Romànic ocult

L’estiu de fa gairebé cent anys, Max Ernst va rascar amb un llapis un paper al terra desgastat de fusta d’una habitació d’un hotel a prop de Nantes. Naixia així la tècnica del frottage amb la qual l’artista donà forma a l’enigmàtica sèrie de dibuixos Histoire naturelle (1926), un aclamat conjunt de làmines per on transiten bestioles i éssers fantàstics en paisatges onírics. Valent-se d’aquest gest surrealista, Oriol Vilapuig ha fet emergir, per contacte, les imatges ocultes que romanen en baixos relleus esculpits a les piques d’aigua i oli de les nombroses esglésies romàniques de les valls d’Àneu. 

Oriol Vilapuig. Pica d'oli. Sant Pere de Sorpe, 2018

Un projecte que va iniciar el 2003 i amb el qual ha recorregut de Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de sud a nord), i de Cervi a Son (d’est a oest). Un periple que l’ha portat a recollir i transferir un ric repertori iconogràfic amb elements ornamentals i animistes que, en alguns moments, pren forma de bestiari. Entre els símbols extrets de campanes i capitells, hi ha dracs, lleons, mens, ocells, serps... Aquesta fascinació per imatges pretèrites s’ha expandit amb la recuperació d’elements naturals: marques a terra, esquerdes en roques, rastres de branques, fulles i soques, petjades d’animals, així com restes de pluja. Un vast conjunt amb el qual ha construït un complet relat de l’entorn a partir de textures que sorgeixen amb el tacte.

El resultat és la intervenció al Museu Nacional d’Art de Catalunya Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu que, coses del destí, es va inaugurar dos dies abans que es decretés de l’estat d’alarma, condemnant aquestes empremtes rescatades dels segles XI i XII a una nova invisibilitat de prop de tres mesos.

Oriol Vilapuig, Pica baptismal. Sant Llorenç d'Isavarre, 2016

Aquest estudi, que agafa el nom de Son, una localitat de l’Alt Àneu, ocupa, fins a finals d’any, una part de les sales del romànic. D’entrada la projecció Esferes presenta un muntatge d’imatges provinent de diversos arxius públics i privats que es vinculen amb aquestes figures alliberades a l’ombra dels imponents pantocràtors, teixint un hipnòtic entramat d’associacions imprevistes. Just al darrere, sobresurt un estrident cub blanc on s’amunteguen del terra i fins al sostre vuitanta papers d’aquesta particular història natural de Vilapuig. Dins aquest habitacle, que convida al recolliment, ressonen les paraules de l’artista: “Després de la seva irrupció a través d’aquest mèdium que és el paper fregat contra la pedra, cal plantejar-se una nova incògnita: què esperen les imatges de nosaltres?, quines maneres de viure encarna tota aquella fauna que acaba de personar-se en el nostre temps?”. 

__

Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020

El Swab es fa virtual

La tretzena edició de la fira d’art contemporani de Barcelona explora nous formats i se celebra de manera exclusivament digital de l’1 al 15 d’octubre.

Davant la crisi sanitària provocada per la Covid-19 i la impossibilitat de garantir un esdeveniment segur per a tots els participants, enguany els organitzadors han optat per oferir la primera edició virtual del Swab. “L’opció de posposar la fira —explica el col·leccionista Joaquín Diez-Cascón, impulsor i director de Swab— mai va estar sobre la taula. En moments de dificultat com els que vivim, l'art es torna més necessari que mai, pel que hem buscat una via d'adaptació que ens permeti seguir visibilitzant les darreres tendències de l'art emergent i donar a conèixer nous talents d'arreu del món”. La fira, que en un principi estava programada per al primer cap de setmana d’octubre al pavelló italià, es pot visitar en 3D a través d’una App interactiva, dissenyada per l’equip de programadors i arquitectes de l’esdeveniment, que recrea de manera tridimensional el pavelló i els estants de les setanta galeries participants. “D'aquesta forma —assegura—, els visitants es poden moure per la fira, com si es tractés d'un videojoc, i contemplar amb detall cada obra exposada”. El programa general d’enguany, on participen les barcelonines ADN, Ana Mas Projects o RocioSantaCruz, així com una bona selecció de sales internacionals, inclou una important representació de galeries llatinoamericanes. 

