de diferents persones com les que formen aquesta mena de tríptic gòtic", explica.

Per altra banda, apareix una peça de feltre amb els textos d'Altaió serigrafiats. Deu aforismes per cada imatge. En les imatges -una mena de triangle, un cercle i una taca amorfa- l'autor hi ha reconegut "la sang redemptora del sacrifici, la del pensament crític i la més irracional: la idea de Déu, la de ciència i la de llibertat".

L'escriptor descriu el llibre objecte com un oposat als "bibelots dels artistes postmoderns". "Aquí anem més enllà de l'acudit i volem posar en crisi les obres que només són la gràcia del gest, buides de contingut".

El llibre obert, el tríptic de vidre dret, s'assembla a una capella (cristiana) a través de la qual els artistes han apostat per una mena de trinitat estètica. Tinta Invisble ha realitzat 33 exemplars, valorats en més de 4.000 euros, d'aquest llibre-objecte amb presència escultòrica.

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 26 de setembre del 2006

22.9.06

MACBA, canvi de mirada

El museu inicia la temporada amb la inauguració d'un nou espai expositiu, la Capella dels Àngels, i amb la incorporació de 83 obres per a la seva col·lecció

Una visitant es passeja per la instal·lació
'The Nature of Visual Illusion', de Juan Muñoz,
que forma part de les peces de la nova col·lecció del museu
Foto: JOSEP LOSADA
La temporada artística d'enguany s'inicia amb una nova incorporació arquitectònica. L'església gòtica del Convent dels Àngels, transformada i remodelada, s'ha convertit en una sala més del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La nova planta, que s'ha batejat com a Capella Macba, es troba tot just davant de l'edifici blanc que l'arquitecte Richard Meier va projectar per al museu.

El nou espai expositiu de la Capella -remodelat pel tàndem d'arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio- alberga, des d'ahir, obres que van aparèixer en el context de la postguerra europea, amb la ressaca del desastre d'Auschwitz, quan es plantejava si era possible l'art després de l'horror. En l'exposició hi ha escultura, dibuix, pintura i fotografia. Les peces de Tàpies, Michaux, Cy Twombly, Oteiza, Calder i Fontana omplen els diferents espais de la Capella i es presenten com a excuses per a la reflexió. Segons el director del museu, Manuel Borja-Villel, "es tracta del segle d'or de les avantguardes". "Ells són els fills de Picasso i els pares de l'art que es fa actualment".

Aquests artistes van desenvolupar durant els cinquanta i seixanta la seva obra que representa el principi i la fi de la modernitat. "El principi -diu el director- perquè és la primera vegada en la història que els artistes d'avantguarda aconsegueixen arribar a un públic més ampli, i el final, perquè aquesta circumstància va ser, al mateix temps, la seva pròpia contradicció".

A més d'edifici, però, els del Macba inauguren exposició amb les incorporacions de noves obres que completen la col·lecció del museu. "A través de les noves adquisicions -explica Borja-Villel- es presenten nous itineraris i lectures divergents d'un trajecte de l'art contemporani que s'inicia a finals de la dècada dels cinquanta".

Un nou paradigma
Ara fa mig segle que hi va haver un canvi de paradigma en l'art. Una mena de punt i a part amb la modernitat, que va suposar la gestació de la postmodernitat o de l'anomenada nova modernitat. En aquest moment és quan l'espectador es converteix en una peça activa dins del triangle hermenèutic de l'art. El visitant del museu entra en el joc de l'art i ha de dialogar amb la peça.

L'espectador es converteix en un agent generador que es considera, per fi, capacitat per donar sentit a l'obra. "Si fins en aquell moment l'element que conformava el sistema de percepció era la visió universal -insisteix Borja-Villel-, a partir de llavors va ser substituït pel reconeixement de l'estructura lingüística de la peça".

Aquest canvi de paradigma es llegeix a partir de les 83 obres adquirides -53 de compra, una donació i la resta a dipòsit-, entre les quals hi ha, a més d'algunes peces de la Capella, el vídeo de Maja Bajevic i la instal·lació que hi ha al hall del Macba d'Oyvind Fahlstrom.

Entre les recents adquisicions destaquen, segons el director, la donació -realitzada per l'artista mateix- d'obres d'Antoni Llena i alguns dipòsits d'obres com Meatball Curtain, de l'artista suec Fahlstrom, i The nature of visual illusion, de Juan Muñoz, així com una selecció d'obres de la Col·lecció Alfonso Pons d'artistes sud-americans, com Francisco Alys i Gabriel Orozco.

