1.6.26
20.5.26
Desmitificar la vida camperola
L’exposició Contrapastoral. Art i pagesia explora les complexitats de la ruralia, al Morera - Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida fins al 31 de maig
La premissa de Contrapastoral. Art i pagesia és ben clara: mostrar la vida pagesa més enllà dels tòpics pintorescos i la condescendència amb la qual, massa sovint, s’imagina el món rural des de la ciutat. És a dir, proposar una visió allunyada dels estereotips del gènere pastoral, de la idealització del camp que alimenta la literatura i la pintura, i explicitar-ne les complexitats i tensions que s’hi viuen. Presentar la ruralia en la seva diversitat i amb totes les contradiccions que comporta. Per fer-ho, en Pau Minguet, comissari de la mostra, explora diferents qüestions que expliquen la realitat camperola del país, i planteja un recorregut per la pagesia catalana en l’últim segle i mig. “És una aproximació —apunta— a un tema i a unes problemàtiques que poden ser globals (la despoblació, l’explotació de recursos, les protestes derivades del tractat del Mercosur), però en aquest cas centrades en el context més proper i a partir d’obres d’artistes catalans”.
 |
| Pep Companys. Sense títol, 2019 – 2022 |
La mostra, inaugurada el 12 de març, pren forma a partir d’un fructífer diàleg entre peces històriques i contemporànies, que provenen de les col·leccions del Museu Morera i del fons de la xarxa de museus i centres catalans, com el MNAC, la Fundació Tàpies, el MACBA o l’Arxiu Nacional. Contrapastoral s’estructura entorn de sis àmbits que ofereixen, a través d’una mirada crítica i una voluntat quasi antropològica, una acurada anàlisi sobre l’evolució del camp. A manera de tastet: com l’agricultura ha transformat (i transforma) el paisatge en cada moment a partir, entre altres, d’un paisatge d’Hernàndez Pijuan, una tela d’Olga Sacharoff o una acció performativa d’Albert Gusi. Una escultura de Leandre Cristòfol o la intervenció d’Isabel Banal serveixen per enfocar els rostres de la ruralia. Una camperola d’Ismael Smith i l’acció Dona-arbre de Fina Miralles il·lustren el treball de la terra amb les mans, l’acte de sembra. La maquinària ha esdevingut una part indissociable del paisatge agrari i en condiciona la producció i l’especulació. És aquí on se situen les creacions de Marc Sellarès i Lluís Trepat, que utilitzen aquests estris per a les seves representacions.
Minguet, director de Lo Pardal. Fundació Guillem Viladot d’Agramunt, en alguna ocasió s’ha autodefinit com a pagès de cap de setmana, i per vinculació familiar és coneixedor de primera mà de les reclamacions i les lluites que es conreen més enllà de les ciutats. Aquest és justament un dels últims capítols de l’exposició, en el qual es ressegueixen diferents conflictes; d’una banda a partir de la cartelleria del bàndol republicà que, durant la guerra civil, animava els llauradors a combatre el feixisme; d’altra, amb les vinyetes de Joan Codina Donaire i Armengol, que parodien algunes de les demandes actuals.
“Existeix —comenta— una neobucolització del món rural. Amb la pandèmia, moltes famílies van decidir marxar de les ciutats i anar al camp, però sovint hi viuen d’esquena, no l’entenen. I el camp té les seves contradiccions, pot ser meravellós, però també molt injust, com les ciutats”. Les tensions entre el camp i la ciutat i la idea que el món rural ha esdevingut cada vegada més urbà s’evidencien amb un dibuix d’Isidre Nonell, les fotos de Pep Companys de grafitis en les parets de magatzems agrícoles o el cartell que va idear Perejaume per les festes de la Mercè de Barcelona el 2004, en el qual l’artista enfila un reguitzell d’interrogants que més de dues dècades després ressonen encara amb força: “Hem de fer-nos, els artistes, pagesos? Un turista plantat és un pagès? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?”.
__
Publicat a revista Bonart, 203
10.3.26
10.12.25
21.10.25
Girona: Volaverunt - Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat
La Vanguardia
Diari de Girona
 |
| Foto: Museu d'Història de Girona. Marc Planagumà |
 |
| Foto: Museu d'Història de Girona. Marc Planagumà |
 |
| Foto: Museu d'Història de Girona. Marc Planagumà |
 |
| Foto: Museu d'Història de Girona. Marc Planagumà |
20.10.25
Les Cases Barates del Bon Pastor al Congrés Internacional d'Arxius - ICA Barcelona 2025
Taula rodona:
"Els fons documentals de l’arxiu de l’Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona. Recuperació de la història social de les famílies que van viure a les Cases Barates del Bon Pastor, en el marc del projecte de museïtzació impulsat pel MUHBA".
