19.11.21

Volaverunt. Els gravats de Goya

La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat


Des de 1944, el Museu de Mataró atresora les quatre grans sèries de gravats de Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates). Ara s'exposen juntament amb quatre propostes artístiques contemporànies que dialoguen amb ells.

Aquesta edició dels gravats, impulsada pel govern republicà, es va imprimir durant la Guerra Civil Espanyola com a operació de prestigi internacional amb l’objectiu de recaptar fons, i posteriorment va ser dipositada al museu pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). El conjunt està format per 80 gravats de Caprichos, 80 de Desastres de la guerra, 40 de la sèrie Tauromaquia, i 18 de Proverbios.

Foto Andrea Manenti
Foto Andrea Manenti

Al Museu de Mataró es custodien els exemplars de cadascuna de les quatre sèries. Tots... tret d’un. No se sap quan, ni com va passar, però en falta un, així que es tracta d’una col·lecció incompleta. L’obra desapareguda és Se aprovechan, el gravat número 16 de la sèrie Desastres de la guerra.

Volaverunt és un dels aiguaforts més icònics de la sèrie Caprichos. La paraula volaverunt ve del llatí, vol dir «volaren», i indica que falta alguna cosa, que s’ha perdut, que ha desaparegut. En aquest cas, Se aprovechan. Aquest buit és precisament el punt de partida de l’exposició Volaverunt. Els gravats de Goya. La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat.

Foto Andrea Manenti

La darrera vegada que es va mostrar el conjunt d’aquesta col·lecció de gravats a Mataró va ser el 1996, coincidint amb el 250è aniversari del naixement del Goya. Ara, vint-i-cinc anys després, la col·lecció es presenta de nou, acompanyada de les intervencions d’artistes que proposen obres creades específicament per a aquesta exposició, propiciant un diàleg que s’interroga per la desaparició del gravat perdut, i aixeca el vol a partir de les quatre sèries goyesques.

Es tracta d’Irene Solà, Marcos Prior, Anna Dot i la Compañía La Soledad (formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi). Tot un conjunt d’aproximacions i derives a partir del treball d’un Goya que, en aquestes estampes allunyades de la pintura per encàrrec, se sent creativament molt lliure.

Aina Mercader, comissària


Dates: 19.11.21—29.05.22

Lloc: Ca l’Arenas Centre d’Art - Museu de Mataró


PROGRAMACIÓ


11.12.2021 / 18:00 hs.
Visita guiada amb Aina Mercader, comissària de l’exposició

29.01.2022 / A partir de les 17:30 hs.
Estrena de la intervenció d’Anna Dot, Hablan por la mano (fins al final de l’exposició)

29.01.2022 / Dues sessions: 17:30 i 19:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

10.03.2022 / 19:00 hs.
Una aproximació històrica a les quatre sèries de gravats de Goya.
Conferència a càrrec d’Albert Martí Palau

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Marcos Prior dibuixa en directe el gravat perdut: Se aprovechan

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Acció d’Irene Solà Esto sí que es leer a la Presó. Amb la participació del M|A|C – Mataró Art Contemporani


Més info: 

Llibret de sala:


14.4.21

Twoje ciało to pole walki

Va ocórrer gairebé simultàniament. A finals d’any l’Argentina va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. El país acabava de fer història, després de lustres de mobilitzacions per reclamar l’accés a l’avortament legal, segur i gratuït. Mentrestant, el tribunal constitucional de Polònia, un dels estats amb la llei sobre l’avortament més restrictiva d’Europa, el prohibia encara en més supòsits.  

Els carrers de Buenos Aires es van omplir de dones vestides de verd celebrant la despenalització de l’avortament. El cos com a espai de resistència s’apuntava una victòria. A dotze mil kilòmetres, als murs de la ciutat de Szczecin apareixia de nou en polonès la icònica obra de Barbara Kruger El teu cos és un camp de batalla (Twoje ciało to pole walki), que va crear per la manifestació pels drets de la dona de Washington del 1989. 


Les imatges d’argentines reivindicant emocionades aquelles que havien quedat pel camí, víctimes de la clandestinitat, em va evocar el projecte On Abortion, en el qual Laia Abril documenta els perills i danys causats a les dones per la seva falta d’accés a un avortament regulat. És el primer capítol de A History of Misogyny, una investigació de llarga durada on la fotògrafa explora, en diferents formats, l’aversió a les dones i les seves conseqüències arreu de la història i la geografia. En aquesta recerca visual, que va prendre forma d’instal·lació expositiva el 2019 a la Fundació Foto Colectania, Abril recopila els relats de supervivents que expliquen el periple que van haver de patir per acabar amb un embaràs no desitjat.

