3.10.22

Ara hi és, ara no hi és

El gener 2006 saltava la notícia: "el Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones". Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l'art minimal. 

El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d'interrogants: Com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l'havia emportada? Com l'havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d'acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: A qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?

Equal-Parallel: Guernica-Bengasi, de Richard Serra

El 1986, l'artista nord-americà va crear específicament pel museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l'exposició inaugural del Centro de Arte Reina Sofía Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990 per falta d'espai va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d'obres d'art que la va col·locar a l'exterior d'una de les seves naus, a Arganda del Rei. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l'empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s'havia esfumat, com en un joc de prestidigitació, ara hi és/ara no hi és. 

El cas no s'ha resolt mai, però davant l'escàndol internacional, l'artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l'escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d'exposicions i també el mateix Serra. 

Un relat coral que transita al llarg de mig segle, on s'enllaça la trajectòria creativa de l'escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia per part de l'administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text pareixen píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d'una comèdia d'embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: És possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?

__
Publicat a Revista Bonart, número 196, 2022

12.9.22

A propòsit de Maternasis

Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda (1940- 1980), amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abasta de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra. 

Original per al llibre Maternasis (1967), de Núria Pompeia

En aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC. 

L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968) de Roser Bru i Autoretrat embarassada (1966-1967) de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959) de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos-collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós) de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dóna títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores. 

Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió, es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció, i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.

__
Publicat a Revista Bonart, número 195, 2022

1.1.22

Elogi del rebuig

En la novel·la The Abortion: An Historical Romance 1966, Richard Brautigan imagina la història d’una biblioteca peculiar que aplega exclusivament manuscrits inèdits. Un repositori de projectes literaris rebutjats per la indústria editorial. 

Aquesta biblioteca es va fer real el 1990, sis anys després de la mort de l’escriptor, quan el fotògraf Todd Lockwood va muntar la Biblioteca Brautigan a Vermont. Actualment, el seu fons, que compta amb més de quatre-centes obres descartades i que continua obert a acceptar publicacions en format digital, es pot consultar al Museu Històric del Comtat de Clark, a Vancouver. 

Los rechazados, de Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río

La Compañía La Soledad, formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, presenta, a l’Antic Teatre de Barcelona, en una única sessió mensual de setembre a desembre, Yo sé perder, un festival de propostes fracassades. Prenent com a punt de partida la biblioteca dels llibres mai editats, rememoren la col·lecció de “no” que han hagut d’entomar al llarg de la seva trajectòria i comparteixen escenari amb diversos artistes que exposen sense embuts la seva experiència amb el refús.

En la primera de les quatre sessions programades, la precursora xef Montse Guillén, que el 1984 va obrir, amb Antoni Miralda, el cèlebre restaurant El Internacional a Nova York, va exemplificar allò tan sabut de què ningú és profeta en la seua terra, explicant totes les portes que se li han tancat cada vegada que ha volgut introduir a Catalunya el consum d’insectes.

Posteriorment, Caterina Almirall i Antònia del Río van prendre la paraula per comentar Los rechazados, el projecte d’arxiu que van elaborar, el 2015, amb Miquel García. Es tracta d’una compilació de casos de personalitats que han rebutjat premis, investigant al detall què s’hi amaga rere cada un d’aquests actes. Des de la negativa a rebre la distinció francesa de la Legió d’Honor de Claude Monet, el 1888, al rebuig de Valentín Roma de ser guardonat el 2014 per l’Institut d’Art Contemporani en una gal·la que s’emmirallava amb la dels premis Goya.

Yo sé perder és una experiència de catarsi col·lectiva que, amb l’acompanyament de les lletanies delirants del performer Félix Denuit i les danses hipnòtiques de Corinne Spitalier, en lloc de defugir el monosíl·lab de la negativa, es delecta amb bon humor en les possibilitats creatives del rebuig.

__
Publicat a Revista Bonart, número 194, octubre de 2021