Dimarts 28/10, de 10:50 a 12:10 h.
Sala 8. Sessió “Arxius i nous usos”.
A càrrec de Maria Fèlix Roncero Escudero de l’Arxiu Municipal de Barcelona i Carmen Cazalla Ocaña i Aina Mercader Sbert del Museu d’Història de Barcelona.
FONS DOCUMENTAL DELS EXPEDIENTS DE LES FAMILIES DEL BON PASTOR A L’ ARXIU DE L’ INSTITUT MUNICIPAL DE L’ HABITATGE I REHABILITACIÓ DE BARCELONA (IMHAB)
• L’ Arxiu de l’ Imhab ha conservat documentació audiovisual, cartogràfica i textual, en la seva gran majoria, per poder oferir en aquesta investigació al voltant d’uns 2000 expedients de les casetes i les seves famílies, denominades Cases Barates, quatre grups d’ habitatge que va promoure el Patronato de la Habitación de Barcelona al 1927, fins a la Remodelació d’ aquests barris en nous habitatges verticals.
• La documentació de cada caseta, i els seus habitants al llarg del temps, del Bon Pastor, segon grup, amb denominació diferent en altres moments històrics, s’ha anat arxivant segons la seva vigència, en els arxius de gestió, arxius centrals i arxius històrics, i segons les fases que anava canviant de titular i es tancaven, o s’ obrien altres expedients dels mateixos titulars o els seus descendents traslladats als nous pisos segons les 4 fases de Remodelació del barri, ja acabada.
MUHBA Bon Pastor, espai patrimonial format per una illa de l6 cases barates, en el que es mostra, per una banda. l’accés de les majories a l’habitatge en les ciutats contemporànies, centrant-se en Barcelona; i, per una altra banda, la trajectòria del barri, a partir de quatre cases que mostren la seva evolució des del 1929 fins a 2016 en règim de cogestió la col·laboració de l’IMHAB, entre d’altres institucions.
La documentació primària custodiada a l’arxiu de l’IMHAB, ha sigut clau per poder portar a terme el projecte en totes les seves vessants (arquitectònica, museològica, documental) i ha permès avançar en la construcció de la història social de les cases barates en general, i del Bon Pastor en particular.
.L’equipament es va inaugurar l’11 de març de 2023.
CONSULTA I EXTRACCIÓ DE DADES
• Els expedients del Segon Grup de Cases Barates: tipologia, ubicació i marc cronològic
El període de recollida de dades va des del 1929 fins al moment en què es van tapiar les cases, en el marc del procés de remodelació del barri. Es va aplegar informació de 755 de les 781 cases. Cada casa conté un nombre indeterminat d’expedients amb informació diversa.
• Tractament de la informació consultada
Es va dissenyar una fitxa Access per a cadascuna de les cases en la qual es va abocar la informació rellevant, que es va organitzar en 3 àmbits: la casa, els contractes i els habitants.
• Història social de les Cases Barates del Bon Pastor: implicacions en la museografia, el recull de memòria oral i la preservació patrimonial
La documentació ens va ajudar a contrastar les memòries personals recopilades en entrevistes sobre les formes de viure de les classes populars, amb la intenció d’anar més enllà de tòpics. També va servir per enriquir el discurs museogràfic i museològic.
Vídeo a Instagram:
https://www.instagram.com/reel/DQXYWsxAC8-/?igsh=NGxmanJ5MHVvMGh2
Tota la informació:
https://www.barcelona.cat/infobarcelona/ca/congres-internacional-darxius-ica-barcelona-2025-coneixent-passats-creant-futurs_1563800.html
15.10.25
Nekane Aramburu: “Hospitalitat, producció artística i noves visions de sostenibilitat patrimonial i mediambiental són les premisses del Museu Apel·les Fenosa”
El 1958, el matrimoni format pels artistes Apel·les Fenosa (1899-1988) i Nicole Florensa (1925-2012), residents a París, van adquirir, tot buscant la llum del Mediterrani, l’antic palau dels Nin, un edifici del segle XVI al Vendrell. Durant més de tres dècades, va ser taller i residència d’estiu de la parella. El gener de 2023, Nekane Aramburu fou nomenada directora de la Fundació Apel·les Fenosa -ubicada a la mateixa casa-, des d’on reivindica la vigència i contemporaneïtat de l’escultor.
