20.12.06

Entre Hitchcock i Picasso


Isidre Manils utilitza els diversos llenguatges
audiovisuals i fotogràfics per actualitzar la pintura
MARTA PÉREZ
Si a l'artista Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) li demanen quins són els seus referents a l'hora de posar-se a pintar, contesta: "Jo dec més a Hitchcock que a Picasso". Amb aquesta afirmació, que té més de cinèfil que de pintor, entrem un una mica més dins l'univers Manils, en el qual les pintures semblen fotografies o imatges congelades en una pantalla de televisió

L'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, exposa Tot reposa en la superfície, una sèrie de divuit olis que ofereixen una mirada fotogràfica de la pintura. Els quadres, realitzats al llarg dels darrers dos hiverns, perden la textura de la pintura i les rugositats de la tela. I, per això, el treball de Manils recorda l'hiperrealisme nord-americà dels anys setanta, quan els pintors emulaven la imatge fotogràfica i enganyaven l'ull de l'espectador, amb un traç perfecte, obsessionat pel detall i la còpia mil·limètrica de la realitat.

La pintura, a través de Manils, però, es posa al servei de la cultura audiovisual perquè els olis, a més de tenir aspecte d'instantània fotogràfica, tenen també un cert moviment, tot i la bidimensionalitat del quadre. Així, la fotografia i la imatge en moviment, cinematogràfica, són presents a les divuit peces del pintor.

Marcat pel setè art

L'artista vallesà explica que, quan era petit, vivia al costat d'un cinema i que a ell sempre li hauria agradat ser director de cine. Potser per tot això, en els seus llenços la mirada cinematogràfica (o fotogràfica) del món s'imposa a la pintura.

A l'exposició Tot reposa en la superfície és evident la contaminació de llenguatges artístics. Les seqüències Effekten I i Effekten II recorden un videoclip (com un parell d'imatges deturades a la pantalla del televisor). L'obra 7:23 suggereix una narració a partir de sis imatges col·locades una sota l'altra, a punt de ser editades en una sala de realització. El treball d'Isidre Manils no festeja amb els nous llenguatges, però actualitza la pintura per a uns espectadors que tenen la mirada acostumada a veure, a través d'una pantalla, el moviment audiovisual.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 45. Dimecres, 20 de desembre del 2006

14.12.06

L'artista franctirador


Un visitant passa per davant del quadre 'Omphalo V'
que Pablo Palazuelo va pintar a l'oli entre el 1965
i el 1967, mentre vivia a París
PERE VIRGILI
La particular abstracció geomètrica de Pablo Palazuelo es pot veure en les 350 peces de la retrospectiva que li dedica el Macba.

Partint de les pintures geomètriques de Vassili Kandinski i de l'abstracció colorista de Paul Klee, Pablo Palazuelo (Madrid, 1915) repensa els principis estètics de l'abstracció geomètrica i treballa, amb llapis i pinzell, a la recerca de noves formes lineals.

Palazuelo. Procés de treball és l'exposició retrospectiva que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha dedicat a un dels pintors destacats de l'art espanyol, que encara no ha gaudit de reconeixement internacional i que camina en solitari pel món de l'art.

Es tracta d'una mostra cronològica amb més de 350 peces, entre dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i escultures, que dóna a conèixer, amb obres inèdites, els aspectes més ignorats de la feina d'aquest artista amb currículum d'arquitecte. Per Manuel Borja-Villel, director del Macba, "Palazuelo es comporta com un franctirador amb l'art hegemònic de l'abstracció i repensa la modernitat a partir de la interpretació que fa de l'art abstracte". Palazuelo es va estrenar com a pintor a principis dels quaranta, amb trenta anys llargs, però no és fins al 1949, quan s'instal·la a la capital francesa, que comença la seva carrera artística.

La comissària de la mostra, Teresa Grandas, destaca que "els primers anys de creació a París es concentren en una intensa recerca al voltant de l'abstracció geomètrica. No inventa cap forma sinó que la descobreix i la fa visible".

Els dibuixos de finals dels cinquanta tenen un cert dinamisme i moviment, mentre que els quadres a l'oli, amb colors càlids, semblen paisatges vistos des de dalt, com Solituds I. Borja-Villel recorda que "en la seva feina destaca la tensió de la línia, així com un cert sentit ornamental i simbòlic". En la mostra hi ha, a més, escultures de metall com Paisatge IV (1996), que sembla una adaptació en volum de la pintura Transversal XIX del mateix any.

Aquesta mostra, que presenta Palazuelo en societat, viatjarà íntegrament al Guggenheim de Bilbao el proper mes de març.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 49. Dijous, 14 de desembre del 2006

7.12.06

Laboratori del paisatge



Les set illes que formen l'arxipèlag canari s'han convertit en un territori d'experimentació amb motiu de la Primera Biennal d'Arquitectura, Art i Paisatge

Fa poc més d'una setmana que les set illes de l'arxipèlag canari s'han convertit en un centre d'art, de franc i obert vint-i-quatre hores. Els carrers, places, torres de vigilància, platges i penya-segats de cadascuna de les illes són museus improvisats i sales d'art, sense llum artificial ni horari de visita. El motiu: la Primera Biennal d'Aquitectura, Art i Paisatge, que fins al febrer omple d'art l'arxipèlag atlàntic.

Un total de 74 artistes d'arreu del planeta s'han aliat amb el territori i exposen les seves creacions al paisatge. Segons explica Antonio Zaya, comissari de la mostra, "Canàries es converteix aquests mesos en un laboratori d'experimentació artística, que es pot exportar a qualsevol part del món". Aquest territori, marcat per una geografia fragmentada i un còctel de clima desèrtic i caribeny, ha estat musa i font d'inspiració dels creadors. "El paisatge -assegura Zaya- és un medi per a l'art".

Les peces més significatives de la biennal, dirigida per Rosina Gómez-Baeza, són, sens dubte, les creades site specific. Holy land I és una de les peces més belles de la mostra. L'obra, ubicada a la platja del Cotillo de Fuerteventura, està signada per Kader Attia i converteix el mar en un espai infinit que es multiplica gràcies als 91 miralls instal·lats de cara a l'aigua. En aquesta mateixa illa el visitant pot trobar-se amb la videoinstal·lació del performer Johan Thom que hi ha instal·lada a l'interior d'un antic convent a Betancuria. L'obra té una presència espectacular, perquè el vídeo es projecta en un vidre elevat a sobre d'una muntanya de terra.

Ángel Delgado és l'artista estrella de La Casa de los Coroneles, un espai remodelat enguany, del poble de La Oliva. Punto de fuga és una obra sobre la immigració i la llibertat dels individus que Delgado va fer a la presó i, per això, està feta amb pastilles de sabó, l'únic de què disposava quan era reclús.

Els noms d'artistes poc coneguts es barregen amb els creadors ja consagrats. Un d'aquests és Alfredo Jaar, que presenta la instal·lació Escalera al cielo, a El Tanque de Santa Cruz de Tenerife, un antic dipòsit de benzina reconvertit en espai cultural. La peça de Jaar és una reflexió edulcorada sobre la immigració, una instal·lació de so sobre el cas d'uns nens que van escriure una carta als dirigents europeus i que van morir en l'intent d'arribar al Primer Món. Tenerife també és la terra dels grafits perquè grafiters-artistes com Mosco i Noxer han intervingut en algunes guaguas del servei del transport públic de l'illa.

L'itinerari expositiu de la biennal s'escampa a través del mar fins el Hierro, la Gomera, Lanzarote, la Palma i Gran Canària, que també gaudeixen d'intervencions artístiques i, a partir de gener, d'arquitectòniques.