L'esperit de la Cadaqués
El Macba ha tornat de l'estiu amb una sorpresa més. Es tracta d'un conjunt de peces que representen l'esperit de la sala Cadaqués, la galeria que va fundar el 1973 l'artista i arquitecte Lanfranco Bombelli amb l'objectiu de vendre una col·lecció d'obra gràfica, editada per ell mateix, i en homenatge al seu col·lega i arquitecte Peter Harnden, que acabava de morir.

L'exhibició de la col·lecció del museu s'amplia amb les vuitanta obres que Bombelli ha deixat per a l'exposició. Segons Bombelli, "hi ha negociacions amb el museu per fer un dipòsit de peces i fer una donació d'edicions d'obra gràfica".

El fet és que al llarg del segle XX aquesta petita vila de la costa empordanesa es va convertir (durant la temporada d'estiu) en un pol d'atracció per als intel·lectuals i artistes d'arreu d'Europa que representaven l'avantguarda creativa de l'època. Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Richard Hamilton i Dieter Roth són alguns dels personatges que van fer estada a Cadaqués i que, alhora, van deixar obra a Bombelli.

La mostra dedicada a la Cadaqués, que ocuparà el primer pis del Macba, fins al 27 de novembre, està comissariada per Roland-Groenenboom. "En tractar-se d'una galeria nascuda de l'atzar, la galeria Cadaqués -escriu el comissari- va seguir fidel al seu funcionament com a laboratori d'experiències i experiments culturals, escenari per a esdeveniments artístics lúdics i lloc de trobada per a tothom que estigués obert a l'art durant els anys setanta i vuitanta".

La col·lecció de Bombelli explora la història i la dinàmica de la galeria com un espai d'excepció en el clima artístic de Catalunya. Aquesta mostra permet fer un inventari i una revisió crítica dels 24 anys de vida de la sala-galeria i serveix per situar, en el marc del Macba i la seva recent ampliada col·lecció, Cadaqués com a nucli perifèric de les avantguardes del segle XX. Bombelli apareix com al creador d'un projecte artístic excèntric que ha aconseguit quallar dins la història (recent) de l'art.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 34. Divendres, 22 de setembre del 2006

21.9.06

L'art de l'antic

La galeria Artur Ramon Col·leccionisme celebra 20 anys amb una mostra amb peces del segle XVII al XX

Des de fa unes quantes dècades, el nom d'Artur Ramon està estretament lligat a l'art de l'antic, al gust per artistes i obres pretèrites i al negoci del col·leccionisme d'antiquaris.

Aquests dies la família Ramon està d'aniversari. Resulta que fa vint anys que Artur Ramon i Picas, la tercera generació de fascinats per l'art i l'antic, va obrir a prop de la catedral de Barcelona, al carrer de la Palla, Artur Ramon Col·leccionisme. Es tracta d'un espai a mig camí entre la galeria d'art i la botiga d'antiguitats que modifica el negoci d'antiquaris que havia obert el seu pare l'any 42.

"Quan es va inaugurar era un projecte inusual, sense precedents. Va representar la culminació del projecte familiar iniciat, a Sitges, per l'avi Artur Ramon Vendrell el 1927", recorda Artur Ramon fill. "La galeria va aglutinar el vessant comercial i cultural, alhora que tractava d'estimular el gust pel col·leccionisme".

El fet és que per celebrar l'aniversari han ocupat l'espai amb la mostra 20 anys. 1986-2006, una mena de tast, amb 26 peces, on es resumeix el discurs que la galeria ha difós a través de les 130 exposicions organitzades al llarg de les dues dècades d'existència. La mostra reuneix pintures, gravats, dibuixos, escultures i peces decoratives des del segle XVII fins al XX, la majoria adquirides a Nova York, Londres i París.

Hi ha la Vedutta della Piazza del Popolo, de Giovanni Batista Piranesi; El botànic, de Marià Fortuny; Femme nue de dos, les jambes croisées i Deux femmes nues, de Pablo Picasso; Roi à la pipe, d'Antoni Clavé; l'escultura Nu dempeus, de Manolo Hugué; i un guaix que Fernand Léger va fer el 1921 per a un llibre d'André Malraux que mai va arribar a il·lustrar i que 85 anys després els Ramon han recuperat com a imatge de portada del catàleg.

El director de la galeria, Jordi Umbert, explica que "des d'aquest espai sempre s'ha treballat per recuperar alguns artistes que van ser rellevants en vida, però que ara estan oblidats". De fet, tenen la peça Gallines picotejant pebrots, del pintor oblidat Nicolau Raurich.

