31.1.18

Jordi Cerdà. Fragments d'un diari sense data

Aquesta exposició tanca la trilogia que l'artista conceptual català ha presentat a la galeria del carrer Verdi.

Abans de Fragments d'un diari sense data, Jordi Cerdà va homenatjar el pare dels ready-mades amb Al voltant de Marcel Duchamp (2011), i, uns anys després, mostrava les seves particulars relectures de l'art i l'estètica amb els collages-objectes d'Interiorismes (2015). En aquesta ocasió, l'objecte és el poema visual, acompanyat de text, de breus dissertacions entorn de la història de l'art, de filosofia, i de representacions del cos, del pas del temps o del mateix procés creatiu.

 

El resultat és una quinzena de petits muntatges o composicions de paraules i imatges que es retroalimenten –en una mena de joc de miralls–, i que funcionen com a píndoles del pensament cerdanià. Entre la crítica a la societat de consum, les referències a Nietzsche, Marx i Freud, i el record del temple de Philae a Egipte, hi ha lloc per al pare del surrealisme, amb la peça Moble racó d'André Breton, un armariet, com el que ja li dedicà a Duchamp, amb diverses andròmines i llibres sobre De Chirico, Dadà, així com el recull de poemes Capitale de la douleur, de Paul Éluard. Menys solemne és l'obra a partir de les runes grecoromanes, amb una descripció de capitells jònics, dòrics i corintis il·lustrada per un joc infantil de blocs i peces de construccions de fusta pintada. Destaca especialment Còpia d'un Goya, repetició, en el qual l'artista es posa, diguem-ne, seriós, i escriu sobre el procés de treball després d'una visita al museu del Prado. Apareixen, en el text i en el quadre –una recopilació de fotografies de l’escena redactada– els gestos cadencials que marquen la seva producció: original, còpia, alternança, similitud i repetició.

 3 estrelles
Galeria H2O
Fins al 9 de febrer
__
Publicat a Time Out, 24/01/1

17.1.18

Alex Reynolds. Esta puerta, esta ventana

La primera exposició individual d'Alex Reynolds (Bilbao, 1978) a la galeria Estrany-de la Mota està formada per tres elements des d'on, a partir de recursos distints, s'exploren les possibilitats de l'art sonor i d'arquitectures diverses.


D'entrada, l'escala d'accés a la sala s'ha convertit, gràcies a bocins de moqueta negra que tapen un de cada tres escalons, en el compàs d'un vals que convida a pujar i a baixar provant d'encertar el ritme. A l'esquerra hi ha la pel·lícula Esta puerta, esta ventana, que dóna títol a la mostra, un migmetratge amb la presència de la coreògrafa i performer Alma Söderberg i el músic i també performer Nilo Gallego. En aquest film de propietats hipnòtiques tot passa dins una habitació lluminosa amb portes i finestres tancades, una estança quasi buida on hi ha una bateria sobre una estora (la mateixa que cobreix el terra de la galeria), un home i una dona. Ell, en Nilo, toca la bateria i descobreix la musicalitat de l'espai amb les baquetes. Ella, n'Alma, fa música amb el cos, es colpeja els malucs, el ventre i les galtes emulant sons de percussió. També dansa i, a vegades, cantusseja i trepitja les seves veus en off que, de manera compassada i poc entenedora, marquen l'escena amb records d'una casa que no veiem. Els dos personatges, amb sincronia o del tot desacordats, indaguen en la potència sonora i l'espai de la cambra sense coincidir mai en pantalla. El soroll vellutat d'una estora que ell arrossega per tota la sala, el clin-clin dels platerets que piquen a cada estirada, la fricció de la mà que frega el terra de fusta o el ritme metàl·lic en remenar culleres, ganivets i forquilles, conformen un festí per l’oïda que, per sorpresa, desperta i posa en alerta la resta de sentits.