La biennal, organitzada pel govern de Canàries, que proposa reflexionar sobre el creixement urbanístic de les illes, ha rebut fortes crítiques per part d'estudiants de belles arts i ecologistes, que ho veuen com una "biennal política i a favor del ciment".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 7 de desembre del 2006

1.12.06

El gust nord-americà

'Grans mestres de la pintura europea. Del Greco a Cézanne' acull 42 quadres que el Metropolitan de Nova York ha seleccionat per a aquesta mostra del MNAC

Un visitant enquadra 'El gran canal de Rialto' (1765)
de l'artista venecià Francesco Guardi, un dels quaranta
artistes que s'exhibeixen a l'exposició del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
PERE VIRGILI
L'art produït al Vell Continent va ser, fins després de la Segona Guerra Mundial, la referència cultural i el punt de mira dels artistes i les classes benestants dels Estats Units. L'adquisició i emigració d'art europeu es va iniciar, de la mà de col·leccionistes nord-americans, durant la guerra francoprussiana, pels vols de 1871, mentre el territori europeu estava immers dins una crisi bèl·lica més.

Des d'avui, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acull l'exposició Grans mestres de la pintura europea de The Metropolitan Museum of Art. Nova York. Del Greco a Cézanne, una selecció de 42 quadres creats entre els segles XVII i el XIX. A través de la mostra, comissariada per Katharine Baetjer, s'entreveu l'interès que van tenir els ianquis per l'art europeu i es mostra el gust dels nord-americans pels grans mestres: el Greco, Fragonard, Goya, Degas o Gauguin. Aquests són alguns dels artistes que estan representats al MNAC, provinents del Metropolitan, que des de la seva creació, el 1870, ha anat ampliant el seu fons gràcies a les aportacions de col·leccionistes privats. De fet, de les 42 peces que han viatjat per primera vegada a Barcelona, només cinc són adquisicions del museu nord-americà i la resta són aportacions de col·leccionistes.

L'exposició "neix de la col·laboració entre el MNAC i el Metropolitan, gràcies a la mostra Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí, que s'exhibeix al Cleveland Museum of Art de Cleveland i que el mes de març viatja a Nova York", segons explica la directora del museu català, Maria Teresa Ocaña. "El MNAC -afegeix- ha aportat 50 de les 300 peces que formen la mostra de Cleveland i, a més, hem col·laborat amb els nostres experts i comissaris".

Fruit d'aquest treball en comú, el Metropolitan ha seleccionat per al MNAC quaranta-dos quadres de la col·lecció de 2.500 peces que conforma el fons de pintura europeu del museu novaiorquès.

Un de cada
L'Adoració dels pastors del Greco inicia l'itinerari, que acull un quadre de cadascun dels pintors europeus (excepte en el cas de l'artista italià d'estil rococó Pietro Longhi, del qual hi ha dues peces: La carta i La trobada, i de la neoclàssica Angelika Kauffmann, la primera dona que va entrar a l'Acadèmia, de la qual s'exposen Telèmac i les nimfes de Calipso i La tristesa de Telèmac). Les escoles més ben representades de l'art del XVII-XIX són l'anglesa, la francesa i la italiana, tot i que també hi ha un lloc per a la pintura holandesa, flamenca i espanyola.

Margarita Cuyàs, curadora del MNAC dels segles XVII i XVIII, destaca que "alguns dels quadres que ens han enviat no són els que esperàvem, perquè en alguns casos no es tracta de la pintura més representativa de cada artista". Amb tot, ha subratllat que "és una ocasió única per veure un Greco de primera època fantàstic o un autoretrat d'Anton van Dyck, el pare del retratisme britànic que va inspirar Goya". L'exposició acull quadres atípics d'alguns dels grans, com ara Paisatge boscós de muntanya, de Thomas Gainsborough, que és més conegut com a retratista.

Per la seva banda, Mercè Doñate, especialista en el segle XIX, repassa les 13 peces que hi ha d'aquest període. El guitarrista o el cantant espanyol, de Manet, és l'obra que s'ha escollit per anunciar la mostra. Segons Doñate, "és una peça de joventut que li va obrir les portes al món de l'art i que, a més, reflecteix el gust del pintor per la cultura espanyola i per artistes com Velázquez". D'aquest mateix segle també hi ha el Ram de gira-sols de Monet, que va influenciar Van Gogh a l'hora de fer la seva famosa sèrie de gira-sols. D'aquest darrer artista hi ha Primers passos, una peça realitzada a partir d'una pintura al pastel de Millet. A més, es pot veure Granja a la Bretanya, un paisatge poc conegut que Gauguin va fer en una de les seves estades a Europa, entre els seus viatges a Tahití i a la Martinica.

El recorregut es tanca amb un atípic Cézanne (enguany és el centenari de la seva mort): Natura morta amb gerro, tassa i pomes, una temàtica que li va servir com a territori d'experimentació per aplicar als seus famosos paisatges.

La sala que acull aquesta selecció nord-americana de pintura europea ha estat remodelada per l'arquitecte Jordi Garcés. Aquest espai, que es va inaugurar amb els Jocs Olímpics, ha estat tres mesos en obres per millorar-ne les instal·lacions. Els canvis, per Ocaña, "ajuden a muntar un recorregut expositiu més coherent i estable", com el que es pot veure amb la pintura de la vella Europa que ara ens arriba a través del sedàs nord-americà.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Divendres, 1 de desembre del 2006

14.11.06

Imatges sinistres

El MNAC exposa una retrospectiva amb setanta-dues instantànies d'Humberto Rivas, el fotògraf del silenci

Foto XAVIER BERTRAL
A diferència de molts fotògrafs, com Agustí Centelles, i en contra del tòpic que va associat a l'art de la fotografia, Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937) és un artista metòdic que no busca copsar l'instant en les seves fotografies sinó que mira de construir la imatge.

Les seves instantànies en blanc i negre són imatges senzilles i sòbries, com una presentació pura, sense grans escenaris ni cossos perfectes. A partir d'avui el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) exposa Humberto Rivas. El fotògraf del silenci, una retrospectiva amb 72 imatges dels darrers 30 anys de creació, els que fa que viu a Barcelona, on es va refugiar amb la seva dona de la violència que es respirava a l'Argentina als anys setanta.

L'exposició és un recorregut pels retrats de Rivas: els de persones i els de paisatges. Els retrats humans són frontals, en primer pla, sense fons ni gest del personatge, com en el cas de María (1979) i Rosana (1995). I els retrats de paisatges mostren llocs abandonats, carrers deserts, cases buides o en ruïnes, com Barcelona (1982) i Menorca (2005).

"Penso -explica Rivas- que la fotografia és una lluita, entre el fotògraf i el que es retrata, que al final ha d'acabar guanyant el fotògraf perquè sigui una bona imatge". Els seus retrats esdevenen imatges sinistres i misterioses en què sembla que hi ha una absència total de vida. "Davant el retrat de paisatges tinc una actitud similar a la que tinc davant una persona. No es pot deixar la fotografia en mans del model o de la casualitat, perquè a mi m'importa el que transmet la imatge, el que decideixo mostrar", assegura.

Segons el comissari de la mostra, David Balsells, "Rivas és el fotògraf del silenci perquè mai no ha volgut afegir cap explicació a les seves imatges, que tenen entitat icònica". L'artista, que va començar a fer fotos als 15 anys i que va abandonar la pintura, definitivament, en fa 20, ha cedit al museu 50 instantànies de les 72 que s'exposen fins al febrer.

---
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 38. Dimarts, 14 de novembre del 2006

13.11.06

Entrevista a Josep Antoni Llinàs i Joan Vera

Josep Antoni Llinàs i Joan Vera han treballat junts durant més de dues dècades. Ha estat una col·laboració profitosa: han recollit una llarga llista de premis, a la qual s'acaba de sumar el FAD d'arquitectura 2006, que han obtingut per la Biblioteca Jaume Fuster del barri de Gràcia de Barcelona. Els dos arquitectes expliquen en aquesta entrevista la seva manera d'entendre la professió.

