Ara hi és, ara no hi és

El gener 2006 saltava la notícia: "el Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones". Semblava una broma de mal gust, una història del tot inversemblant, un relat rocambolesc escrit per un al·lèrgic a l'art minimal. 

El titular era desconcertant i tenia els elements del suspens que feien brollar un seguit d'interrogants: Com era possible que el Reina Sofia hagués extraviat una obra de tal magnitud? Qui se l'havia emportada? Com l'havien carregada? On havien pogut amagar 38 tones en forma de quatre blocs massissos d'acer de grans dimensions? L’havien fos com a ferralla? I la pregunta del milió: A qui beneficiava aquesta misteriosa pèrdua?

Equal-Parallel: Guernica-Bengasi, de Richard Serra

El 1986, l'artista nord-americà va crear específicament pel museu madrileny el conjunt escultòric Equal-Parallel/Guernica-Bengasi en el marc de l'exposició inaugural del Centro de Arte Reina Sofía Referencias. Un encuentro artístico en el tiempo. Acabada la mostra, el museu la va desar al seu dipòsit i el 1990 per falta d'espai va contactar amb una empresa especialitzada en emmagatzematge i trasllat d'obres d'art que la va col·locar a l'exterior d'una de les seves naus, a Arganda del Rei. Fins aquí, tot en ordre. El 2015, però, quan el museu va voler recuperar l’obra, es va descobrir que l'empresa que la custodiava havia fet fallida i que la peça s'havia esfumat, com en un joc de prestidigitació, ara hi és/ara no hi és. 

El cas no s'ha resolt mai, però davant l'escàndol internacional, l'artista, avesat a destruir moltes de les seves peces després de ser exhibides, va accedir a produir-la de nou. Setze anys després d’aquest vodevil, l'escriptor Juan Tallón publica Obra maestra (Anagrama), una novel·la de no-ficció o crònica novel·lada sobre els fets, en la qual se succeeixen una seixantena de testimonis entre periodistes, artistes, jutgesses, vigilants, enginyers, galeristes, ferrovellers, instal·ladores d'exposicions i també el mateix Serra. 

Un relat coral que transita al llarg de mig segle, on s'enllaça la trajectòria creativa de l'escultor, les investigacions policials, així com diverses reflexions sobre el col·leccionisme i la desídia per part de l'administració pública que va afavorir que passés una cosa així. En aquesta narració, com en el cas de l’obra extraviada, res no acaba de ser el que sembla a primer cop d’ull: les dosis de ficció que basteixen el text pareixen píndoles de realitat i els fets històrics, pinzellades d'una comèdia d'embolics. Finalment, un doble interrogant sobrevola el llibre: És possible que algun dia aparegui la primera Equal-Parallel/Guernica-Bengasi? I si l’arriben a trobar, què farà el museu amb dues escultures idèntiques?

__

Publicat a Revista Bonart, número 196, 2022

A propòsit de Maternasis

Fa uns anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va impulsar la construcció de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda (1940- 1980), amb l’objectiu d’incorporar a la col·lecció permanent l’art de l’època que abasta de la postguerra i la dictadura franquista fins a la recuperació de la democràcia i els inicis de la postmodernitat. Es tractava d’esmenar greuges històrics i visibilitzar l’obra d’un seguit de creadors que han estat tradicionalment oblidats en els relats dels grans museus de casa nostra. 

Original per al llibre Maternasis (1967), de Núria Pompeia

En aquest procés, conduït amb èxit per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del museu, en sobresurten algunes exposicions passades com Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971 (2018-2019), a partir de les propostes artístiques que van emergir a Catalunya a finals dels seixanta, i Diàlegs intrusos. Tot és present (2020-2021), en la qual s’incloïen obres de la Fundació Suñol, pertanyents a les segones avantguardes, per tal de fer-les dialogar amb peces històriques del fons del MNAC. 

L’adquisició de peces realitzades per creadores és un pas més en aquesta empresa de renovar les narratives del museu. De fet, aquesta és una de les prioritats per a la configuració de la col·lecció d’Art de Postguerra i Segona Avantguarda, en la qual han ingressat recentment obres entorn de la maternitat i el cos femení, com les pintures Dona amb les seves parts (1968) de Roser Bru i Autoretrat embarassada (1966-1967) de Mari Chordà; l’escultura Mère (1959) de Parvine Curie, i la sèrie de dibuixos-collage que va donar forma al llibre Maternasis (publicat el 1967 per Kairós) de Núria Pompeia. Precisament, el projecte de Pompeia dóna títol a l’exposició que, del 21 d’abril al 25 de setembre, redescobreix l’obra d’aquestes creadores. 