L’edició del 2020 conserva en format digital la programació habitual de la trobada. Es mantenen el programa de premis i adquisicions, Swab Thinks, Swab Ephemeral (en col·laboració amb l'Hangar, La Escocesa i Fabra i Coats), i el programa de col·leccionistes, que inclou visites amb videoconferència a una vintena col·leccions privades de tot el món. Per a Diez-Cascón, “aquesta edició  és una oportunitat per a explorar nous formats des dels quals aprendre i créixer. A més, el fet que se celebri de forma virtual ens dóna una universalitat que no havíem experimentat fins ara, pel que podrem arribar a visitants i col·leccionistes d'arreu del món, i portar l'art a tothom”.

Focus Korea. JoLee Kang. Art Delight

Corea i el Sud-est asiàtic

Si l’any passat es va presentar l’eclosió de l’escena mexicana, aquest any Àsia és la protagonista indiscutible amb les seccions de Focus Korea i Video Box. En aquest sentit, l’instigador de la cita afegeix: “Corea ha esdevingut referent en art contemporani, i ho fa de la mà d'una nova generació d'artistes joves que cada vegada guanyen més reconeixement al mercat internacional. D'altra banda, en un afany de seguir descobrint el mercat asiàtic, Swab estableix un vincle amb la regió del Sud-est asiàtic, i, mitjançant la seva secció de videoart, busca presentar una reflexió audiovisual que contraposi conceptes com contemporaneïtat i tradició, tecnologia i natura. Les propostes artístiques —continua— vénen de països com Singapur, Indonèsia, Tailàndia i Vietnam”. 

La cita, fundada el 2006, ofereix en cada edició un aparador internacional des de l’escena local. En aquest sentit, Diez-Cascón postil·la: “l'evolució de la fira durant els darrers anys ha sigut en la direcció d'apropar-se al sector local, apostant per col·laboracions com: el programa instal·latiu de la fira, Swab Ephemeral, de la mà de les Fàbriques de Creació de Barcelona; l'associació amb Art Barcelona per a incloure les galeries de la ciutat al Programa General, la col·laboració amb la Fundació Vila Casas com a padrí de la participació de quatre espais locals a Swab Seed, entre d’altres. A més, cada any, en el marc del programa d'adquisicions, anem afegint més fundacions de Catalunya, l'última en sumar-s'hi ha estat la Fundació Sorigué. Aquest apropament aspira a reforçar el teixit creatiu de la ciutat i a unir en xarxa el panorama cultural local”. 

L'art emergent a casa

“Des de Swab —comenta Diez-Cascón— considerem que vivim moments molt positius per l'art i la creativitat. A Barcelona, per exemple, han sorgit hubs creatius com Poblenou i Hospitalet, als quals es couen les propostes més innovadores de l'escena local. En aquesta línia, una nova generació d'artistes residents a Catalunya han pogut créixer i produir obra gràcies a la creació d’espais i cooperatives, tant privades com públiques, d'entre les quals podríem destacar La Farinera del Clot o Can Felipa. En paral·lel, institucions com La Capella, La Virreina i la Fabra i Coats han generat nous espais expositius molt enriquidors pel talent emergent local. I per acabar, tot plegat guanya encara més sentit i visibilitat amb iniciatives com Art Nou, realitzat per les galeries de Barcelona per a promocionar l'art jove”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020

Conversar amb n’Arnau Puig

Vaig conèixer n’Arnau Puig el 2006, de camí a Tolosa de Llenguadoc, on els dos anàvem a cobrir Le Printemps de Septembre pel diari Avui. Sabia qui era, és clar, l’havia llegit i havia coincidit amb ell en alguna ocasió, però mai havia tingut l’oportunitat de saludar-lo. L’estiu passat, en una de les darreres visites que li vaig poder fer a casa seva, la seva companya, Consol Villaubí, encara recordava, entre rialles, aquella primera trobada: “Ah, noieta, quina xerraire, no vas callar ni per agafar aire!”, m’etzibà. 