Foto: Marta Pérez
La Biblioteca Jaume Fuster és un edifici una mica estrany. Com la van concebre?
J.A.L.: La nostra idea era que l'edifici no presidís l'espai públic, per això el vàrem col·locar en un racó, cosa que provoca que l'estructura sigui romboïdal. D'aquesta manera es pretén que la biblioteca estigui envoltada d'un corredor verd obert. A més, les cobertes hi juguen un paper molt important, i s'hi han posat unes marquesines per unir l'edifici i l'espai públic.

Vostès treballen amb arquitectura pública i privada. Quines diferències plantegen?
J.A.L.: La diferència evident és la gestió de cadascun dels projectes. El més important és que, en el cas de les construccions privades, no només s'ha de tenir en compte la solució concreta que vol el promotor, sinó que també han de prevaler les qualitats socials. En l'arquitectura, la responsabilitat social és essencial, i no només amb els espais públics, perquè sinó la nostra feina es converteix només en un negoci. J.V.: És indispensable que les vivendes es facin ben fetes i amb harmonia amb l'entorn. Així l'urbanisme pot ajudar l'arquitectura.

Sembla, però, que ara està més de moda l'arquitectura espectacular i poc d'acord amb l'entorn, com la torre Agbar de Jean Nouvel, al barri del Poblenou. ¿Pensen que s'està imposant l'estètica per sobre de la funcionalitat?
J.V.: Aquesta torre és una icona del poder econòmic, de la mateixa manera que les catedrals ho eren del poder religiós. A més, s'ha convertit en una referència urbana indiscutible. Però s'ha de tenir en compte que les grans ciutats, com Barcelona, no es fan només amb edificis emblemàtics, sinó que més aviat són els arquitectes anònims els que donen solidesa a aquest tipus de ciutats amb un important llegat. J.A.L.: Crec que els arquitectes, quan vénen a treballar a la nostra ciutat, haurien de fer-ho amb la màxima responsabilitat, i no ho dic necessàriament pensant en el treball de Nouvel. La història arquitectònica de Barcelona s'ha de respectar, s'ha de tenir en compte en fer un nou edifici a la ciutat.

Què en pensen, del binomi turistíc que s'ha creat d'"arquitectura més Barcelona"?
J.A.L.: Barcelona té una gran tradició d'arquitectes i d'edificis de qualitat. És la capital de l'arquitectura, perquè té un patrimoni arquitectònic molt important. A més, des de sempre, és una ciutat que es preocupa per l'estat de l'espai públic, el cuida i en fa de nous. Aquí, l'arquitectura és una cultura viva. Només cal veure les cues que hi ha cada dia per entrar a la Casa Milà.

Parlant d'edificis amb pedigrí, ¿amb quina tradició arquitectònica identificarien el seu treball?
J.A.L.: Per mi, Josep Maria Jujol és una referència des de fa molts anys. Ell és de la generació de després d'Antoni Gaudí i també va crear escola, encara que potser no sigui tan famós com ell. Jo el tinc molt present en tots els meus treballs, és realment un model a seguir. J.V.: De fet, per mi en Josep Antoni Llinàs és un referent molt important, per tots aquests anys que he treballat amb ell. A més, també comparteixo amb ell l'admiració per Jujol. Diria, sense voler caure en cap tòpic, que l'arquitectura de Jujol és realment pura emoció.

Barcelona és un pol d'atracció per a arquitectes d'arreu del món. ¿Vostès han fet el salt cap a altres ciutats?
J.A.L.: No, jo no he treballat mai a fora. He fet alguns projectes per a Itàlia i Portugal, però no s'han acabat realitzant. Penso, però, que si treballes a Barcelona, o en una altra ciutat, és bo que hi visquis, per poder conèixer l'ambient que es respira al lloc on pots col·locar un dels teus projectes. J.V.: Jo tampoc no hi he treballat, i a mi sí que m'agradaria força anar a fora. La veritat és que penso que pot resultar més profitós i atractiu treballar en una ciutat de la qual no coneixes gran cosa, més que no pas continuar fent projectes per a un lloc que ja tens massa vist.

Com veuen l'estat de la professió a dia d'avui?
J.A.L.: El boom immobiliari ha fet mal a la nostra professió. M'atreveixo a dir que molt pocs arquitectes, potser un 10 per cent de tota la professió, estan fent arquitectura amb responsabilitat social. La resta no es preocupa per l'entorn ni té una manera compromesa de pensar la construcció d'edificis i d'espais urbans. És només negoci.

____
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 36. Dilluns, 13 de novembre del 2006.

6.10.06

Àfrica desconeguda

El CCCB presenta 'Bamako 05. Un altre món', una mostra de fotografia africana que desmunta els tòpics del continent

Nois a la dutxa d'una presó africana
a Ciutat del Cap. foto MIKHAEL SUBOTZKY
Tothom té al cap una imatge d'Àfrica estereotipada. Un continent de desnodrits, de guerres entre tribus, de sida i de misèria absoluta. Però encara que pugui sonar molt evident, al continent negre també hi ha art i gent que fa fotografia i revela en un paper brillant o mat una instantània d'una realitat desconeguda.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha obert les portes, per segon cop, a les diferents visions que aporta la fotografia africana. L'experiment es diu Bamako 05. Un altre món, una selecció de 300 fotografies dels 13 artistes que van presentar les propostes més interessants que es van exposar a la biennal Rencontres, celebrada l'any passat a Bamako.

El gran desconegut
Pep Subirós, l'encarregat de comissariar la mostra, explica que "és una aproximació a la fotografia contemporània del continent que, tot i estar a prop geogràficament, és un gran desconegut en matèria artística". De fet, la mostra comença amb una sala fosca, on s'han de descobrir els noms dels artistes que llueixen al costat del contorn d'Àfrica, tènuement il·luminada, des d'on s'inicia el recorregut fotogràfic.

"Si no té cap sentit parlar de fotografia europea, ni asiàtica, ni llatinoamericana -segons escriu el comissari al catàleg de l'exposició-, encara menys en té en el cas de l'Àfrica". I així és. La mostra sorprèn justament per això. Els 13 fotògrafs, seleccionats d'entre els 39 que van participar en la biennal, mostren unes imatges d'una Àfrica ben diferent i, sovint, resulten lectures contradictòries.

Les instantànies de Malik Nejmi ensenyen la gent a casa, en un ambient de quotidianitat extrema, i les de Zaynab Toyosi Odunsi deixen veure la vida nocturna de bars i carrers. Els retrats de Raymond Barthes semblen aquarel·les, Mikhael Subotzky ens fa entrar a les presons amb fotos de mig format impactants, i Rana el Nemr ofereix un recorregut pels metros del Caire, que s'assemblen als que hi pot haver en qualsevol ciutat europea. En la majoria de casos, són imatges exageradament coloristes, en què la força del color s'imposa al tema i als personatges.

El comissari de la biennal de Bamako, Simon Njami, subratlla que "tots ells ofereixen una visió molt subjectiva del continent que no es pretén imposar com un axioma, sinó com una proposta, una alternativa".

Els consolidats
La mostra es complementa amb exposicions monogràfiques que repassen l'obra de tres autors consolidats. Les imatges en blanc i negre de Ranjith Kally tenen el fil conductor de reivindicar la comunitat índia a Àfrica, que sovint han estat doblement marginats al continent castigat. "Moltes d'aquestes fotos -conta el fotògraf- han estat publicades al Drum Magazine i al Golden City Post, on vaig treballar com a fotoperiodista durant anys". A més, també s'ofereix un recorregut per les imatges del fotoreporter John Mauluka i de Malick Sidibé, "un dels pocs artistes africans -segons Subirós- que ha aconseguit traspassar fronteres".