Fartes de veure maternitats elaborades, al llarg de la història, per artistes homes, en aquesta ocasió, es mostren embarassos vistos i viscuts per les mateixes dones, a partir d’estils i estètiques diverses. De la transformació del cos que engendra una nova vida, com una experiència íntima i transcendent, a l’estupor del ventre en mutació, que apleguen les il·lustracions de Pompeia, en les quals, amb gest irònic i traç senzill, desmitifica –en plena efervescència de la reivindicació feminista–, el procés de gestació. Unes maternitats múltiples i heterogènies, lluny d’estereotips, que sargeixen la col·lecció, i alhora enriqueixen i fan avançar el relat del museu.

__

Publicat a Revista Bonart, número 195, 2022

Elogi del rebuig

En la novel·la The Abortion: An Historical Romance 1966, Richard Brautigan imagina la història d’una biblioteca peculiar que aplega exclusivament manuscrits inèdits. Un repositori de projectes literaris rebutjats per la indústria editorial. 

Aquesta biblioteca es va fer real el 1990, sis anys després de la mort de l’escriptor, quan el fotògraf Todd Lockwood va muntar la Biblioteca Brautigan a Vermont. Actualment, el seu fons, que compta amb més de quatre-centes obres descartades i que continua obert a acceptar publicacions en format digital, es pot consultar al Museu Històric del Comtat de Clark, a Vancouver. 

Los rechazados, de Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río

La Compañía La Soledad, formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi, presenta, a l’Antic Teatre de Barcelona, en una única sessió mensual de setembre a desembre, Yo sé perder, un festival de propostes fracassades. Prenent com a punt de partida la biblioteca dels llibres mai editats, rememoren la col·lecció de “no” que han hagut d’entomar al llarg de la seva trajectòria i comparteixen escenari amb diversos artistes que exposen sense embuts la seva experiència amb el refús.

En la primera de les quatre sessions programades, la precursora xef Montse Guillén, que el 1984 va obrir, amb Antoni Miralda, el cèlebre restaurant El Internacional a Nova York, va exemplificar allò tan sabut de què ningú és profeta en la seua terra, explicant totes les portes que se li han tancat cada vegada que ha volgut introduir a Catalunya el consum d’insectes.

Posteriorment, Caterina Almirall i Antònia del Río van prendre la paraula per comentar Los rechazados, el projecte d’arxiu que van elaborar, el 2015, amb Miquel García. Es tracta d’una compilació de casos de personalitats que han rebutjat premis, investigant al detall què s’hi amaga rere cada un d’aquests actes. Des de la negativa a rebre la distinció francesa de la Legió d’Honor de Claude Monet, el 1888, al rebuig de Valentín Roma de ser guardonat el 2014 per l’Institut d’Art Contemporani en una gal·la que s’emmirallava amb la dels premis Goya.

Yo sé perder és una experiència de catarsi col·lectiva que, amb l’acompanyament de les lletanies delirants del performer Félix Denuit i les danses hipnòtiques de Corinne Spitalier, en lloc de defugir el monosíl·lab de la negativa, es delecta amb bon humor en les possibilitats creatives del rebuig.

__

Publicat a Revista Bonart, número 194, octubre de 2021

Volaverunt. Els gravats de Goya

La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat

Des de 1944, el Museu de Mataró atresora les quatre grans sèries de gravats de Goya: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates). Ara s'exposen juntament amb quatre propostes artístiques contemporànies que dialoguen amb ells.

Aquesta edició dels gravats, impulsada pel govern republicà, es va imprimir durant la Guerra Civil Espanyola com a operació de prestigi internacional amb l’objectiu de recaptar fons, i posteriorment va ser dipositada al museu pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN). El conjunt està format per 80 gravats de Caprichos, 80 de Desastres de la guerra, 40 de la sèrie Tauromaquia, i 18 de Proverbios.

Foto Andrea Manenti

Al Museu de Mataró es custodien els exemplars de cadascuna de les quatre sèries. Tots... tret d’un. No se sap quan, ni com va passar, però en falta un, així que es tracta d’una col·lecció incompleta. L’obra desapareguda és Se aprovechan, el gravat número 16 de la sèrie Desastres de la guerra.

Volaverunt és un dels aiguaforts més icònics de la sèrie Caprichos. La paraula volaverunt ve del llatí, vol dir «volaren», i indica que falta alguna cosa, que s’ha perdut, que ha desaparegut. En aquest cas, Se aprovechan. Aquest buit és precisament el punt de partida de l’exposició Volaverunt. Els gravats de Goya. La col·lecció del Museu de Mataró des de la contemporaneïtat.

Foto Andrea Manenti

La darrera vegada que es va mostrar el conjunt d’aquesta col·lecció de gravats a Mataró va ser el 1996, coincidint amb el 250è aniversari del naixement del Goya. Ara, vint-i-cinc anys després, la col·lecció es presenta de nou, acompanyada de les intervencions d’artistes que proposen obres creades específicament per a aquesta exposició, propiciant un diàleg que s’interroga per la desaparició del gravat perdut, i aixeca el vol a partir de les quatre sèries goyesques.