Com a botiga que també és, totes les obres estan en venda. El gravat de Fortuny és la peça més barata, amb un preu de 2.000 euros, i el Picasso de l'època blava és la més cara i està valorada en 180.000 euros.

La saga dels Ramon ha conquerit un espai més del carrer de la Palla amb una sala dedicada a l'art contemporani que es fa a Catalunya.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dijous, 21 de setembre del 2006

20.9.06

Entrevista a Ramon Bigas

El dissenyador i escultor Ramon Bigas exposa el seu darrer treball, 'Resines', una sèrie d'escultures fetes a partir d'objectes trobats

"Barcelona ja no és capital del disseny"

Ramon Bigas dret al costat de les escultures 'A', 'I' i 'M'
de la sèrie 'Abecedari', que actualment s'exposa a la galeria
Trama de Barcelona. Foto: JOSEP LOSADA
Ramon Bigas és un dissenyador industrial amb vocació d'escultor o un escultor amb carrera de físic que es guanya la vida com a dissenyador de tota mena d'andròmines. Després de ser president del FAD del 1994 al 2001, ara s'ha llançat als braços de la "llibertat de l'escultura", segons explica, i això es corrobora amb l'exposició que la galeria Trama ha dedicat al seu darrer treball, Resines.

El discurs optimista entorn del disseny que va professar fa una dotzena d'anys i que el va empènyer a dirigir el gremi de dissenyadors durant set anys ha esdevingut avui pessimisme. "Barcelona ja no és capital del disseny", assegura. "La capital catalana està perdent protagonisme en aquest terreny des dels Jocs Olímpics, enfront dels països nòrdics o França. Les expectatives que es van projectar amb l'esdeveniment del 92 no s'han acomplert", conclou.

I què ha passat amb el disseny? "El problema és que al llarg dels darrers anys el disseny ha estat discriminat des de l'Ajuntament de Barcelona. El disseny català necessita més promoció i una implicació de totes les institucions perquè hi ha molt bones escoles i professionals a casa nostra, i potser l'Euroregió seria un bon mercat per explotar".

El FAD, l'organisme que es va traslladar al Convent dels Àngels mentre ell n'era el president, "només és un gremi de professionals que es dedica a divulgar i difondre el disseny i l'arquitectura arreu, però això no és suficient ara que hi ha un boom del disseny a Catalunya i no hi ha prou mercat", puntualitza Bigas, que s'autoanomena un "agitador cultural".

L'art pel disseny.
Ramon Bigas és més conegut pels seus exercicis com a dissenyador industrial -ell va ser l'autor, entre d'altres creacions, del peveter olímpic i del vaixell que va utilitzar La Fura dels Baus en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics- que per haver estudiat física o tenir una carrera extensa en el terreny de l'art i, més concretament, en escultura.

"Voluntàriament sempre he separat el disseny, lligat al mercat, al pressupost i al procés de fabricació; de l'art, més lliure i al marge de les modes", explica. De fet, Bigas es dedica a això de l'art des de 1958 a través de l'escultura, el gravat, la pintura i el dibuix. "Primer de tot vaig fer d'artista -aclareix- i després em vaig dedicar a fer disseny perquè se'm presentava com una opció entre l'art i la tècnica de la física".

L'exposició que acull la galeria Trama és una bona mostra del que ha arribat a aprendre al llarg de mig segle de dedicació. Resines és un conjunt de 38 peces escultòriques de petit format fetes a partir d'objectes trobats. "Es tracta d'un petit homenatge que he fet a diversos estris, pedres i insectes dissecats". Les peces de Bigas estan fetes amb culleres i forquilles, com a La coberteria de l'àvia; amb peces de llautó i fustes, com a Retrat I; o amb falç, martell, xarxa roja i encenalls d'acer, com a URSS. "Sóc un autèntic col·leccionista de porqueries que reciclo i converteixo en objectes poètics".

En la sèrie Abecedaris, recrea cadascuna de les lletres de l'abecedari amb diferents materials. La C està feta a partir de pasta de sopa de lletres i llautó, la I és un compàs, un escaire de fusta i paper i la M és un metro de fusta en forma de M i un centímetre.

L'escultor fixa tots aquests materials amb resina, cosa que dóna a aquests muntatges, amb els quals crea autèntics paisatges, l'aspecte d'escultura total. "Amb la resina immortalitzo la quotidianitat, les peces es queden fixades i immòbils per sempre".