Bamako és un punt de coincidència entre la fotografia africana i la de qualsevol altre continent. L'art s'agermana i, en aquest cas, es veu que les ànsies d'experimentació corren per les venes de qualsevol artista del món. Aquest és un bon principi per consolidar l'entrada de l'art africà, perifèric, als circuits internacionals, dominats, ara per ara, per Occident.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 44. Divendres, 6 d'octubre del 2006

5.10.06

L'il·lustrador del Modernisme

L'obra gràfica d'Alexandre de Riquer s'exposa en una retrospectiva al Centre Cultural de Caixa Terrassa

Alexandre de Riquer és una de les figures més importants
i representatives del Modernisme a Catalunya
Diuen que Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920) és el millor representant a Catalunya del disseny internacional de l'Art Nouveau i un dels il·lustradors gràfics més destacats del Modernisme català.

Avui s'inaugura, al Centre Cultural de Caixa Terrassa, una exposició retrospectiva d'aquest creador. Més de 300 peces, entre cartells, gravats a l'aiguafort, ex-libris, llibres, revistes il·lustrades, postals i targetes comercials conformen la mostra en commemoració del 150 aniversari del naixement de Riquer.

El comissari de l'exposició, Eliseu Trenc, explica que "allò que fa d'ell un autèntic dissenyador gràfic és que un recordatori de defunció o un menú tenen el mateix grau de delicadesa i de complexitat gràfica i compositiva que una portada o relligadura de llibre". En la mostra es poden veure alguns dels cartells més coneguts de l'artista, com els de Xampany Codorniu (1899) o els de l'Antigua Casa Franch, del mateix any; i d'altres que són inèdits.

A més, a l'exposició s'inclouen una setantena de dibuixos i tintes originals que li van servir com a base per fer els cartells, les il·lustracions per a revistes, algunes portades de llibres o dissenys de marca que el van catapultar com un dels il·lustradors gràfics de referència de l'època.

Trenc apunta que "el gran mèrit de Riquer és haver aclimatat l'Art Nouveau d'arrel britànica a Catalunya i haver realitzat algunes de les imatges gràfiques més paradigmàtiques del Modernisme català". A Terrassa es poden contemplar la capçalera de la revista Joventut o els cartells per a Salón Pedal i Quarta exposició del cercle de sant Lluc, entre d'altres exemples que demostren la seva creativitat davant el full en blanc.

El primer dissenyador
"Riquer encarna a Catalunya l'ideal prerafaelita; és a dir, el pintor, el poeta i el dissenyador-artesà reunits en el mateix home", recorda Trenc. De fet, Riquer està considerat un precursor del que es coneix ara com a dissenyador, perquè va reivindicar la igualtat entre l'art decoratiu i les anomenades belles arts. D'aquesta manera va contribuir a la democratització de l'art per posar-lo al servei de la indústria i acostar-lo a la gent del carrer, a través de petits gravats, cartells i revistes.

"Sense Alexandre de Riquer -afegeix el comissari de la mostra-, les arts gràfiques de l'època del Modernisme no haurien tingut aquest segell marcadament Art Nouveau que van tenir". El treball de l'il·lustrador Riquer s'ha de veure i entendre com a contrapunt de l'estil publicitari inspirat per Toulouse-Lautrec, que a Catalunya va ser conreat per Antoni Utrillo i Ramon Casas, entre d'altres.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 42. Dijous, 5 d'octubre del 2006

26.9.06

El caos contemporani

La sisena edició del Printemps de Septembre arrenca a Tolosa amb una trentena de mostres en què els artistes experimenten amb les nocions d'ordre i desordre

Imatge de la 'performance' 'Quizoola', una de les activitats
nocturnes del festival Printemps de Septembre,
que s'ha inaugurat aquest cap de setmana a
Tolosa de Llenguadoc
Foto: HUGO GLENDINNING
La primavera ja ha arribat a Tolosa de Llenguadoc. No és que el calendari solar faci una excepció en aquesta ciutat ni que ens haguem confós de dates pel lema publicitari d'uns grans magatzems. El fet és que aquest cap de setmana ha arrencat la sisena edició del Printemps de Septembre, el festival d'art contemporani que busca ser el contrapunt artístic a la capitalitat rotunda de París i que enguany ha portat el caos a la ciutat occitana.

Si l'any passat va ser el vertigen, el leitmotiv de la proposta d'aquesta edició, la darrera que comissaria Jean-Marc Bustamante, és Línies trencades, un projecte amb una trentena d'artistes que experimenten amb les nocions d'ordre i desordre. L'obra Asylum, formada per nou pantalles de vídeo que l'artista Julian Rosefeldt ha posat a l'hotel Dieu, és una de les propostes més caòtiques que s'exposen al festival. Cada una de les pantalles funciona de manera autònoma, com si es tractés de llenços estampats amb imatge en moviment. En una, un grup de dones passen l'aspiradora per un jardí de cactus, i en una altra, un jove està mirant la tele. Tot aparentment endreçat. El caos arriba quan tots s'aturen i comencen a cantar a l'uníson.

El vídeo és, sens dubte, el suport estrella d'aquesta edició. Una altra de les propostes que més s'adiu a la idea de Bustamante del que és el caos contemporani és el vídeo A muerte, de l'argentí Miguel Angle Ríos. Un tríptic en imatges (al museu dels Abattoirs) on es veu el joc de baldufes i se sent el soroll quan cauen estrepitosament davant la càmera. "A través de les obres -diu Bustamante- es busca el caos de la vida des de diferents punts de vista".

En una edició on no hi ha cap fil conductor que ajudi a pair el recorregut expositiu que porta els visitants a diferents edificis, a banda i banda del Garona, el comissari ha apostat per "l'art fantasiós anglosaxó" (amb poca presència d'artistes francesos i cap representant de l'Estat espanyol). A més, ha barrejat noms consagrats, com Anish Kapoor, amb una instal·lació de cera roja, My red homeland; Francia Alÿs; o Runa Islam, que afronten el tema del caos amb vídeos que desconcerten; amb obres d'artistes joves i desconeguts.

A més, hi ha una sorprenent presència de peces signades per artistes que s'autodefineixen com a feministes: els maniquins de Cathy Wilkes, el film de Margaret Salmon, la instal·lació Stonewall de ferro i cadenes de Monica Bonvicini, als Jacobins, o les instal·lacions amb objectes trobats de l'enfant terrible Sara Lucas, que exposa per primera vegada en territori francès.

Al Printemps d'enguany, que s'allarga fins al 15 d'octubre amb un seguit de performances i concerts, es presenta el caos, sobretot, de la mà de feministes. L'artista (dona) esdevé, a Tolosa, la creadora principal del caos contemporani.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 26 de setembre del 2006

Una trinitat més enllà de l'art

Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta han fet junts el llibre 'Déu, Ciència i Llibertat'


Foto: M. À. TORRES
En una capsa d'alumini hi ha gravat amb lletres roges: Déu, Ciència i Llibertat (Tinta Invisible Edicions), el nom del llibre objecte que han preparat a quatre mans el poeta i assagista Vicenç Altaió i el fotògraf i artista Joan Fontcuberta.

Dins la capsa hi ha dues peces separades, però que es complementen. Per una banda, la il·lustració, tres vidres gravats i muntats a sobre d'un peu d'alumini articulat, obra de Fontcuberta. "Fa uns anys que treballo amb la sèrie Hemograma, gràcies a la qual he recopilat gotes de sang de diferents persones com les que formen aquesta mena de tríptic gòtic", explica.

Per altra banda, apareix una peça de feltre amb els textos d'Altaió serigrafiats. Deu aforismes per cada imatge. En les imatges -una mena de triangle, un cercle i una taca amorfa- l'autor hi ha reconegut "la sang redemptora del sacrifici, la del pensament crític i la més irracional: la idea de Déu, la de ciència i la de llibertat".