Es tracta d’Irene Solà, Marcos Prior, Anna Dot i la Compañía La Soledad (formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi). Tot un conjunt d’aproximacions i derives a partir del treball d’un Goya que, en aquestes estampes allunyades de la pintura per encàrrec, se sent creativament molt lliure.

Aina Mercader, comissària

Dates: 19.11.21—29.05.22

Lloc: Ca l’Arenas Centre d’Art - Museu de Mataró

PROGRAMACIÓ

11.12.2021 / 18:00 hs.
Visita guiada amb Aina Mercader, comissària de l’exposició

29.01.2022 / A partir de les 17:30 hs.
Estrena de la intervenció d’Anna Dot, Hablan por la mano (fins al final de l’exposició)

29.01.2022 / Dues sessions: 17:30 i 19:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

10.03.2022 / 19:00 hs.
Una aproximació històrica a les quatre sèries de gravats de Goya.
Conferència a càrrec d’Albert Martí Palau

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Marcos Prior dibuixa en directe el gravat perdut: Se aprovechan

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
La Compañía La Soledad, amb la col·laboració de Pedro Strukelj, presenta: No hay que dar voces

21.05.2022 (Nit dels Museus) / A partir de les 21:00 hs.
Acció d’Irene Solà Esto sí que es leer a la Presó. Amb la participació del M|A|C – Mataró Art Contemporani

Més info: 

https://www.culturamataro.cat/agenda-cultura/volaverunt-els-gravats-de-goya#nav-2

Llibret de sala:

https://cdn.appculturamataro.cat/medias/agenda/2021/62a8dccb6660aae9974548bae7e5d8f2.pdf

Twoje ciało to pole walki

Va ocórrer gairebé simultàniament. A finals d’any l’Argentina va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs. El país acabava de fer història, després de lustres de mobilitzacions per reclamar l’accés a l’avortament legal, segur i gratuït. Mentrestant, el tribunal constitucional de Polònia, un dels estats amb la llei sobre l’avortament més restrictiva d’Europa, el prohibia encara en més supòsits.  

Els carrers de Buenos Aires es van omplir de dones vestides de verd celebrant la despenalització de l’avortament. El cos com a espai de resistència s’apuntava una victòria. A dotze mil kilòmetres, als murs de la ciutat de Szczecin apareixia de nou en polonès la icònica obra de Barbara Kruger El teu cos és un camp de batalla (Twoje ciało to pole walki), que va crear per la manifestació pels drets de la dona de Washington del 1989. 

Les imatges d’argentines reivindicant emocionades aquelles que havien quedat pel camí, víctimes de la clandestinitat, em va evocar el projecte On Abortion, en el qual Laia Abril documenta els perills i danys causats a les dones per la seva falta d’accés a un avortament regulat. És el primer capítol de A History of Misogyny, una investigació de llarga durada on la fotògrafa explora, en diferents formats, l’aversió a les dones i les seves conseqüències arreu de la història i la geografia. En aquesta recerca visual, que va prendre forma d’instal·lació expositiva el 2019 a la Fundació Foto Colectania, Abril recopila els relats de supervivents que expliquen el periple que van haver de patir per acabar amb un embaràs no desitjat.

L’acció de Kruguer, impulsada pel Centre d’Art Contemporani TRAFO, replica la del 1991 quan es va empaperar Varsòvia amb la versió polonesa del cartell i recorda la pulsió de Paula Rego quan va decidir pintar una sèrie de retrats després de la celebració a Portugal d’un referèndum, el 1998, sobre la regulació de l’avortament que no va ser vinculant per mor de l’escassa participació. L’artista va representar amb cruesa dones instants abans o després d’haver avortat en condicions poc salubres. La col·lecció que el 2017 es va exposar a Lèxic familiar de La Virreina, aplega imponents cossos en solitari encorbats de dolor, joves amb mirades fermes i, a voltes, desafiants, al costat de tovalloles i poals bruts. Al país lusità, finalment, es va despenalitzar la interrupció de l’embaràs el 2007, però aquestes pintures de denúncia es fan carn encara ara a molts països, provocant, segons l’Organització Mundial de la Salut, la mort cada any de més de quaranta mil dones. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021

Les 6 imprescindibles de la temporada

S’ha escrit molt sobre el poder sanador de l’art. De fet, ja abans de la pandèmia, l’Organització Mundial de la Salut recomanava incloure l’art i la cultura en el sistema sanitari, i defensava que visitar museus i exposicions contribueix a millorar la salut física i mental. Tot i les dificultats dels darrers temps, els centres d’art de la ciutat no han aturat les seves programacions. I és que també en època d’incerteses generalitzades, una exposició resulta ser el millor refugi imaginable.