L’acció de Kruguer, impulsada pel Centre d’Art Contemporani TRAFO, replica la del 1991 quan es va empaperar Varsòvia amb la versió polonesa del cartell i recorda la pulsió de Paula Rego quan va decidir pintar una sèrie de retrats després de la celebració a Portugal d’un referèndum, el 1998, sobre la regulació de l’avortament que no va ser vinculant per mor de l’escassa participació. L’artista va representar amb cruesa dones instants abans o després d’haver avortat en condicions poc salubres. La col·lecció que el 2017 es va exposar a Lèxic familiar de La Virreina, aplega imponents cossos en solitari encorbats de dolor, joves amb mirades fermes i, a voltes, desafiants, al costat de tovalloles i poals bruts. Al país lusità, finalment, es va despenalitzar la interrupció de l’embaràs el 2007, però aquestes pintures de denúncia es fan carn encara ara a molts països, provocant, segons l’Organització Mundial de la Salut, la mort cada any de més de quaranta mil dones. 

__
Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021

1.4.21

Les 6 imprescindibles de la temporada

S’ha escrit molt sobre el poder sanador de l’art. De fet, ja abans de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut recomanava incloure l’art i la cultura en el sistema sanitari, i defensava que visitar museus i exposicions contribueix a millorar la salut física i mental. Tot i les dificultats dels darrers temps, els centres d’art de la ciutat no han aturat les seves programacions. I és que també en època d’incerteses generalitzades, una exposició resulta ser el millor refugi imaginable.


Martí Anson. Una exposició de debò

Aquesta és una exposició en construcció, un projecte imprevisible a l’estil del que ja ens té acostumats l’artista mataroní. Es va inaugurar sense peces, però amb els materials per muntar-les. Una mostra que es va definint i transformant dia a dia, gràcies a les intervencions dels visitants. Aquest punt de partida singular convida a tornar assíduament a la Fabra i Coats durant els mesos que el projecte estarà en cartell, per participar-hi i veure com va prenent forma de manera col·lectiva Una exposició de debò.

Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani. Fins al 9 de maig 


Mart. El mirall vermell

Des de finals del XIX, hem mirat el cel a la recerca de respostes, d’altres formes de vida, o d’un planeta B on poder anar quan esgotem definitivament els recursos de la Terra. L’exposició, que coincideix amb l’arribada de tres missions espacials a Mart, explora la creació artística, literària i científica entorn d’aquest planeta convertit en musa, des de l’antiguitat i fins a les investigacions més recents. Entre el mig miler d’objectes que s’hi mostren, hi ha fins i tot un meteorit marcià!

CCCB. Fins a l’11 de juliol


El somni americà. Del pop a l’actualitat

Els joves artistes americans dels seixanta van recuperar de l’ostracisme el gravat com a mitjà d’expressió. El CaixaForum proposa un viatge pels Estats Units, des de la irrupció del pop art i fins als nostres dies, a partir de 200 peces d’obra gràfica d’una seixantena de creadors. Una bona ocasió per veure en directe les serigrafies i litografies arxiconegudes d’Andy Warhol, Jasper Johns, Roy Lichtenstein o les Guerrilla Girls, i constatar com, en els últims anys, el somni americà s’ha anat transformant en alguna cosa pareguda a un malson.

CaixaForum. Del 3 de març al 13 de juny


Pedagogia radical, democràcia directa i plàstica social

Joseph Beuys és una artista fascinant. Revolucionari, per alguns; un simple provocador i un xarlatà, per uns altres. En qualsevol cas, és una figura clau per comprendre l’esdevenir de l’art contemporani. Aquesta exposició s’acosta a la seva producció a partir dels projectes que va presentar a la Documenta de Kassel en les edicions de 1972, 1977 i 1982. Una aproximació a l’univers del creador alemany que proclamava l’anhelada democratització de l’art i defensava la idea radical que tots som artistes.

La Virreina - Centre de la Imatge. Del 5 de març al 23 de maig


Mary Ellen Mark. Vides de dones

© Mary Ellen Mark. Tiny vestida per Halloween,
Seattle, Washington, Estats Units, 1983

Al llarg de més de cinquanta anys de carrera professional, la fotògrafa americana es va interessar per la vida als marges, retratant situacions complexes, abusos i pobresa. La dona es va convertir en el centre del seu treball. Va fotografiar la vida de pacients d’hospitals psiquiàtrics, missioneres o treballadores sexuals. En destaca especialment la investigació entorn d’Erin Blackwell, coneguda com a Tiny, una adolescent fugitiva i els seus companys que, a principis dels vuitanta, es van veure obligats a malviure al carrer. Una història que, per cert, va inspirar la colpidora pel·lícula Streetwise.