Vaig esprémer el temps d’aquell viatge al festival d’art contemporani per preguntar repetidament al mestre, i escoltar les cavil·lacions del pensador venerat, referent per a diverses generacions de crítics i artistes. Aquella va ser la primera d’un grapat de llargues xerrades que em va brindar el filòsof. Col·loquis, amb més interrogants que respostes, que sovint prenien visos de classe magistral.

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

Arnau Puig, que en una ocasió se’m va definir com “una ànima viva amb projectes”, deixava anar, sempre generós, enfilalls de pensaments, cites i referències que pareixien brollar-li inevitablement i de les quals en subratllava les idees amb una gestualitat a voltes exagerada. “Darrere de cada paraula, en cada paraula plasmada en activa o en passiva –escriu a Una filosofia de l’existència–, hi ha un provocador.” Algunes d’aquelles trobades les vaig enregistrar. La velocitat del seu pensament de qüestionador radical, a qui tot l’interessava i poc o res se li escapava, no permetia prendre gaires apunts en directe. “L’atzar actiu –deia– és un element decisiu. Som una disposició en cada moment. En cada instant podem ser tot o podem ser res.”

Era estimulant seguir el fil dels seus raonaments: traçava un camí ple de sotracs i corbes que, malgrat les volteres, acabava esdevenint un relat on tot encaixava. El seu discurs es ramificava per experiències i lectures; del despertar de la consciència estètica mentre estava ingressat a l’Hospital de Sant Pau, a la desfilada comunista de Moscou; de Heidegger a Ortega y Gasset. Els seus principals interessos feien ballar les paraules saltant de l’art a la poesia, passant per les matemàtiques, la història, la sociologia, el teatre o l’astronomia. “La intel·ligència és anar a contracorrent. M’interessa –reconeixia– saber el que no sé: i si m’estampo, mala sort. Jo no busco conservar-me, busco inventar. Es tracta d’intentar veure el que no veus.” Molts cops sobrevolava la conversa Dau al set –“aquella conjunció de voluntats que ens oposàvem al nostre entorn”– i la llavor primigènia, la revista amb nom d’estel doble, Algol –“eina de combat ideològic”–, que va crear amb Joan Brossa i Joan Ponç, i de la qual se sentia profundament orgullós.

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

Amb motiu del seu noranta aniversari, fa quatre anys, la revista Bonart (vegeu el número 175 corresponent als mesos d’agost-setembre-octubre de 2016) em va donar espai per publicar una d’aquestes converses. Vam fer-la un matí d’abril i l’Arnau Puig estava esplèndid. Aquell dia, l’orador apassionat i incansable em va regalar, amb somriure socarra, una interpretació lliure del poema de Goethe, “Der Erlkönig” (“El rei dels verns”), amb el qual s’identificava: “El meu destí és el no destí, com el del comte Arnau. No fugir, sinó cavalcar constant, constant, constant. Cap a on? No ho sé. Jo forço el poema i, a diferència del protagonista, m’escapo del temps. Forço les situacions, es tracta de no acceptar l’statu quo. Els mots, per exemple, diuen molt més del que hi ha al diccionari, els mudo i els canvio, per això mateix sóc poeta”. L’entrevista, al seu estudi atapeït de llibres fins al sostre, documents i records –“un tot que configura la meva realitat”–, es va allargar, com acostumava a ser habitual, més del previst. Sense adonar-nos, ja era l’hora de dinar, però abans es va acomiadar eloqüent: “El meu objectiu és anar més de pressa que el temps, i mentre hi vagi llegint, escrivint, pensant, el temps no m’aturarà”. 

Arnau Puig al seu estudi, abril de 2016, Heiko Ta

29 de març de 2020. Un assolellat diumenge de primavera, uns mesos després del decés de la seva estimada, el temps va aturar el nostre savi d’ulls curiosos. Amb el cor encongit per la perspectiva de no poder tornar a enraonar amb ell, em vaig capbussar a la desesperada a la safata d’entrada per revisar els correus electrònics que ens havíem intercanviat últimament, sense saber massa bé què hi cercava. D’entre paraules afables, recuper una frase de comiat que clou un dels últims missatges que em va enviar i que ara, en temps de confinament, s’alça com un estendard i pren un nou significat: “Tanmateix, el combat continua; tirarem endavant!”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 190, maig-juny-juliol 2020