Martí Anson. Una exposició de debò

Aquesta és una exposició en construcció, un projecte imprevisible a l’estil del que ja ens té acostumats l’artista mataroní. Es va inaugurar sense peces, però amb els materials per muntar-les. Una mostra que es va definint i transformant dia a dia, gràcies a les intervencions dels visitants. Aquest punt de partida singular convida a tornar assíduament a la Fabra i Coats durant els mesos que el projecte estarà en cartell, per participar-hi i veure com va prenent forma de manera col·lectiva Una exposició de debò.

Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani. Fins al 9 de maig 

Mart. El mirall vermell

Des de finals del XIX, hem mirat el cel a la recerca de respostes, d’altres formes de vida, o d’un planeta B on poder anar quan esgotem definitivament els recursos de la Terra. L’exposició, que coincideix amb l’arribada de tres missions espacials a Mart, explora la creació artística, literària i científica entorn d’aquest planeta convertit en musa, des de l’antiguitat i fins a les investigacions més recents. Entre el mig miler d’objectes que s’hi mostren, hi ha fins i tot un meteorit marcià!

CCCB. Fins a l’11 de juliol

El somni americà. Del pop a l’actualitat

Els joves artistes americans dels seixanta van recuperar de l’ostracisme el gravat com a mitjà d’expressió. El CaixaForum proposa un viatge pels Estats Units, des de la irrupció del pop art i fins als nostres dies, a partir de 200 peces d’obra gràfica d’una seixantena de creadors. Una bona ocasió per veure en directe les serigrafies i litografies arxiconegudes d’Andy Warhol, Jasper Johns, Roy Lichtenstein o les Guerrilla Girls, i constatar com, en els últims anys, el somni americà s’ha anat transformant en alguna cosa pareguda a un malson.

CaixaForum. Del 3 de març al 13 de juny

Pedagogia radical, democràcia directa i plàstica social

Joseph Beuys és una artista fascinant. Revolucionari, per alguns; un simple provocador i un xarlatà, per uns altres. En qualsevol cas, és una figura clau per comprendre l’esdevenir de l’art contemporani. Aquesta exposició s’acosta a la seva producció a partir dels projectes que va presentar a la Documenta de Kassel en les edicions de 1972, 1977 i 1982. Una aproximació a l’univers del creador alemany que proclamava l’anhelada democratització de l’art i defensava la idea radical que tots som artistes.

La Virreina - Centre de la Imatge. Del 5 de març al 23 de maig

Mary Ellen Mark. Vides de dones

© Mary Ellen Mark. Tiny vestida per Halloween,
Seattle, Washington, Estats Units, 1983

Al llarg de més de cinquanta anys de carrera professional, la fotògrafa americana es va interessar per la vida als marges, retratant situacions complexes, abusos i pobresa. La dona es va convertir en el centre del seu treball. Va fotografiar la vida de pacients d’hospitals psiquiàtrics, missioneres o treballadores sexuals. En destaca especialment la investigació entorn d’Erin Blackwell, coneguda com a Tiny, una adolescent fugitiva i els seus companys que, a principis dels vuitanta, es van veure obligats a malviure al carrer. Una història que, per cert, va inspirar la colpidora pel·lícula Streetwise.

Fundació Foto Colectania. Del 18 de març al 31 de juliol

En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual 

Fa un any, el col·leccionista i mecenes Rafael Tous va donar un miler d’obres d’art conceptual al MACBA. Es va anunciar com la donació més gran de la història del museu. El fons aplega el treball d’una vintena de creadors destacats dels setanta i vuitanta, com Fina Miralles, Àngels Ribé, Francesc Torres o Antoni Muntadas. El 1980, Tous va fundar la inoblidable Sala Metrònom, un espai de producció i exhibició, referent a la ciutat, que va acabar tancant el 2006. En temps real és una bona oportunitat per apropar-se de nou a una de les grans col·leccions del país.

MACBA. Del 13 de maig de 2021 al 9 de gener de 2022

__

Publicat a Time Out, 03/2021

Bernardí Roig. Un blanc insondable

Bernardí Roig (Palma, 1965) torna a la Galeria Miguel Marcos de Barcelona després d’un llarg parèntesi. Hi va exposar per última vegada el 2003 amb la blancor quirúrgica que desplegà a Golpear el instante. 

Ara, disset anys després, presenta Restricted Acces, un conjunt d’obra recent, realitzada majoritàriament al llarg del convuls 2020, en la qual indaga un cop més en la llum feridora que impossibilita la comunicació, tot vetant la parla i la mirada. L’artista repica els maniquins fantasmagòrics sense cromatisme, en un blanc sobre blanc insondable, amplificat per focus fluorescents enlluernadors. 

El crític i comissari Fernando Castro Flores recull, al catàleg de la mostra Ejercicios de reclusión realitzada al Monasterio de Veruela de Vera de Moncayo (Saragossa), el 2005, amb la col·laboració del col·leccionista i galerista Miguel Marcos, unes paraules del pintor que venen a tomb en aquest nou projecte del mallorquí a la capital catalana: “L'instant és blanc. D'això no hi ha cap dubte. I segurament és blanc perquè la llum detinguda darrere de la intensitat de l'esdeveniment s'ha coagulat. Possiblement això és un dels pocs moments en els quals la incertesa sotsobra i per això converteix aquest instant en una cosa molt bella”. 

