16.10.19

Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró tanca després de 15 anys sense suport institucional

El passat mes de maig, Addaya Centre d'Art Contemporani abaixava la persiana, després de quinze anys d'activitat cultural a Alaró, un poble del Raiguer de poc més de cinc mil habitants. Tomeu Simonet i Nadège You van idear aquest projecte singular, a través del qual han desenvolupat una interessant trajectòria entorn de residències artístiques. 

“Mos hem sentit molt sols durant tots aquests anys –relata Simonet–, com si fóssim una illa dins d'una illa, sense suports institucionals de cap nivell, tirant endavant una iniciativa privada amb vocació pública, sempre atenent al context local i pensant en la projecció internacional. A banda, les circumstàncies personals han canviat, fa tres anys vaig assumir el projecte en solitari i, a més a més, just ara la propietat volia recuperar la casa per fer-hi altres activitats”. 

Al llarg d'aquests tres lustres, Addaya ha esdevingut per mèrits propis un fructífer planter d'artistes, a vint kilòmetres de Ciutat, per on han passat més d'un centenar de creadors de diferents disciplines, així com una vintena de comissaris. Simonet n'anomena un grapat: “Me costa dir només alguns noms, però en destaquen, per exemple, Jorge Fuembuena, David Crespo, Nacho Martin Silva, Tamara Arroyo, Sofía Montenegro o Marc Vives. Alguns els hem vist créixer, després de passar per aquí i convertir-se en representatius de la seva generació; d'altres han triat venir quan ja tenien trajectòries consolidades”, comenta orgullós. Els artistes han anat deixant, a canvi, part de l'obra realitzada durant la residència, a partir de les quals s'ha construït una notable col·lecció. “Ho hem intentat fer de la millor manera possible –continua–, sense ajudes, per invitació directa i col·laborant amb nombroses galeries. Sempre vam voler que fos a Alaró, a la perifèria de la perifèria, i això ens ha donat moltes possibilitats: tenir un bon espai per acollir creadors i estar lluny dels típics circuits. Justament per això es va convertir en una experiència particular i personalitzada, que ens va permetre, des d'un bon inici, tenir una relació molt propera amb els residents, més enllà dels horaris de galeria. Avui –apunta– encara tenim més de 200 sol·licituds pendents”. 

Materials de Sofía Montenegro, la darrera artista en residència a Addaya Centre d'Art Contemporani d'Alaró

Durant l'Art Palma Brunch de l'any passat, Simonet va aprofitar per obrir un nou espai al centre de Palma, després de desenvolupar, diverses accions puntuals a la capital mallorquina. “La idea –explica– era que fos un lloc paral·lel i complementari al d'Alaró. Es tracta d'una galeria petita i, per tant, no permet acollir residències. Aquesta activitat –diu– queda, de moment, aturada, encara que hi ha possibilitats de reactivar-la en un futur”. Tot i no sentir-se recolzat ni comprés per les institucions insulars, Simonet subratlla el reconeixement que ha rebut per part del context artístic, col·leccionistes, companys galeristes i artistes: “Estic content amb la feina feta; ara toca repensar el model de galeria en el qual vull treballar. La tasca de residències, descobrir joves artistes i carreres emergents és molt gratificant, però és difícil d'explicar als polítics. L'art contemporani no necessita turistes, sinó dedicació, temps, visitants...”. I afegeix: “Fa falta fer més feina en xarxa, entre institucions i centres. Mallorca –conclou– és molt petita i encara costa de creure que el veïnat fa coses més interessants que el que pugui venir de fora”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019

9.10.19

Paul B. Preciado, Notes des d'Urà

El 1864 l'activista alemany Karl Hernich Ulrichs anuncia “jo sóc uranià” i inventa el terme uranià per referir-se als amors del “tercer sexe”, o un intent d'explicar com hi ha homes que se senten atrets per altres homes, quan encara no existia el mot homosexual. L'influent filòsof i comissari Paul B. Preciado (Burgos, 1970) s'agafa a aquest concepte com a punt de partida d'Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce (Anagrama, 2019) i es reafirma, fent un pas més en una introducció brillant, cent cinquanta anys després: “No sóc un home. No sóc una dona. No sóc heterosexual. No sóc homosexual. No sóc tampoc bisexual. Sóc un dissident del sistema sexe-gènere. Sóc la multiplicitat del cosmos tancada en un règim epistemològic i polític binari, cridant davant vostre. Sóc un uranià en els confins del capitalisme tecnocientífic”.

En aquest volum es recullen una setantena de cròniques que l'autor –director de Programes Públics del MACBA i del Programa d'Estudis Independents, entre 2012 i 2014, i actual comissari del Pavelló de Taiwan de la Biennal de Venècia– va escriure, entre 2010 i 2018, per al diari francès Libération, així com per altres mitjans europeus. Textos concebuts en espais de transició, aeroports i habitacions d'hotel d'arreu del món, la majoria mentre era comissari de programes públics de la documenta 14 que el va portar a residir a Atenes –“una ciutat frontissa”– i a travessar innombrables fronteres. Els articles compilats, presentats en ordre cronològic, viren d'aspectes més privats i interseccions personals –l'augment de la dosi de testosterona, la desidentificació i el canvi de nom de Beatriz a Paul B.–, a mutacions planetàries: del drama dels refugiats al procés català, passant pels Estats Units de Trump, les violències masclistes, la crisi grega, o una possible revolució cultural. 


El de Preciado és un pensament avançat que creix i se situa lliure a la cruïlla, en un encreuament fèrtil. No s'escriu als marges sinó als punts de fricció, a les cantonades on conflueixen les idees. Una mirada queer, única i subversiva sobre la contemporaneïtat que dibuixa nous camins per enfrontar-se als reptes socials i polítics que ens envolten. Des de la seva transformació personal, l'escriptor, que ja ens havia enganxat amb les pàgines de Manifiesto contrasexual (2002), Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica (2008) i Pornotopía. Arquitectura y sexualidad en «Playboy» durante la guerra fría (2010), qüestiona els dogmes i les estructures preestablertes. Virgine Despentes ho glossa així al pròleg: “Escrius per un temps que encara no ha succeït. Escrius per als nens que encara no han nascut i que viuran, com tu, en aquesta transició constant, que és la vida mateixa”. 

Som davant una lectura rebel i sàvia que, en poc més de tres-centes pàgines, ofereix un bri de llum i ens rearma intel·lectualment per plantar cara a la deriva reaccionària que ens assetja. 
__
Publicat a Revista Bonart, número 186, agost-setembre-octubre 2019
Columna d'opinió: 4’33’’