Transformar la catàstrofe

A Història del món en deu capítols i mig, Julian Barnes en dedica un a la catàstrofe convertida en art a propòsit de l'obra El rai de la Medusa (1819), de Géricault, que representa el naufragi d'un vaixell francès, uns anys abans, en aigües africanes: la majoria de tripulants va morir. A partir d'aquesta pintura, el novel·lista anglès –que recupera l'escrit a Con los ojos bien abiertos, un recull d'assajos sobre art– es pregunta burleta, “Com es pot transformar la catàstrofe en art? Avui dia –ironitza– el procés és automàtic. Que esclata una central nuclear? Abans d'un any s’estrenarà una obra de teatre als escenaris londinencs. Que assassinen un president? Tindrem el llibre o la pel·lícula o el llibre convertit en pel·lícula o la pel·lícula convertida en llibre. Una guerra? Envien a novel·listes. Una sèrie d'assassinats atroços? Escoltin els passos ferms dels poetes. La catàstrofe l’hem d’entendre, naturalment; i per tal d’entendre-la, hem d'imaginar-la: per això necessitem les arts imaginatives. Però també necessitem justificar-la i perdonar-la, aquesta catàstrofe, encara que sigui mínimament. Per què va succeir aquest demencial acte de la Natura –s’interroga l’autor–, aquest moment humà de bogeria? Bé, almenys va produir art. Pot ser que, en última instància, les catàstrofes siguin per a això”. 

El rai de la Medusa, de Géricault

En temps de confinament, rellegesc Barnes per animar l’esperit i intent imaginar si la crisi (sanitària, emocional, política, econòmica) provocada per la Covid-19 servirà per a alguna cosa? Diuen que el pintor francès va vacil·lar força a l'hora de triar com presentaria l’enfonsament. Finalment, però, va decidir prescindir del motí i dels episodis de canibalisme i agonia per a la seva gran obra i se centrà en el moment en el qual els supervivents veuen arribar l'embarcació que els rescatarà, oferint una visió positiva enmig del desastre, apostant al bri d'esperança. 

Mentre els aplaudiments es propaguen cada horabaixa per finestres, balcons i patis, em deman com canalitzarem socialment la tragèdia causada per aquesta pandèmia. Serem capaces de treure'n alguna cosa d'aquesta angoixa? Recordarem qui ha estat al peu del canó –en la majoria dels casos, a canvi de sous mínims o retallats– mentre el món semblava que s'ensorrava als nostres peus, i què és el que ens ha ajudat a fer els dies d’aïllament més suportables? Quan acabi aquest malson en el qual es conten els morts per milers, quin art en sortirà de l’actual catàstrofe? Això, si encara queden artistes i treballadores de la cultura que s'hi puguin dedicar.

__

Publicat a Revista Bonart, número 190, maig-juny-juliol 2020

Tríptic

I

Jonathan Littell, l'autor de l'aclamada novel·la Les benignes, enceta l'assaig Tríptico. Tres estudios sobre Francis Bacon tot deambulant per les sales del museu del Prado amb motiu de la retrospectiva del pintor anglès de fa deu anys. A més d'aproximar-se a l'obra de l'artista conversant amb Manuela Mena, conservadora del museu, Littell reprèn les passes de Bacon per la col·lecció permanent. Diuen que quan l’artista visitava la pinacoteca només tenia ulls per les pintures de Velázquez i Goya. Es col·locava molt a prop dels quadres i n'estudiava amb detall cada pinzellada, com si les memoritzés. A partir de l'enigmàtica Tres estudis de figures al peu d'una crucifixió (1944), l’escriptor busca desxifrar la gramàtica baconiana confrontant les composicions amb nombroses veus i obres. 