L'escriptor descriu el llibre objecte com un oposat als "bibelots dels artistes postmoderns". "Aquí anem més enllà de l'acudit i volem posar en crisi les obres que només són la gràcia del gest, buides de contingut".

El llibre obert, el tríptic de vidre dret, s'assembla a una capella (cristiana) a través de la qual els artistes han apostat per una mena de trinitat estètica. Tinta Invisble ha realitzat 33 exemplars, valorats en més de 4.000 euros, d'aquest llibre-objecte amb presència escultòrica.

___
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 26 de setembre del 2006

22.9.06

MACBA, canvi de mirada

El museu inicia la temporada amb la inauguració d'un nou espai expositiu, la Capella dels Àngels, i amb la incorporació de 83 obres per a la seva col·lecció

Una visitant es passeja per la instal·lació
'The Nature of Visual Illusion', de Juan Muñoz,
que forma part de les peces de la nova col·lecció del museu
Foto: JOSEP LOSADA
La temporada artística d'enguany s'inicia amb una nova incorporació arquitectònica. L'església gòtica del Convent dels Àngels, transformada i remodelada, s'ha convertit en una sala més del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). La nova planta, que s'ha batejat com a Capella Macba, es troba tot just davant de l'edifici blanc que l'arquitecte Richard Meier va projectar per al museu.

El nou espai expositiu de la Capella -remodelat pel tàndem d'arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio- alberga, des d'ahir, obres que van aparèixer en el context de la postguerra europea, amb la ressaca del desastre d'Auschwitz, quan es plantejava si era possible l'art després de l'horror. En l'exposició hi ha escultura, dibuix, pintura i fotografia. Les peces de Tàpies, Michaux, Cy Twombly, Oteiza, Calder i Fontana omplen els diferents espais de la Capella i es presenten com a excuses per a la reflexió. Segons el director del museu, Manuel Borja-Villel, "es tracta del segle d'or de les avantguardes". "Ells són els fills de Picasso i els pares de l'art que es fa actualment".

Aquests artistes van desenvolupar durant els cinquanta i seixanta la seva obra que representa el principi i la fi de la modernitat. "El principi -diu el director- perquè és la primera vegada en la història que els artistes d'avantguarda aconsegueixen arribar a un públic més ampli, i el final, perquè aquesta circumstància va ser, al mateix temps, la seva pròpia contradicció".

A més d'edifici, però, els del Macba inauguren exposició amb les incorporacions de noves obres que completen la col·lecció del museu. "A través de les noves adquisicions -explica Borja-Villel- es presenten nous itineraris i lectures divergents d'un trajecte de l'art contemporani que s'inicia a finals de la dècada dels cinquanta".

Un nou paradigma
Ara fa mig segle que hi va haver un canvi de paradigma en l'art. Una mena de punt i a part amb la modernitat, que va suposar la gestació de la postmodernitat o de l'anomenada nova modernitat. En aquest moment és quan l'espectador es converteix en una peça activa dins del triangle hermenèutic de l'art. El visitant del museu entra en el joc de l'art i ha de dialogar amb la peça.

L'espectador es converteix en un agent generador que es considera, per fi, capacitat per donar sentit a l'obra. "Si fins en aquell moment l'element que conformava el sistema de percepció era la visió universal -insisteix Borja-Villel-, a partir de llavors va ser substituït pel reconeixement de l'estructura lingüística de la peça".

Aquest canvi de paradigma es llegeix a partir de les 83 obres adquirides -53 de compra, una donació i la resta a dipòsit-, entre les quals hi ha, a més d'algunes peces de la Capella, el vídeo de Maja Bajevic i la instal·lació que hi ha al hall del Macba d'Oyvind Fahlstrom.

Entre les recents adquisicions destaquen, segons el director, la donació -realitzada per l'artista mateix- d'obres d'Antoni Llena i alguns dipòsits d'obres com Meatball Curtain, de l'artista suec Fahlstrom, i The nature of visual illusion, de Juan Muñoz, així com una selecció d'obres de la Col·lecció Alfonso Pons d'artistes sud-americans, com Francisco Alys i Gabriel Orozco.

L'esperit de la Cadaqués
El Macba ha tornat de l'estiu amb una sorpresa més. Es tracta d'un conjunt de peces que representen l'esperit de la sala Cadaqués, la galeria que va fundar el 1973 l'artista i arquitecte Lanfranco Bombelli amb l'objectiu de vendre una col·lecció d'obra gràfica, editada per ell mateix, i en homenatge al seu col·lega i arquitecte Peter Harnden, que acabava de morir.

L'exhibició de la col·lecció del museu s'amplia amb les vuitanta obres que Bombelli ha deixat per a l'exposició. Segons Bombelli, "hi ha negociacions amb el museu per fer un dipòsit de peces i fer una donació d'edicions d'obra gràfica".

El fet és que al llarg del segle XX aquesta petita vila de la costa empordanesa es va convertir (durant la temporada d'estiu) en un pol d'atracció per als intel·lectuals i artistes d'arreu d'Europa que representaven l'avantguarda creativa de l'època. Pablo Picasso, Man Ray, Marcel Duchamp, Richard Hamilton i Dieter Roth són alguns dels personatges que van fer estada a Cadaqués i que, alhora, van deixar obra a Bombelli.

La mostra dedicada a la Cadaqués, que ocuparà el primer pis del Macba, fins al 27 de novembre, està comissariada per Roland-Groenenboom. "En tractar-se d'una galeria nascuda de l'atzar, la galeria Cadaqués -escriu el comissari- va seguir fidel al seu funcionament com a laboratori d'experiències i experiments culturals, escenari per a esdeveniments artístics lúdics i lloc de trobada per a tothom que estigués obert a l'art durant els anys setanta i vuitanta".

La col·lecció de Bombelli explora la història i la dinàmica de la galeria com un espai d'excepció en el clima artístic de Catalunya. Aquesta mostra permet fer un inventari i una revisió crítica dels 24 anys de vida de la sala-galeria i serveix per situar, en el marc del Macba i la seva recent ampliada col·lecció, Cadaqués com a nucli perifèric de les avantguardes del segle XX. Bombelli apareix com al creador d'un projecte artístic excèntric que ha aconseguit quallar dins la història (recent) de l'art.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 34. Divendres, 22 de setembre del 2006

21.9.06

L'art de l'antic

La galeria Artur Ramon Col·leccionisme celebra 20 anys amb una mostra amb peces del segle XVII al XX

Des de fa unes quantes dècades, el nom d'Artur Ramon està estretament lligat a l'art de l'antic, al gust per artistes i obres pretèrites i al negoci del col·leccionisme d'antiquaris.

Aquests dies la família Ramon està d'aniversari. Resulta que fa vint anys que Artur Ramon i Picas, la tercera generació de fascinats per l'art i l'antic, va obrir a prop de la catedral de Barcelona, al carrer de la Palla, Artur Ramon Col·leccionisme. Es tracta d'un espai a mig camí entre la galeria d'art i la botiga d'antiguitats que modifica el negoci d'antiquaris que havia obert el seu pare l'any 42.

"Quan es va inaugurar era un projecte inusual, sense precedents. Va representar la culminació del projecte familiar iniciat, a Sitges, per l'avi Artur Ramon Vendrell el 1927", recorda Artur Ramon fill. "La galeria va aglutinar el vessant comercial i cultural, alhora que tractava d'estimular el gust pel col·leccionisme".

El fet és que per celebrar l'aniversari han ocupat l'espai amb la mostra 20 anys. 1986-2006, una mena de tast, amb 26 peces, on es resumeix el discurs que la galeria ha difós a través de les 130 exposicions organitzades al llarg de les dues dècades d'existència. La mostra reuneix pintures, gravats, dibuixos, escultures i peces decoratives des del segle XVII fins al XX, la majoria adquirides a Nova York, Londres i París.

