28.8.19

Antoni Fabrés

Fa gairebé un segle, el 15 de maig de 1926, el crític Joaquim Folch i Torres dedicava una pàgina de la Gaseta de les Arts a Antoni Fabrés (Barcelona, 1854 - Roma, 1938) amb motiu del donatiu d'una gran part de la seva obra que el pintor acabava de fer al Museu de Barcelona. 

Antoni Fabrés, Repòs del guerrer, 1878
Entre les moltes floretes, l'historiador escriu: “Ens arriba en Fabrés a Barcelona, a 72 anys, cobert de glòria i de prestigi, amb obres escampades per innombrables museus, amb dos Grans Premis d'Honor internacionals i amb més medalles de les que li cabrien al pit si fos capaç de penjar-se-les-hi.” Fabrés, queda clar, va assolir en vida un gran èxit i sabem que la seva pintura va ser aclamada i lloada a les ciutats on va residir: de Barcelona a Roma, passant per París i Ciutat de Mèxic, per acabar, de nou, a la capital italiana. El pas del temps va relegar, però, el seu treball a l'ostracisme i la historiografia li endossà l'etiqueta d'orientalista sense aprofundir en la resta de temàtiques que conreà, com el paisatgisme o un retrat de gran expressivitat que vira del refinament burgès a la denúncia social. 

Ara, el MNAC treu a la llum el seu llegat, que ha estudiat i restaurat, i vol ressituar l'obra del pintor. Aquesta mostra monogràfica, muntada de manera brillant com un saló d'art atapeït de quadres, presenta 147 obres i un grapat de documents que fixen els passos d'un creador versàtil, mestre, entre d'altres, de Diego Rivera. 

3 estrelles
MNAC. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 560

14.8.19

Un art ple d'esplendor i de confusions

Joan M. Minguet, professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborador d'aquesta revista, ha dirigit Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia catalana), un llibre en edició de luxe que repassa amb rigor 150 obres de quaranta artistes, entre el 1906 i el final de la guerra civil espanyola. 


Al llarg de prop de quatre-centes pàgines, el volum proposa una nova mirada sobre aquest període, transgredint d'entrada part del títol: “el concepte de pintura –explica el crític, des de l'altre costat del telèfon– amb les avantguardes no es sosté. No podíem deixar fora tota una sèrie d'artistes que treballaren la visualitat a través de fotomuntatges, cartells o cal·ligrames; anem més enllà de la pintura i d'una successió d'ismes i estils”. Aquest relat ofereix la possibilitat de transitar el treball de diversos artistes i, sense defugir la trinitat  Picasso-Miró-Dalí, s'incorporen altres veus –Torres-Garcia, Togores, Barradas–, però també els creadors que es refugiaren a la capital catalana amb l'esclat de la guerra europea, com Lloyd o Sacharoff. La tria es presenta “sense la voluntat de suggerir un cànon” i planteja un seguit de vaivens per múltiples maneres d'afrontar les avantguardes i els camins d'experimentació que cada artista decidí recórrer, alhora que s'insinuen les afinitats i influències entre autors. “Les primeres avantguardes –s'apunta al pròleg– són un moment de l'art català ple d'esplendor. D'esplendor i, també, de confusions. Potser aquesta esplendor sorgeix, precisament, de les paradoxes, del caos que pressuposa el mateix concepte d'avantguarda en el camp de l'art (experimentació, democratització de la visualitat, transversalitat...)”. Endreçat  a partir d'un ritme cronològic, el llibre de gran format s'enceta sis anys abans de l'exposició cubista que es realitzà a les Galeries Dalmau, moment que acostuma a marcar-se com el tret de sortida. L'obra escollida és un Picasso del 1906, el retrat de Josep Fondevila pintat a Gósol, on es gesta la llavor de les Les demoiselles d'Avignon (1907).

Aquest recorregut apassionant, que circula pel poema Jaculatòria (1923), de Joan Salvat-Papasseit; el Manifest Groc, de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà; el collage Tres escultors que presenta ADLAN (1935), de Salvador Ortiga; o la litografia Llegiu Catalunya (1937), de Carles Fontseré; es clou amb Arrangez vous, que Esteve Francès pintà des de l'exili el 1939. “Un paisatge surrealista, inconcret, hipnagògic que recorda, ni que sigui des de la llunyania, que el país on havia nascut havia caigut en mans del feixisme. I que, en aquell panorama tan desolador, l'esperit de les avantguardes havia de quedar adormit durant molts i molts anys”, rebla l'autor. Un final amarg per a una etapa joiosa de l'art català, “tan paradoxal i resplendent”. 

Pintura catalana. Les avantguardes, que inclou textos de Roberta Bogoni, Josep Casamartina, Muriel Gómez, Ainizie González, Jèssica Jaques, Quim Módenes, Jesús Navarro, Núria F. Rius, Txema Romero, David Santaeulària, Anna del Valle Martí i Mercè Vila, és el quart volum que Enciclopèdia Catalana dedica als principals moviments de l'art català. La col·lecció es va encetar amb títols dedicats al gòtic, el romànic i el modernisme. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 185, maig-juny-juliol 2019
Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra Quadrat negre sobre fons blanc, va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. 

Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. 

Robert Mangold, Curved Plane / Figure XI [Pla corb / Figura XI], 1995. Col·lecció "la Caixa" d'Art Contemporani
El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per a demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. La pintura. Un repte permanent recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent Curved Plane, de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció Au revoir, de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. 

Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai! 

4 estrelles
CaixaForum. Fins al 29 de setembre.
__
Publicat a Time Out, núm 559, 10/07/19