Vista de l'exposició de Bernardí Roig a la galeria Miguel Marcos

El títol de l’exhibició (Restricted Acces) ens recorda la necessitat constant de disposar de permisos d’accés i contrasenyes per moure’ns per la xarxa, però també en l’entorn físic més proper. En aquest muntatge, que revela la incomunicació dels personatges (i de rebot posa en evidència també la dels observadors), el pintor assaja una vegada més, a partir d’aquarel·les, escultures i dibuixos, la figuració desviada que caracteritza la seva producció. 

Aquí emergeixen algunes de les obsessions que acompanyen l’obra de Roig: l’aïllament, la soledat, la violència de/amb/contra els cossos representats. Ash Mirror mostra un home que té el rostre brutalment esclafat; DSB és una figura en un moment de contemplació aparentment plàcid, però amb un focus entre els llavis. Com a contrapunt, la peça DSB. Twins, aplega dos personatges de petit format penjats cap per avall d’uns ganxos de carnisser d’on brolla un excés de llum que il·lumina intensament l’estança. L’escultura trenca amb el blanc absolut de l’entorn. Un dels homes suspesos sosté amb les mans una petita cinta amb un bri de vermell i negre, talment com si hagués sorgit del mural de David Tremlett, Pile Up #49 —que ja s’ha convertit en part estructural de l’espai expositiu de la galeria—, i en aquesta acció d’alliberament n’hagués esquinçat un bocí de pintura. 

La instal·lació expositiva, que es va inaugurar el 3 de desembre i romandrà oberta fins al 20 de febrer, es completa amb tres aquarel·les (Liquid memory) i el dibuix Last portrait of Monsieur Bertin, una reinterpretació lliure amb el rostre desfigurat amb un garbuix negre d’un destacat retrat d’Ingres.

__

Publicat a Revista Bonart, número 193, febrer-març-abril de 2021

Dones temudes

L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà,  espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris

“Llavors ella li va pujar a les espatlles, i a penes ell va poder veure els seus peus, petitons, ben tornejats i blancs, ja estava embruixat. Amb cada mà va agafar les cames nues de la jove, es va aixecar i immediatament es va sentir transformat en cavall. Sense poder fer res per evitar-ho, va sortir corrent al camp i va trigar bastant temps a tornar”. En el relat de terror El Viy, publicat per primer cop el 1835, el mestre de les lletres russes Nikolai Gógol (Ucraïna, 1809 – Rússia, 1852) reinterpreta un mite eslau en el qual un jove filòsof és cavalcat per una bruixa i es veu forçat a galopar “com el millor cavall circassià” bosc endins. Abans d’encetar la narració del Viy, el rei dels gnoms amb maneres d’ós, que té el rostre cobert amb una frondosa barba i unes celles i pestanyes fins als peus, Gógol avisa al lector “contaré la llegenda tal com l’he escoltada, intentat fins on em sigui possible no canviar res de la ingènua senzillesa amb la qual la vaig sentir explicar”. 

Fragment del vídeo Una dona que és (2020), d’Irene Solà

Les il·lustracions d’Eduard Novikov, que acompanyen l’edició en castellà de Moai, que les darreres vacances em va caure a les mans, vénen a completar el fris d’imatges d’homes carregant dones que l’artista i escriptora Irene Solà (Malla, 1990) va aplegar, durant l’estiu, a la galeria dels àngels amb Hi ha una història d’una dona que. L’autora de la magnètica i multipremiada novel·la Canto jo i la muntanya balla espipella en faules per bastir els seus treballs artístics i literaris. A tall d’exemple: la història de les bruixes del pla de les Arenes va ser l’espurna del projecte expositiu i l’origen del vídeo Una dona que és, on l’argument s’explica a partir de clips de youtube de dones muntant ases. Solà vincula imatges i narratives, i en capgira el sentit amb humor. Combina diverses versions (dels segles XII al XX) d’un vell Aristòtil de quatre grapes aguantant Fil·lis sobre les espatlles amb fragments de judicis de bruixeria en els quals homes confessen haver estat muntats pel sexe oposat. A partir d’aquesta poderosa imatgeria, furga en les intencions d’aquests contes d’odi i els repensa en el text Llegir dret com un cavall. 

L’artista investiga com aquestes rondalles sobreviuen, viatgen i es reprodueixen al llarg del temps i les cultures, fins a arribar quasi intactes als nostres dies; i com existeix una por ancestral a les al·lotes capaces de seduir, embruixar i fins i tot cavalcar els més savis. I és que sempre hi ha hagut dones temudes... preparades per guanyar-li la mà als homes.  