Idioma universal. El autor soñando. Serie Sueños, número 1.
Francisco de Goya. 1797 Madrid, Museo Nacional del Prado

II

En la commemoració del 200 aniversari del Prado, el museu ha reunit per primer cop més de tres-cents dibuixos de Goya en l'exposició Solo la voluntad me sobra. Entre la munió de visitants, es poden contemplar preparatoris per a les seves quatre grans sèries de gravats: Caprichos, Desastres, Tauromaquia i Disparates, així com els quaderns amb els primers traços i els àlbums de maduresa realitzats a Bordeus. El seu repertori inclou una mirada crítica sobre l'Espanya que li va tocar viure: la de la decadència de la noblesa, l'abús contra els pobres, els excessos de l'església, la corrupció política, els estralls de la guerra... Apareix de manera recurrent la violència, principalment contra les dones i els més desfavorits, també les turbes irracionals que aclamen i perpetuen les injustícies. Tot plegat, d'una esfereïdora vigència.

III

El Roto repica el llegat de Goya amb la sèrie de dibuixos No se puede mirar. Per aquest projecte creat específicament per al Prado, el ninotaire manlleva el títol d'una de les estampes goyesques. Seguint el rastre del mestre, esdevé cronista del seu temps i plasma la decadència de la societat actual amb humor negre i aprofitant els jocs de paraules habituals en Goya. Aquestes apropiacions configuren un catàleg de les misèries humanes, amb altes dosis de dramatisme, que demostra que els grans mals d’aquells segles han arribat intactes fins als nostres dies. Tanmateix, tal com defensava Bacon, el pintor de les figures pertorbadores i deformes, dels cossos monstruosos i sinistres, “no es pot ser més espantós que la vida”.

__

Publicat a Revista Bonart, número 189, febrer-març-abril 2020

Pérez Siquier

Una àmplia retrospectiva d'un dels grans de la fotografia espanyola. Hi ha el més destacat de la seva producció: de la denúncia social a la ironia entorn la incipient societat de consum.

Marbella, 1974, Carlos Pérez Siquier

Mentre Sergio Leone rodava, a Almeria, Per qualche dollaro in più, un jove Carlos Pérez Siquier deambulava càmera en mà per la paupèrrima barriada almerienca de La Chanca, no gaire lluny dels escenaris de l'spaghetti western. Corria el 1965 i el fotògraf feia uns anys que es dedicava a retratar la vida i els habitants d'aquest suburbi, que durant anys va encisar artistes de tota mena i al qual Juan Goytisolo li dedicà un llibre, censurat fins als vuitanta. 

Es tracta d'una fotografia humanista, influenciada pel cinema neorealista italià. Les primeres imatges d'aquesta sèrie de finals dels cinquanta, que dignifica la vida a les cases-cova, són en un blanc i negre imponent. Amb els anys, seduït per la riquesa cromàtica de l'entorn, Pérez Siquier es passa al color, i esdevé un pioner mundial en aquest àmbit. 

Del 1972 al 1980, contractat pel Ministeri d'Informació i Turisme, recorre el litoral mediterrani a la caça dels primers turistes que colonitzen les platges i es despullen al sol. Apareix un Pérez Siquier juganer, davant les paradoxes d'un país que busca obrir-se al món. De les vistes generals, passa a impúdics primers plans sobre cossos semi nus. Un voyeurisme de regust pop amb derivades grolleres i kitsch. Aquesta àmplia retrospectiva, amb la qual la Fundació Mapfre s'acomiada de la Casa Garriga Nogués, es completa amb reportatges més recents, una producció cada cop més íntima i assossegada d'un dels grans de la fotografia espanyola.

3 estrelles

Fundació Mapfre. Casa Garriga Nogués. Fins al 17 de maig.

__

Publicat a Time Out, núm. 586, 26/02/20

Daniela Ortiz: Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos

Daniela Ortiz denúncia les múltiples violències legalitzades contra la població migrant. És la primera revisió antològica sobre la trajectòria de l'artista peruana.

El treball de l'artista i activista Daniela Ortiz (Cusco, 1985) s'enarbora a partir d'un feminisme decolonial, contra el racisme i el classisme. Entre el 2012 i 2017 realitza diverses accions entorn del 12 d'octubre, qüestionant les commemoracions del Dia de la Hispanitat. El 2016, embarassada del seu fill, rep una transfusió de sang d'un ciutadà espanyol en la performance Ius Sanguinis per denunciar els criteris jurídics per a la concessió de la nacionalitat. Esta tierra... és la primera revisió antològica sobre la seva trajectòria i reuneix trenta-un projectes concebuts al llarg de la darrera dècada. En les seves propostes, transita per les múltiples violències institucionalitzades envers la població migrant. Investiga la situació de les treballadores domèstiques, explora els abusos perpetrats per part de l'Agència Europea de Control de Costes i Fronteres i pels responsables de retirar la custòdia de menors.