El museu es va inaugurar el 2002. De quina manera l’heu repensat?
En el projecte desenvolupat pel concurs de direcció proposava una nova visió del que és un museu, i el format del Fenosa permet convertir-se en un exponent. El projecte estava pensant per a impulsar un museu obert als canvis actuals i per venir, però arrelat en les bases mateixes del que els Fenosa eren i representaven. Hospitalitat, producció artística i noves visions de sostenibilitat patrimonial i mediambiental són les premisses. Dotar de sentit el lloc, la seu de la fundació, amb una fisonomia i gestió espacial peculiar, com a node i radar des del Baix Penedès que treballa en xarxa amb i en altres llocs. Això s'entén si s'analitza que l'origen de la fundació està a París, i que Nicole, amb visió internacional, decideix traslladar el patrimoni al Vendrell, un espai per la trobada d'amistats i la producció artística des de 1958. És un museu que neix a França i s’instal·la a Catalunya com un epicentre d'irradiació internacional.
Com l’edifici, la casa, condiciona el projecte?
Vaig decidir repensar el lloc de la mateixa manera estratègica que vaig pensar Es Baluard [Aramburu en va ser directora del 2013 al 2019]. Aquí el context és també fonamental per a entendre continent i contingut, fet que exigeix donar sentit a les diferents capes que té una casa icònica, com aquest antic palau. Mantinc una museografia orgànica amb el passat, tal com va concebre la Nicole, i vies sinestèsiques amb el jardí d'escultures de gran format que requereix nous plantejaments de cara al canvi climàtic. La planta noble és un espai obert als investigadors i es planteja la revisió de llocs com la capella, la biblioteca i la cuina enllaçada amb el porxo blau. La segona planta, amb dues torres, es recupera com a espai d'hospitalitat i producció per a acollir creadors en residència. Begoña Méndez, l’escriptora resident amb motiu de l'exposició Atmosferes Futures (2024), escriu en un text molt savi i visionari que aquest “és un museu que respira”. És un espai singular, una casa reconvertida en museu. No és una casa museu sinó un edifici que va tenir una vida, com a lloc de reunió d’artistes, i ara la reprèn.
Quins són els principals projectes de present i de futur?
En primer lloc, s’ha fet una actualització museogràfica dins d'un nou model que he anomenat ‘museografia orgànica i sinestèsica’, que implica integrar innovacions en sistemes de lectura accessible i contemporània. També s’ha concebut una programació que permet conèixer i investigar els nostres continguts en relació amb pràctiques de present i des d'una perspectiva internacional. Hi ha programes com a Artistes vists per artistes donant la paraula als creadors; la programació d'art sonor; les residències d'escriptura o el projecte Distopia-Utopia, que treballa sobre el jardí des de la perspectiva de la sostenibilitat mediambiental. La igualtat és una qüestió prioritària que impregna la programació [el museu forma part de la Red de Museos por la Igualdad] i així, per exemple, en el programa Muses no, motors recupero a través de noves generacions la tasca de Juliet Browner, Elsa Triolet o Nella Bielski. En mediació segueixo algunes línies obertes des d'Es Baluard, com els projectes d'art i salut o amb la comunitat pròxima, en residències de gent gran.
Com treballa la projecció internacional de la institució i, al mateix temps, el vincle amb l'entorn proper?
Pensant sempre g-localment. Cal treballar el sentit de pertinença al projecte sobretot entre les noves generacions i ho estic desenvolupant amb la comarca i col·lectius tant amateurs com professionals. El pensament global està vinculat a l'ADN dels Fenosa i al lloc on ens trobem en el qual des d'un principi estaven adscrits els ajudants japonesos de Fenosa (Kinosuke Ebihara, Takashi Shimizu, Kenzo Okada, Key Sato, Jiro Hashimoto, Yasuo Mizui) o el mateix Tristan Tzara.
Fa la impressió que l’obra de Fenosa no gaudeix avui de la fama i reconeixement que mereix.