Hi ha la Vedutta della Piazza del Popolo, de Giovanni Batista Piranesi; El botànic, de Marià Fortuny; Femme nue de dos, les jambes croisées i Deux femmes nues, de Pablo Picasso; Roi à la pipe, d'Antoni Clavé; l'escultura Nu dempeus, de Manolo Hugué; i un guaix que Fernand Léger va fer el 1921 per a un llibre d'André Malraux que mai va arribar a il·lustrar i que 85 anys després els Ramon han recuperat com a imatge de portada del catàleg.

El director de la galeria, Jordi Umbert, explica que "des d'aquest espai sempre s'ha treballat per recuperar alguns artistes que van ser rellevants en vida, però que ara estan oblidats". De fet, tenen la peça Gallines picotejant pebrots, del pintor oblidat Nicolau Raurich.

Com a botiga que també és, totes les obres estan en venda. El gravat de Fortuny és la peça més barata, amb un preu de 2.000 euros, i el Picasso de l'època blava és la més cara i està valorada en 180.000 euros.

La saga dels Ramon ha conquerit un espai més del carrer de la Palla amb una sala dedicada a l'art contemporani que es fa a Catalunya.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 41. Dijous, 21 de setembre del 2006

20.9.06

Entrevista a Ramon Bigas

El dissenyador i escultor Ramon Bigas exposa el seu darrer treball, 'Resines', una sèrie d'escultures fetes a partir d'objectes trobats

"Barcelona ja no és capital del disseny"

Ramon Bigas dret al costat de les escultures 'A', 'I' i 'M'
de la sèrie 'Abecedari', que actualment s'exposa a la galeria
Trama de Barcelona. Foto: JOSEP LOSADA
Ramon Bigas és un dissenyador industrial amb vocació d'escultor o un escultor amb carrera de físic que es guanya la vida com a dissenyador de tota mena d'andròmines. Després de ser president del FAD del 1994 al 2001, ara s'ha llançat als braços de la "llibertat de l'escultura", segons explica, i això es corrobora amb l'exposició que la galeria Trama ha dedicat al seu darrer treball, Resines.

El discurs optimista entorn del disseny que va professar fa una dotzena d'anys i que el va empènyer a dirigir el gremi de dissenyadors durant set anys ha esdevingut avui pessimisme. "Barcelona ja no és capital del disseny", assegura. "La capital catalana està perdent protagonisme en aquest terreny des dels Jocs Olímpics, enfront dels països nòrdics o França. Les expectatives que es van projectar amb l'esdeveniment del 92 no s'han acomplert", conclou.

I què ha passat amb el disseny? "El problema és que al llarg dels darrers anys el disseny ha estat discriminat des de l'Ajuntament de Barcelona. El disseny català necessita més promoció i una implicació de totes les institucions perquè hi ha molt bones escoles i professionals a casa nostra, i potser l'Euroregió seria un bon mercat per explotar".

El FAD, l'organisme que es va traslladar al Convent dels Àngels mentre ell n'era el president, "només és un gremi de professionals que es dedica a divulgar i difondre el disseny i l'arquitectura arreu, però això no és suficient ara que hi ha un boom del disseny a Catalunya i no hi ha prou mercat", puntualitza Bigas, que s'autoanomena un "agitador cultural".

L'art pel disseny.
Ramon Bigas és més conegut pels seus exercicis com a dissenyador industrial -ell va ser l'autor, entre d'altres creacions, del peveter olímpic i del vaixell que va utilitzar La Fura dels Baus en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics- que per haver estudiat física o tenir una carrera extensa en el terreny de l'art i, més concretament, en escultura.

"Voluntàriament sempre he separat el disseny, lligat al mercat, al pressupost i al procés de fabricació; de l'art, més lliure i al marge de les modes", explica. De fet, Bigas es dedica a això de l'art des de 1958 a través de l'escultura, el gravat, la pintura i el dibuix. "Primer de tot vaig fer d'artista -aclareix- i després em vaig dedicar a fer disseny perquè se'm presentava com una opció entre l'art i la tècnica de la física".

L'exposició que acull la galeria Trama és una bona mostra del que ha arribat a aprendre al llarg de mig segle de dedicació. Resines és un conjunt de 38 peces escultòriques de petit format fetes a partir d'objectes trobats. "Es tracta d'un petit homenatge que he fet a diversos estris, pedres i insectes dissecats". Les peces de Bigas estan fetes amb culleres i forquilles, com a La coberteria de l'àvia; amb peces de llautó i fustes, com a Retrat I; o amb falç, martell, xarxa roja i encenalls d'acer, com a URSS. "Sóc un autèntic col·leccionista de porqueries que reciclo i converteixo en objectes poètics".

En la sèrie Abecedaris, recrea cadascuna de les lletres de l'abecedari amb diferents materials. La C està feta a partir de pasta de sopa de lletres i llautó, la I és un compàs, un escaire de fusta i paper i la M és un metro de fusta en forma de M i un centímetre.

L'escultor fixa tots aquests materials amb resina, cosa que dóna a aquests muntatges, amb els quals crea autèntics paisatges, l'aspecte d'escultura total. "Amb la resina immortalitzo la quotidianitat, les peces es queden fixades i immòbils per sempre".

Entre Duchamp i Warhol
L'art de Bigas recorda el dadà de Duchamp, per la recopilació d'objectes qualssevol als quals dota de presència artística i, per tant, és també pop, perquè la quotidianitat esdevé art en les seves mans, igual que ho era en mans de Warhol. A més, és molt estètic gràcies a les composicions equilibrades i belles que aconsegueix recrear. El crític d'art Daniel Giralt-Miracle defineix el treball artístic de Bigas a mig camí entre els ready-mades signats per Schwitters i Duchamp i els poemes visuals de Brossa.

Bigas continua el camí que va encetar a principis del segle XX el moviment dadà. "Ja no cal inventar res. Ara, l'obligació de l'artista és descobrir les coses que la gent no veu", subratlla.

---
Entrevista publicada al diari AVUI, pàgina 44. Dimecres, 20 de setembre del 2006

18.9.06

Més enllà de la foto

'Pere Formiguera. Revisions 1974-2006' repassa, primer a Caja Madrid i després a Sant Cugat, la carrera artística del fotògraf que plagia, pinta i taca instantànies

Foto: J. LOSADA
Pere Formiguera (Barcelona, 1952) compleix tots els requisits per ser considerat un fotògraf postmodern. No sols perquè la seva carrera artística s'ha desenvolupat, casualment, a partir dels anys vuitanta, sinó perquè s'ha dedicat a transgredir els postulats artístics propis de la modernitat, com el d'obra original.

Formiguera pinta, ratlla i dibuixa sobre imatges fotogràfiques, convertint la instantània en un quadre i treballa amb càmeres Polaroid per fugir del virtuosisme de la fotografia professional. A més, s'apropia d'imatges d'altres fotografies com si es tractés dels objectes trobats de l'univers dadaista.

Pere Formiguera. Revisions 1974-2006, una mostra produïda pel Museu de Sant Cugat amb la col·laboració de l'Obra Social Caja Madrid, repassa la carrera del fotògraf. "Es tracta d'una antologia de les peces més significatives de Formiguera que serveix per veure l'evolució de la seva carrera i les connexions amb els grans corrents artístics dels darrers trenta anys", segons Joan Naranjo, comissari del muntatge.