Entre Duchamp i Warhol
L'art de Bigas recorda el dadà de Duchamp, per la recopilació d'objectes qualssevol als quals dota de presència artística i, per tant, és també pop, perquè la quotidianitat esdevé art en les seves mans, igual que ho era en mans de Warhol. A més, és molt estètic gràcies a les composicions equilibrades i belles que aconsegueix recrear. El crític d'art Daniel Giralt-Miracle defineix el treball artístic de Bigas a mig camí entre els ready-mades signats per Schwitters i Duchamp i els poemes visuals de Brossa.

Bigas continua el camí que va encetar a principis del segle XX el moviment dadà. "Ja no cal inventar res. Ara, l'obligació de l'artista és descobrir les coses que la gent no veu", subratlla.

---
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 44. Dimecres, 20 de setembre del 2006

18.9.06

Més enllà de la foto

'Pere Formiguera. Revisions 1974-2006' repassa, primer a Caja Madrid i després a Sant Cugat, la carrera artística del fotògraf que plagia, pinta i taca instantànies

Foto: J. LOSADA
Pere Formiguera (Barcelona, 1952) compleix tots els requisits per ser considerat un fotògraf postmodern. No sols perquè la seva carrera artística s'ha desenvolupat, casualment, a partir dels anys vuitanta, sinó perquè s'ha dedicat a transgredir els postulats artístics propis de la modernitat, com el d'obra original.

Formiguera pinta, ratlla i dibuixa sobre imatges fotogràfiques, convertint la instantània en un quadre i treballa amb càmeres Polaroid per fugir del virtuosisme de la fotografia professional. A més, s'apropia d'imatges d'altres fotografies com si es tractés dels objectes trobats de l'univers dadaista.

Pere Formiguera. Revisions 1974-2006, una mostra produïda pel Museu de Sant Cugat amb la col·laboració de l'Obra Social Caja Madrid, repassa la carrera del fotògraf. "Es tracta d'una antologia de les peces més significatives de Formiguera que serveix per veure l'evolució de la seva carrera i les connexions amb els grans corrents artístics dels darrers trenta anys", segons Joan Naranjo, comissari del muntatge.

La mostra, que es pot veure primer a l'espai de Caja Madrid i posteriorment a Sant Cugat, recull alguns dels seus primers treballs, que connecten amb els corrents de l'expressionisme abstracte i el surrealisme. Al seu inici, aquest fotògraf amb formació d'historiador de l'art va intervenir en les fotografies ratllant i deformant les imatges. D'aquest període incipient hi ha retrats fantasmagòrics com Autoretrat (1979) i Santi (1976).

Precisament, les seves darreres propostes fotogràfiques són també un intent de barrejar dibuix i fotografia mentre plagia els quadres dels grans pintors de la modernitat i es torna a carregar la idea d'obra única al pur estil postmodern. Arlequí amb fons vermell, segons Pablo Picasso (2005) i Natura morta amb calavera, segons Paul Cézanne (2005) són algunes de les intervencions amb les quals qüestiona els conceptes d'originalitat i autor.

La ironia i el joc són dos dels elements que envaeixen les seves sèries. Una de les juguesques que forma part de l'univers Formiguera -la Galeria Fidel Balaguer de Barcelona exposa Capses, amb les fotografies més recents- és qüestionar-se el mètode científic i el valor documental de l'exercici fotogràfic.

Ell i el també fotògraf Joan Fontcuberta van posar en crisi la idea de veracitat que s'associava a la fotografia, però sense caure en el fotomuntatge. La sèrie Fauna secreta, un conjunt de retrats d'animals dissecats fets a partir de fragments d'altres animals, sorprèn i indueix a confusió.

Reciclar imatges

"Per què crear més imatges si el món n'és ple?". Formiguera i un grapat d'artistes dels vuitanta es van preguntar això i la resposta va ser unànime: el plagi. Amb la sèrie Infàncies il·lustres (1985) es va començar a apropiar d'imatges d'altres fotògrafs. El resultat és una sèrie de retrats de nens com Víctor Català (Caterina Albert), Apel·les Fenosa i Josep Lluís Sert. En el procés de plagi va intervenir també sobre el retrat i fragment, va tancar o ampliar les imatges per introduir elements de la història de cada personatge.

La seva carrera té, a més, un episodi dedicat al retrat. Cronos (1991-2000) n'és el projecte més ambiciós: durant 10 anys va retratar 32 persones amb el mateix enquadrament i idèntica llum. "Així es contempla només l'evolució física", diu. Ulls clucs (1997-2000) és una sèrie de retrats de personatges "sense mirada", com Ana María Matute i Miquel Martí i Pol.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 38. Dilluns, 18 de setembre del 2006