Hi ha una qüestió transcendental lligada en com s'ha historiografiat en art basant-se en períodes “evolutius” i en grans noms. L'obra de Fenosa no es va voler adscriure als corrents del seu temps (encara que convivia i estava integrat als grups de Picasso, Cocteau, Éluard...) i la seva voluntat de triar ser lliure, hors du temps, el porta a un univers excepcional encara per descobrir. No només per les possibilitats d'interpretació d'alguns temes visionaris que tracta en la seva dilatada trajectòria, també per les restes materials (artístics i extraartístics), bàsicament les pistes que, per exemple, llancen la col·lecció de cartes d'amics o els escrits de poetes que foren els seus grans admiradors.
Com descriuria el seu llegat?
L'obra de Fenosa és difícil de classificar, però fàcil de reconèixer. L’evolució metamòrfica dels cossos que explorarien Cocteau, Giacometti o Picasso, té en ell característiques inigualables. Les mateixes que precisament van fascinar a aquests amics. Tot i que Fenosa va estar present en importants galeries de París (gràcies a Picasso) o Barcelona (Gaspar, Parés) no va fer d'això l'eix de la seva existència. Analitzant aquesta falta de reconeixement actual (tot i que n'hi va haver entre 1970 i 1980) diria que podria haver estat deguda, en part, al fet que no va deixar un cos d'obra teòric. El que és sorprenent és que no només va fascinar als responsables de les principals institucions franceses, també a teòrics i escriptors com Cirici Pellicer, Michaux, Ponge, Jacob, entre altres, que reconeixen en nombrosos textos la connexió amb Fenosa.
__
Publicat a revista Bonart, 202
30.9.25
Un tastet de l’últim Barceló
El Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) exposa fins al 16 de novembre Miquel Barceló, el present permanent
Al llibre De la meva vida (Galàxia Gutenberg), Miquel Barceló (Felanitx, 1957) sosté que la pintura està lligada a la seva infantesa: “Pintar és una pulsió que et posseeix per complet. No saps ben bé on vas. Te perds totalment i acabes fent allò que havies oblidat o que volies fer sense saber com aconseguir-ho. Un miracle que es produeix sempre de manera diferent. És una cosa primitiva, essencial. La vaig sentir tot d’una quan pintava devora ma mare, als dotze anys”. De llavors ençà, l’artista de naturalesa mediterrània no ha deixat de crear i ha conreat una trajectòria prolífica amb una pràctica artística diversificada entre pintura, escultura, ceràmica, performance, dibuix i gravat, combinada amb grans intervencions, com la de la Seu de Mallorca o la cúpula al Saló dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra.
Fins al 16 de novembre, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) acull la mostra Miquel Barceló, el present permanent, on s’exposen alguns dels treballs recents del pintor mallorquí amb més projecció internacional. L’exposició, a cura Enrique Juncosa, comissari, escriptor, amic i gran coneixedor de l’obra i l’univers creatiu del “pintor de la llum i la matèria”, com l’acostuma a definir, aplega un conjunt de tretze pintures, realitzades entre enguany i l’any anterior, i nou ceràmiques —aquella pintura tridimensional que s’expandeix més enllà del bastidor, per fer servir les paraules de l’artista—, del darrer lustre. Un tastet de l’últim Barceló, amb una tria de pintures que remeten a l’art rupestre de les coves d’Altamira, Lascaux o Chauvet, que va poder visitar i que descriu “com una cosa que duc encara a l’interior, una experiència inèdita”. Uns llenços que treballa amb textures i volums, per imitar els relleus de les superfícies rocoses de les coves, amb una paleta d’ocres, blancs i negres, per on desfilen animals extraordinaris. En les ceràmiques, en canvi, creixen flors i proliferen pops i peixos, que ell mateix pesca i menja i que fa eterns al fang.
Miquel Barceló, el present permanent és la tercera exposició que el MACE dedica a l’obra del mallorquí. El 2012, coincidint amb l’obertura del centre després de les obres de renovació i ampliació, es va presentar Miquel Barceló – Barry Flanagan / Ceràmiques i dibuixos, i uns anys abans, el 2003, el Govern balear va organitzar Miquel Barceló a les Illes Balears.
__
Publicat a revista Bonart, 202
24.4.25
Activitats vinculades a l’exposició: Volaverunt. Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat
 |
| Foto: Josep Cano - Xarxa de Museus d'Història i Monuments de Catalunya |
15.4.25
Sant Cugat: Volaverunt. Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat
EXPOSICIÓ TEMPORAL
Volaverunt. Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat
Del 29 d’abril al 14 de setembre, al Museu del Monestir
Volaverunt. Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat és una oportunitat única per veure a Sant Cugat les quatre grans sèries dels gravats de Goya, realitzades entre el 1797 i el 1819: Caprichos, Desastres de la guerra, Tauromaquia i Proverbios (també anomenada Disparates).