__

Publicat a Revista Bonart, número 192, novembre-desembre 2020 i gener 2021

Millors exposicions del 2020

 Acció. Una història provisional dels 90

Fins al febrer, el MACBA acull aquesta exposició, densa però fascinant, que rescata, amb nombrós material inèdit, l’art d’acció que va proliferar, en espais alternatius, durant els noranta. Una història temptativa d’aquests anys a partir d’un recorregut per les performances i les accions més destacades.

En clau feminista

Aquest novembre han finalitzat dues exposicions estructurades a partir de plantejaments feministes. A Ella, l’ull, el dit, la mà, de l’ADN galeria, s’ha proposat un fructífer diàleg entre les obres de tres artistes d’orígens i generacions diverses: Margaret Harrisson, María María Acha-Kutscher i Núria Güell, i n’han explorat les múltiples afinitats. 

El pensament feminista i la condemna de la violència estructural contra les dones marca també el treball de l’índia Nalini Malani, premi Joan Miró 2019. Amb No em sents, una retrospectiva imperdible del seu captivador univers creatiu, la Fundació Miró li ha dedicat la primera exposició a l’estat espanyol. 

La capella gitana (1948-1954) de la presó Model de Barcelona, d'Helios Gómez.

Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos, flamencs i realisme d’avantguarda 

La Virreina revisa la trajectòria de l’artista d’avantguarda gitano Helios Gómez (Sevilla, 1905 - Barcelona, 1956), autor de la coneguda com la capella gitana de la presó Model. La mostra reivindica, fins al febrer, l’obra i la influència d’un cartellista, pintor i poeta que ha estat ignorada pels grans museus.

Diàlegs intrusos. Tot és present

L’art contemporani entra al MNAC. El museu s’ha aliat amb la Fundació Suñol per propiciar noves mirades a la col·lecció, gràcies a la irrupció de 19 obres contemporànies disseminades per les sales del romànic, gòtic, renaixement, barroc i art modern. Un nou itinerari, obert fins al novembre de l’any que ve, que trenca amb la presentació cronològica de la col·lecció, i en proposa lectures sorprenents. 

__

Publicat a Time Out, 12/2020

Romànic ocult

L’estiu de fa gairebé cent anys, Max Ernst va rascar amb un llapis un paper al terra desgastat de fusta d’una habitació d’un hotel a prop de Nantes. Naixia així la tècnica del frottage amb la qual l’artista donà forma a l’enigmàtica sèrie de dibuixos Histoire naturelle (1926), un aclamat conjunt de làmines per on transiten bestioles i éssers fantàstics en paisatges onírics. Valent-se d’aquest gest surrealista, Oriol Vilapuig ha fet emergir, per contacte, les imatges ocultes que romanen en baixos relleus esculpits a les piques d’aigua i oli de les nombroses esglésies romàniques de les valls d’Àneu. 

Oriol Vilapuig. Pica d'oli. Sant Pere de Sorpe, 2018

Un projecte que va iniciar el 2003 i amb el qual ha recorregut de Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de sud a nord), i de Cervi a Son (d’est a oest). Un periple que l’ha portat a recollir i transferir un ric repertori iconogràfic amb elements ornamentals i animistes que, en alguns moments, pren forma de bestiari. Entre els símbols extrets de campanes i capitells, hi ha dracs, lleons, mens, ocells, serps... Aquesta fascinació per imatges pretèrites s’ha expandit amb la recuperació d’elements naturals: marques a terra, esquerdes en roques, rastres de branques, fulles i soques, petjades d’animals, així com restes de pluja. Un vast conjunt amb el qual ha construït un complet relat de l’entorn a partir de textures que sorgeixen amb el tacte.

El resultat és la intervenció al Museu Nacional d’Art de Catalunya Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu que, coses del destí, es va inaugurar dos dies abans que es decretés de l’estat d’alarma, condemnant aquestes empremtes rescatades dels segles XI i XII a una nova invisibilitat de prop de tres mesos.

Oriol Vilapuig, Pica baptismal. Sant Llorenç d'Isavarre, 2016

Aquest estudi, que agafa el nom de Son, una localitat de l’Alt Àneu, ocupa, fins a finals d’any, una part de les sales del romànic. D’entrada la projecció Esferes presenta un muntatge d’imatges provinent de diversos arxius públics i privats que es vinculen amb aquestes figures alliberades a l’ombra dels imponents pantocràtors, teixint un hipnòtic entramat d’associacions imprevistes. Just al darrere, sobresurt un estrident cub blanc on s’amunteguen del terra i fins al sostre vuitanta papers d’aquesta particular història natural de Vilapuig. Dins aquest habitacle, que convida al recolliment, ressonen les paraules de l’artista: “Després de la seva irrupció a través d’aquest mèdium que és el paper fregat contra la pedra, cal plantejar-se una nova incògnita: què esperen les imatges de nosaltres?, quines maneres de viure encarna tota aquella fauna que acaba de personar-se en el nostre temps?”. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020

El Swab es fa virtual

La tretzena edició de la fira d’art contemporani de Barcelona explora nous formats i se celebra de manera exclusivament digital de l’1 al 15 d’octubre.

