L’estiu de fa gairebé cent anys, Max Ernst va rascar amb un llapis un paper al terra desgastat de fusta d’una habitació d’un hotel a prop de Nantes. Naixia així la tècnica del frottage amb la qual l’artista donà forma a l’enigmàtica sèrie de dibuixos Histoire naturelle (1926), un aclamat conjunt de làmines per on transiten bestioles i éssers fantàstics en paisatges onírics. Valent-se d’aquest gest surrealista, Oriol Vilapuig ha fet emergir, per contacte, les imatges ocultes que romanen en baixos relleus esculpits a les piques d’aigua i oli de les nombroses esglésies romàniques de les valls d’Àneu.
Oriol Vilapuig. Pica d'oli. Sant Pere de Sorpe, 2018 |
Un projecte que va iniciar el 2003 i amb el qual ha recorregut de Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de sud a nord), i de Cervi a Son (d’est a oest). Un periple que l’ha portat a recollir i transferir un ric repertori iconogràfic amb elements ornamentals i animistes que, en alguns moments, pren forma de bestiari. Entre els símbols extrets de campanes i capitells, hi ha dracs, lleons, mens, ocells, serps... Aquesta fascinació per imatges pretèrites s’ha expandit amb la recuperació d’elements naturals: marques a terra, esquerdes en roques, rastres de branques, fulles i soques, petjades d’animals, així com restes de pluja. Un vast conjunt amb el qual ha construït un complet relat de l’entorn a partir de textures que sorgeixen amb el tacte.
El resultat és la intervenció al Museu Nacional d’Art de Catalunya Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu que, coses del destí, es va inaugurar dos dies abans que es decretés de l’estat d’alarma, condemnant aquestes empremtes rescatades dels segles XI i XII a una nova invisibilitat de prop de tres mesos.
Oriol Vilapuig, Pica baptismal. Sant Llorenç d'Isavarre, 2016 |
Aquest estudi, que agafa el nom de Son, una localitat de l’Alt Àneu, ocupa, fins a finals d’any, una part de les sales del romànic. D’entrada la projecció Esferes presenta un muntatge d’imatges provinent de diversos arxius públics i privats que es vinculen amb aquestes figures alliberades a l’ombra dels imponents pantocràtors, teixint un hipnòtic entramat d’associacions imprevistes. Just al darrere, sobresurt un estrident cub blanc on s’amunteguen del terra i fins al sostre vuitanta papers d’aquesta particular història natural de Vilapuig. Dins aquest habitacle, que convida al recolliment, ressonen les paraules de l’artista: “Després de la seva irrupció a través d’aquest mèdium que és el paper fregat contra la pedra, cal plantejar-se una nova incògnita: què esperen les imatges de nosaltres?, quines maneres de viure encarna tota aquella fauna que acaba de personar-se en el nostre temps?”.
__
Publicat a Revista Bonart, número 191, agost-setembre-octubre 2020