Richard Wentworth: Paying a visit

Richard Wentworth és un dels artistes destacats de l'anomenada Nova Escultura Britànica.

 

Acostuma a treballar les seves instal·lacions amb objectes que transforma i manipula, subvertint la funcionalitat que li és pròpia, resignificant-los, oferint noves i inesperades lectures. A mitjans dels setanta, abans de la mort de Franco, va venir a Barcelona en diferents ocasions. Aquí l'acollia Bigas Luna i es relacionava amb els cercles artístics. Quaranta anys després, ha remenat els seus arxius per relatar aquelles visites. És la mirada d'un jove Wentworth fascinat per les troballes que es fa a peu de carrer. Presenta fotografies –clavades a la paret– de petits ready mades i d'escenes quotidianes. Aquestes instantànies es combinen amb polaroids fetes a la pantalla de televisió i amb una portada de la revista Triumfo de 1975 a manera de souvenir. Les imatges es trufen amb plaques de vidre transparent del mateix format que enquadren un bocí de paret blanca i amb miralls, també d’idèntica mida, però en diferents punts: a l'altura dels ulls, la panxa, els peus... Tot plegat crea uns murals amb fragments de ciutat i de cossos, unes vistes certament inesperades.

Galeria Nogueras Blanchard

Del 28 de setembre al 22 de desembre

__

Publicat a Butxaca, 25/10/2017

Link

Montse Casacuberta: Paisatges d’una correspondència

L’origen de la nova exposició de Montse Casacuberta a La Galeria de Sant Cugat del Vallès és fruit d’una fructífera relació epistolar. 

La pintora m’explica, per telèfon, que l’any 2013, per qüestions personals, s’estronca la seva producció, que fins aleshores s’havia nodrit especialment de sessions al natural. De cop, una amistat de tota la vida, la dissenyadora gràfica Mariona García Solé, companya de la universitat on dóna classes, li proposa un joc: ella li escriurà cartes amb descripcions o evocacions de paisatges, reals o imaginaris –paisatges en el sentit més ample del terme–, que la pintora haurà de traslladar al llenç. No s’hi val parlar-ne, només compta el que hi ha a les missives. Casacuberta no ho dubta i recull el guant.

“A vegades –apunta– les cartes contenen només una paraula, unes coordenades, una breu ressenya i jo he d’anar estirant del fil i portar-ho al llenç”. D’aquesta manera, el buit pictòric s’esvaeix i les cartes esdevenen una font ufana de la qual en brolla la producció de Casacuberta dels darrers quatre anys. L’artista aparca durant aquest període la pintura de paisatge i les natures mortes, que ha conreat vastament al llarg de la seva carrera, i es concentra només en els suggeriments que li arriben a través de la bústia.

German Cosmopolitan, Montse Casacuberta

“Ella no havia vist els quadres fins aquest estiu passat que vam concretar l’exposició –comenta entusiasmada– i jo no sabia el que li inspirava (postals, llibres, objectes)”. Amb aquesta mostra es dóna a conèixer i es tanca, de moment, el projecte. Per una banda, es desvetllen i es publiquen les disset cartes que han resultat fer de catalitzador per a l’artista i, per altra, s’exposen la vintena de quadres i algunes aquarel·les que n’han sorgit, així com allò que ho ha propiciat. De fet, en la darrera mostra que Casacuberta va presentar a La Galeria, el 2015, s’hi varen “colar” dues obres fruit d’aquesta incipient relació epistolar i des de llavors es va consolidar la proposta.

L’exposició, la tercera individual de la pintora a la sala de La Galeria, s’inaugura el 17 de novembre i es pot visitar fins a mitjans del mes de desembre. A més, es preveuen algunes activitats paral·leles en les quals les dues amigues explicaran els secrets d’una correspondència que a poc a poc s’ha anat fent paisatge.

___

Publicat a Revista Bonart, novembre-desembre 2017 - gener 2018