La mostra, que es pot veure primer a l'espai de Caja Madrid i posteriorment a Sant Cugat, recull alguns dels seus primers treballs, que connecten amb els corrents de l'expressionisme abstracte i el surrealisme. Al seu inici, aquest fotògraf amb formació d'historiador de l'art va intervenir en les fotografies ratllant i deformant les imatges. D'aquest període incipient hi ha retrats fantasmagòrics com Autoretrat (1979) i Santi (1976).

Precisament, les seves darreres propostes fotogràfiques són també un intent de barrejar dibuix i fotografia mentre plagia els quadres dels grans pintors de la modernitat i es torna a carregar la idea d'obra única al pur estil postmodern. Arlequí amb fons vermell, segons Pablo Picasso (2005) i Natura morta amb calavera, segons Paul Cézanne (2005) són algunes de les intervencions amb les quals qüestiona els conceptes d'originalitat i autor.

La ironia i el joc són dos dels elements que envaeixen les seves sèries. Una de les juguesques que forma part de l'univers Formiguera -la Galeria Fidel Balaguer de Barcelona exposa Capses, amb les fotografies més recents- és qüestionar-se el mètode científic i el valor documental de l'exercici fotogràfic.

Ell i el també fotògraf Joan Fontcuberta van posar en crisi la idea de veracitat que s'associava a la fotografia, però sense caure en el fotomuntatge. La sèrie Fauna secreta, un conjunt de retrats d'animals dissecats fets a partir de fragments d'altres animals, sorprèn i indueix a confusió.

Reciclar imatges

"Per què crear més imatges si el món n'és ple?". Formiguera i un grapat d'artistes dels vuitanta es van preguntar això i la resposta va ser unànime: el plagi. Amb la sèrie Infàncies il·lustres (1985) es va començar a apropiar d'imatges d'altres fotògrafs. El resultat és una sèrie de retrats de nens com Víctor Català (Caterina Albert), Apel·les Fenosa i Josep Lluís Sert. En el procés de plagi va intervenir també sobre el retrat i fragment, va tancar o ampliar les imatges per introduir elements de la història de cada personatge.

La seva carrera té, a més, un episodi dedicat al retrat. Cronos (1991-2000) n'és el projecte més ambiciós: durant 10 anys va retratar 32 persones amb el mateix enquadrament i idèntica llum. "Així es contempla només l'evolució física", diu. Ulls clucs (1997-2000) és una sèrie de retrats de personatges "sense mirada", com Ana María Matute i Miquel Martí i Pol.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 38. Dilluns, 18 de setembre del 2006

28.8.06

El Brasil trencador envairà el Bronx

El museu del barri novaiorquès reobrirà les portes aquest octubre amb una mostra sobre el moviment cultural Tropicália

El moviment Tropicália va unir la protesta i la transgressió
amb l'art i la música populars del Brasil.
En moltes de les guies que utilitzen els turistes per no perdre's cap detallet dels cinc grans barris que formen Nova York, el Museu del Bronx apareix com una de les visites recomanades, si el que es vol és fer turisme cultural.

El Museu del Bronx va ser creat a principis dels setanta, quan es començaven a fer visibles les primeres expressions del moviment cultural hip hop, que ha quallat a bona part del món.

El centre alberga la col·lecció més important d'art contemporani signat per artistes amb ascendència africana, asiàtica i llatinoamericana, les tres grans cultures que conviuen al barri.

Una de les curadores del museu, Erin Salázar, explica com "el museu ha vist canviar el sud del Bronx i ha participat molt activament en el procés de transformació del barri, que s'ha volgut allunyar de l'etiqueta de conflictiu i perillós que va portar durant dècades". Aquest estiu l'edifici està en obres d'ampliació i el museu, tancat, per això no es veuen desfilar gaires turistes per les rodalies del centre cultural, encara que Salázar assegura que el públic estranger no és l'únic.

Malgrat el seu origen, al Museu del Bronx no tot és hip hop. El centre, que ocupa l'espai d'una antiga sinagoga del carrer 165, reobrirà a l'octubre amb Tropicália: A revolution in brazilian culture, la primera exposició que repassa un dels moments clau en la cultura moderna de Brasil.

La mostra, que compta amb 250 peces d'artistes brasilers o influïts per aquesta cultura, revisa aquest capítol de la història de Brasil que comença a la dècada dels seixanta, al marge de la dictadura militar que va ofegar el país prop de vint anys.

El nom de la mostra, Tropicália, prové d'una instal·lació que es podrà veure a l'exposició i que simula un tros de selva, creat, el 1967, per l'artista Hélio Oiticica, un dels més influents de tot aquest panorama. Aquesta natura simulada es va popularitzar quan un grup de músics, entre els quals hi havia Caetano Veloso i Gilberto Gil, van treure un disc amb el seu nom.

El comissari de la mostra, Carlos Basualdo, explica que "el tropicalisme va ser un moviment cultural que provenia dels corrents d'avantguarda i pop que s'estaven produint a d'altres indrets i que els artistes brasilers van integrar en els seus treballs". Una de les fites del tropicalisme va ser el Festival da Record, del 1967. A diferència del moviment antropofàgic brasiler, dels anys 20 i 30, els hereus tropicalistes no només volen que els artistes del país paeixin les innovacions foranes de l'alta cultura sinó també les populars.

Ara l'exposició vol ensenyar la torna: l'impacte de Tropicália en l'art contemporani internacional, amb el treball d'artistes joves d'arreu com Ernesto Neto, Rivane Neuenschwander, que es presenten al costat de les obres dels precursors Oiticica i Lygia Clark.

Arrelament al barri
La mostra presenta l'art contemporani del Brasil a Nova York, ciutat on viuen prop de 300.000 carioques. El seu pas pel museu vol influir en l'art de les comunitats llatinoamericanes que viuen al barri. L'esperit del Museu del Bronx és similar al d'altres museus de minories que s'escampen arreu de Nova York, com l'Studio Museum, El Museo del Barrio i el Museu de Queens.

Segons la curadora, Erin Salázar, "l'objectiu del museu es treballar l'art contemporani amb la comunitat que viu al barri. D'alguna manera, busquem un lligam entre la cultura popular, que coneix el ciutadà, i l'art contemporani, que tenim aquí". Per aquest motiu, des de l'any 2000, en la col·lecció del Museu del Bronx, que compta amb més de 800 peces, hi ha també obres d'artistes que viuen i treballen al barri.

A més d'oferir, com la majoria de museus d'arreu del món, activitats per a famílies i nens, el Museu del Bronx té un programa d'ajuda a l'artista. Es tracta de l'Artist in the Marketplace, on s'ensenya a un grapat d'artistes emergents a moure's bé pel mercat de l'art i saber vendre les seves peces.

Potser per tot això, quan el The New York Times va parlar del Museu del Bronx el va definir com "un important actor en l'art de Nova York del present i del futur". Sembla que amb l'exposició dedicada al tropicalisme acomplirà aquesta funció.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 35. Dilluns, 28 d'agost del 2006

24.8.06

Arquitectura de paper

El paisatgisme, el disseny i la sostenibilitat són els grans temes que actualment omplen els llibres de les principals editorials que es dediquen a l'arquitectura

A l'ombra dels grans edificis i projectes arquitectònics apareixen els llibres que contenen el making off de cada disseny o les teories i moviments històrics de l'art de la construcció i el disseny de l'skyline d'una ciutat; es tracta de manuals, catàlegs i revistes que interpreten i mostren l'arquitectura des del paper.

A Barcelona, on l'arquitectura és un dels atractius turístics de la ciutat, han florit un seguit d'editorials que es dediquen a concentrar els seus esforços a crear pàgines i pàgines sobre arquitectes d'arreu i els seus projectes.