Fundació Foto Colectania. Del 18 de març al 31 de juliol


En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual 

Fa un any, el col·leccionista i mecenes Rafael Tous va donar un miler d’obres d’art conceptual al MACBA. Es va anunciar com la donació més gran de la història del museu. El fons aplega el treball d’una vintena de creadors destacats dels setanta i vuitanta, com Fina Miralles, Àngels Ribé, Francesc Torres o Antoni Muntadas. El 1980, Tous va fundar la inoblidable Sala Metrònom, un espai de producció i exhibició, referent a la ciutat, que va acabar tancant el 2006. En temps real és una bona oportunitat per apropar-se de nou a una de les grans col·leccions del país.

MACBA. Del 13 de maig de 2021 al 9 de gener de 2022

__
Publicat a Time Out, 03/2021

24.3.21

Bernardí Roig. Un blanc insondable

Bernardí Roig (Palma, 1965) torna a la Galeria Miguel Marcos de Barcelona després d’un llarg parèntesi. Hi va exposar per última vegada el 2003 amb la blancor quirúrgica que desplegà a Golpear el instante

Ara, disset anys després, presenta Restricted Acces, un conjunt d’obra recent, realitzada majoritàriament al llarg del convuls 2020, en la qual indaga un cop més en la llum feridora que impossibilita la comunicació, tot vetant la parla i la mirada. L’artista repica els maniquins fantasmagòrics sense cromatisme, en un blanc sobre blanc insondable, amplificat per focus fluorescents enlluernadors. 

El crític i comissari Fernando Castro Flores recull, al catàleg de la mostra Ejercicios de reclusión realitzada al Monasterio de Veruela de Vera de Moncayo (Saragossa), el 2005, amb la col·laboració del col·leccionista i galerista Miguel Marcos, unes paraules del pintor que venen a tomb en aquest nou projecte del mallorquí a la capital catalana: “L'instant és blanc. D'això no hi ha cap dubte. I segurament és blanc perquè la llum detinguda darrere de la intensitat de l'esdeveniment s'ha coagulat. Possiblement això és un dels pocs moments en els quals la incertesa sotsobra i per això converteix aquest instant en una cosa molt bella”. 

Vista de l'exposició de Bernardí Roig a la galeria Miguel Marcos

El títol de l’exhibició (Restricted Acces) ens recorda la necessitat constant de disposar de permisos d’accés i contrasenyes per moure’ns per la xarxa, però també en l’entorn físic més proper. En aquest muntatge, que revela la incomunicació dels personatges (i de rebot posa en evidència també la dels observadors), el pintor assaja una vegada més, a partir d’aquarel·les, escultures i dibuixos, la figuració desviada que caracteritza la seva producció. 

Aquí emergeixen algunes de les obsessions que acompanyen l’obra de Roig: l’aïllament, la soledat, la violència de/amb/contra els cossos representats. Ash Mirror mostra un home que té el rostre brutalment esclafat; DSB és una figura en un moment de contemplació aparentment plàcid, però amb un focus entre els llavis. Com a contrapunt, la peça DSB. Twins, aplega dos personatges de petit format penjats cap per avall d’uns ganxos de carnisser d’on brolla un excés de llum que il·lumina intensament l’estança. L’escultura trenca amb el blanc absolut de l’entorn. Un dels homes suspesos sosté amb les mans una petita cinta amb un bri de vermell i negre, talment com si hagués sorgit del mural de David Tremlett, Pile Up #49 —que ja s’ha convertit en part estructural de l’espai expositiu de la galeria—, i en aquesta acció d’alliberament n’hagués esquinçat un bocí de pintura. 

La instal·lació expositiva, que es va inaugurar el 3 de desembre i romandrà oberta fins al 20 de febrer, es completa amb tres aquarel·les (Liquid memory) i el dibuix Last portrait of Monsieur Bertin, una reinterpretació lliure amb el rostre desfigurat amb un garbuix negre d’un destacat retrat d’Ingres.