Davant la crisi sanitària provocada per la Covid-19 i la impossibilitat de garantir un esdeveniment segur per a tots els participants, enguany els organitzadors han optat per oferir la primera edició virtual del Swab. “L’opció de posposar la fira —explica el col·leccionista Joaquín Diez-Cascón, impulsor i director de Swab— mai va estar sobre la taula. En moments de dificultat com els que vivim, l'art es torna més necessari que mai, pel que hem buscat una via d'adaptació que ens permeti seguir visibilitzant les darreres tendències de l'art emergent i donar a conèixer nous talents d'arreu del món”. La fira, que en un principi estava programada per al primer cap de setmana d’octubre al pavelló italià, es pot visitar en 3D a través d’una App interactiva, dissenyada per l’equip de programadors i arquitectes de l’esdeveniment, que recrea de manera tridimensional el pavelló i els estants de les setanta galeries participants. “D'aquesta forma —assegura—, els visitants es poden moure per la fira, com si es tractés d'un videojoc, i contemplar amb detall cada obra exposada”. El programa general d’enguany, on participen les barcelonines ADN, Ana Mas Projects o RocioSantaCruz, així com una bona selecció de sales internacionals, inclou una important representació de galeries llatinoamericanes. 

L’edició del 2020 conserva en format digital la programació habitual de la trobada. Es mantenen el programa de premis i adquisicions, Swab Thinks, Swab Ephemeral (en col·laboració amb l'Hangar, La Escocesa i Fabra i Coats), i el programa de col·leccionistes, que inclou visites amb videoconferència a una vintena col·leccions privades de tot el món. Per a Diez-Cascón, “aquesta edició  és una oportunitat per a explorar nous formats des dels quals aprendre i créixer. A més, el fet que se celebri de forma virtual ens dóna una universalitat que no havíem experimentat fins ara, pel que podrem arribar a visitants i col·leccionistes d'arreu del món, i portar l'art a tothom”.

Focus Korea. JoLee Kang. Art Delight

Corea i el Sud-est asiàtic

Si l’any passat es va presentar l’eclosió de l’escena mexicana, aquest any Àsia és la protagonista indiscutible amb les seccions de Focus Korea i Video Box. En aquest sentit, l’instigador de la cita afegeix: “Corea ha esdevingut referent en art contemporani, i ho fa de la mà d'una nova generació d'artistes joves que cada vegada guanyen més reconeixement al mercat internacional. D'altra banda, en un afany de seguir descobrint el mercat asiàtic, Swab estableix un vincle amb la regió del Sud-est asiàtic, i, mitjançant la seva secció de videoart, busca presentar una reflexió audiovisual que contraposi conceptes com contemporaneïtat i tradició, tecnologia i natura. Les propostes artístiques —continua— vénen de països com Singapur, Indonèsia, Tailàndia i Vietnam”. 

La cita, fundada el 2006, ofereix en cada edició un aparador internacional des de l’escena local. En aquest sentit, Diez-Cascón postil·la: “l'evolució de la fira durant els darrers anys ha sigut en la direcció d'apropar-se al sector local, apostant per col·laboracions com: el programa instal·latiu de la fira, Swab Ephemeral, de la mà de les Fàbriques de Creació de Barcelona; l'associació amb Art Barcelona per a incloure les galeries de la ciutat al Programa General, la col·laboració amb la Fundació Vila Casas com a padrí de la participació de quatre espais locals a Swab Seed, entre d’altres. A més, cada any, en el marc del programa d'adquisicions, anem afegint més fundacions de Catalunya, l'última en sumar-s'hi ha estat la Fundació Sorigué. Aquest apropament aspira a reforçar el teixit creatiu de la ciutat i a unir en xarxa el panorama cultural local”. 

L'art emergent a casa

“Des de Swab —comenta Diez-Cascón— considerem que vivim moments molt positius per l'art i la creativitat. A Barcelona, per exemple, han sorgit hubs creatius com Poblenou i Hospitalet, als quals es couen les propostes més innovadores de l'escena local. En aquesta línia, una nova generació d'artistes residents a Catalunya han pogut créixer i produir obra gràcies a la creació d’espais i cooperatives, tant privades com públiques, d'entre les quals podríem destacar La Farinera del Clot o Can Felipa. En paral·lel, institucions com La Capella, La Virreina i la Fabra i Coats han generat nous espais expositius molt enriquidors pel talent emergent local. I per acabar, tot plegat guanya encara més sentit i visibilitat amb iniciatives com Art Nou, realitzat per les galeries de Barcelona per a promocionar l'art jove”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020

Conversar amb n’Arnau Puig

Vaig conèixer n’Arnau Puig el 2006, de camí a Tolosa de Llenguadoc, on els dos anàvem a cobrir Le Printemps de Septembre pel diari Avui. Sabia qui era, és clar, l’havia llegit i havia coincidit amb ell en alguna ocasió, però mai havia tingut l’oportunitat de saludar-lo. L’estiu passat, en una de les darreres visites que li vaig poder fer a casa seva, la seva companya, Consol Villaubí, encara recordava, entre rialles, aquella primera trobada: “Ah, noieta, quina xerraire, no vas callar ni per agafar aire!”, m’etzibà. 