Els gravats, que provenen del fons del Museu de Mataró, corresponen a l’estampació que es va fer a la Calcografía Nacional de Madrid durant la Guerra Civil Espanyola. Tècnicament, l’edició és una de les de més valorades per la qualitat d’impressió.
L’exposició, comissariada per la crítica d’art Aina Mercader Sbert, parteix de la singularitat de la col·lecció mataronina. El Museu de Mataró custodia tots els exemplars de les sèries excepte un, el gravat número 16 dels Desastres de la Guerra, titulat Se aprovechan. Aquest buit en la col·lecció, del qual se’n desconeix el motiu, és el punt de partida de l’exposició.
Volaverunt. Els gravats de Goya des de la contemporaneïtat presenta els gravats acompanyats de les intervencions d’Irene Solà, Anna Dot, Marcos Prior i la Compañía La Soledad (formada per Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi). Les seves propostes artístiques, creades específicament per a l’exposició, formen un conjunt d’aproximacions i derives a partir de l’obra de Goya.
La mostra és una producció del Museu de Mataró estrenada el 2021 a Ca l’Arenas. La Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, de la qual formen part activa ambdós museus de Mataró i Sant Cugat, impulsa la seva itinerància.
Organitza: Ajuntament de Sant Cugat i Museu de Sant Cugat.
https://museu.santcugat.cat/agenda/volaverunt-els-gravats-de-goya-des-de-la-contemporaneitat/
1.4.25
La planta processadora
El juny del 2017, la historiadora de l’art i comissària Alice Procter (Sidney, 1995) va engegar els Uncomfortable Art Tours, unes visites a galeries i museus britànics –The National Gallery, el British Museum, el Victoria and Albert Museum o la Tate Britain–, amb la intenció de desvelar les arrels imperials i colonials que hi ha rere la creació d’algunes col·leccions d’art. Històries sòrdides de saqueig, esclavitud, negrers, genocidis, que han donat forma i finançament a importants fons museístics anglesos, però que també podrien rastrejar-se a altres col·leccions i fons més propers.
Tres anys després d’iniciar aquestes rutes setmanals, que proposen recursos per desconstruir els relats museístics vigents, Procter va escriure El cuadro completo. La historia colonial del arte en nuestros museos, publicat en castellà per Capitán Swing. La portada del llibre és una adaptació dels cartells que utilitza l’autora per promocionar les seves visites guiades. En aquest cas, el Retrat d’Edward Colston, de Jonathan Richardson, de l’Ajuntament de Bristol, intervingut amb la paraula ‘Negrer’. De la mateixa forma que fa als seus “tours d’art incòmodes”, Procter va teixint el relat tot plantejant múltiples interrogants: Qui té el dret a posseir objectes i a contar les seves històries? És possible de descolonitzar les nostres galeries? Pot un museu ser un lloc des del qual enfrontar-se a la desigualtat política o social a gran escala? No dona respostes per a totes les qüestions, però deixa anar algunes idees: “Començo a pensar –argumenta– que el museu és realment un cementiri, un lloc on mor el canvi (bé, d’acord, potser s’assembla més a la planta processadora, on el canvi es torna econòmicament viable)”.
I, a partir de la història d’un seguit de peces, de diamants o sarcòfags robats o pintures d’arrels colonialistes, suggereix noves maneres de mirar. “Com a visitants de museus compromesos, la vostra tasca –escriu– és recordar que un museu és una caixa amb objectes que han estat col·locats allí per un col·leccionista o per un grup de col·leccionistes, i que es presenten com una cosa completa; així que heu de preguntar-vos: què falta? A través de quins ulls estem mirant la història? Com s'ha anat modelant i retallant aquesta història fins a transformar-la en un relat? Estem davant els mateixos Grans Mascles Blancs de sempre? No caigueu en l'autocomplaença de creure que si alguna cosa és digna estarà en el museu i, a la inversa, que si no està en el museu és perquè resulta irrellevant”.
Tanmateix, Procter no treballa sobre un terreny erm. Els discursos descolonials, que demanen materialitzar les restitucions i portar a termes les reparacions històriques a pobles espoliats, així com resignificar i contextualitzar monuments i col·leccions, estan a l’ordre del dia; com també ho està la retòrica colonialista, que se sent rugir cada vegada amb més força.
__
Publicat a revista Bonart, 201
Subscribe to:
Posts (Atom)