Amb Pintures de castes recupera un gènere pictòric conreat durant el segle XVIII que catalogava les castes i barreges racials als territoris colonitzats, com en el cas del virregnat del Perú governat pel tirà Manuel d'Amat i de Junyent, qui va manar, per cert, la construcció del palau de La Virreina. L'artista manlleva els elements iconogràfics per recriminar l'actual normalització del racisme a tots nivells i ho exposa a la sala justament presidida pel retrat del virrei. Ortiz es pren, així, anys després, la seva particular vendetta.

4 estrelles

La Virreina Centre de la Imatge. Fins al 16 de febrer del 2020.

__

Publicat a Time Out, 18/12/19

Victor Papanek. Oda al disseny crític.

El Museu del Disseny dedica una gran retrospectiva a Victor Papanek (1923-1998), un dels pares del disseny contemporani i precursor del disseny com a eina de transformació social. 

El 1939, poc després que els nazis annexionessin Àustria, Papanek es va traslladar de Viena a Nova York, on es va formar com a dissenyador i arquitecte. A mitjans de la dècada dels quaranta ja tenia el seu propi negoci de mobiliari econòmic; durant els seixanta, en línia amb els moviments socials de l'època que emergien als dos costats de l'Atlàntic, va començar a qüestionar la seva professió i la seva obra va esdevenir més política. El 1971 publicava Disseny per al món real, un llibre de referència –un dels més llegits sobre la matèria, traduït a una vintena de llengües– amb el qual va obrir la porta als treballs sobre ecodisseny i sostenibilitat. El volum inclou un recull de reflexions sobre el rol i la responsabilitat social del dissenyador. L'autor també defensa l'eficiència i la utilitat dels productes compromesos amb les minories i els més necessitats i, a la vegada, respectuosos amb el seu entorn; una línia de pensament i acció que avui en dia encara és ben vigent. 

Cub de treball (1973), de Victor J. Papanek i James Hennessey
© James Hennessey i Universitat d’Arts Aplicades de Viena,
Fundació Victor J. Papanek

La mostra Victor Papanek: la política del disseny presenta la tasca d'un dels creadors més influents del segle XX en promoure un disseny social i ecològic que dóna respostes a problemes reals, posant el focus en la inclusió i la justícia social. El dissenyador, professor, escriptor i activista, que va treballar per l'Organització Mundial de la Salut i la UNESCO, argumentava que “l'únic important del disseny és com es relaciona amb la gent”. D'aquesta manera, es va oposar als productes frívols o inútils que ja llavors fomentava el capitalisme salvatge.

La seva vida i la seva obra serveixen, a més, per explicar la història del disseny del segle passat. Aquesta exposició, realitzada amb el Vitra Design Museum i la col·laboració de la Universitat d'Arts Aplicades de Viena i la Fundació Victor J. Papanek, aplega dibuixos, objectes, pel·lícules, diapositives, manuscrits i gravats, alguns dels quals inèdits. Planen alguns temes com la biotecnologia, la metodologia del disseny o design thinking, així com la importància del disseny com a eina política. A més, hi ha obres d'alguns dels seus col·legues, mentors i contemporanis, entre els anys seixanta i vuitanta, com Richard Buckminster Fuller, George Nelson, Marshall McLuhan i, entre d'altres, el grup d'arquitectura radical Global Tools. Amb la intenció d'ensenyar l'empremta que el seu treball ha deixat en les actuals generacions, el recorregut incorpora una vintena de peces contemporànies. 

El disseny social és precisament la línia de treball principal del Museu del Disseny al llarg del 2019. L'exposició Victor Papanek: la política del disseny, comissariada per Alison Clarke i Amelie Klein, es va inaugurar el 31 d'octubre i es pot visitar fins al 2 de febrer de 2020.

__

Publicat a Revista Bonart, número 188, novembre-desembre 2019 - gener 2020