Vaig esprémer el temps d’aquell viatge al festival d’art contemporani per preguntar repetidament al mestre, i escoltar les cavil·lacions del pensador venerat, referent per a diverses generacions de crítics i artistes. Aquella va ser la primera d’un grapat de llargues xerrades que em va brindar el filòsof. Col·loquis, amb més interrogants que respostes, que sovint prenien visos de classe magistral.

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

Arnau Puig, que en una ocasió se’m va definir com “una ànima viva amb projectes”, deixava anar, sempre generós, enfilalls de pensaments, cites i referències que pareixien brollar-li inevitablement i de les quals en subratllava les idees amb una gestualitat a voltes exagerada. “Darrere de cada paraula, en cada paraula plasmada en activa o en passiva –escriu a Una filosofia de l’existència–, hi ha un provocador.” Algunes d’aquelles trobades les vaig enregistrar. La velocitat del seu pensament de qüestionador radical, a qui tot l’interessava i poc o res se li escapava, no permetia prendre gaires apunts en directe. “L’atzar actiu –deia– és un element decisiu. Som una disposició en cada moment. En cada instant podem ser tot o podem ser res.”

Era estimulant seguir el fil dels seus raonaments: traçava un camí ple de sotracs i corbes que, malgrat les volteres, acabava esdevenint un relat on tot encaixava. El seu discurs es ramificava per experiències i lectures; del despertar de la consciència estètica mentre estava ingressat a l’Hospital de Sant Pau, a la desfilada comunista de Moscou; de Heidegger a Ortega y Gasset. Els seus principals interessos feien ballar les paraules saltant de l’art a la poesia, passant per les matemàtiques, la història, la sociologia, el teatre o l’astronomia. “La intel·ligència és anar a contracorrent. M’interessa –reconeixia– saber el que no sé: i si m’estampo, mala sort. Jo no busco conservar-me, busco inventar. Es tracta d’intentar veure el que no veus.” Molts cops sobrevolava la conversa Dau al set –“aquella conjunció de voluntats que ens oposàvem al nostre entorn”– i la llavor primigènia, la revista amb nom d’estel doble, Algol –“eina de combat ideològic”–, que va crear amb Joan Brossa i Joan Ponç, i de la qual se sentia profundament orgullós.

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

Amb motiu del seu noranta aniversari, fa quatre anys, la revista Bonart (vegeu el número 175 corresponent als mesos d’agost-setembre-octubre de 2016) em va donar espai per publicar una d’aquestes converses. Vam fer-la un matí d’abril i l’Arnau Puig estava esplèndid. Aquell dia, l’orador apassionat i incansable em va regalar, amb somriure socarra, una interpretació lliure del poema de Goethe, “Der Erlkönig” (“El rei dels verns”), amb el qual s’identificava: “El meu destí és el no destí, com el del comte Arnau. No fugir, sinó cavalcar constant, constant, constant. Cap a on? No ho sé. Jo forço el poema i, a diferència del protagonista, m’escapo del temps. Forço les situacions, es tracta de no acceptar l’statu quo. Els mots, per exemple, diuen molt més del que hi ha al diccionari, els mudo i els canvio, per això mateix sóc poeta”. L’entrevista, al seu estudi atapeït de llibres fins al sostre, documents i records –“un tot que configura la meva realitat”–, es va allargar, com acostumava a ser habitual, més del previst. Sense adonar-nos, ja era l’hora de dinar, però abans es va acomiadar eloqüent: “El meu objectiu és anar més de pressa que el temps, i mentre hi vagi llegint, escrivint, pensant, el temps no m’aturarà”. 

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

29 de març de 2020. Un assolellat diumenge de primavera, uns mesos després del decés de la seva estimada, el temps va aturar el nostre savi d’ulls curiosos. Amb el cor encongit per la perspectiva de no poder tornar a enraonar amb ell, em vaig capbussar a la desesperada a la safata d’entrada per revisar els correus electrònics que ens havíem intercanviat últimament, sense saber massa bé què hi cercava. D’entre paraules afables, recuper una frase de comiat que clou un dels últims missatges que em va enviar i que ara, en temps de confinament, s’alça com un estendard i pren un nou significat: “Tanmateix, el combat continua; tirarem endavant!”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 190, maig-juny-juliol 2020