L'editorial Actar és una de les que pren el filó de la marca Barcelona per distribuir, des de la capital catalana, volums de disseny i arquitectura per tot el planeta. "El nostre lector -explica l'arquitecte i editor Albert Ferré- està escampat per tot el planeta". Potser per aquesta raó les novetats que creen l'equip de dissenyadors i arquitectes que formen l'editorial van de Mèxic als EUA passant per Europa. Entre les novetats per a aquest estiu destaquen dues monografies: Translation. Lar/Fernando Romero, sobre el treball d'aquest arquitecte mexicà; i Victor Gruen, una monografia d'aquest professional que als 50 va ser un pioner del centre comercial, als 60 un salvador dels centres urbans i una dècada després es va convertir en l'arquitecte del medi ambient.

Actar comparteix mercat amb Gustavo Gili, una editorial amb solera, que fa més de cent anys que es dedica a l'arquitectura. Tenen des dels manuals per a professionals i estudiants fins a llibres de converses amb grans estrelles de l'arquitectura. Conversaciones con Mies van der Rohe. Certezas americanas; els llibres de paisatgisme Art scape (que relaciona art i paisatge) i World scape (que explica el fet de caminar com una experiència estètica) són algunes de les novetats de cara als propers mesos. L'editor Moisés Puente assegura que "el paisatgisme és un tema que es tendeix a publicar cada vegada més, perquè han augmentat els projectes en aquest camp".

Llegir pels ulls
Per aquestes editorials, que també es dediquen a fer revistes (Verb d'Actar i 2G de Gustavo Gili), l'aspecte del llibre és fonamental "perquè van dirigits a un públic molt exigent amb la imatge: els arquitectes", segons Puente.

Aquestes dues editorials catalanes han de compartir el pastís de l'edició amb la madrilenya Akal, que té un apartat dedicat a repassar la història de l'arquitectura i l'urbanisme, i amb editorials internacionals que tenen una presència molt important al mercat català del disseny, l'arquitectura i la fotografia. Es tracta, sobretot, de la italiana Electa, la suïssa Birkhäuser -que col·labora assíduament amb Gustavo Gili-, la nord-americana Phaidon i l'alemanya Taschen.

La llibreria dels edificis
Fa 28 anys que els arquitectes, urbanistes, enginyers i dissenyadors, així com els interessats en aquests temes, tenen una llibreria específica a Barceona. Es tracta de la cooperativa Jordi Capell, ubicada a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, que pren el nom d'un arquitecte mataroní que als setanta va tenir la idea de muntar la cooperativa.

"La cooperativa apareix quan ens adonem que en una ciutat amb una escola d'arquitectes, els estudiants i professionals no podien comprar els llibres que els interessaven", explica el director de la cooperativa, Jordi Biola. A més de llibres, catàlegs i manuals de les principals editorials nacionals i internacionals, la cooperativa ofereix les publicacions de llibres i revistes (Quaderns, entre d'altres) que publica el COAC. Biola conta que "cada vegada més augmenten els llibres de disseny, jardineria i paisatgisme, títols dels quals abans no hi havia gaire res".

Edificis i coberts
La llibreria, que es va fer coneguda internacionalment gràcies al boom arquitectònic que va omplir Barcelona uns anys abans dels Jocs Olímpics, té, a més, objectes dissenyats per arquitectes i disssenyadors novells. Així, es continua estimulant els arquitectes a crear petites peces de decoració, de cuina o joies, tal com es va començar a fer a finals del XIX amb el Modernisme i l'art nouveau. Jean Nouvel, l'arquitecte de l'acolorida Torre Agbar, ha creat una coberteria que es troba a la cooperativa a tocar dels llibres dedicats a l'edifici lluminós que va projectar al barri del Poblenou.

La gran majoria dels volums referents a l'art de la construcció que s'editen des de la capital catalana estan escrits en anglès, llengua de comunicació en el camp de l'arquitectura. Actar i Gustavo Gili publiquen molt sovint volums només en anglès. Prova d'això en són les novetats: Desert America: territory of paradox (Actar, 2006), una investigació col·lectiva d'un desert americà alternatiu a partir de textos i fotografies; o Lina Bo Bardi. Subtle substances of architectura (Gustavo Gili, 2006), d'Olivia de Oliveira, sobre el treball i la vida d'aquesta arquitecta italiana que va emigrar al Brasil. Actar, a més, fa algunes traduccions bilingües que inclouen el francès o el català, quan es tracta de temes específics de Catalunya. Gustavo Gili treballa, a més d'anglès, en castellà i en portuguès.

En qüestions de traducció predomina el mercat i, de nou, hi surt perdent la llengua, encara que els arquitectes i els edificis dels quals parlen siguin, en la gran majoria, catalans.

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 28. Dijous, 24 d'agost del 2006

8.8.06

Olot es vesteix de foto

La VII Biennal Internacional de Fotografia inunda els carrers i les galeries de la ciutat amb una cinquantena d'exposicions obertes durant tot el mes d'agost

Des de Madrid arriben les fotos d''Una mirada a la
infància', de Mila Rodero. Foto: M. RODERO
"Volem que hi hagi una fotografia en tots els racons d'Olot!". Aquest és l'origen de la Biennal Internacional de Fotografia d'Olot, que enguany celebra la setena edició, segons el seu coordinador, Joan Puigdemont. Els organitzadors han volgut inundar, durant tot el mes d'agost, els centres d'art, galeries, bars, cafeteries i places de la ciutat amb 51 exposicions individuals de fotògrafs amateurs arribats d'arreu del planeta.

"En la majoria dels casos -explica Puigdemont- hem escollit els projectes fotogràfics de gent molt jove, que està començant i no està professionalitzada. Nosaltres només els fem de pont, seleccionem els autors, però són ells els que s'encarreguen de muntar la seva mostra". Als claustres de l'Hospici, la seu del Museu Comarcal, hi ha setze exposicions d'autors com Mila Rodero, arribada de Madrid; el mateix Puigdemont; el mexicà Óscar Sánchez o Willson Peña, que s'ha desplaçat des de Cuba per muntar la seva sèrie d'imatges Migrantes.

Per implicar més els olotins que passen l'estiu a la ciutat i per fer sortir la fotografia de les galeries d'art, els organitzadors han decidit que a partir d'ara cada Biennal, que enguany està en funcionament des del 30 de juliol, ocuparà un indret conegut a l'aire lliure. En aquesta edició i per començar han apostat per les fonts de Sant Roc, on Melció Teixidor exposa Una senyoreta i quatre senyors. A més, es fa el Mercat de fotografia d'autor als porxos de la plaça Clarà, on cada fotògraf pot aprofitar-ho per exposar les seves obres d'estudi.

Buenafuente, el fotògraf
Les mostres de la Biennal Olot Fotografia ofereixen cada any un munt de noms de fotògrafs desconeguts que presenten la seva primera o segona exposició a Olot. Enguany, però, al catàleg hi ha Andreu Buenafuente, el conegut presentador de late shows, però el nom del qual no ressona gaire en els sectors fotogràfics. Resulta que el presentador té com a afició fer fotos i penjar-les a la seva web. Alguns dels membres de l'Associació d'Olot Fotografia, que organitzen la Biennal, li van suggerir que enviés unes quantes instantànies i va ser així que el van seleccionar per exposar les seves imatges sense títol al claustre del Carme, juntament amb catorze autors més.

Les sèries d'instantànies que es poden veure fins al 27 d'agost no responen a cap temàtica concreta. "Creiem -conta Carles Sitjar, membre de l'organització- que és millor apostar per la temàtica lliure i que cada autor decideixi quin és el tema que vol".

La regidora de Cultura, Anna Torrent, assegura que "des de l'Ajuntament seria molt difícil portar a terme aquesta Biennal, que dinamitza la ciutat el mes d'agost, quan no hi ha gaires esdeveniments culturals, i ens fa gaudir de l'aire lliure i del paisatge, que és el millor que tenim aquí".

---
Article publicat al diari AVUI, pàgina 37. Dimarts, 8 d'agost del 2006