__
Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021

20.1.21

Dones temudes

L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà,  espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris

“Llavors ella li va pujar a les espatlles, i a penes ell va poder veure els seus peus, petitons, ben tornejats i blancs, ja estava embruixat. Amb cada mà va agafar les cames nues de la jove, es va aixecar i immediatament es va sentir transformat en cavall. Sense poder fer res per evitar-ho, va sortir corrent al camp i va trigar bastant temps a tornar”. En el relat de terror El Viy, publicat per primer cop el 1835, el mestre de les lletres russes Nikolai Gógol (Ucraïna, 1809 – Rússia, 1852) reinterpreta un mite eslau en el qual un jove filòsof és cavalcat per una bruixa i es veu forçat a galopar “com el millor cavall circassià” bosc endins. Abans d’encetar la narració del Viy, el rei dels gnoms amb maneres d’ós, que té el rostre cobert amb una frondosa barba i unes celles i pestanyes fins als peus, Gógol avisa al lector “contaré la llegenda tal com l’he escoltada, intentat fins on em sigui possible no canviar res de la ingènua senzillesa amb la qual la vaig sentir explicar”. 

Fragment del vídeo Una dona que és (2020), d’Irene Solà
Fragment del vídeo Una dona que és (2020), d’Irene Solà

Les il·lustracions d’Eduard Novikov, que acompanyen l’edició en castellà de Moai, que les darreres vacances em va caure a les mans, vénen a completar el fris d’imatges d’homes carregant dones que l’artista i escriptora Irene Solà (Malla, 1990) va aplegar, durant l’estiu, a la galeria dels àngels amb Hi ha una història d’una dona que. L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris. A tall d’exemple: la història de les bruixes del pla de les Arenes va ser l’espurna del projecte expositiu i l’origen del vídeo Una dona que és, on l’argument s’explica a partir de clips de youtube de dones muntant ases. Solà vincula imatges i narratives, i en capgira el sentit amb humor. Combina diverses versions (dels segles XII al XX) d’un vell Aristòtil de quatre grapes aguantant Fil·lis sobre les espatlles amb fragments de judicis de bruixeria en els quals homes confessen haver estat muntats pel sexe oposat. A partir d’aquesta poderosa imatgeria, furga en les intencions d’aquests contes d’odi i els repensa en el text Llegir dret com un cavall. 

L’artista investiga com aquestes rondalles sobreviuen, viatgen i es reprodueixen al llarg del temps i les cultures, fins a arribar quasi intactes als nostres dies; i com existeix una por ancestral a les al·lotes capaces de seduir, embruixar i fins i tot cavalcar els més savis. I és que sempre hi ha hagut dones temudes... preparades per guanyar-li la mà als homes.  

__
Publicat a Revista Bonart, número 192, novembre-desembre 2020 i gener 2021

3.1.21

Millors exposicions del 2020

 Acció. Una història provisional dels 90

Fins al febrer, el MACBA acull aquesta exposició, densa però fascinant, que rescata, amb nombrós material inèdit, l’art d’acció que va proliferar, en espais alternatius, durant els noranta. Una història temptativa d’aquests anys a partir d’un recorregut per les performances i les accions més destacades.

En clau feminista

Aquest novembre han finalitzat dues exposicions estructurades a partir de plantejaments feministes. A Ella, l’ull, el dit, la mà, de l’ADN galeria, s’ha proposat un fructífer diàleg entre les obres de tres artistes d’orígens i generacions diverses: Margaret Harrisson, María María Acha-Kutscher i Núria Güell, i n’han explorat les múltiples afinitats. 

El pensament feminista i la condemna de la violència estructural contra les dones marca també el treball de l’índia Nalini Malani, premi Joan Miró 2019. Amb No em sents, una retrospectiva imperdible del seu captivador univers creatiu, la Fundació Miró li ha dedicat la primera exposició a l’estat espanyol. 




La capella gitana (1948-1954) de la presó Model de Barcelona, d'Helios Gómez.

Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos, flamencs i realisme d’avantguarda 

La Virreina revisa la trajectòria de l’artista d’avantguarda gitano Helios Gómez (Sevilla, 1905 - Barcelona, 1956), autor de la coneguda com la capella gitana de la presó Model. La mostra reivindica, fins al febrer, l’obra i la influència d’un cartellista, pintor i poeta que ha estat ignorada pels grans museus.

Diàlegs intrusos. Tot és present

L’art contemporani entra al MNAC. El museu s’ha aliat amb la Fundació Suñol per propiciar noves mirades a la col·lecció, gràcies a la irrupció de 19 obres contemporànies disseminades per les sales del romànic, gòtic, renaixement, barroc i art modern. Un nou itinerari, obert fins al novembre de l’any que ve, que trenca amb la presentació cronològica de la col·lecció, i en proposa lectures sorprenents. 

__
Publicat a Time Out, 12/2020