Abans d'enfilar de nou els escalons del vals, que porten cap a la sortida, hi ha Palais, un relat sobre algú que es perd a través de les portes i les escales del palau de justícia de Brussel·les, i un dibuix de l'artista de la planta del mateix edifici. Una peça doble que tanca el triangle d’Esta puerta, esta ventana. S'acostuma a dir que el que fa interessant un projecte artístic és la seva resistència a la interpretació, que no s'esgoti tot al primer cop d'ull. Aquest és un lloc on tornar, ple de portes i finestres per on mirar una vegada i una altra. 
  
3 estrelles
Galeria Estrany-de la Mota
Fins al 16 de febrer
__
Publicat a Time Out, 10/01/18 (n. 487) 

10.1.18

Sumer i el paradigma modern

Joan Miró era un assidu de les sales sumèries del museu del Louvre de París on anava a la recerca d’un cert “impacte visual”. L’artista, però, no va ser el primer ni l'únic en deixar-se fascinar per l’art mesopotàmic, amb l’ànsia per descobrir nous referents estètics. Els escultors Henry Moore i Alberto Giacometti ja havien sucumbit abans al magnetisme de les estàtues del rei de Gudea, les efígies de divinitats femenines o les figures votives d’ulls descomunals. 

L'exposició Sumer i el paradigma modern, comissariada per Pedro Azara, especialista en cultura antiga, analitza la influència que l’art mesopotàmic primigeni ha tingut en destacats artistes del segle XX i posa en contacte, en una mena de joc de miralls, creacions sumèries amb propostes modernes i contemporànies. La descoberta de mites i epopeies, com el Poema de Gilgamesh o la Torre de Babel, ofereixen una nova iconografia que, entre d’altres, exploren els pintors Willi Baumeister o Constant Nieuwenhuys, amb l’impressionant projecte d’arquitectura utòpica New Babylon; així com l’arquitecte Le Corbusier. Artistes com Henri Michaux i Juan Batlle Planas, per la seva banda, reinterpreten, mitjançant dibuixos amb tinta, la grafia i els signes de l’escriptura cuneïforme.

Color Matching. Mosul, Iraq (2016), de Francis Alÿs

El punt de partida de la tesi d’Azara són les importants troballes arqueològiques dels jaciments de l’actual sud de l’Iraq, durant els anys vint del segle passat. De com les peces etnogràfiques passen a ser ensenyades i concebudes per als entesos i divulgadors acadèmics com a obres d’art. La mostra ressalta aquest procés de mediació, a través de publicacions de l’època (llibres, revistes, catàlegs, fotografies, postals) que despertaren l’interès en els artistes de les avantguardes.


El colofó d’aquest periple és el vídeo Color Matching. Mosul, Iraq que Francis Alÿs ha presentat a la Biennal de Venècia d’enguany. Una mena de carta de colors al bressol de la civilització, que demostra que el Pròxim Orient no ha deixat de ser una font inesgotable per als creadors contemporanis.

Fundació Joan Miró
Del 28 d'octubre al 21 de gener del 2018
__
Publicat a Butxaca12/2017

2.1.18

Fotografies com a espai públic

La teòrica Ariella Azoulay defensa la fotografia com un lloc de trobada.

Mabel Palacín, 6”  Preparatorio número 4, 2005. Macba

Aquest és el punt de partida de l'exposició Fotografies com a espai públic, que aplega una selecció de les imatges que al llarg dels darrers tres anys han passat a formar part de la Col·lecció Nacional de Fotografia. Hi ha obres de tota mena, gestades des de concepcions de la fotografia sovint dispars i divergents amb projectes que abasten una cronologia que va de finals de la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta (amb el treball de Francisco Ontañon i l'especial mirada de Joana Biarnés) fins als 2000 (amb la proposta sobre memòria de Tanit Plana i Laia Ramos, la instal·lació de Werker Collective o l'anàlisi arquitectònica de Daniela Ortiz).

Un recorregut per l'obra de 19 autors, entre els quals s’inclouen les propostes de Joan Fontcuberta, Pilar Aymerich o Mabel Palacín, que conviden a explorar les maneres com ens relacionem en aquest espai públic anomenat fotografia. 

Arts Santa Mònica
Del 9 de novembre al 21 de gener del 2018

__
Publicat a Butxaca15/11/2017

Link